Estava amb la meva mare escoltant música que ella guarda : el Serrat, la Mari Trini, el Roberto Carlos, música que jo no escolto habitualment, bé, el Roberto Carlos si, m'encanta, però que m'omplen de records els moments que passo amb ella.
És curiós que no recordi la meva infancia al seu costat, segurament no és tan curiós ja que ella voltava molt i quant els meus pares es van separar jo vaig anar a viure amb el pare, per tant deu ser normal que em costi recordar coses.
L'altre dia a Vilanova, el meu tiet em deia que no tenia cap imatge d'ella donant-me el menjar. La típica imatge que tots els pares recordem, quant donem de menjar als nostres fills i que poques vegades parem atenció a la cara que fem quant donem de mica en mica l'àpat als infants... son cares que son boníssimes, quasi còmiques, en molts casos obrim la boca perquè el nen faci el mateix gest, de fet quant som pares dels nostres fills en època de nadó fem coses increibles, com parlar del color de la caca amb tota tranquilitat o embrutar-nos de merda i ens quedem igual, és curiós que el pudor l'anem agafant amb l'edat, els nens es foten pets i riem tots, és una sensació de naturalitat, res més que això.
Doncs ara em toca donar de menjar a la meva mare. És un moment que m'agrada, perquè interactuem amb facilitat, el nou llenguatge del silenci per moments es trenca i aconseguim fer alguna cosa on els dos estem desenvolupant un paper. Ella menja poc però menja. Aquests darrers dies per primera vegada veia en el seu rostre el dolor i m'afectava molt, però les llagues van millorant i ahir havia tornat a recuperar aquella cara de nena que sempre ha tingut, fins i tot ara. Poso música quant li dono el menjar triturat, ella és conscient del que passa en cada moment, o aquesta és la meva sensació, i la de tots els professionals que l'envolten, ho ha perdut tot menys la consciència, però suposo que és una consciència filtrada, vull dir que no està al cent per cent, o això espero, seria massa injust que tan sols conservés aquest detall.
Quant veig que no pateix, arribem a la serenor, és evident que ella està bé quant hi sóc i jo em sento ja adaptat aquesta sensació, de fet visc en el present, no comparo res, per tant la miro ara i punt.
Tot i així estic notant unes sensacions que costen d'explicar, moments extranys, tots envoltats de silenci on jo vaig traduint el que no diu en paraules que suposadament sé quines son.
Em resulta difícil però no tornar mai al passat, és com si mirés a una altra persona, però m'arriben records molt més generals de la meva infància o adolescència, suposo que és inevitable, en el silenci es pot pensar moltíssim, i per sort, aquests records em donen molta fortalesa...
És curiós pensar que em senti tan ferm per dins, i la sort de sentir-me dèbil externament impedeix que mai deixi de treballar la meva essència o la meva ànima, i crec que la tàctica és pensar que mai acabaràs aquest treball, son moltes coses que hem de controlar i la clau és no dispersar-se molt i en algú amb un orígen de tanta dispersitat m'ha costat trobar l'equilibri intern. Potser les experiències, l'haver fallat a gent que estimo per culpa d'aquesta dispersitat, potser el que he aprés o desaprés, tot plegat m'ha anat fent més sensat a l'hora d'actuar, he fet tard potser en alguns casos, però no en la meva vida, per tant dels errors he aprés coses i tampoc he confós que errar sigui no poder tornar a intentar una cosa, això és la part del desaprenantage que tantes vegades en parlo, intentar no apendre de la part negativa per no quedar-te anclat en un indret...
Em falta molt i segur que mai arribaré allà on m'agradaria estar, segurament en la coherència absoluta, potser no existeix això, potser l'absoluta es purament utopía, però la coherència, la mínima, si que és una fita que es pot aconseguir, però també crec que els somnis més utòpics son la clau, si esperem la perfecció podrem arribar a la correcció , en canvi si esperem tan sols la correció potser quedarem molt curts en els nostres objectius, hem de ser ambiciosos, això si, preparats per no arribar-hi, no passa res si no aconseguim el màxim, però almenys ho intentem...
Noto aquesta evolució quant la vida em posa proves o evidencies on em veig abocat a fer servir les meves eines, les pròpies, però les més importants de totes son les que m'han anat donant la gent que estimo, sense això jo no seria res més que una autodidacta impertinent o fins i tot pedant. En el dubte, en el meu constant dubtar trobo la seguretat, la gent, les seves paraules sàvies, els seus actes, l'amor incondicional, he rebut tantes carícies que tot em resulta més planer. La vida és així, i quant te n'adones que el cos falla una mica, que et vas fent gran, i tot entremig d'una agressiva promoció externa de l'eterna juventut, on la meitat dels anuncis parlen de la vellesa física com una cosa fastigosa, que has de corregir, doncs és aleshores que la ment i la teva essència ha de fer feina si ets una persona insegura fisicament com jo, per sort l'equilibri el trobo gràcies aquest fet, el treball que es mou molt lluny de la realitat cultural que vivim.
Però ho han aconseguit, no ens deixen ni envellir tranquilament, ens bombardegen i ens fan pensar que l'imatge ho és tot, és aleshores que envejo a una tribu ben perduda on almenys tenen assegurat la dignitat física, curiós que nosaltres que tenim moltes més facilitats per allargar la vida, molts estem esclavitzats pel que som externament...coi, no ens deixen en pau ni tan sols en això, suposo que interessa que vivim sota presió sempre...
A vegades miro els prototips d'homes que estan de moda, i buf!, penso que quina sort que anys enrera això no era el més important, quina esclavitut Déu meu!!...recordo de més jovenet que pensava que les noies tenien de seguir molts més cànons que nosaltres, em sabia molt de greu per elles, però som tan "gilis" que en comptes de canviar això, el que fem és que els homes també arribem aquest punt. Entenc que hem de vigilar el nostre cos i la nostra salut, però l'estar musculat no és salut, si fer esport o cuidar-se, però no cal la tableta per ser més sa, fins i tot diria que en alguns casos potser és dolent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada