Freds

És una aire nou, un aire nou que arriba a poc a poc, que el sento, que m'obre els pulmons i que fa veure que a l'horitzó comença a ser infinit altre vegada...
Potser va ser ahir mirant el mar que vaig entendre que la vista s'allarga quant estàs fent el bon camí, si més no entens que en l'anterior no anaves bé...
Potser perquè algú m ha dit que sóc únic o m'ha fet veure que al meu costat fins i tot s'hi pot estar bé la meva força retorna mica en mica altre vegada, i a vegades, tot i que és un signe de debilitat, arrepenjar-se en les boniques paraules de qui creuen amb tú és de gran ajuda si parlen des del cor.
Al final fins i tot això et fa entendre coses del passat i quins bocins de la teva seguretat has anat perdent pel camí...n'hi ha que tenen la tendència,o potser més ben dit l'inèrcia de trobar el camí fàcil i altres tenim la mala sort, o bona, de sempre col.locar-nos en llocs complicats, deu ser dolent perquè pateixes més però si un ho aprofita, segur que n'aprèn moltes coses...
Potser estar sempre en un lloc una mica emboirat fa que un no deixi que l'escullin amb claretat, al final tots estem on volem en general , i escollim el que és millor per nosaltres, per tant no cal excusar-se tant i si fer feina ... i la meva, com la de molts, és tornar a veure el meu valor humà, perquè entre una cosa i una altre, durant potser els últims deu anys de la meva vida he anat perdent bocins del meu valor, que ningú me'ls ha tret, he sigut jo solet que ho he fet.
Vaig arribar aqui dalt orgullòs del meu cami, sempre amb l inconformisme per bandera intentava millorar cada dia, crec que més que intentar-ho, ho aconseguia...les coses, els fets, els moments, em van anar col.locant a indrets complicats, algunes vegades perquè el cor manava, altres, i crec que són les més importants, perquè m'oblidava del meu camí...si alguna cosa era en aquell moment, era ser valent , res em feia por ni que siguès arriscat anar-hi, i diuen que qui no arrisca no pisca, i potser havia d'acomodar-me en algún indret abans d'arriscar...
I aqui estic, retornant a mi des de l'egocentrisme més pur, segurament perquè quant vas per camins delicats no deixes de pensar en tú i al final et fots en un melic gegant , potser necessari, però una mica avorrit pels altres, i el que és més important, per mi mateix...
I si, si tinc excuses, excuses que no m'exclouen de res, però excuses per entendre les coses que he fet, i perquè he posat massa cor sempre a tot arreu on he trepitjat, si això li afegim un coi de boqueta que no para de dir tonteries a vegades, coses precioses altres, doncs ja tenim el resultat...i no passa res, benvingut sigui el nou resultat perquè així el podré canviar altre vegada, ens reinventem mil vegades a la vida i sempre buscant el millor de nosaltres mateixos...
Estic preparat altre vegada per ser estimat, per ser fins i tot cuidat en el meu dia a dia, se que on vaig rebré això, i francament, potser necessito justament això...un parar de tota la meva història per començar-ne una altre de nova, que segueix a l'anterior però que agafa un altre camí, no renego del caminar que he fet però és evident que no era del tot meu ni jo posava les passes realment, el rumb era el cor i el cor a vegades se li ha de dir prou d'actuar tota l'estona com a protagonista principal...compte! seguiré deixant que ell sigui el principal timó de tot plegat però entenc que em porta a llocs a vegades inecesaris , sobretot quant les decisions depenen de tothom menys de tú...assumeixo doncs les conseqüencies de les meves, per nassos, però no em cal ni assumir ni canviar la dels altres...
Quant les coses no depenen de tú o esperes o marxes, o calles o acceptes, però barallar-me no cal, no és en definitiva una lluita meva ja que res depèn de mi, però jo m'encaparro a canviar coses que no són meves i aleshores perdo el respecte i em mereixo totes les paraules dures que m'arriben a vegades...i aquí és on he de deixar posar cor i passió, potser hauria d'haver treballat més la meva part racional i mental i mostrar-me com un paio molt més fred del que realment sóc, perquè de fet a vegades penso que si no fes aquestes tonteries negatives al final tampoc diria les coses maques que a vegades em surten de dins, no ho sé, faré i deixaré que el cor descansi una mica, que sempre va bé i tot i que hi ha una part dolorosa de les meves decisions crec que aquesta vegada l'encerto...
No sóc dels que topa una vegada contra un mur i no hi torna a anar, el cor sempre em diu " ves, ves, ves altre vegada!!" i jo hi vaig i clar, amb una vegada ja n'hi ha prou crec, perquè al final fa mal i surt el que no ha de sortir de dins meu...
Dins d'aquests errors veig els meus valors, crec que fa temps que els veig altre vegada, sense valor no pot haver correcció , això ho tinc clar, i si un no entèn perquè fa les coses i comprèn, no pot canviar res, suposo que se li diu consciència, alma máter de tot canvi existencial en la vida.
Crec que quant veus que ets una persona complicada d'ubicar, és que ets una persona complicada, al final un el que vol és descomplicar-se i ser més simple en tot el que un fa, però clar, un ha de saber com és i com actua, i entendre que qui li dona voltes a les coses mai canviarà del tot, la cosa és que en comptes de fer 236 voltes, fer-ne 10, no cal zero, però les que facis fes-les bé i mai en cercle...
Avui m'han tornat a dir coses doloroses però que arriben d'algú que faig cas i que m'ajuda a entendre'm una mica millor, però és evident que jo no sóc un angelet, tambè és evident que se'm pesca sempre , i que sóc força patòs amb les estrategies i tàctiques, i veig que altres ho porten millor i ho saben fer i els envejo i els admiro, i em pregunto com s'ho fan, però clar, jo crido sempre, no silencio res, tot ho dic, i aquesta volcànica forma de parlar em porta conseqüencies sempre...i al final potser no faig res pitjor a vegades, simplement se'm nota més que els altres...
Tot i que finalment no em vull excusar, si no seguiria el mateix rumb, potser després d'anys em toca baixar la bandera de pirata i que comenci a enlairar-se la més senzilla de totes, la de la persona que busca no un tresor, ni dos, si no la seva pròpia vida, més senzilla, menys sensorial potser, menys apassionant, però més tranquila...per intentar-ho que no quedi, i al final quant treballi que tingui clar que treballo i prou, i quant vagi a fer una gestió doncs fer una gestió i prou, i és que envejo a la gent perquè saben portar les coses des de la calma, per tant potser jo tambè ho entendré, ser més fred en tot , tot i que guardar per mi solet els moments de vols i somnis infinits, sense això tampoc podria caminar...
Potser saber amagar-me més de com sóc i qui sóc m'ajudaria, mostrar el que toca en cada instant i moure'm per llocs molt més plàcids i serens...clar, potser així no agradaré però almenys agradaré quant toca i sobretot, no em cauràn els ruixats que sempre provoco.