estafes grans

Ahir vaig rebre un escrit, vaig llegir-lo amn gran emoció i el vaig acabar amb un sentiment de plenitut increible.
Era de Peter a Peter, de fet el va firmar com a Peter Pan, potser em va fer entendre que tots tenim un Peter Pan dins nostre, li agraeixo profundament les seves paraules, potser va ser l'escrit que mai em va esciure ella.
Que t'ho digui algú que no ha conviscut amb tú, que ni tan sols li has mostrat una part petita de tot aquest país anomenat "Nunca Jamás" em va fer obrir vells records.
He obert el meu correu, ara ja tan sols l'obro per veure si arriba alguna cosa, de fet en aquesta direcció ja no espero gaire cosa i molta cosa antiga ja l'he borrat, perquè així vaig entendre que m'ho havia demanat.
I ahir vaig remirar altre vegada, m'havia promés no fer-ho, no em fa bé, i vaig descobrir que no havia borrat el que jo havia enviat i vaig començar a llegir les meves paraules.
La barreja de l'escrit que vaig rebre amb tot el que jo havia enviat em va remoure el cos altre vegada, feia temps que no em passava, potser és l'orgull, el dolor que fa temps que no sentia o veure'm reflexat en una pantalla fent continuament el ridícul, no ho se, però em va afligir i molt.
En el que jo envio surten les respostes i veure-les em segueixen donant una sensació d'engany brutal, mentres jo li demanava fins i tot la categoria d'ex, ja que com a present ja no me la donava ni estant junts, ella em parlava de les excelències del seu ex, del de debó, de la seva realitat, em tornava a saltar, però el ridícul no era res comparat amb tots els gestos que vaig arribar a fer, enviant mails al seu voltant esperant compassió i fins i tot alguna resposta que mai va arribar...l'últim va ser un mail a un amic seu que ella també me'n parlava com algú molt especial, ni tan sols el pobre sabia qui era jo, i jo incapaç d'entendre tan poca consideració externa al meu sentiment, li vaig "fotre un rotllo" que ahir, al llegir-lo, vaig entendre que ha sigut el ridícul més gran que mai he fet i ja no dic pel que deia, que per mi és preciós, ple de sentiment i de sinceritat ,diria que quasi d'infant barrejat amb la mala llet que em posava tot el que vaig viure, si no perquè la resposta va ser la de sempre, la que ella va aconseguir, la que va posar com a bandera per poder disculpar els seus "capritxets", que vaig ser jo el tarat que va fer mal a tothom...
I ahir rebo un escrit, on parla de la meva valentia, del que no nego el que més profundament la meva essència em demana, un escrit que podria ser recíproca, ja que l'altre Peter, tot i no estar en el meu dia a dia, també m'ha fet entendre el meu camí mil vegades.
Vaig escriure al pare, al germà, a ella perquè entengués el mal que pot fer posar a pirates grisos enmig d'un país real...però ella pensava que tot allò era el meu conte, potser ho vaig alimentar jo, però no era el meu conte, era la meva realitat i al agafar-la de la ma i mostrar-li trencava el meu gran secret, per fi havia escollit amb qui compartir-ho i ella ho va alimentar fent del meu conte, una història comuna, i m'ho va anar destrossant tot de mica en mica...
-mira preciosa, això és el meu paisatge, aquest és el meu record, aqui descansen els meus en indrets màgics, t'ho regalo, t'ho regalo, t'ho regalo...secret rera secret li vaig anar entregant, sense por, amb la sensació que l'encertava del tot, ja que ella semblava compartir-ho i entendre-ho com ningú , no tenia cap sospita que em deixaria en aquest ridícul infinit...vaig entregar el meu cor al seu pare, una persona que m'odiava sense cap explicació, o això pensava, perquè de fet no era odi, era tan sols passotisme, tan li fotia com em pugués sentir jo ni la seva filla, però vaja, això ella ho acceptava, per tant he de callar...
Però el mal en el futur mai me l'hauria imaginat, allà va demostrar qui era jo realment per ella, em va destrossar i el fet de saber que fins i tot una de les persones més estimades per ella no tenia ni idea de qui era jo, em va acabar per compendre on havia estat i amb qui.
Tot era un engany amagat rera paraules boniques, com sempre, amb el seu etern intent de quedar be amb tothom, repetint fins la sacietat que no li hauria d'importar el que els altres diuen , criticant el meu xafardeix quant ella no parava de xafardejar en silenci, la diferència és que jo ho deia, ella ho amagava, ja m'ho van dir: una mosqueta morta capaç de destrossar la vida de qui s'acostés, suposo que ho havia heredat del seu estimat, de l'amor de la seva vida.
Fins i tot ahir, rellegint-la, va ser capaç de dir-me que tot el que deia era una barreja de tots els seus homes, de que poster havia perdut l'home de la seva vida, tan de bó s'hagués escoltat en tot el que em va dir, aquell cavaller que suposadament era jo, aquell impossible de poder evitar el que hi havia entre nosaltres...i jo seguint fent el ridícul continuament.
Més de dos anys, que algú et mantingui així més de dos anys no te perdó, tot i que ella s'amparava amb que no em va obligar, evidentment que no, ningú obliga a ningú en res, però no es pot deixar mai morir a un peter pan, perqué també sent com els seus estimats amors.
N'estic convençut que no he sigut l'única joguina que s'ha comprat, sort ha tingut de que fisicament estava bé, si no mai hauria pogut alimentar tantes falsetats, quan hi penso em segueix adolorint, ja més per la meva errada que per la seva farsa...
I encara em va refregar que no era més que un més, volguent dir amb això que les paraules les repetia continuament a tothom, perquè ella vol viure en això, en les sensacions, s'ha fet un món, un món que mai podrà cumplir i que agafa d'aqui i d'allà per mantenir-lo despert....amagada rera una moral de ferro, que evidentment es desmontava continuament amb el seu sexe incontrolat, encara que ella deia que podia estar mil anys sense el plaer, tot era mentida, res era veritat....aquest tipus de gent no es mereix sentir, no podem jugar tan amb la gent, sens dubte deu ser feliç perquè és clavadeta al seu pare...

"Costa trobar algú que hagi crescut i viscut en aquest mon tant idilic i tant proper de l´esferidor present real que tota la vida ens ha acompanyat. Nomes algu amb un cor tan gran com el del Peter pot viure en aquests dos mons a l´hora i tenir la valentia de no rendir-se i renunciar al país de mai més. Perque si el Peter renuncies sap que ja no podria volar mai més, que deixaria de ser diferent i es tornaria un pirata gris del present real per sempre. Normalment els pirates els hi falta un ull, una cama o una ma. En realitat el que han perdut els esta esperant al país de mai més, perquè sabeu una cosa, tots venim d´allà, tots vam néixer sols i ens van abandonar en un parc, tots vam ser recollits per una fada que ens ha acompanyat tota la infància per recordar-nos qui som i d´on venim, però només la gent com el Peter sap estar a L'alçada i mantenir-se en equilibri per combatre als pirates grisos i intentar recordar-lis que ell sap on estan els seus tresors, ell sap on els esperen tot Alló que han perdut. I el més important ell sap que una vegada va néixer i el van deixar sol."


Gràcies, altres em van acompanyar i mai van donar mèrit, potser n'està ple de Peters i jo vaig triar a una que volia fer veure que era perillosa i tan sols era perillosa amb el tema dels homes, amb tot el demés era una estafa gegant i el que és pitjor, no amb mi no, si no amb tots els que tan estima, que mai va deixar d'enganyar quan estava amb mi...perdó, quan estava en un altre joc seu...