Quina ràbia!!

I arribes allà, en una pedrera que no fa gaire estava plena de treballadors, un lloc humit, una imatge trista, plena de maquinaria obsoleta, i s'acosta un gos que deu ser molt vell, amb aquells ulls que ja no hi veuen i que remena la cua perquè l'olfacte i l'oïda li indiquen la meva presència, és un gos simpàtic però molt deixat i enmig d'aquella imatge desoladora em fa pena i l'acaricio...
Espero algú i de sobte apareix un home, amb barba de molts dies, molt deixat de vestimenta, amb una cigarreta enganxada a la boca, una cigarreta que sembla infinita, perquè en tota l'estona que comparteixes amb ell, mai el veus sense fum que l'envolti...no para de fumar...em veu, em somriu i s'acosta i m'explica la seva vida laboral, l'altre no cal, ja la situo ràpid després de la seva formidable descripció del seu curriculum...
M'explica que just ahir li van tornar a donar la llum, que li havien tallat feia un mes, em diu que està plé de deutes, però que encara manté un treballador...un treballador que apareix poca estona després, es porten bé, m'agrada el rotllo que porten, semblen amics i companys de penúries. El treballador és més jove, fuma igual que l'home i me n'adono molt ràpid que té un sentit de l'humor avispat i em cau bé, molt bé, l'home més gran també em cau bé!!
L'home em parla del passat , de la quantitat de treballadors que tenia anys enrera, li pregunto d'on treu la pedra i content i orgullós em mostra la muntanya que l'havia enriquit, em diu on arribava en un inici, em parla de la qualitat de la pedra, de fet em diu que no n'hi cap igual en el món, però que no pot compatir amb preus actualment...perquè tot ha baixat, des de la qualitat als preus...
Però content i optimista m'explica els seus projectes per dos ajuntaments, que ja estan firmats segons ells, que haurà de contractar gent, que s'encarrega d'empedrar tot un centre d'una vila, el noto feliç , li agrada que li faci cas i se sent orgullós de mostrar-me el seu passat i el seu futur, tot i que em mata i em fa mal l'ànima el seu present, que evidentment és el que viu ara mateix...li desitjo sort externament, sabré com li va perquè cada mes li he de fer una visita per la feina, però internament me'n vaig amb ràbia, és un bon home i no és mereix això després de tants anys treballant...exactamantent 46!! no m'ho diu, però sumo i son 46, un negoci que ja venia del seu pare, ell hi està tan lligat fins i tot sentimentalment, tan que cada dia hi va i ho cuida i tot, encara que potser no és necessari...no sé quin pacte té amb el treballador, de fet tots dos deuen saber que han de remuntar això o tenen difícil trobar feina...joder, quina ràbia!
Marxo, amb molta pena, i després d'unes quantes visites, em trobo una fàbrica gegant, molt gran!!...truco, m'obre un home gran, en tota la fàbrica no hi ha ningú més...diu que estan de muntatge, potser si, és una fàbrica de mobles...però no entenc tanta buidor i fredor dins la gran nau, em fa molta pena, ningú que li va bé un negoci té tan d'espai buit...ell és manté orgullós, m'indica el camí i em demana que tanqui els llums...és educat i noto com s'avergonyeix de la situació de la seva empresa, li ofereixo la meva credibilitat, se la mereix, segur que ha treballat molt i és mereix un present molt més bonic...me'n vaig, quina ràbia!
Parlo amb un venedor de l'ONCE que conec de fa molt temps, li pregunto com li va, sé que a Olot han tancat l'oficina que hi havia...diu que fatal, que ven molt poc i que a sobre s´ha de pagar la betzina, i sé que és mou molt...tot i així és una persona feliç, se li veu, mai he sapigut quina minusvalia té, perquè no li veig, però marxo amb ràbia, m'ha explicat coses que m'han emprenyat...i pensant que molts haurien d'estar a l'ONCE, per no haver vist que passaria tot això...
Marxo a un lloc que sempre era obert , una granja, han tancat les portes, em diu que li entren a robar cada dos per tres i que per això tanca, com aquesta granja n'he trobat moltes, gent amb ganes de confiar però ja amb la por posada al cos...però que et roben?- li pregunto...tot !!- diu- no t'ho pots imaginar, el que sigui, tan és el valor, s'ho emporten...curiosament no em critica als lladres, tan sols em diu : -... i espera!!
Parlo amb una amiga que estimo molt, moltíssim, diu que li toca pagar però que no té diners per fer-ho, això li passa perquè l'ha cagat fluixet, si s'hagués embutxacat milions d'euros seria molt més feliç, haurà de pagar, ella accepta l'error i ja està, és culpable, el Millet també però està fotent-se un àpat de collons...quina ràbia!
Vaig a un "chatarrero", no puc dir que sigui una imatge trista, ja que totes les "chatarrerias" que visito no son molt alegres, surt el noi , n'està fins els collons de tot, es caga en la societat, està desenganyat, però sincerament, és educat i agradable...quina ràbia!
Passo per la betzinera que vaig sempre, des de fa dos mesos és manté oberta però no posen betzina...els treballadors no saben que passa, una em diu que tancaran segur...però tenen por, no de que tanquin, si no de que faran després...quina ràbia!
Vaig al peluquer, em cau de conya, m'agrada com parla, és optimista, sempre riem molt!!...ja fa temps que al matí no obre, diu que la gent ja es talla el cabell a casa, ho enten, per tant s'ha buscat una feina en una fàbrica d'un parent, però el seu ofici li agrada, per tant obre tres hores cada tarda, tot i que em diu que si guanya mil i paga mil doncs no li dona benefici, n'està tan fart que donarà al telefon als clients i no obrirà la botiga, així s'estalvia autònoms i pot guanyar alguna cosa...evident que li sap greu, farà trampa, però és caga amb tot i diu que ho sent moltíssim, però és el que hi ha...és un bon peluquer i millor persona...quina ràbia...
Les úniques coses que he perdut pel camí del que sóc ha sigut pels diners, la sinceritat, l'honestetat, fins i tot el sentir-me un cabronàs, li dec això...quina ràbia..
Miro als veíns, cobren l'ajuda, son una parella a l'atur amb tres fills, com s'ho fan? no ho entenc, son agradables i bona gent...quina ràbia!!
Espero que si algú llegeix això entengui que les meves inquietuts i preoucupacions no estan destinades a moltes coses que m'haurien d'interessar, el que si que tinc clar és la ràbia de veure tan de cors bonics, nets  amb ganes de somriure però que tenen una llàgrima permanent per culpa d'aquesta gran força que s'ho emporta tot...ho sento, però em fa molta ràbia, moltíssima!!!