Anys , 16 concretament ( primera part )

Fa ja 16 anys que vaig pujar aquí, crec que m'he amenaçat unes 16 vegades en marxar , de fet fins i tot ho vaig fer una vegada ja, però era un simulacre, tot i que tinc clar que finalment la meva eterna no afiliació a cap terra em va portar fins aquí, de fet crec que ni tan sols ho vaig decidir jo, tot i que sempre entenc que si deixes fer tambè estàs decidint...

16 anys!!...intento posar-me a lloc en un moment, qui va pujar fa 16 anys aquí dalt i qui baixarà 16 anys més tard...

Vaig pujar ferm, fort, com crec que sempre havia sigut, evidentment amb els problemes habituals que tots podem tenir, diria que podria definir tota aquesta etapa com una continua gestió des de les emocions. Tot i ser abans ja sempre emocional, evidentment,  tenia les coses controlades i en el lloc que tocaven encara que haguès sortit en molts moments del camí bó, fins aquí com tanta i tanta gent...no era més que això, una persona més, i que bonic és ser una persona més i prou.

Vaig pujar que encara tenia pare i mare, de fet vaig entendre que la simplicitat del meu pare podia permetre que el vol fos lliure per part dels dos, com al final va ser , però la complicitat de la meva mare em va fer decidir i entendre que em tocaria a mi fer-me càrrec de la seva vida, perquè en el fons mai va tenir vida pròpia, tot i la seva indepèndencia visible...

És evident que hi ha un abans i un després en aquests darrers 16 anys, i això va ser quant va morir el meu pare, segurament no només pel que sempre ha significat per mi i el que segueix significant en present, segurament tambè perquè en molts pocs mesos vaig haver de batallar en moltes coses i quasi totes emocionals...just va marxar quant jo em separava, quant jo agafava un altre rumb, just abans de que la meva mare entrès a la UCI, i jo no tenia moltes forces per cuidar-la, tot i que crec que finalment me'n vaig sortir...

Però segurament en aquell moment jo vaig deixar una mica el timó en mans de masses coses, i potser em va tocar gestionar amb massa rapidés el fet de perdre una part d'home, una part de pare, una part de fill, i aquí va començar la lluita, i lluitar és molt més perillòs que viure, però evidentment a la lluita no m'hi va portar ningú, vaig anar-hi jo...

A vegades si miro enrera em dona la sensació que han passat 150 anys, de ser un heroi a ser un supervivent van passar en canvi quatre mesos, tot i que mai vaig ser un heroi ni mai he sigut un supervivent, tots som el que som per moments, mai eternament...

Però aquí dalt he guanyat moltes coses i n'he perdut moltes d'altres, crec que m'ha sobrat l'últim any, la feina ja estava feta, dic l'important,  i he apurat massa el temps, però vaja, per alguna cosa ha sigut així...no és que en aquest darrer any hagi perdut molt del que havia guanyat, però si he fallat a força gent, i que hi farem, a mi em sap greu fallar a la gent, però potser m'he arrapat amb forces per motius que només jo puc entendre, i que de fet només jo he d'entendre, però al final el balanç és positiu humanament parlant, l'evolució no ha sigut la que jo havia començat clar, però al final per això estem, per anar canviant i transformar-nos sense que res ens engolleixi, i si em miro ara, crec que arribo just a temps perquè no sigui així, encara que és cert, he apurat massa...

Però tampoc comptava amb factors que m'han anat succeïnt, i quina sort que sigui aixi!...però si que en cap dels meus pensaments anteriors hauria pensat que tantes èpoques de la meva vida hagués de decidir per tres persones a la vegada, o sigui, qualsevol gest que feia jo tocava a les altres dues, potser això ha sigut el que m'ha costat més de gestionar i el que més m'ha desgastat...però al final, avui, en dia d'avui, considero que ho he fet el màxim de suau possible, potser qui pitjor resultat n'ha tret sóc jo mateix, però en aquest cas tenia i tinc clar, que dels tres, el més fort sóc jo, tot i que aparentment a vegades no ho sembli...al final la capacitat de reinventar.nos la tenim i si t'has mogut en la corda fluixa durant temps doncs tambè et dona forces per saber tornar a començar cada dia si cal i quant cal.

Això tambè m'ha servit per apendre a ser dèbil, cosa molt més complicada que apendre a ser fort, ja venia de la fortalesa, per tant vaig entendre que és fàcil estar fort, si una cosa he aprés és que a partir d'ara qualsevol caiguda serà acceptada, ja sé caure...ara doncs em fa falta recordar com un s'aixeca sense moltes ferides, tot i que sempre en queden algunes que costen més de cicatritzar.

Em quedo d'aquí dalt moltes coses, alguns moments màgics amb la naturalesa, evidentment molta gent preciosa que m'he trobat i sobretot la capacitat d'il.lusionar-me cada dia, encara que tot fos fosc en alguns moments, aquesta goteta d'inconsciència que sempre hem de mantenir i guardar com un tresor, em permetia anar a llocs meravellosos...

Podria dir que personalment he passat tres èpoques complicades, serien tres dels setze anys, res molt greu, però si que el timó el vaig deixar masses vegades, i ara, justament ara, em toca a mi, crec que mai he deixat de treballar humanament i laboralment, i ara que la ment pot ser més individual i per sort, i crec que és per sort, per primera vegada em falla la feina, és el moment i la senyal...

I les senyals sempre s'han d'aprofitar...sempre hi han danys colaterals a quant marxes, però un ha de marxar quant toca marxar i no fugir, i si ho haguès fet un any enrera hauria sigut una fugida...i no, el sentiment ara ja em diu marxar, i aquesta és la clau de tot...
Tinc la sort que si miro enrera només he fallat en una cosa, encara que potser ho he fet cent vegades...bé, he fallat en més coses com tothom, però de repetida una , per tant aquesta és la clau de tot per aixecar-me bé, tot i que ja estic mig dret, però això només ho sé jo clar...
Ara em toca el moment de ser realment egoista, que tot i semblar-ho a vegades no ha sigut així, mai confondre egocèntric amb egoista, són coses totalment diferents...i quant dic egoista vol dir despendre'm de coses, algunes d'emocionals i molt importants, però per caminar lleuger un ha d'alleugerir evidentment...
Tinc un somriure per molta gent aqui dalt, alguns sempre estaràn amb mi vagi on vagi, altres tindré moments bonics, altres hauràn marxat de la meva vida, però tot i que sempre he dit que la Garrotxa no m'agrada, sempre ho he fet des d'un punt de vista visual, no individual, vull dir que no m'agrada el clima, ni l'ambient, ni aquesta sensació d'humitat que moltes vegades m'acompanya, però m'ha encantat molta gent i m'han fet apendre i viure i això sempre és bó...
I el nou rumb només vull aconseguir una sola cosa, justament deixar de ser egocèntric, crec que el meu melic ja ha estat prou piropejat per mi, com va dir el meu pare un dia " a vegades toca entrar.-hi" però és evident que a vegades toca marxar d'ell...curiòs però una de les coses que m'agradaria sentir durant un temps és el fet de no decidir, ara que tothom busca el dret de decidir jo justament tinc ganes de deixar de viure sempre entre decisions diaries...està bé no tenir res escrit, però tambè està bé tenir de tant en tant un dia escrit...això tan senzill, només això, ho trobo a faltar i ni que sigui una vegada que la meva decisió només depengui de mi...jo he permès que no fos així, ara em toca doncs canviar-ho.