records

Estic decebut, molt decebut de la meva última bofetada d'amor, passa el temps i cada dia veig més clar com em va pendre el pèl, en això si que no va dubtar gens, tan sols dubtava de mi continuament, avui ho estava pensant mentres recorria un lloc que em va fer creure màgic... ara el temps va aniquilant les coses, però mai m'havia passat que algú m'hagi decebut tant, potser perquè mai ningú m'havia dit tant, suposo que ella ho feia sovint i l'equivocació va ser pensar que jo també ho deia a tothom el que li deia a ella...de fet ho vaig fer una vegada, per despit , per fustració, vaig repetir tan sols una vegada a una altre persona el que li havia dit a ella i no ho va entendre mai, encara que dissimulava força bé...i jo ho vaig fer amb algú ben llunyà geograficament, ella no calia, ho feia aqui mateix, davant dels meus morros...
Ara ja no pateixo però tot plegat em produeix una sensació de menyspreu brutal, ja ni tan sols els meus pensaments em deixen recordar alguna cosa bonica sense pensar com em sento d'estafat, tan de bo m'hagués passat abans, segur que no hauria patit tant, però ha passat ara, quant de tothom guardo un gran record net i clar i en canvi d'ella no puc. Tot i que ho vaig intentar, almenys després m'hauria d'haver fet sentir algú especial, però sempre em va posar en un lloc molt menys especial que tot el que l'envoltava.
Avui pensava  com recordar aquella il-lusió barbara que em va apoderar, m'encantava estar en aquell estat, mai l'havia probat, era increible i ja no el puc ni recordar!!...com si fos el dolor profund que em va causar mental i fisic l'únic que pugui quedar de tot allò...les últimes paraules d'ella treient mèrit de tot i comparant com sempre el que va sentir per mi com una cosa més, com si després de tot allò tingués el valor de dir-m'he que cada història és diferent, després d'haver dit coses, ara ja mentides, com que era irrepetible, i que mai li havia passat...segurament jo em vaig creure les paraules com si fos alguna cosa molt especial, però tenia raó, tot és irrepetible i mai ha passat abans, era tan sols això...
Ara ja ni la defenso davant de l'Aida, que és l'única que encara em pregunta per ella, ja tan me fot, ja li dic clarament que no m'estimava, tot i que li guardo el seu record, però ja no l'enganyo, va triar i em va portar en un lloc que per sort n'he sortit, perquè ara l'Aida em veu feliç, com era abans de que apareixés, tot i la meva tristesa externa almenys l'interna sempre l'havia tingut alegre, plena d'il.lusió , ella va poder amb el meu intern.
De fet estar amb algú que sempre maleeix la seva vida, que sempre està plorant de tot el que li passa internament, acaba encomanant-se i és un perill...ara feia temps que no escrivia sobre això, tot i que hi penso sovint, perquè no aconsegueixo creure en l'amor, això és l'herència que m'ha deixat, ella rai que ha tingut altres coses i tan intenses com la nostra, però jo ja en vaig tenir prou, ja que em va enganyar en tot el que va dir, suposo que és un conte d'ella, un altre més, la seva recerca continua que no troba, perquè és impossible trobar dins d'algú que en realitat no existeix, sort en te de la cultura que la cultiva i la confon encara més...és fort, fins aleshores ningú m'havia enganyat en alguna cosa tan profunda de mi...m'ha fet canviar i em pensava que a malament, però passa el temps i me'n adono que potser no, que potser tot allò encara em convencerà més del que vull ser...

Em va donar milions de llàgrimes i drames varis, desmais virtuals, i ofegaments variats, tot això és el que volia i tan bé coneixia, però mai em va donar l'única cosa que li demanava, que m'estimés de debó, no com una paperina volàtil...ja no és orgull, ja no penso com em va fer anar com una baldufa, ella tan  sols tenia que controlar els meus "enfados"...ja no és orgull, ja ni tan sols és això, és pena de veure que no vaig ser res per algú que vaig donar tot el que podia donar creient una causa que ella alimentava continuament...i sobretot aquella sensació final de fer-me creure que tot ho vaig muntar jo, això si que em va deixar ko, era la seva defensa, tot m'ho havia muntat jo....pena