Un moc anomenat Manel

Eren les vuit, avui m'acompanyava un altre company de feina... podria parlar d'ell, perquè la veritat és que era igual d'agradable que el d'ahir, però ho deixaré per si un dia parlem de coses més intimes, de moment hem sigut prudents, educats i en alguna situació hem rigut una mica...
A les 8:49 ha estornudat i fins les 16 de la tarda no ha parat de mostrar-me un residu de moc verd que li sobresortia del seu nas...no molt, però el suficient per veure-li tota l'estona...
Hem visitat abonats, hem parlat amb gent, ha parlat molt amb mi, m'ha mirat i jo tan sols podia veure el seu moc que aflorava continuament trencant així l'harmonia laboral...
A la una del migdia, que ens tocava dinar , he pensat que era el moment de dir-li...ja feia estona que ens havien presentat i he pensat que tocava!!...no m'imaginava dir-li abans!! mitja hora ms tard d'encaixar les mans per primera vegada:
-perdona, però és que tens un moc verd que et penja del nas!!... no em veia en cor de dir-li...
Però al migdia tampoc he sigut capaç!...fins i tot començava a no poder separar el seu moc de l'antic home que m'havien presentat de bon matí...de fet té lògica, de les 5 hores que l'havia conegut, quatre hores i onze minuts l'havia vist amb el seu moc...verd!!, el detall de verd és important...
Hem dinat junts doncs! tots tres! ell , jo i el seu moc, que ja una vegada fet el cafè, li he posat nom: Manel...i evidentment cognoms, Verd Moc...o sigui Manel Verd Moc...
I així hem seguit a la tarda, tots tres!... jo obsessionat en que el Manel marxés d'una vegada... i el portador del moc, o sigui el meu company no verd, no semblava que li molestés la presència d'aquell objecte que li penjava de les seves fosses nassals!
De fet, res d'objecte, tenia vida pròpia, per nassos!!...pel tamany ho dic!!, tot i no veure'l en cos complet , s'intuïa un moc empatxat!
Hem acabat de treballar a les quatre de la tarda, i ell amb el Manel enganxat tot el dia allà, penjant com un moc que penja del nas i ha vingut el "jefe" de l'empresa...
Hem parlat una estona tots quatre, no dubto que al "jefe" també s'ha sentit incòmode amb la presència del Manel...no parava de mirar-lo com preguntant-se que coi hi feia allà...però també ha callat com un puta, bé, com un puta no, com un "jefe"...
I hem abandonat al que ens paga i hem marxat amb els nostres companys...i tan sols entrar, han vingut dos a parlar amb nosaltres i els dos, a la vegada, s'han futut a riure com un posseïts...
-Però que cony fots amb això que et penja del nas capullo???
I el pobre portador del moc s'ha posat vermell, cosa que ha fet que el Manel agafés una tonalitat majestuosa que fins aquell moment no havia observat...de sobte el Manel ha agafat forma d'obra d'art!...i just quant l'he mirat per un moment com alguna cosa no fastigosa, va i desapareix...bé, el fan desaparèixer...el meu company, "ni corto ni perezoso" ( ni curt ni mandrós), agafa la seva mà dreta color carn i amb el dit més maleducat s'ha tocat el Manel, fent d'allò una imatge súblim que feia temps que no veia!, el verd del Manel, el vermell del company i el color carn que buscava anular el motiu de mofa dels companys!!... un incís: de sobte em pregunto perquè quant ens avergonyim ens posem de color vermell tan sols de la cara, perquè no tot el cos?...suposo que cada part corporal toca un sentiment...per això quant se'ns inflen els ous no s'infla tot el cos...ok , si, és el mateix, perdó per l'incís tan absurd...
Finalment , quant ja marxàvem i el Manel ja havia passat a una altre vida , el meu company m'ha dit:
- Però perquè no m'ho has dit?
I jo , educadament, li he dit que no li havia observat...
Ai la diplomàcia!! quants ridiculs ens estalviaria si no la fessim servir cada dia!...