No ser res

És el temps que passa, i la visió del passat va filtrant els mals moments i vas mirant enrera i te n'adones que la teva vida és bonica, reconverteixes els moments amargs en els detalls que et van fer ser més persona, o més serè, o més tolerant.
Mirava el cel aquest matí mentres treballava pels carrers de Montagut, feia un vent empordaní a la Garrotxa, és una sensació extranya ja que el vent és cansat d'atravessar, però per altre cantó el dia era clar i el vent semblava que havia fet escampar els núvols.
I la vida també és així a vegades, com el vent, el que costa més d'assimilar és el que no veus, aquelles veuetes internes que no paren de demanar-te coses, arriben directe de l'essència, segurament amb l'única parada en el cor, en el centre de les nostres emocions, si ets més de cor que de cap és clar, com és en el meu cas.
Alguna cosa rutlla dins meu que les veus no xerren gaire, dec tenir l'essència en calma, però recordava els meus problemes invisibles, aquells que no tenen explicació externa però son vitals per entendre com ets tú mateix. T'hi pots enfrontar, cosa que en el meu cas ja ho vaig deixar per inútil, de fet ni tan sols ho vaig intentar, però vaig optar per entendre el que la meva essència em demanava, o exigia, i potser vaig entendre que tot era més simple.
No tots els cossos son iguals, això és evident, però si escolto el meu me n'adono que em demana molt més fruita que no pas xocolata, això vol dir que em prova más la fruita, que he de fer doncs? donar la fruita que el cos em demana, i en vol tanta que ni tan sols el meló abans d'anar a dormir em fa mal, i això que m'han dit mil vegades que pot indigestar, no en el meu cas, en puc pendre un quart, la meitat o un de sencer i mai em fa mal, igual que les mandarines, que me'n menjo unes 15 cada dia i sempre se'm posen bé.
Perquè m'enrotllo amb la fruita?...perquè és una resposta simple, el cos vol fruita per alguna cosa, i el cos és força intel.ligent en general...suposo que un drogadicte ara estaria content llegint això i ho celebraria prenent una ratlleta de coca, però suposo que em faig entendre...
Així doncs si el cos em demana això, la ment em demana altres coses, i el cor altres, segur que no totes es poden cumplir, però escoltar el que les parts essencials de tú et demanen crec que quasi sempre ha d'anar bé.
Recordo als vint anys, rera una aparença de jove feliç, que ho era i molt, hi havien mil dubtes, mil camins a escollir, no tenia clar res, i no parava de preguntar-me que em passava i perquè mai em donava la sensació de que havia complert un objectiu, i ja en tinc uns quants anys més, i a vegades penso que en això sóc igual, però d'una manera molt més serena i tranquil.la...
Potser és que el meu esforç no era madurar, si no continuar buscant i rebuscant les respostes, jugant fins i tot en aquest infinit joc de les respostes inacabades, podria haver optat pel no i per parar aquest continu sentiment de no saber, però he optat pel si, potser perquè entenc ja com sóc i fins i tot em respecto molt més que abans, i és que en els deliris de grandesa d'adolescent entendre que mai seràs res costa una mica...i si, jo el que vull ser és això : Res, un res feliç de no ser res en concret, parlo evidentment del que es veu externament...dins ja sé el que vull: estimar, i si pot ser i no és molt demanar, que m'estimin, crec que si el mínim extern el tinc garantit, amb aquestes dues coses ja em considero l'home més feliç del món, si més no, el més feliç del meu món, que ja és molt, perquè també n'hi han que son els homes més infeliços del seu món i deu ser dur...
Potser em prenc l'extern com un joc, o mig en broma, i no dic quant les coses em van malament, és impossible fer broma quant no pots menjar, però quant les coses em van bé, no em crec res de res, suposo que la gent ja veu l'importància que té cadascú de nosaltres en aquesta societat, la realitat és que no som res. Jo sempre penso que els abstractes passen de mi, vull dir que si no hi ha una ma on encaixar la meva, o una galta on posar els meus llavis no em crec res.
Si la cosa fos  així, encara ho entendria:
-Societat, et presento l'Alex...
-Encantat Societat, un plaer
O fos:
-Alex, em venia de gust de presentar-te España
-oh, quantes ganes tenia de saber de tú
Però com que no és així, doncs m'ho prenc amb molta menys importància de quant em presenten a una persona, on els seus ulls ja em donen pistes i les paraules faran un inici de camí amb molt de recorregut o un simple boçí del caminar.
Però els que caminen amb tú de fa temps, son els reals protagonistes de la teva vida finalment, i parlo del temps en un sentit relatiu, amb poc temps pots caminar moltíssim acompanyat i a l'inversa, potser fa temps que intueixes que hi és, però realment va per un altre camí, tot i que de tan en tan et puguis creuar amb ell, i fins i tot amb un somriure gegant.
Així doncs  potser per això sóc pragmàtic a vegades, tot i somiar com un beneit, però per mi la simplicitat és la resposta, no sé estimar a res que no em miri, o m'escolti o em toqui... això que vola per l'aire i tots lluitem per salvar-ho, em costa d'assimilar, i per això li dono la importància que té en la meva vida, no gaire o no gens ni mica, depenent del moment...
Com que entenc que ha d'existir doncs tampoc m'hi enfronto gaire, vull dir que no lluito pel meu cantó, i tan sols faig un moviment si veig que les persones pateixen, vull dir que aquesta piiiip de societat ens fa entendre o malentendre les xifres i per mi, una persona mai serà una xifra, per un país no som més que això, un número, d'aquí res potser ho veurem en el nostre quant decidim si separar-nos d'un altre país o no...i ja sé, ja sé, que no poden enumerar a persona per persona, però la realitat és aquesta, per un amic jo sóc l'Alex, per un país, aquell dia tan sols seré o un si o un no...i això és el que som en aquesta societat, i jo el que vull és no ser res...