Un dia més

Potser a les 4 del matí ja em volia despertar, curiós somni on m'he mogut entre contrasenyes d'internet, mai podré saber quin era el significat, però el cert és que m'he despertat dins d'un embolic de números i claus d'accés...mai las apunto enlloc, potser era un avís de que estaria bé fer-ho...ho he fet.
La llum encara és inexistent, alguns dirien que encara no han posat els carrers, no ho sé, ja que tot és fosc a fora, m'espera un dia entre polígons, aquelles zones plenes de ciment i de gent afortunada que entren a una caixa generalment grisa per passar-hi moltes hores...el premi arriba a final de mes, i avui en dia és un premi monumental...si, entrar en una casa grisa per produir representa avui en dia el més gran dels privilegis.
No entenc perquè no pinten les fàbriques de colors, fins i tot de colors que facin entreveure el que s'està fent a dins, hi han algunes excepcions, però en general falta diversitat de tonalitats en aquests indrets...
Però a dins hi ha gent, gent plena de colors i de sentiments que em recorden que no és el gris extern el que son, si no que dins d'una nau en molts casos freda i trista, hi han persones, cadascuna amb un món i una història molt menys monótona...
I quant estic animat em costa molt dormir, però em costa perquè sembla que perdi el temps, necessito sortir de casa i sentir, i disfrutar, i mirar de trobar dins de la grisor els colors que existeixen...
No poso les notícies, com sempre, no vull començar de mala llet, no en tinc cap dubte que al final del dia ho sabré tot, perquè tinc la sort d'estar informat tot el dia per la quantitat de gent que la feina em permet veure, acabaré el repàs diari al facebook... com sempre, em quedo amb l'opinió de la gent, no a l'informació que m'arribi de la televisió, és una visió massa aerea, i això que m'agrada somiar i fins i tot volar en els pensaments, però per saber la realitat, prefereixo tocar de peus a terra i escoltar les veus del carrer...
L'empresari que pateix, o la jubilada que em comenta que és més car escalfar-se que no pas haver viscut tota una vida per rebre una trista pensió que li permet, com a molt, no passar fred als peus...quin privilegi!!
Però la meteixa dona també m'explicarà el seu passat, les seves vivences, els seus moments, fins i tot, com ahir va ser el cas, m'explicarà el moment de gran misèria que van viure ja fa uns quants anys, però ho farà amb un somriure i és aleshores que me n'adonaré que tot és efímer, i que finalment els anys i l'intel.ligència emocional ens porta on realment volem nosaltres.
Evident que hi han situacions que no poden ni passar pel filtre de l'intel.ligència emocional... com pots pretendre això si tens la mala sort de ser un infant que neix en un lloc on les bombes son les paraules, o quant buscar en un container cada matí, és el teu primer pas per menjar...sóc incapaç de dir-li a algú que passa aquesta situació que foti el favor de mirar els colors del món i de la vida...sona tragicòmic pensar que en el segle XXI passin aquestes coses, deu ni dó que malament que hem muntat les passes perquè segueixin existint injustícies tan tristes...
No miro la tele, perquè no em dona la gana de veure a una Infanta passejant la seva imbecilitat i fent-nos creure que és tonta, no em ve de gust, prefereixo mirar el facebook i llegir a algú que es cagui en ella, per mi la notícia és aquesta, com és caga un amic en la notícia, no la notícia en si.
Així doncs em disposo a viure un altre dia, a mirar a la gent, a observar els racons, i a parar quant faci falta per descobrir nous indrets màgics...
I tot depen de com un s´ho miri...em puc quedar en el gris extern o en els multiples colors que entren i surten de les naus industrials...potser l'error és aquest, haurien de fer naus humanes en comptes d'industrials, encara que naus humanes sona molt malament, sembla quasi una exclamació nazi treta d'un camp de concentració...suposo que s'enten que parlo d'humanitat i prou, és l'home que ha inventat adjectius estupids a aquesta senzilla paraulà: humà.... així potser seria més important l'home que l'indústria, que en el món que vivim no és així, sense indústria no hi ha dignitat i sempre penso que fins que la dignitat no depengui només de cadascú de nosaltres, res no canviarà...utopicament parlant és clar.
He escrit aquest article al matí abans d'anar a treballar i ja he tornat i si, és molt gris un polígon...però a dins de les naus hi han colors, confirmat!!