"Durant deu anys el nostre company de rutes, sempre l'he estimat i sempre he cregut que el cuidava bé, quant per fi vaig entendre-ho, quant més a prop estava de poder-li donar el que es mereixia, ens ha deixat, com sempre en silenci, sense una sola queixa, ara ja és lliure, per sempre, només li demano que allà on sigui, em pugui perdonar algun dia. Bona sort Jambo"
Amb aquestes paraules em quedo, de fet m'he reemocionat moltes vegades llegint coses boniques i sentides. De sobte m'ha vingut aquell dubte etern de com l'home utilitza l'animal de companyia, a vegades per presumir, a vegades per una manca d'afecte, a vegades, moltes , privant la llibertat de l'animal...
M'he preguntat milers de vegades si realment estimem bé als animals, ja sabem que amb estimar no n'hi ha prou, s'ha d'estimar bé, i jo que he estat rodejat en molts casos de gats, gossos, gallines, cabres, m'he fet moltes preguntes de si ho feia bé o no...
Sigui com sigui, una manca d'afecte no és res negatiu, si ho fas bé, vull dir que no es pot "comprar" una companyia a qualsevol preu , has de saber si li donaràs el que ell vol i el que necessita...
A vegades, per la feina, vaig a urbanitzacions, i passo per moltes cases de pati més aviat reduit, jo no se si el gos que borda a dins és feliç o no, segurament ho és perquè tampoc ha tingut gaires més oportunitats i segurament és estimat en aquella llar, però a mi sempre em fan pena, és com si estiguessin tot el dia esperant que algú passi per poder bordar...no sé, és la meva sensació.
Amb una parella que vaig tenir, l'amor als animals la portava a coses potser quasi impossibles de realitzar, però era tal l'amor que els tenia que ho aconseguia i crec que estaven contents al seu costat, eren part de la seva familia...
Amb l'última parella era tot el contrari, buscava l'imatge per sobre de l'amor, de fet mai me l'hauria imaginat amb un gos pataner, però vaja, era un altre tic que va heredar, de fet per les fotos que havia vist, sempre buscaven la bellesa de l'animal, i sempre parlaven de races i de més races...s'estimaven a ells mateixos, tan sols els volien com a complement....
Son dues maneres d'entendre el compartir una vida amb un animal, tot i així, a mi, no em convenç cap de les dues opcions, encara que la primera la trobo més real i més plena de sentiment, però sincerament crec que l'animal s'ha de barrejar amb la vida d'una persona en un entorn vàlid per tots dos, on els dos puguin ser sempre ells mateixos i sobretot que l'amor arribi des de fora una tanca, des de fora un concurs de bellesa o des de fora de saltar obstacles per presumir tan sols de domar i no d'amor, que crec que hauria de ser l'únic argument vàlid per tenir animals: estimar-los i fer-ho bé...
Les primeres paraules son d'algú que fins i tot se sent culpable, tot i que ningú pot dubtar de com es va estimar el seu cavall.
M'ha sorprés trobar dins de la fundació projecte Miranda, coses extraordinaries i sobretot, una sinceritat preciosa dels comentaris dels que la porten i dels invitats a mirar les seves pàgines plenes de reflexions certes i clares... realment ho he trobat preciós i d'una sensibilitat brutal a l'hora d'expresar.
Quant miro una fundació, alguna cosa per la qual algú està lluitant, alhora que gaudint, ja que tot plegat segur que t'omple moltíssim, sempre miro les paraules, els gestos de qui la porten, les formes d'entendre-ho, la qualitat de l'amor en que s'estimen el que fan, i és aleshores que veus si parlem d'un aparador o d'un sentiment arrelat, sigui pel motiu que sigui, a qui ha muntat tot el projecte...m'ha encantat veure-ho, mirar-ho, disfrutar-ho...encara content per retrobar a algú que em queia bé, segurament sense molt més que això, que reiem, que reiem bastant, de fet ell feia riure més que jo, almenys a sobre d'un escenari, però trobar-me'l aquí, en aquest projecte m'ha fet tornar a pensar el de sempre, quantes persones tens a prop teu i el tens tan col.locat en un indret, en el nostre cas era la broma i fer el paiasso, que no et pots imaginar la de coses que te tothom guardades dins seu...
Alguns lluiten per coses pel seu egocentrisme i la necessitat d'èxit, per sobre de tot i en canvi hi ha gent que estima el que vol aconseguir, segurament amb la mateixa quantitat de com s'estima ell mateix, i si les dues coses sumen, la recompensa serà preciosa, sigui quina sigui, i per tots, pels cavalls i per els que els estimen de debó...
.jpg)
Fundació projecte Miranda
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada