Un regal de vida

La vida et dona instants que mai podràs oblidar..en tinc uns quants...
La meva mare ho ha perdut tot. Tot menys la consciència... la vida és així de punyetera a vegades : no parla, no és mou, ja no menja, i segueix amb la mirada i les expresions intactes.
Avui era el moment de que l'Aida pugués veure-la, i com a pare protector o patidor doncs costa decidir que has de fer o no fer, son moments que les decisions poden perdurar tota una vida, no saps que és el millor o el pitjor, finalment decideixes que el cor parli i sigui ell que et porti al camí que cregui...
Sense forçar res avui ha decidit veure la iaia Anna...sabia que seria un impacte per ella, sobretot visual, l'imatge d'algú tan vital parat en un llit és dur d'assimilar per un adult i per un infant, algú que justament es definia pels eterns moviments que desprenia...
Sobre el llit la foto de fa un any i mig, tan sols un any i mig!!, on encara les seves inseparables ulleres li penjaven del coll, intuint una nova lectura de la seva admirada Agatha Christie, on aquell somriure fotogènic era visible..i en el llit ella, intentant expressar el que sent, deu ser dur ser conscient de que no pots mostrar aquesta consciència...
L'Aida no ha pogut controlar l'emoció, la meva mare se la mirava, i mentres es miraven les dues es regalaven llàgrimes d'amor, crec que he viscut un instant tan meravellós com emotiu, i ni tan sols el puc definir com a trist, és diferent a tot el que he viscut fins ara...
He viscut de prop la mort de la gent que més he estimat, per sort m'he pogut despedir de molts, menys del meu avi que estava fotent un polvo a Banyoles, per tant ni podria definir-la com a mort dolorosa, el meu pare em va donar dies i dies de despedides plenes de pau i de serenor...tampoc va perdre mai la consciència, tot i que ell la podia expresar en paraules...
La meva mare és tot diferent, començant perquè la relació amb ella ha sigut molt més familiar que intensa. Ella la mare, jo el fill, i una mare que no era com les altres, o com moltes altres , mai em va dir el que havia de fer, més aviat era jo que li "fotia" bronques perquè la seva eterna barreja d'infantesa, innocència, tossuneria i nerviosisme l'havia col.locat en alguna situació compromesa, però mai amb mala fé, es deixava portar i ha sigut una dona que tot i tenir una capacitat de moviment i llibertat increible, sempre ha estat lligada al seu passat, a un cabró de pare que li va fotre la vida enlaire, igual que abans havia fet amb la seva dona i el seu altre fill. La meva mare sempre va lluitar contra això, però curiosament la vida tan sols li ha deixat la consciència en els seus últims moments, una consciència que ella mai va utilitzar per enfrontar d'una vegada aquella imatge paterna que la torturava...
Ahir una infermera em deia: " la teva mare tenia devoció per tú, per l'Aida, pel seu sogre, pel teu pare i per la familia del teu pare"...ells la van ajudar, i la van acollir, l'antitessís del que havia viscut: la pau, la tranquilitat, la convivència serena...la familia del meu pare, o sigui la meva familia...però ella mai va parar per veure que li passava exactament, tots erem conscients del seu motiu de patiment però ella no parava mai, no volia pensar.
Però no fa molt li va dir a l'assistenta: " la vida ha sigut molt dura amb mi"....i ella em preguntava perquè deia això, si la seva aparença era sempre riallera i feliç...
La meva mare no dissimulava amb els altres, de fet si hagués nascut en un altre entorn segur que hauria sigut així, alegre i feliç, ella es dissimulava a ella mateixa, a les pors que tenia del seu pare, que la tractava de princesa i després li fotia un bona bofetada...recordo que un dia em va explicar que se li escapava el pipi de la por que li tenia!!...és fort...no em pot ni entrar en el cap això, i més jo, que vaig conèixer al seu pare quant ja era dèbil...curiós que a sobre li va tocar cuidar-lo fins l'últim dia i el tenia com idealitzat, tot plegat molt complicat per entendre-ho en unes paraules o fins i tot en una vida...
Jo sento que marxa la meva mare, aquella protecció que tens per sobre teu dels pares va marxant, tot i que amb la meva mare no he tingut aquesta sensació, ha sigut diferent, i tinc el privilegi de comptar amb l'altre mare, la gran Isabel, la dona del meu pare i el meu tiet, que és com si fos un altre pare/amic/company...però és evident que aquests dies se'm remou mil coses, sensacions, sentiments, i regals, regals imborrables d'una imatge com la d'avui, de dues generacions, on simplement la mirada las ha comunicat entre elles, no ho borraré mai de mi, i els agraeïxo i no saben com...gràcies, arriba l'hora d'agraïr, i finalment sempre hi han coses ha agraïr, fins i tot en els moments més durs...