L'energia i el dolor

Hi han moments a la vida que queda poc temps per respirar, per tant son els moments que un ha d'exprimir tot el que ha treballat...
La vida et va enviant proves, suposo que és pura inèrcia, tot i que tenim la tendència a pensar el perquè de que ens passi a nosaltres i no als altres, o sigui la tendència natural és anar construint una estatua de màrtir per superar els nostres entrebancs, però tan sols has de mirar al teu voltant per entendre que tots passem per situacions més meravelloses, i altres de menys meravelloses, i algunes de gens meravelloses, i aquí l'estatua es derrumba i pots començar el treball amb força i de cara.
Posar-se de cul al que t'arriba és tan inútil com absurd, ja que per més que no ho miris, t'arribarà igual, no som com la llum d'un far que ara es veu i ara no es veu, mentres estem a la terra sempre se'ns veu, per tant existim i el fet d'estar vius implica rebre-ho tot, no tan sols els somriures i les alegries.
Per mi la clau està en l'energia. Fent un símil fàcil, és com la benzina d'un cotxe, te la jugues molt si esperes a l'últim moment de la reserva per arribar a una benzinera, podries no arribar i quedar-te parat en un lloc a l'espera d'ajuda. Així doncs és important ser conscient del combustible que et queda.
Quant la vida més o menys et va bé, o no tens sots que trampejar, vas emmagatzemant energia, evidentment no la gastes tota i segurament la única cosa que fas es produir-ne més i més, ja que et van arribant bons moments i encara omples més el dipòsit.
Quant un gasta energia pels bons moments, que també en gasta, l'agulla no baixa... per posar un exemple, si un fa l'amor, el que fa és carregar encara més el dipòsit, se li diu traspàs d'energia i mai en perds en moments així, la perdua arriba quant et toca fer coses que no vols però que igualment has de fer, evidentment hi han perdues petites i altres de molt grans, això depen de cada persona, i altres que també es compensen dia rera dia, com per exemple el qui treballa en un lloc que no li agrada, tan sols el fet d'arribar a casa i rebre un petó o veure un amic o una simple xerrada ja deixa el teu estat compensat, seria més o menys com funcionen les plaques solars, un dia ple de sol en el teu intern et farà carregar del tot i un de gris, doncs perderàs les reserves, així doncs en dies ennuvolats qualsevol escletxa és bona per compensar.
Apendre a saber en quin estat energètic estàs no és tan fàcil, a vegades entreguem massa i no sabem el perquè però ens quedem sense forces, en canvi hi han vegades que fins i tot sembla que vulguis donar més encara, i et sorpren la teva fortalesa, que fantàstic seria que en aquells moments de fortalesa, arribessin els problemes, segur que els encarariem millor, però la vida no és més que una dia a dia amb sorpreses, ja que ningú sap que passarà demà, és l'encant de viure i per això cada dia seria bó revisar el nostre dipòsit.
Una de les tàctiques per no perdre energia o entregar just la que pots entregar és "perdre el temps", porto anys reivindicant el fet de que "perdre el temps" és guanyar-lo, aquells instants que en molts casos la teva parella et pot dir " no fas res de res!" o aquells que tanques els ulls i penses en quin moment estàs, això sempre dona consciència de qui ets i en quin punt es troba el teu estat energètic, també hi ha la possibilitat d'anar de viatge pels més afortunats, allò que diem tan sovint de "carregar piles", però no és el viatge que carrega les piles, és la nostra actitut, si marxes perquè t'estàs escapant de la teva vida no carregues res de res, ja que com el seu propi nom indica, la teva vida és teva i et seguirà i deixis el que deixis pendent en la partida, et retornarà quant tornis, fins i tot podria ser que amb més força, no perquè el problema hagi crescut, simplement perquè rebràs un contrast encara més fort del que tenies abans de la possible "càrrega de piles".
Fa anys, una noia em va mostrar un camí, un camí pràctic, res de teories, de fet no sé si era el que em volia ensenyar però a mi em va ajudar moltíssim, era una teràpia que ella exercia, pero jo, com tothom, me la vaig fer meva. Apretava amb els seus dits amb força punts del meu peu, i quant dic amb força parlo de que jo ho rebia com a dolor. La primera reacció era mirar-la amb cara de nen innocent demanant compassió, mentres ella em responia que no, que no pararia d'apretar. El dolor era cada vegada més intens, i el meu cos es resistia a sentir-lo, i en aquesta resistència la pèrdua d'energia es feia molt evident, eren uns dits que apretaven amb força el meu cos i tot quedava dibuixat d'una forma molt real. De sobte el cos, en molts casos molt més intel.ligent i pràctic que el nostre cervell, va deixar de lluitar contra el dolor extern que li arribava, i en comptes de voler retornar a l'estat anterior, es va deixar anar i va acceptar totalment el dolor, curiós fou que en un instant, el dolor insuportable va desaparèixer totalment, i fins i tot encara que la presió dels dits augmentés el dolor ja havia desaparescut per sempre...
La resposta era clara, vaig acceptar el que em venia de fora en forma de mal, vaig acceptar, vaig fins i tot notar-lo per tot el cos, vaig deixar-lo actuar i finalment el vaig expulsar...
Va ser una experiència que mai oblidaré, i que m'ha servit de molt en la meva vida, potser per entendre que les coses arriben quant arriben, no quant vols que arribin, per tant un ha d'acceptar-les, sentir-les, i depenent de la situació , o te les quedes per sempre si son bones o les expulses perquè mai més tornin, suposo que és allò d'anar amb la motxil.la buida per la vida, tot i que tampoc estic totalment d'acord en això, m'explico:
Sempre dic que tenim la tendència d'apendre dels errors, molts més que dels encerts, quant parlem amb algú del nostre passat sembla que haguem de parlar d'allò que ens va fer mal, a vegades fins i tot, és la nostra carta de presentació..."ei, que jo porto un escut, no me la fotaràs!"...per tant portar la motxil.la buida o plena és relatiu, quant la tens plena de tan sols coses boniques, mai pesa, i potser una de les claus per anar buidant els fets pesants, és assumir els dolors que t'arriben, acceptar-los fins que en un indret del camí, pares i els deixes allà per sempre més.
L'acceptació d'un teu mal moment, és la teva pròpia acceptació, si un enten que l'amor real està per sobre de les circunstàncies, si estimes algú de veritat és evident que l'estimaràs igual si està trist o està content, doncs l'amor per un mateix també comença per aquí...ara toca això, i no val la pena ressistir-se, perquè toca i punt...s'encara, s'assumeix, ho assimiles i una vegada assimilat i sentit, ja pots començar a defecar...
Si a vegades un no és conscient del que viu, que també pot ser, la meva opinió és que val la pena que busquis miralls, i si tens gent que t'estima, els miralls son ells, no sempre un veu el seu estat, però si et rodeja l'amor, busca en els altres ulls qui ets en aquell moment, no dubto que ho trobaràs.