I es que finalment m'han trucat masses vegades a la porta, també ho sabia ahir que passaria, he intentat dutxar-me moltes vegades i fer moltes migdiades per no escoltar el timbre, però l'he escoltat, per tant he hagut d'obrir la porta i han entrat totes de sobte...
Potser tan sols volia unes paraules sinceres, o boniques, algunes que em donguessin valor o que em fessin entendre que tot era real, sobretot per compensar les anades i tornades que he hagut de fer pel passadís fins arribar a la porta...
Primer m'ha arribat la notícia de la feina, potser torno a Olot a treballar i això per mi ja és una notícia terrorífica...com diria una amiga meva: " la notícia més terrorífica de la meva vida"... espero que no passi, no vull que passi, el mar, L'Escala, buf!!, ho trobaria a faltar moltíssim!, ja se que sóc desarrelat però també ho sóc perquè visc a un lloc que no m'agrada, vull dir que la Garrotxa ja he dit mil vegades que no m'agrada per viure-hi, per veure-la si, però no m'agrada el clima!...diré això i ja està, és pel clima!!
Després he arribat a casa i han començat les trucades, buf!, ser pràctic, ser pràctic, però costa molt ser pràctic quant no tens els medis per ser-ho, costa moltíssim , per sort no sempre és així, però aquests dies si son així...
I aleshores escullo, perquè per solucionar un ha d'escollir, i he pensat que seria fantàstic poder-me desfogar amb algú, però no l'he encertat, ha passat de mi com de la merda, cap novetat...també podria fer un viatge a un país ben llunyà, però seria incompatible amb el fet de ser pràctic...i avui la ment no està per molts viatges, toca massa de peus a terra per entregar-me alguna fantasia...
O sigui que he optat per acceptar les coses, és també una manera de ser pràctic...però per sort o mala sort el dolor ha sigut humà, he entregat masses paraules boniques i he donat massa la mà a algú que no m'ha respós en aquest sentit...a vegades penso que m'he d'apartar de la gent perquè l'estima pot amb mi, no se si això em fa ser tan individual en els fets, no en tinc ni idea, però quant s'extrema la cosa, quant entrego tot el que sóc, aleshores el carinyo es posa a un nivell semi-etern i allà , en el meu cas, tot perilla...no perilla de bigoti i perilla, si no perilla del verb dangerar!
Bueno, em poso pràctic i per més pràctic que em poso avui no veig la finestra!...per tant la millor solució és sopar i anar a dormir i demanar al destí un copet de sort, almenys per uns dies, que m'aniria bé...
I oblidar per favor, oblidar tan sols mirant com es poden oblidar de mi , de fet si no m'ho hagués "currat" segurament no tindria ni un hola...però vaja, és el que hi ha, ja apendré!
El problema, i no se si li passa a tothom, que quant tinc un dia més trist, que ho dic sense por perquè sóc humà, em costa molt més obrir els ulls que quant estic bé...i suposo que quant li dius algú que no estàs molt fi i es posa a fer broma és que no deu tenir gran interés en saber el que em passa...obrim els ulls doncs...toca!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada