Els cors

Després de tantes coses fins i tot m'ha extranyat que això m'hagi afectat tant, i segurament és el que més m'ha afectat amb molt de temps....vaig tard, segurament he trigat un any més del compte a marxar, això ja ho sabia, però avui porto un recorregut per la pena força gran, potser perquè per un cantó marxar no ho tnc molt fàcil tot i que la decisió està feta, però sobretot perquè quant dues de les persones que més estimes s'enfaden, almenys a mi em passa, se'm trenca el cor, literalment...
Sempre he dit que ningú s'havia enfadat amb mi fins als 35 anys, fins i tot crec que poca gent m'havia jutjat, tot això ha canviat, però tot i que a vegades m'ha afectat i molt, ho reconec, al final és cosa meva...vull dir que el treball és meu i el faig ...
Vinc d'una unitat familiar molt bonica, segurament vinc del confort i com a bandera de tot aquest confort sempre hi poso els meus avis i el meu pare, tot i que el meu pare no era de família perquè si, vivia el present i no afegia mèrits del passat en una relació en present, i és cert, el present és l'important, i ara estic en un present que m'ha fet mal, tot i entendre ho tot, em fa mal i molt...
Evidentment ja conec la meva sensibilitat, vull dir que la sorpresa no és un factor important , però avui se m'ha trencat una part de mi important, potser fins i tot relacionada amb el meu pare, no ho sé, però ni he dormit ni he pogut donar-li la volta, és pena, una pena inmensa que se'm barreja amb mil records que tinc de casa meva, i tambè en la situació extranya que m'he anat col.locant...segurament mai hauria imaginat que com a pare ho passaria tan sol i això tampoc m'ajuda, perquè estic just davant de segurament una decisió de vida i vaig on jo trobo la tranquilitat, la serenor i així serà igualment però em dol una barbaritat que dues persones tan vitals per mi ara tnguin un problema entre elles, i no sé com aturar el dolor, suposo que al no dependre de mi em costa molt més encara...
A vegades penso que jo mai m'he enfadat del tot, potser m'he disgustat o m'he justificat davant d'alguna persona que m'hagi separat, però sempre he pensat que no em vull enfadar per moltes raons, una de les quals és per egoisme, em molesta moltíssim estar enfadat, em posa tan trist que m'enfado amb mi mateix, és un esforç brutal, crec que tampoc he sigut molt de jutjar a la gent, segurament aquests dos elements havien fet de mi una persona fàcil i que no portava gaires problemes, al final no sé si ha sigut la vida o jo, segurament les dues coses, la meva situació ha anat canviant, tot i així avui llegint cosetes he pensat que tot i moltes coses viscudes potser no molt agradables, mai he perdut la fe en la gent i sobretot en mi mateix, al final qui més es coneix és un mateix, però he entès cada persona que s'ha disgustat o enfadat amb mi, jo sé que he posat més cor que cap en moltes coses però és una excusa meva que només em podria servir a mi, i he tibat tan la corda que en alguns indrets s'ha trencat, no passa res, al final hem d'acceptar , com sempre dic, que els actes, tots, porten conseqüencies, ho accepto tot i que em fa mal perquè m'he allunyat de gent que estimo, però la vida, suposo , és així, i al final les decisions són de cadascú...
Però en aquest cas m'ha deixat sense alè, suposo que hi ha molt poca gent, com li passa a tothom, que te la capacitat de trencar-me el cor, són la gent que estimes més, potser els teus pilars encara que ni ells ho sàpiguen, o potser ni un mateix ho sap fins que passa alguna cosa...i m'ha vingut una tristesa d'amor molt forta, i sobretot, molt incontrolable i que encara no he trobat la manera de treballar-la...
No és que afecti directament la meva relació amb ells, aquest no és el problema, vull dir que mai he canviat les relacions perquè dues persones s'enfadin tot i que al final és cert que m'he trobat en llocs complicats de sortir, però no és aquest el cas, són adults, i espero que això no afecti l'amor que tinc per ells, però tinc dolor, un dolor de família, un dolor ja conegut clar, però en aquest cas és diferent, és la sensació de que en dos dies han passat deu anys de la meva vida, com si m'hagués envellit deu anys de cop i volta, com si part del meu present s'hagi fos d'un dia per l'altre i evidentment penso que potser jo, que pensava que era un punt de connexió entre ells,  sóc en part responsable de tot això, però aqui ja entraria en el meu treball, aquest no em fa tan mal, perquè és meu....
El que més mal em fa és que conec als protagonistes del desencontre i una de les dues parts se que mai torna enrera, m'ho ha demostrat moltes vegades, l'altre és tot cor però sempre hi ha un marge per la rectificació, perquè és més cor, però només que n'hi hagi un d' irrectificable tot és molt més dificil, i clar, just ara, doncs en el present que m'imaginava mai m'hauria imaginat aquest fet.
I surto de moltes guerres, les meves no em molesten, són meves, però ja fa anys em vaig haver de posicionar en una, perquè les dues em van tibar per un cantó i l'altre i tot i que fisicament semblava que havia decidit, en realitat no era una guerra meva, simplement vaig pensar que em tocava això perquè segurament algú s'havia de fer càrrec de la meva mare, això va provocar danys colaterals molt més grans dels que jo hauria volgut, però segurament la guerra que més m'ha influenciat i m'ha fet fer coses que mai hauria fet ha sigut la de pare, i aquesta és la que justament estic sortint i no hi vull entrar mai més, per això tambè faig un canvi de vida...sé que en aquest cas ningú em posarà enmig d'una guerra però el meu cor està adolorit ara mateix, no he de decidir res, ni tirar cap aquí ni cap allà, però en canvi és la que més dolor em produeix...
Avui he perdut unes quantes coses, ja les recuperaré, però ara estic així...curiosament avui per començar a treballar-ho he fet una cosa que molt poques vegades he utilitzat, els meus escrits, en general busco solucions en les altres lletres, però avui necessitava tirar molt enrera en els meus escrits per recuperar aquella innocència que ,i d'això n'estic segur, vaig perdre molt lluny de quant tocava, fa deu anys era innocent, del tot, ara ja no ho sóc, tinc moltes més pors, em fa més por mostrar-me i crec menys que anys enrera, ultimament estava recuperant tot això, per mi és vital tenir aquesta part, és la que em fa caminar més lleuger i més serè, però avui he fet un pas enrera important, i potser encara no sé ni el perquè, o si, no ho sé, segurament perquè al final encara que tots dos són independents, m'agradava saber que al final en un cas d'emergència es tenien un a l'altre, això em tranquilitzava...vinc d'una família molt gran que s'ha anat esmicolant mica en mica, segurament una família que aglotinava a més família, com si fossin el centre de l'unió, i ho reconec, a vegades em sento molt sol, potser perquè geograficament ha sigut així també. anar allà era com recuperar una part d'això, perquè l'amor que sento és bó, clar que ens va unir una persona, però jo al final els escolliria igualment com a persones, quant baixava per mi erem cinc, i això segurament ja no ho tindré més, i clar, fa mal...
Demano a l'àngel que ens dongui a nosaltres la tranquilitat per no perdre res més ni obrir cap ferida ni cap perdua més, perquè n'hi ha algunes que fan molt mal, avui he vist com els estimo, perquè només la gent que estimes de debó sents el dolor de debó...i el d'avui és molt intens.