La ventafocs

" ALLÍ DONDE AMÉ MORIRÉ"

"I així va ser...la seva última voluntat va ser complerta, i allà ha restat sempre, enmig de la terra i el cd de mariachi...

La mort no és res si tan sols és la continuació de la vida, aquí quedem els terrenals per fer que tot sigui infinit i potser per això el meu avi encara batega en el cor de la meva filla...

Potser l'oració correcte seria que "allí donde amé nunca moriré" però al final la realitat és una , encara que hi posem el toc romàntic o poètic...

Tinc mono ara mateix- li deia- tinc mono de saber on és l'infinit, on he d' arribar per conèixer el que ja sé que existeix...

" M'estimaràs sempre?"- li va preguntar...

Ella li va respondre que si, ell va somriure i va continuar el seu llarg camí cap a la lleugeresa, sense por, amb valentia però amb aquell regust de saber que l'infinit existeix a la terra...

I mentres li tocava els cabells entenia que després d'allò tot encara es faria més petit, tot i així el camí segueix sempre, i res pot aturar-lo que no sigui altre vegada el final...

I com sempre un es pregunta com no es pot posar cor a tot si finalment quant el cor deixa de bategar ja no hi ha vida, així doncs li tocava entendre que havia fet malament, que li havien ensenyat erroneament o que havia aprés d'un forma incorrecte, o simplement eren els altres que havien triat el camí bó?

Li ressonàven les preguntes comtiuament i buscava les respostes en aquest moment, just en aquest on tornava a estar allà on no volia estar...de mentres amb un somriure acompanyava la seva incomprensió amb un joc d'imatges que li deien que si que era el camí a seguir...

Era tan poca estona i tan condicionada al futur que no podia entendre que el present fos ara mateix aquest...potser arribava el moment d'entendre que el camí triat era el més complicat, però que això feia que el cor seguís orgullòs del seu portador...

Abstracte era la paraula des de la seva aparició, abstracte el saber que potser ni l'epitafi es podria assegurar, tot i que ja li havia demanat una promesa per aquest dolç final...

I sabria col.locar totes les peces on toca després de la dolçor, perquè qui estima en vida no cal que escrigui cap testament, tothom sap el que toca fer i quant toca fer...

Era dolç tot això, i sentia que l'incomprensió era justament la veritat...però com en la ventafocs les hores eren les feres ferotges que acotaven la realitat, i que diria la ventafocs ? que la veritat estava allà enmig del dia a dia?, o era just al mig del ball on existia la realitat?, i demano perdó el meu símil masclista de tot plegat...

I com molts contes tot va acabar bé, després d'un llarg recorregut, però la màgia que ahir envoltava aquella sala fosca i plena de llum no hi era ara, i sabia que allò desencadenava en dues realitats molt diferents, una triada i una que no la podia fer seva ni que posés tota la voluntat...

La força descomunal del silenci , la força de les paraules firmades en una sola mirada podia més que tot el que ara mirava...i no ho entenia, intentava expressar aquella extranya sensació de marxar de casa seva altre vegada, a la mateixa hora de sempre, en el mateix moment de sempre i amb una missió encara per descobrir: ... el saber...perquè si del sempre en feien un univers, de la llibertat que podrien fer?...

De mentres s'amagava darrera de la seva valentia, esperant un error que sabia que mai arribaria, però no podia esperar que en un empat algú nou sortís victoriòs, si no guanyava era perquè l'empat persistia i no hi havia manera de trencar-lo perquè en un cantó hi havien coses que ell mai havia pogut demostrar...

I el cor s'inflava, es feia gran i vermell, i seguia bategant d'una forma descomunal, tant que li oprimia el pit i tot i així, el somriure tornava a sortir perquè fins i tot aquesta opressió era petita comparada amb la realitat que sentia...

Volia seguir ballant, ja que tenien la facultat de trobar màgia del no res, ja que havien convertit el que per tothom és poca cosa, un petit espai fisic, en un majestuós univers ple de colors...

I tot i així ni aquesta gegant demostració canviava l'hora de la sortida, i n'eren tan conscients que a partir d'un moment el rellotge es convertia en un improvitzat, però esperat, company d'aquella màgia eterna...

I com es pot omplir tantes repeticions cada vegada d'alguna cosa nova i diferent...no podia demostrar més mèrits que aquest, només tenia aquest, i no tenia abast a cap altre, no podria veure la lluna ni escoltar els consells que deia cada nit, atrapat en l'amor infinit i resseguint amb els ulls tancats cada instant viscut...cada instant bategat d'una fortalesa descomunal...

" sempre m'estimaràs?"- li va preguntar...

I la resposta no calia quant les mirades es van creuar per enèssima vegada...tot queda parlat quant no calen paraules, els silencis sempre són les realitats més aplastants...

I allà es va quedar ell, escoltant aquella música que tant l'apassionava mentres ella seguia amb la seva vida, de tant en tant però, la seva estimada mirava aquell petit indret ple de màgia i li dedicava un somriure, i ningú més el veia, però era el silenci que delatava tota la certesa...

I les pors que anaven entrant, nous acompanyants en l'infinit, escurçaven els minuts del ball de la ventafocs, però ni així podien esquivar el silenci parlador, i allà, mirant un home extrany a la televisió , sense escoltar res del que deia, li va enviar un petit crit que una estrella li portaria a cau d'orella, i sabia que es giraria i li diria que si amb el cap...de mentres somiaria en aquell instant que com ell, ella l'agafaria de la mà, li faria un petó a la galta i li diria..." va estimat, ara et toca a tú"...i de mentres l'altre èsser estimat, des de la comprensió i la valentia li deixaria el lloc que ja no li pertanyia, per sempre més....