Marxar quant no toca

Obro el facebook aquest matí, és com mirar les notícies però tot és més proper o vist des d'un prespectiva més individual, més emotiva...
A vegades estàs d'acord amb els comentaris, altres no t'agraden tant, i altres tan sols et quedes en silenci perquè algú ha obert el cor publicament...
No coneixia a la noia que s'ha mort, no coneixia la Tatiana Sisquella, ni tan sols l'havia escoltat per la radio, tot i que l'havia vist per la televisió, no vull parlar d'ella ja que no podria, no sabria que dir...
Però un amic, un dels de debó m'ha dit que havia coincidit amb ella alguna vegada, perquè havien treballat junts, m'ha entregat la paraula alegre per definir-la, simpàtica, vital, riallera...
I he pensat ara una mica... ara que la feina ja no m'impedeix res, i he pensat en tots els que ja no hi son, alguns per accident, altres per malalties, de tan en tan faig un homenatge a la gent que ja no hi és, i penso que les lluites, que les previsions de futur, que intentar controlar les teves passes son coses tan efímeres com la vida mateixa...
I els anys passen i m'arriben records, curiós que son detalls, potser un somriure, potser un dia en concret, parlo de gent que tampoc estaven en el cercle més intim de les meves amistats, però eren coneguts o una mica més que coneguts...
Recordo al Marc, el nen més guapo de Matadepera, o al Jordi que una dia a l'Estartit és va quedar dormit a la platja i quant hi vam anar tenia l'esquena tota vermella, recordo la Natalia, perquè era la millor amiga en aquells moments de la primera noia que em vaig enamorar, també la Maite, que va perdre la vida tornant en cotxe de Platja d'Aro, va ser un dels primers rotllos que vaig tenir, tinc fotos d'ella... penso també en el Quico, amb ell ja havia compartit moltes més coses, haviem fet esport junts, i també haviem sortit de marxa, perquè anavem a la mateixa colla, una persona centrada com ell que un dia una pedra mal posada es va creuar en la seva vida...em venen records d'un dia al Tibidabo, si tanco els ulls puc recordar com reia, i recordo els viatges que coincidiem en els ferrocarrils catalans...
Recordo també a la meva cosina Cristina, que jo de petit la trobava la nena més bonica del món, de gran era una model internacional, ho tenia tot però és va tirar per un balcó, potser perquè pensavem que realment ho tenia tot i en l'intern li devia faltar molt...a l'Enric, a la seva botiga, amb xerrades interessants , un tiu agradable com pocs, es va penjar al menjador de casa seva...
Abans al Dani Rosas, un amic del meu pare que es va suicidar al pont de Vallcarca, recordo el meu pare plorar per no haver-lo pogut ajudar, igual que el Carlos Mensa, un altre amic del meu pare, un geni de la pintura que va marxar dibuixant un final tràgic a una vida d'èxits professionals... gent que es treu la vida, alguns podrien pensar en un acte total de covardia, jo no sé jutjar això, ni en els meus pitjors moments tindria el valor de llençar-me a un buit que em porti a la mort, fa anys que no jutjo a la gent que ho fa, tan sols tinc bon records en vida d'alguns que ho han fet...i un mai sap si era un moment de desesperació o un pensament que va anar creixent amb els anys o simplement una cosa que portava ja el dia que va nèixer, com els gens....no en tinc ni idea...
És cert que quant algú se'n va quant no volia, un suicidi és com alguna cosa que et sobra en els pensaments i et preguntes perquè uns volen marxar i altres que no volen els han d'acompanyar...
La vida no és justa a vegades, algú vital no hauria de marxar, i els que volen marxar haurien de poder cedir la seva vida als altres que la vida els fa una mala jugada , poder arribar a acords impossibles, avui he pensat molt en això...gent que maleeix viure, que tot el dia plora la seva vida, i que segueixen arrastrant la seva pena per la terra, no parlo de gent que no te res, si no a gent que no és feliç i ja està, que cada dia es desperta pensant que després tornarà a dormir, com si tot el que queda al mig d'aquests dos espais no fos res, un parentessís buit, aquests no es suiciden és evident, però viuen morts, jo no sé que és pitjor...
Els que pateixen, ploren... aquests estan vius, lluiten amb llàgrimes si cal perquè la seva vida sigui intensa, a vegades parles amb algú que està futut i tu ho vius, et fa sentir viu i potser ell ni tan sols olora tots els colors que conté , està futut però envia la vitalitat en cada gest de tristesa i penses que un dia traduirà les llàgrimes de vida per somriures de vida, perquè tan sols qui està trist pot ser feliç, almenys en pot ser molt més conscient...
Però avui he obert l'ordinador i he vist que una noia ha marxat, al ser coneguda doncs se n'ha parlat, però és una noia de 35 anys,, això és el més important, tan fa que fos famosa o no, tan fa això, la gent famosa caga, te mal de cap i es mort com els anònims, i és evident que aquesta noia no volia marxar...i em fot ràbia, molta ràbia...