La gent quant em veu es para a mirar-me, suposo que els sorpren que entre la grisor aparagués el meu color, a vegades em sento soleta, però tot i així i sobretot a l'estiu, sempre hi ha un nen o una nena que se'm queden al costat i em diuen cosetes...
Reconec que a vegades tinc por, veig com passen els humans amb les seves tovalloles i amb la seva morenor i llencen una burilla encesa molt a prop meu...la sort és que com que estic soleta , cap companya meva i cap bosc està al meu voltant, però el fum a vegades m'arriba al meu cutis inmaculat i em molesta i bufo moooolt i moooolt fort per apagar el que queda de cigarreta, però la meva bufera és petitona, com jo, i m'he d'aguantar i esperar que no em toqui el foc, que sens dubte, en res podria amb mi!!
M'agradaria tenir més amiguetes a prop meu , no se, parlar amb elles, parlar dels insectes, parlar del temps, no se, parlar per parlar...jo em contento a escoltar algunes floretes que em llencen els humans, mai més ben dit, però encara que jo els dic gràcies i fins i tot els retorno el cumpliment, ells no entenen el meu idioma..
He tingut sort, perquè vaig nèixer del no res i amb la gran fortuna d'estar en un raconet, no hi passen cotxes i no hi camina ningú per sobre meu...tan sols se'm veu s'hi algú s'hi fixa, per això els nens, que tenen els sentits encara molt més encuriosits que els adults,acostumen a ser els que em descobreixen...
Vaig estar a punt de morir un dia que una nena molt petita em va voler arrencar, però els pares van reaccionar a temps i la nena no va tenir l'agilitat manual suficient per acabar amb mi , vaig passar molta por!! jo li deia que no ho fes, però ella es va enamorar de mi, ho feia amb tota la bona intenció, em volia al seu costat a la seva bonica habitació...pobreta!!...però me'n vaig sortir, de fet sóc una supervivent, nèixer en un desert de ciment et fa més forta...tot i l'aparença delicada que tinc sempre...
La meva situació encara queda més resguardada perquè tinc dos containers d'escombraries davant meu, just entremig dels dos, al carrer de la Font, apareix el meu color...tot i la mala olor que a vegades m'arriba, sobretot a l'estiu, no em puc queixar, tots els elements humans que m'envolten em protegeixen dels perills...
Ui, un dia un gos va fer pipi molt a prop meu, buf!!...i també tinc la mala sort que a vegades un gat defeca allà mateix i aleshores si que passo uns dies horrorosos, perquè fa molta pudor la caca de gat!!, ecs!!, i aleshores reso al Deu de les flors perquè plogui, ja per mi i la meva supervivència i també perquè escampi la pudor terrible gatuna...
Ai, sempre espero que arribi un dia el meu princep groc, perquè les floretes tenim els princeps del mateix color que nosaltres...nosaltres no en diem princeps, en diem capullos o capullets, depenent de la nostra grandària...en el meu cas espero el meu capullet groc...els contes de les flors s'acaben així, quant la floreta i el capullo viuen feliços i mengen perdiços...bé, de fet no mengem això però no lliga amb feliços, per tant, tot i el nostre minúscul cervell, hem acoplat el final a la versió humana, de fet l'important és que acabi bé el conte, suposo...
Un dia un humà ja gran es va aturar davant meu i se'm va quedar mirant amb cara com d'enamorat!...serà el meu capullo?- vaig pensar...però encara que feia pinta de capullo , vaig pensar que era impossible que fos ell, tan sols que m'abracés ja em feria mal sense voler...feia una cara melancòlica, com si estigués una mica tristot, era principis de Septembre, ja no hi havien tantes tovalloles caminant amunt i avall pel meu voltant...
Es va apropar a mi i em va dir coses molt dolces, em mirava amb tendresa i diria que fins i tot amb amor...jo li deia que gràcies, que gràcies per ser tan delicat amb mi, però no em podia escoltar, tot i que reconec que segur que s'hi esforçava....
Cada dia passava per allà i quasi sempre a la mateixa hora, sempre arribava i em mirava però no s'aturava i al cap d'una horeta més o menys tornava, amb els cabells humits i era aleshores que compartia uns minuts amb mi!...un dia fins i tot em va fer fotos!! i jo em vaig posar ben guapa i presumida, era la meva primera sessió de fotos que em feien!!...anàven passant els dies i mai fallava, tan sols els caps de setmana i m'agradava veure'l perquè cada dia el veia menys trist... ara fa dies que no ve, i el trobo a faltar molt, segur que ell a mi també, jo crec que va ser un amor impossible, era massa capullo per mi i jo massa floreta per ell...però tinc ganes de que torni i veure com està...un dia a cau de pètal em va dir:
-Hola preciosa, saps que ets com un miracle? saps que tan sols mirant on estàs i qui ets entenc que moltes coses de la vida es poden aconseguir? saps que ets un exemple de la natura enmig de tanta construcció humana? ai floreta, tot aquest entorn et fa més bonica encara, tot i que m'encantaria transplantar-te en un prat ple de belleses com tú!!...fins demà bonica, segueix donant tanta llum!
Em vaig posar a plorar d'emoció, em va parlar amb el cor, ell mirava a un costat i l'altre, suposo que no volia que cap humà el veiés, el podrien pendre com a boig!! parlava amb una floreta!!...ai, el trobo a faltar molt!! i ja no ve mai!!...i segur que ell mai pensa amb mi!!...com una persona tan gran pot pensar en una coseta tan petitta com jo? perquè no ve mai ja? ... el trobo a faltar!
I jo a tú floreta, et trobo a faltar molt...un petó ple de color per tú, preciosa, en res et vindré a veure, abans de que arribi el fred!!...d'humà a flor et volia dir una coseta més: jo no sóc més important que tú, tot i que m'ho penso, ja ho fem això els humans, així ens va i així us va a vosaltres que no en teniu cap culpa...i com que et miro de tú a tú, de capullot a floreta, et vull dir que no hi ha res insignificant en aquesta terra, fins i tot entre dos containers d'escombraries i enmig de totxos i ciment pot aparèixer bellesa...ai floreta, m'agrades molt!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada