Recordo els últims dies de la iaia, els últims mesos, on vas cuidar-la i mimar-la amb una dolçor que transmeties calma per tota la casa...així és com s'ha de cuidar- pensava jo...
Ara em toca a mi cuidar, mai he tingut dubte de que més o menys me'n pugui sortir, crec que potser ha sigut una de les meves virtuts: cuidar als malalts...però no en tinc cap dubte que com tantes i tantes altres coses tu em vas mostrar el camí...sempre amb aquelles poques ganes de demostrar la teva sabiduria, ni tan sols et podia sortir un cosell, tú erats així i ja està, no volies seguidors perquè una de les coses que et diferenciaven dels altres savis que he conegut és que mai et creies res especial...
Ni em vas adoctrinar, ni em vas practicament aconsellar, tan sols escoltaves el que jo et deia i em reafirmaves cada dia en el meu camí, tan llunyà al teu, tan poc enganxat a tú i en canvi sempre mirant-nos i trobant-nos en molts encreuaments...
Ara he deixat a la mare, aquella dona que tan vas cuidar, fins i tot quant vivieu lluny un de l'altre, l'he deixat amb un somriure, estava serena avui, li he tret la calor eterna que sempre té, estava suant pobreta, tan sols veure'm ha mirat el calaix, allà on té el ventall groc que tantes vegades l'ha salvat de la seva al.lèrgia a la calor, després li he donat el sopar i he marxat cap a casa...
I saps que m'ha passat després? el que em passa moltes vegades, he tingut necessitat d'escoltar la teva cançó, no la que més t'agradava, ni tan sols la que més m'agradava a mi, però des de que vas marxar, en els meus oides, aquesta és la cançó.
No sé que passa en aquest món que no s'enten gaire en la música que t'agradi segons que, no sé si son manies o que un ha de tenir sempre un criteri coherent, o sigui que jo no dec tenir gens de criteri perquè m'agrada moltíssim Red Hot, però també Radiohead, però que coi, també m'agrada Roberto Carlos, i em sento bé poder escoltar una cançó sense pensar en el criteri, si no tan sols en els sentiments que em despren.
Baixava amb el cotxe escoltant la melodia, lliga força amb el sentiment que em despertes cada dia, no sé, em fa sentir-te dins meu i m'agrada, perquè no m'he permés plorar d'emoció, plorar ple de somriures i colors, tots els que tú em vas donar, cada dia te d'agraïr aquest sentiment de privilegiat que tinc perquè m'haguessis escollit també a mi en el teu cercle d'estimats...si , ja sé que jo sóc el teu fill, però mai et vas moure en aquest sentit, o sigui protegies, estimaves per aquest sentiment paretal, però si escollies era perquè ho havies pensat i així em donaves el mèrit de persona i no de fill, igual jo estimat, mai hauria dubtat d'escollir-te com a persona meravellosa que erats i ets...
N'estic convençut que pocs fills i pares han pogut tenir la relació que nosaltres hem tingut, i dic que n'estic convençut perquè curiosament mai em vas fer sentir fill i n'estic segur que jo mai et vaig fer sentir pare, ens estimavem sense la sort del destí , sense ni tan sols poder dir allò de que a la familia no l'esculls, collons si t'escollia, i dic collons perquè és un sentiment clar i contundent...
És que fins i tot em sorpren que mai et pensi com a pare, i em sorpren més que ni tan sols em surt pena quant penso en la teva marxa, tot i que t'he trobat a faltar, però no deixo mai el somriure quant ho faig...m'agrada pensar-te, m'arriba una serenor que no sé ni com expresar-la aquí...
Ja sé que no sóc l'únic que diu això, de fet tinc amics que m'ho diuen de tú, erats i ets algú especial en tot el que vas fer, no es pot explicar...sempre he posat l'exemple d'una amiga, que tan sols et va conèixer un dia, i quant vas marxar ella em va dir: " però d'on ha sortit aquest home, no camina, flota"...encara me'n parla cada vegada que ens veiem, i tan sols et va veure un dia!!...
La vida m'ha permés conèixer gent meravellosa, tinc uns amics impresionants, especial, que m'estimen i els estimo amb passió, amics que mai em deixen de cantó ,que m'arriben els seus pensaments igual que suposo que a ells els arriben els meus, amics conectats pel cor, no per vici, si no perquè també ens hem escollit amb contundència...la vida també em permet conèixer gent especial que potser passa de llarg però que deixa una petjada dins meu, potser moltes passes també son gràcies aquesta gent que poden semblar efímers, però son claus en la meva existència...
No t'haig de parlar de la resta de la familia, tú ja saps qui era especial i qui tan sols , que ja és un tresor, eren bones persones, i callo a l'hora d'anomenar la teva herència, l'Isabel, que segueix omplint els meus dies de consells i paraules no alliçonadores però reconfortants sempre...
Si Eduard, sóc un autèntic privilegiat de mai sentir-me sol per més que moltes vegades fisicament ho estigui, a vegades penso que el teu amor també era així, sense lligams visibles, gens enganxifós, però potent com pocs, em vas ensenyar que estimar és una paraula poderosa si surt de dins, si no hi ha esforç, si no hi ha lluita, estimar és sinónim de fluir, i crec que no hi ha res més que ho defineixi millor, si en l'amor hi han entrebancs, no hi ha amor verdader...ves a saber si per això no tinc parella, perquè espero fluir igual que flueixo amb els que més estimo, sense esforç...
Doncs aquí et deixo la cançó, com faig moltes vegades quant escric un blog, una cançó que em fa recordar moltes coses, però sobretot em fa recordar el gran amic que vas ser i segueixes siguent...
Tinc la mare futuda, i l'altre mare, l'Isabel fent la quimio per superar el càncer, i tot i així, crec que tots plegats encara treiem somriures de cada instant, si no mai entendria que ara mateix sóc feliç i gaudeixo d'aquest gran regal que és diu VIURE:
Mi querido, mi viejo, mi amigo:
Esos tus cabellos blancos bonitos,
ese hablar cansado profundo,
que me lee todo lo escrito
y me enseña tanto del mundo,
esos pasos lentos de ahora
caminando siempre conmigo
ya corrieron tanto en la vida,
mi querido, mi viejo, mi amigo...
y de arrugas marcadas por el tiempo,
recuerdos de antiguas victorias,
son lágrimas lloradas al viento,
tu voz dulce y serena, me calma,
y me ofrece refugio y amigo
va calando dentro de mi alma
mi querido, mi viejo, mi amigo
Tu pasado vive presente
en las experiencias sentidas
en tu corazón conciente
de las cosas bellas de la vida
tu sonrisa franca me anima
tu consejo sabio me guia
abro el corazón y te digo:
mi querido, mi viejo, mi amigo
Yo, te he dicho casi todo,
y casi todo es nada
frente a lo que yo siento
mirando tus cabellos tan bonitos,
abro el corazón y digo
mi querido, mi viejo, mi amigo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada