La serp i l'individu

Bueno, avui he començat a anar cap amunt, tinc la sort que les coses i els estats em duren poquet, com li deia ahir a una persona: sóc massa inconstant per acabar deprimit!!...per tant el que ahir era negre avui és gris, encara que a vegades passo del negre al blanc en poques hores, però el més important és que el negre em dura poquet, això és el més important...

Tot ve de la setmana passada, un fet importantíssim em va fer canviar alguna cosa dins meu, en aquest cas podria dir que és un dels fets més importants de la meva vida, com diria una amiga meva...

Però estava en una espiral d'inspiració i d'agraíments als sentits, per mi, el gran regal de la vida: els sentits.

I quant parlava de colors , és així...ara miro ahir i veig un dia molt trist, tan que fa que el dia d'avui quasi quasi tingui mil colors...

En la natura, la meva feina sempre em permet veure natura... he estat contemplant una serp, una de les més grans que he vist per aquí dalt. La meva presència no l'ha tormentat gaire i jo m'he quedat fascinant com retrocedia en el seu moviment i s'endinsava dins d'un forat lliscant marxa enrera...potser és una tonteria quedar-te fascinat per això però no se si els altres poden, però jo no se lliscar enrera amb tanta perfecció!!...aqui ja puc donar valor a la serp, tan sols per això ja em mereix la meva admiració...
I m'ha fet pensar:

La nostra espècie, l'humana, que ens creiem tan i tan, que pensem que el bosc és un anexe a la nostra vida, quant som nosaltres que depenem totalment d'ell, aquesta espècie que perd hores i hores en bajanades i que tan  sols tira endavant...que no sap parar!!...que te la tendència natural a pensar que parar és perdre el temps...a vegades en la natura trobo la quietut i la tranquilitat que em falta...la meva feina em porta de la quietut a la màxima ebullició humana, com també a racons industrials on abans feia olor de fum i ara fa pudor a ERO, però està bé els contrastos per apendre.

La serp:

   

I després he pensat en un fragment d'una poesia que vaig escriure, i m'ha vingut ganes de fer un vol per les 

alçades:

"Un món nou on no hi hagin nits ni dies

i on pels segles dels segles queden abolides

les fronteres entre la raó i la bogeria"

  

No se perquè m'ha vingut això al cap, potser perquè les utopies son el meu gran combustible, tal com estan les coses personalitzar fins i tot el combustible que ens mou ens pot ajudar molt a superar les pujades i baixades de la nostra oh! prima de risc...

Dins de la dispersitat mental que un acumula en un dia, sobretot si deixes la ment lliure, m'han aparegut aquests detalls: la serp, i potser l'inconsciència més coherent d'un mateix i si això li sumo dues converses, ja tinc suficients motius per tancar la tele i l'aixeta de desinformació que ens malcria dins de la societat...detallets, fragmentar un dia en mil, com si fos alguna cosa meravellosa, com si un dia que és normal el puguessis dividir en molts instants, si ho fas, sempre n'hi hauran de bons, en canvi si colapses tota la teva força encarant-la a una cosa, sigui bona o dolenta, corres el perill de posar tot el teu dia en mans d'un sol camí...extrapolant això a la societat que vivim, em sembla que és un dels grans problemes que tenim globalment, tota la força va encaminada cap un cantó i depenem massa de poder caminar per l'únic camí  que ens mostren, quant potser fins i tot les pedres que ens trobem i que evitem com podem no son més que excuses per no mirar els detalls...no se si per tothom és igual, però sense aquests detalls la meva vida no seria res...segur que em fan patir però també em fan disfrutar...és el risc que escullo córrer, parant tantes vegades la pots espifiar fort, però també marxaràs pensant que ho has intentat...

Per mi la coherència global és molt complicada d'entendre, de fet crec que és inventada, que no existeix, que  és un truc més per despistar les nostres poderoses ments i aquestes, oprimides en molts casos per tantes causes externes que en realitat no son nostres però ens les creiem, provoca que se'n vagin a un lloc anomenat bogeria, però no la bogeria que jo parlo en el poema, si no la perillosa, la que la ment farta de tanta presió no innata, s'ofusca i exigeix al cos i a un mateix un canvi total, perquè la ment te una coherència individual, i cadascú te la seva pròpia potència mental, els detalls que CADASCÚ troba excerceixen allò que sempre reclamo: l'individu...que per mi, com sempre dic, és el gran oblidat d'aquesta societat que vivim, i sense això, com també sempre dic, mai podrà existir el respecte al del costat....individu no vol dir egoisme, ni egocentrisme, ni individualista...no, individu, vol dir una cosa tan simple com quant t'enamores d'una persona, allà no veus el món, veus l'individu que t'apassiona, personalitzar les mirades provoca que l'individu és reforci i a qui no li agrada sentir-se únic?...de fet, tots som únics...