vine vine

Hi havia una vegada una nena molt bufona, que tenia un nassarró com un botó i una boqueta amb forma de cor...quant reia els ullets se li axinaven i era tan bonica que encara que ella no ho sabia, quant dormia, les estrelles i la lluna parlaven d'ella...
Has vist quina nena més bonica - li deia la lluna a una estrella que brillava moooolt...
I quina boqueta més bonica que té- contestava l'estrella...
I el cel de la nit la mirava entre comentaris preciosos d'aquella princeseta que brillava tan a la terra com les estrelles al cel...
La Rita seguia dormint, però de sobte va escoltar com una veu molt dolça i bonica que li deia a cau d'orella " vine, vine"
Clar- va pensar- dec estar somiant...i quant els seus bonics ulls axinadets s'obrien per veure d'on venia aquella veu que semblava màgica, el " vine, vine " ja no va tornar aquella nit...
A l'endemà al mati, la mare de la Rita la va anar a despertar com cada matí, li va apretar el nassarró com si fos un botonet i li va fer un petó a aquells llavis que portaven escrits a la seva forma de cor: " estima'm"
Mami- li va dir la Rita a la seva mare- saps que aquesta nit he escoltat una veu que m'ha cridat?
Ah si- va dir la mare- i que et deia la veu?
Vine, vine- va dir la Rita...
La mare, que era una mare amb ulls de xineta i amb uns llavis amb forma de cor i un nassarró que semblava un botonet se la va mirar i va pensar que potser ho havia somiat, i li va preguntar si havia vist algú, i la Rita va dir que no,just després de fer el seu primer badall del matí...
I a l'endemà la Rita va tornar dir que havia escoltat la mateixa veu que li deia, com la nit passada " vine,vine"
I així dia rera dia... com que la mami encara creia en les fades va pensar que potser era veritat i va decidir aquella nit dormir amb la seva estimada i preciosa filla...
Aixi doncs , aquella nit, van dormir juntes...i deurien ser les quatre de la matinada , o potser les cinc que una veueta dolça va entrar a les orelles de la Rita altre vegada " vine vine" , i la seva mare que estava al costat tambè la va escoltar, una miqueta de lluny, però va poder percebre tota aquella veu dolça que va passar de refilò per davant del seu nassarró de botó i entrava a les orelletes de la seva filla...
Aleshores la mami va obrir els ulls i per la finestra va veure una gran quantitat de llum que entrava de fora, es va aixecar i quant va obrir la finestra va descobrir milers d'estrelles, que milers!!, milions d'estrelles!!! que murmurejaven totes a la vegada cosetes sobre la Rita...
- I que bonica és!!....i quin nassarró més preciós...i ja sabeu que és molt bona nena??...i dolça, és tan dolça com la veu de la lluna!!...
I la mare va despertar a la Rita i li va dir fluixet perquè no s'espantès...
- Mira amor!!! , mira per la finestra que hi ha !!!!
La Rita va convertir en un segon els seus ullets adormits i axinats en dos ulls desperts i rodons com mai...
. Mami !!!...les estrelles parlen !! i parlen de mi!!!
La mare, com que era a vegades molt nena, es mirava el cel amb ulls d'infant i va abraçar a la Rita sense saber que dir...però amb un somriure que fins i tot brillava més que alguna d'aquelles brillants estrelles que no paraven de mirar-les...
De sobte la Lluna va dir amb elegància i sense cridar: " si us plau, estrelles, una mica de silenci"
Alguna estrella entremeliada li va costar més fer cas a la lluna, s'ha de saber que a cada estrella hi ha alguna persona que va estar a la terra i clar, qui és entremeliat a la terra ho és igual al cel...
I va arribar el silenci total i la lluna va mirar a la Rita i amb una fil de veu dolç i càlid li va dir :
- vine, vine...
La Rita, que seguia amb els ulls com taronges, va mirar a la seva mare com diguent-li " que haig de fer?"
La seva mare va mirar-la i li va dir : " ves bonica, és la lluna, i té una veu molt dolça,ves"
Aleshores la nena del cor a la boca va aixecar-se del llit i es va acostar a la finestra...dues estrelles es van posar just davant de la Rita, i la princeseta va posar un peu a una estrella i l'altre peu a l'altre estrella..de sobte moltes estrelles es van anar acostant, i la Rita anava posant els peus per sobre d'elles fins arribar a la lluna...
La lluna, que tenia forma de lluna plena es va transformar en mitja lluna, i la Rita va poder seure just a la punta de baix, justa d'allà on penjava un gronxador que havien construit les estrelles, les més grans estaven a baix i feient de seient i les més petites feien de cordes...
I allà va poder gronxar-se potser unes dues hores, mentres la mare s'ho mirava enlluernada de tanta màgia i encara tenia dibuixat un etern somriure en el seu rostre...
La Rita va mirar la terra des de moooolt amunt i ho veia tant petit tot que la feia sentir extranyament gran i inmensa, es va sentir màgica, com si fos la protagonista d'un conte que es digués La Rita i la Lluna...o potser es deia Vine vine...
Finalment una veu més grossa i ferma va dir bon dia a tothom, era el sol que demanava com cada dia permís per poder escalfar i donar calor a la terra...
La Rita va baixar del gronxador, li va fer un petó màgic a la lluna, i li va donar les gràcies a les estrelles mentres la baixaven a la terra altre vegada...ah i va dir " bon dia Sol" ....i va arribar fins  als braços de la seva mare que encara restava allà aturada al costat de la finestra...
- Has vist mama!!, m'he gronxat a la lluna i li he fet un petó...
- Si bonica, t'has gronxat al cel amb la luna i les estrelles!!...això deu ser princesa, que ets molt bona i que creus molt en les coses i sobretot, que ets una nena i ser nena té aquests privilegis...
A l'endemà va explicar al col.legi el que havia fet aquella nit, ho va explicar a tothom, i encara que alguns, poquets, no se la van creure, molts, se la miraven amb enveja i li preguntaven coses...ella només deia " i li vaig fer un petó a la lluna!!!!"
I a l'arribar altre vegada a la nit molts dels companys de classe de la Rita van estar mirant a la lluna per veure si aquella nit els cridaven a ells...i aleshores tots, absolutament tots, els que se l'havien cregut i els que no però que no tenien son, van poder veure a la lluna un crater en forma de cor, i es veia amb tanta claretat que fins i tot el que no creien en les fades van voler que aquella nit la lluna els escollís a ells , perquè tots sabien que només la Rita tenia la boca amb forma de cor...
I des d'aquell dia la lluna gronxa cada dia a un nen de la terra...i sabeu que ? si mireu la lluna encara veureu el cor dels llavis de la Rita en la seva superficie, i allà, entendreu, que sempre, sempre, heu de creure que en el cel hi ha màgia, per això de dia els núvols agafen mil formes diferents i el sol dona color a les coses, i de nit, ai de nit, només podem esperar que una nit a cau d'orella una veu dolça ens digui " vine, vine"...i sobretot, aneu-hi...la lluna sempre ens regala coses màgiques...
La Rita ara, quant vol,  tanca els ulls i es gronxa altre vegada allà dalt i algunes persones m'han dit que fins i tot la seva mare s'hi ha gronxat alguna nit...perquè la lluna tambè crida als grans a vegades, però clar, molts grans ja no creuen en les fades, la mare de la Rita si...