Cap de setmana

Aquest és un escrit dedicat al cap de setmana...a aquest darrer cap de setmana, per algú que fa poques coses que s'escapin de les responsabilitats però entregat a la seva ment somiadora, una mica de somnis despert no em venen gens malament, fins i tot diria que em venen genial.
Veure a la gent que sempre he estimat em fa reforçar el meu estat, alguns mai s'han apartat del meu costat, com jo del seu, ells sempre hi son, i altres no hi son tant en el meu àmbit diari, però segueixen ben incrustats en el meu cor, en el meu cor en present, en els meus records, en la suma de molts instants fantàstics que no tinc cap dubte que son part del que jo sóc actualment...
Aquest cap de setmana m'agradaria dedicar-li un escrit amb noms propis, tot i que finalment no posaré noms perquè és un costum en el blog, però un mai s'ha d'avergonyir del que sent, sobretot quant son coses tan positives el que aquests noms propis representen en el meu ser.
Conèixer els fills de gent que han sigut i son importants per mi, era una necessitat quasi vital desde feia molt de temps, em semblava no trobar explicació a que encara no els conegués, gent que hem passat mil històries junts i que si en aquell moment, ara farà uns anys, m'haguessin dit que no coneixeria als seus fills, mai m'ho hauria cregut...però clar, la vida és així, jo vaig marxar, no a la Xina, però si a la Garrotxa, i encara que no sigui gaire lluny, doncs les circunstàncies o el temps m'ha portat a retardar aquest moment....però ho volia, en tenia moltes ganes...segurament perquè tenia claríssim que retrobar-me amb els meus ex companys de batalles adolescents i fins i tot d'adults, doncs no em provocaria cap dificultat...passa el temps però una bona feina deviem fer perquè quant els retrobo em sento a gust com sempre...
Posar aquests amics entremig dels meus amics que mai han marxat ni tan sols fisicament de la meva vida actual, m'ha fet sentir molt bé, he disfrutat d'ells, de tots ells, dels que més veig i dels que menys veig...és aleshores quant veus l'importància que han tingut en el teu caminar.
El dissabte va ser genial, jo ja venia d'un estat genial, d'un somni que s'estava fent llarg i que ja volia despertar per seguir somiant despert, així doncs arribava amb les sensacions carregades de colors, i amb ganes de seguir rebent emocions...i si, passen els anys, però és curiós que el sentit de l'humor d'ell és el mateix, curiós veure que el posat de l'altre davant de les situacions és el mateix, veure que la vena encara s'imfla com fa molts anys mentres es posa a riure veient alguna cosa que poca gent ha vist aquell dia...bonic veure la cella de l'amic que és mou igual que fa molts anys davant d'alguna animalada escoltada...veure a un home alt que és mou amunt i avall i que com sempre, en el moment de marxar, desapareix i tothom es pregunta "on coi és ara?"....entremig converses interessants, paraules divertides, jo una mica aclaparat amb tantes ganes d'ells, em costa veure més de tres persones a la vegada, de fet sempre m'ha passat, em perdo una mica sobretot quant m'agradaria estar amb tots, un per un, molta estona, però disfrutant del moment, parlant de records molt importants, potser més del que pensavem quant el record era tan sols un instant del present...
I arriba diumenge, i el diumenge es barregen els grans amb els petits, alguns d'ells potser compartiran futures emocions infantils, o creixeran junts com els pares van fer molts anys enrera...fa gràcia veure nens amb un físic que et recorden a moltes cares familiars, perquè tots, uns més que els altres, tenen trets físics dels pares...em va encantar disfrutar de tots aquells instants, potser els infants ens van robar alguna conversa, però pel meu cantó era més important això: conèixer als fills... perquè em feia molta il.lusió, perquè també m'agrada veure com aquells amics adolescents es posen a parlar com tots els adults quant parlen amb nens, sempre m'ha fet gràcia com parlem als nens, sempre preguntem perquè ells reafirmin... els ajudem a trencar l'inicial vergonyeta...son bonics aquests detalls, son molt bonics...
I torno diumenge...vaig baixar amb molt de vent i vaig pujar amb pluja continua, però tan me feia el temps, tan sols marxava impregnat de gent que estimo, alguns ja ho sé que els estimo, perquè la realitat m'ajuda a entendre dia a dia l'importància de la seva presència i del seu amor, però altres entenc que sempre els estimaré, que desitjo el millor per ells, que segueixen estan presents...i que els dec molt, somriures, creixements interns i moltes passes de la meva vida.