Horitzó

I encara que un ho intenta, tocar el cel amb la punta dels dits és un contrast massa fort d'assimilar si a l'endemà ja no hi ha ni dits ni cel, i de mentres la pluja cau i el vent com sempre , es mostra com el confessor de totes les veritats.
A cadascú li toca el seu paper, a alguns les coses li venen i van amb una intensitat tranquila, pausada, com no voler assimilar els sotracs si arriben a massa velocitat, a altres els hi arriba sempre tot de cop, sense poder ni païr encara el dia anterior, són maneres de viure i entendre la vida, amb aquelles escaletes invisibles que alguns utilitzen per baixar i pujar mentres d'altres no les saben crear i cauen en un buit que saben que a l'endemà ja no serà un buit,i aleshores uns planifiquen i els altres viuen i prou, i els que planifiquen pugen per l'escaleta i es tornen a col.locar on volen, i els que només viuen, tan sols esperen allà baix, que en realitat és allà dalt, perquè al final qui cau de molt amunt és que mai ha caigut, no sé si m'explico bé...
En canvi els que baixen saben com baixar i tenen les eines i sobretot les excuses bones i positives per deixar un moment aquell núvol, ja hi tornaràn a pujar sense gaire esforç...
Són diferents maneres de viure una vida, fer alguna cosa molt gran a la realitat i després reconvertir la realitat en alguna cosa molt petita és complicat, i aleshores anem cap a l'ànima, a ella li demanem la veritat, i ella mai ens enganya, però tot i així la realitat no és més que una mentida de pau...
I intentes que ella, l'ànima, respongui els teus dubtes, com les paraules infinites passen a ser silenci en un dia, com les mirades essencials desapereixen i com es perden els dies com si no tots els dies fossin iguals d'importants...
I aqui entra la gran força de cadascú de nosaltres, i anem reconstruint les coses a copets de cor i d'essència per recol.locar-te en el lloc d'on mai has marxat, costa, ho intentes una i altre vegada, i en el fons saps que potser aquella setmana no tindrà set dies, potser en tindrà cinc de veritat absoluta, o quatre, i potser només són dos dies d' absolutivitat, i no saps on és la veritat, però t'agafes a la que t'interessa i a la que vols i estimes...
Però segueixes posant cor cada instant, i intentes posar cervell, però no en saps, la necessitat és la mateixa avui que ahir, i encara que saps que hi han unes normes, el cor et demana o t'exigeix seguir pel mateix camí, com si el cor no entenguès que hi han dates i moments per unes coses i moments per altres.
Potser per això vaig trigar tan temps, crec que potser anys, a entendre que un paper indicaria en quins moments podria i no podria gaudir de l'amor per la meva filla, i intentava escoltar el cervell, però jo només volia fer-li el petó de bona nit, i aquest petó pensat, aquest pensament petonejat ,era el que guanyava en els meus intents de racionalitzar la separació de qui estimes...
Però al final arriba l'equilibri i aprofites el petó negat per fer altres coses, fins i tot, amb els pas dels anys, sembla que aquell no petó et dongui llibertat per fer el que vols, però clar, aqui entra la consciència i en la meva entenia que quant vaig decidir tenir una filla ja tenia clar que voldria el peto cada nit...
I jo segueixo trobant a faltar aquest petó, potser amb altres protagonistes, segur ja en un altre moment de la meva vida, però no entenc que no hi sigui, el cor, el cor segueix manant i ni les experiències vscudes ni les instruccions escrites poden fer que el cor bategui una mica menys que el dia anterior...

Surto al balcó, acaba de ploure, hauria d'olorar a terra húmida, i sincerament només oloro l'asfalt mullat, potser perquè l'olfacte és el sentit que sempre he tingut més desenvolupat i no salta les cases per arribar a les muntanyes, i aleshores m'agafo a la mirada i observo les muntanyes nevades que veig des del balconet, tanco els ulls i puc olorar per fi la terra húmida, segurament perquè al final anem codifcant dins nostre el que vivim i ho podem treure quant ho necessitem...tot i que la terra húmida o mullada mai m'ha despertat molt, segurament pel meu continu rebuig a la humitat, aquell element que em molesta i que mai m'ha agradat...potser per això tot i estimar la terra húmida, perquè en la terra és evident que hi tenim la vida tambè, però no l'adoro, ni em fa volar, i jo vull volar, per tant agafo el cotxe i vaig allà on tots els meus motius per vibrar i sentir queden dibuixats a la naturalesa...el mar...i aquella línea a l'horitzó que indica que sempre hi ha un final, per alguns cada dia hi ha un final, per altres és un recorregut llarg, suposo que sóc dels primers, avui tambè cauré pel buit, sense l'escala invisible i potser això em retorna a la no comprensió de viure el dia d'avui amb menys intensitat que el d'ahir, el vull igual quant sé que existeix igual...perquè me l''he de negar si ja sé que existeix?...la vida és tan poc important?...o és més important uns dies que altres? ...
Es fa de nit, el mar em dóna pau com sempre, em dóna existència, em dóna la vida i me la dóna com vull jo, i el vent bufa força, el vent, continua confessant, escolto als mestres, i comença a baixar el dia, i apareix la lluna, i les estrelles, allà on dormen tants dels que ja no hi són fisicament, i miro però la lluna, mentres milions de paraules d'amor m'arriben de totes les brillants estrelles...però toca xerrar amb ella, la lluna és qui explica millor que ningú el lloc on estem cadascú de nosaltres, si l'escoltes bé et col.loca on toca i ajuda a entendre que només uns quants privilegiats es poden gronxar amb ella...
Comença a fer fred, el mar s'amaga en la foscor i t'omple les orelles de paraules infinites, l'escolto, no deixo d'admirar-lo, la lluna avui no l'omple de llum, està feble, tot i així el mar em dóna com sempre màgia i fa que tota aquella foscor sigui llum, sigui vida, sigui intensitat...i entenc que jo mai controlaré el que m'arriba si el que arriba és intens, que dins de la meva comprensió infinita per mil coses, en ella no hi entrarà la meva ànima, ella mana, jo obeeixo, i així ha sigut sempre...
Potser per això estic on estic i altres estàn on volen, però seguiré arriscant, i no fent petit cap dia de la meva vida, si això provoca plors o tristors, benvingut sigui, no passa res, és potser un altre acte de valentia, tot i que qualsevol pensament té mil significats i per altres podria ser un acte de covardia...
I el nen plora mentres l'adult assimila, i mentres assimila treu un somriure de força i energia, qualsevol paraula dita o qualsevol fet que hagi provocat és important, potser per això no puc excusar les meves errades, ja estàn fetes, però tampoc puc excusar davant de ningú els meus encerts, i en aquest cas l'encert és massa gran...i que toca? ... esperar.
Esperar que no sigui l'únic que ho vegi com un encert i que algú, com jo, en algún indret del món vulgui tocar el cel amb la punta dels dits cada dia...i no passa res, perquè tambè arribarem a l'horitzó així, al final el recorregut és diferent però el destí ja el tenim a la terra...això si, les estrelles seguiràn brillant ancestralment, i això ni la força de la terra, ni la línea de l'horitzó, ho podràn apagar mai...