Els meus Angels

Tinc dubtes...de sobte torno al meu estat altre vegada, mai el podré explicar exactament, és com una explosió d'il.lusió, tota la vida m'ha passat, potser he tingut dos parentesis però en general, ni tan sols dins d'ells, he deixat d'explotar...

Aquesta força a vegades m'ha distorsionat la realitat, ja que l'il.lusió, com tothom sap, va a una velocitat molt més ràpida que el caminar per aquest món. Amb els anys, l'esmorteeixo com puc, intento encaminar-la cap a l'invisibilitat i dissimulo portant els meus actes, en molts casos, cap a l'imbecilitat, i així vaig fent.

Però hi han dies que no puc frenar res, és com una espiral que s'enlaira i no l'aturo, i dins meu entra el desig d'imaginar-me que tota la vida estigués en aquest estat, perquè en sóc capaç i això no ho dubto mai.

No em consolo pensant que dels errors n'aprenc, per tant intento no satisfer la meva pena en una suposada comoditat, prefereixo continuar endavant a la cerca del que realment anhelo, seria massa fàcil per mi dir que ara ja entenc que tot plegat no és  tan important, seria un covard que s'apoltrona per no haver d'enfrontar-se a ell mateix...cert és que en quan a la possibilitat de creure en l'amor com a parella, estic molt lluny d'on sempre havia estat, per tant és evident que en aquest sentit em queda molta feina, però tot i així, actualment, crec que ja és una elecció, crec que és molt més que una por del meu passat, simplement que estic bé aixi, ja vaig tenir el que volia tenir, ni que sigués en una petita porció de la meva vida, però encara que m'enganyessin, jo no em vaig enganyar, per tant ja se que és l'amor real, i d'aquests, tan sols se'n viu un a la vida, potser ho tinc tant clar que ja desisteixo a pensar que tornaré a un estat semblant, i com sempre he dit, mai s'ha de baixar el llistó en l'amor, es pot compendre, es pot entendre, es pot raonar, però mai baixar el llistó perquè l'altre el pugui saltar, l'amor mai es relatiu, si és del bó.

I paradoxalment ara seria el millor moment per entregar-me, ara que estic seré, que torno a creure en el que sóc, que ja he oblidat la quantitat de mentides que es van dir de mi.

Però és impossible, perqué fins i tot l'inici més bonic que mai he tingut me'l van distorsionar com si fos una estrategia meva que tenia en ment tota la vida, i el que és pitjor, ella s'ho va creure i al creure-s'ho o no negar-ho amb força va perdre l'última oportunitat a donar sentit a tot plegat, fins i tot al nostre inici, que segur que no haurien dit el mateix si ens haguessin vist per algun foradet.

he deixat de sentir? realment he deixat de sentir per sempre?
Doncs no, segurament he quedat satisfet de saber que puc estimar tant i em sembla que era el màxim que volia en aquest terreny, ni tan sols el fet de no ser correspós em fa pensar que jo estava  equivocat, de fet el meu si que era net en un inici, sense res que amagar i sense cap mena de fre a entregar-me, per tant aquest estat ja em val, i és curiós, perquè son estats que  van separats, el mal que em va fer del que vaig sentir, i com més temps passa més es van apartant, com si el meu estat passat no tingués res a veure amb ella, com si el mal quedés en un altre lloc, ella que es va passar tota la relació relativitzant els nostres fets i que després em va demostrar que no era més que una experiencia mes, el problema el te ella que tot ho troba majestuós i meravellós, jo no, jo vaig escollir, per tant el temps em posa a lloc i em fa entendre