La regla

Un dia una parella em va dir : ets com una dona!! cada mes et vé la regla!!...potser tenia raó...avui m'ha vingut doncs...
Ha sigut un dia esgotador, caminar de cara a un vent que portava ratxes de més de 100 km/hora et destrossa fisicament i avui el dolor als genolls era absolutament inaguantable...
I de sobte m'ha explotat la sensibilitat...i és aleshores que m'agradaria poder-me amagar unes hores i poder difrutar-la i no patir-la...perquè quant m'explota tot em sembla extrany, el que estic fent, o sigui el treball, la gent que em passa pel costat, tot el que veig em resulta irreconeixible i ja no estic en aquest món, encara que no és noti...
I m'agradaria estar a casa, o en un raconet, escoltant cançons, avui hauria escollit un Leonard Cohen per exemple... i fer un repàs de la gent, de la meva vida, dels que trobo a faltar, dels meus errors, dels meus encerts, però tot entremig de la meva estimada música, amb una melodia adient per cada pensament...
Però he de cumplir, evidentment, i ja no sé si em fan més mal els genolls o l'ànima, perquè a l'haver de cumplir em dona la sensació que m'abandono i tot segueix esclatant dins meu...cada cosa és pell de gallina, res pot controlar aquest estat...em parla gent però jo no hi sóc, penso que no m'interessa en aquell moment res, ni tan sols la realitat del moment, ni tan sols la meva realitat externa, no la vull ara mateix, tinc ganes de plorar, d'escapar-me ben amunt o ben avall però no quedar-me en aquesta linea infinita en la que hi he de ser per nassos...son moments, sé que demà ja no serà així, però se m'ha repetit tota la vida, ja d'adolescent em costava entendre el que veia, tot l'extern se'm feia extrany...
He hagut de parlar amb gent, tot i que he esquivat algunes persones, que em cauen bé, no té res a veure, és un estat meu, no puc compartir res amb ningú si no ho faig aquí escrivint...i és curiós, feia un mes que no veia el mar, i casualitat o no, avui l'he vist, he treballat altre vegada al seu costat i just avui m'ha baixat la sensibilitat, no puc dir la regla perquè entenc que seria injust per les dones que en pateixen de fortes i doloroses...
No ho podria definir com a dolor, ni tristesa, no és això, és un estat diferent, de desconnexió, de no voler entendre el que ja estava escollit per mi, de duresa interna brutal, d'auto-exigir constant, de no necessitar cap premi que ens donen per aconseguir el meu benestar, tot i que cada dia ens en donen menys evidentment...
És una sensació de no caminar per aquesta societat, de no tocar-la durant uns instants, de marxar ben lluny, encara que segueixi siguent visible...però tampoc és una sensació maca, és extranya, vull plorar, però un plor diferent, ni de tristesa ni d'emoció, tot i que tot m'emociona i tot m'entristeix i tot fins i tot em pot alegrar...no és una sensació, és una explosió i tota la vida l'he tingut de tan en tan, potser si que tambè és mensual, no m'hi he fixat mai...el que si és cert, és que cada vegada que marxa ( en general dura un dia) jo no sóc el mateix i he evolucionat, no sé cap a on, ni si per bé o malament, però alguna cosa ha canviat dins meu... potser és tan sutil que ni jo la noto, però potser la suma de tants moments així si que es nota en el meu ser.
Ara ja no tinc aquesta sensació o explosió , crec que ja ha marxat, estic esgotat, quant la tinc és un dia dur i podria dir que contundent...he pensat en un dia a Matadepera, que tenia clar que volia marxar, no de la vida,   això mai, tan sols marxar.. deuria tenir uns 14 anys, potser em va baixar per primera vegada, no ho sé...vaig escriure una carta al meu pare, reclamant un lloc en el món, intentant fer-li saber que res del que se'm prometia en el futur m'interessava excessivament, que aquells premis ja tenia clar que mai em motivarien massa...que volia sensacions, que volia emocions, que ja aquella edat el dia a dia em feia molta por...que no volia viatges per oblidar la merda de dia a dia, que no volia tenir la sensació de necessitat de desconnectar, però finalment li acceptava el meu rol, o rolet en aquesta societat ja inventada de fa anys i on res sembla que és pugui inventar de nou!...i ja han passat quasi trenta anys i curiosament no he evolucionat en aquest sentit...segueixo inmers en la recerca de noves sensacions, no he madurat gens, segueixo siguent el mateix nen que li va escriure amb tinta i directe des del seu cor al seu estimat Eduard...evidentment molt més embrutat i molt més poruc, ja he desaprés molt com per ser tan valent com era aleshores , perquè a vegades crec que no és la vida que et fa vell ni que et va desgastant, si no el sistema que tenim, sembla que estigui fet per impedir qualsevol moviment diferent...de fet està tot marcat i quant explota tot això dins meu, ni que sigui un dia al mes, no m'ho perdono...
Potser per aquests darrers dies, en que em donava la sensació, espero que equivocada, que molta gent no viu, tan sols lluita per poder viure...buf!! per mi això és molt dur...i cada dia s'escapa i ja no el veurem mai més, ni tindrem la possibilitat de recuperar-lo...tan fa si estem tristos o fututs, per mi la sensació de sentir-se viu tan pot ser possitiva com negativa, vull dir que sentir és l'únic camí per sentir-se viu...
És fort que als 42 anys encara no entengui algunes coses, és fort que em quedi al mig del carrer pensant que coi hi faig aquí al mig?, sorprés del que estic fent, alucinat del que estic fent! és extrany però em passa, i no puc lluitar-hi, de fet alguna veu interna m'ho deu reclamar o es deu queixar de tan en tan...
Per si les mosques i com a medicament per la meva particular "regla" he arribat a casa i he llegit Benedetti, una bon medicament per aquestes sensacions...
Feia dies que notava que estava a punt de venir-me...quant porto uns dies sense emocions fortes és que m'està a punt d'arribar...de fet quant els meus sentiments s'estanquen una mica i començo a sumergir-me en el dia a dia, tinc moltes possibilitats de petar per algún lloc...potser per això em passen moltes coses sempre, perquè les busco per sentir-me viu...no ho dic com a res possitiu, és tan sols així, perquè de fet això et fa viure en una permanent auto-exigència que a vegades es fa dura...
Tot i així fa temps que ho he acceptat...de fet no puc desdir-me perquè tot l'intern és una elecció nostre, segurament l'única elecció real que tenim en la vida...l'extern és molt més circunstancial...