Dos camins a seguir

No sé si sóc de poble o de ciutat, crec que no sóc de res, però almenys a la primera hora del dia és evident que m'agraden més els sons de la calma...
Si pugués escollir hi afegiria el mar a la primera melodia que he escoltat aquest matí, una melodia que no és devorada per cap màquina inventada per l'home...
Quant era petit pensava que els ocells piulaven molt més al matí perquè els puguessim escoltar, una vegada ja l'èsser humà havia posat els carrers perquè els cotxes i tota la maquinària es posés en marxa, els ocells ja callaven i es transformaven en una imatge més de tot el paisatge...
Recordo passar hores observant fascinat el vol de les orenetes, em sorprenia veure l'agilitat que mostraven, dibuixaven línies invisibles en el cel, que jo, com a bon infant amb les facultats imaginatives encara intactes, podia observar en el blau que admirava...
Trobo a faltar el mar, el mar dona un so màgic a tot, ja que cada dia és diferent, és com un baix en un grup de música, pot canviar tot l'aspecte d'una cançó, el mar de fons és un acompanyament fantàstic, inspirador, i no cal ni dir el plaer que és mirar-lo, et mostra realment la grandària de la natura i la petita porció que en realitat som en ella.
Quant penso que hi ha gent que creu que tot això s'ha format gràcies a una ma divina , em fa quasibé riure, qui pot gosar treure mèrit aquest espectacle anomenat natura, en tot cas ella és el Déu, i és ella la creadora de tot plegat...
Potser quant escolto la natura sense que res distorcioni la meva oïda, tot pren una altra dimensió més real, potser per això em torno més infant, o deixo anar molt més l'imaginació, perquè he descobert que quant la maquinària es posa en marxa tots hem de perdre, si o si, molta part del que som en essència...
Clar que madurem, fins i tot alguns maduren tan que és podreixen, però dins nostre l'infant ens reclama moltes vegades, perquè les etapes passen, però al final som una suma de molts moments i tots igual d'importants i aquests moments no marxen, els tenim dins i van sortint segons el present que tenim...
Així doncs, aquest matí, quant el sol m'estava dient bon dia i els ocells m'explicaven que volar també és una cosa pràctica, no tan sols somnis de llunàtics, l'infant em reclamava una estoneta...
Potser estem ple de tòpics equivocats, i de frases que ajuden a simbolitzar coses irreals, i molts dels tòpics estan enfocats perquè puguem portar una vida humana més pràctica..." de tan bo que és sembla tonto"...aquesta frase ja indica fins a quin punt podem anar equivocats, com pot ser que algú ple de bondat, una gran virtut, es pugui transformar en tonto?...això ja ens porta a la primera lliçó: no podem ser molt bones persones, hem de vigilar perque si ho som massa, ens pendran el pèl, i jo em pregunto perquè el que posseix la bondat és el que té de canviar, potser qui hauria de canviar és el que li pren el pèl no?, o és que el que va errat no és ell?, o el que fa l'acció dolenta és el que mostra el camí a seguir?...
Anem preparant la vida per defensar-nos de possible atacs que encara no existeixen..."a mi no m'ho tornaran a fer", podem escoltar moltes vegades aquesta oració, com si donguessim per suposat que aquell mal que ens han fet, ens el tornarem a trobar...i jo em pregunto que potser li donem massa importància a aquell dolor, fins i tot al protagonista negatiu que t'ha provocat el mal...en canvi mai escoltem " a mi m'ho tornaran a fer", quant algun fet bonic ens ha regalat la vida no li donem tanta importància en el nostre parlar...per sort en el caminar segurament que si, però sempre he escoltat que la sugestió en molts casos apareix en repetir-te mil vegades una cosa, finalment te la creus i jo, amb els anys que passen, entenc que vivim molt a la defensiva, com si ser innocent o ple de bondat fos molt perillós...no ho sé, potser si que ho és...
Penso una mica, i m'imagino un món ple de gent bona, innocent...mmmmhh...si, si que és perillós si, quina por!!...
Jo recordo sempre que la vida em va donar l'oportunitat d'entendre l'altra cara, conèixer el cantó més obscur de mi, i ho agraeïxo moltíssim, crec que sortir d'aquell moment em va permetre desapendre moltíssimes coses, encara que sigui un desamor o una decepció, tenim dos camins a seguir sempre:
El primer és conseqüencia del fet viscut, o sigui, canviem tota la nostra vida en present pel nostre passat recent, no donant oportunitats a ningú més, indicant continuament amb fletxetes i prohibicions que " a mi no me la fotaràs maco/a"...o sigui donem mèrit al mal, ni tan sols recordem que el mal que ens han fet ve degut a una història bonica, una història que en general escriuen dues persones, i no parlo d'amor de parella, parlo del nou món que dues persones sempre creant...però tenim tendència a salvar-nos, com diu el meu estimat Benedetti i pensar que el mal ve d'un altre, quant en molts casos tu has permés arribar aquell dolor... en un caminar de dos, la responsabilitat és compartida quasi sempre...
El segon camí és més simple: viure el present que et toca viure...perquè en el parentessis de la por o de la precaució, ens podem perdre moltissimes coses, com per exemple gent bonica que estem posant al nivell del que ens va fer mal sense ni tan sols conèixer encara al nouvingut i així seguim deixant i permetent que qui ens va fer patir segueixi dominant la nostra vida...no és just per qui entra, però sobretot no és just per nosaltres, perquè sempre penso que el temps no és recupera, i si el perds o l'entregues, aquells instants mai els hauràs viscut...
No sé, em dona la sensació de que moltes vegades madurem de les hòsties que ens han donat, fins i tot ho diem orgullosament, sembla que sigui una competició per a veure qui hi ho passat pitjor, i aleshores te'n trobes un de feliç i no estem preparats per creure'l...ens deu enganyar- pensem...no sé, potser pensant així, el que aconseguim és que la vida ens devori...i potser el més bonic de tot es poder devorar nosaltres aquest regal anoment viure...
Que quedi clar que l'autor no està exclós d'aquestes pors, jo també tinc pors, només faltaria, però si que és cert que intento pensar que quant jo he fet mal, en general, ha sigut sense voler, i en canvi, quant he fet bé, ha sigut volguent i amb ganes, i crec que la majoria de gent actua així, per tant, intento no donar tanta importància al que hagi viscut negatiu i quedar-me en el més bonic de tot...jo no he aprés gràcies a les bofetades que he rebut, jo he aprés gràcies a les paraules, a l'amor, als somriures, a les carícies i a mil coses que justament, son més poderoses que la malícia...