Escolto parlar als adolescents i m'escandalitzo com un iaio de 41 anys, no recordo que cap dels meus amics xerrés així, ni jo mateix em recordo ni un sol dia parlant amb aquesta "soltura" en aquelles edats.
Ara que l'Aida frega aquesta etapa que diuen tan complicada intento pensar i recordar la meva conflictiva etapa i no la recordo. Una de dos, o totes les etapes de la meva vida seran eternament conflictives o encara no he passat l'adolescència interna, l'externa és evident que ja està oblidada.
Als 12 anys ja els internen allà, s'avancen igual que fa el Corte Inglés amb la primavera, no hi estic d'acord, els avancen massa aviat, si ja la televisió s'encarrega amb l'ajuda dels adults a enlairar el vocabulari d'infant a un nen amb paraules adultes, el canvi d'escola a institut consistueix un factor clau per perdre l'infantesa per nassos, moltes vegades més per por de fer el ridícul davant dels companys que per pròpia elecció.
Els adults, avui en dia, estem una mica perduts, estem una mica negatius i tenim una feinada de por. Abans era tan sols la feina, però ara s'acumulen els papers, el pensar en coses continuament que hem de fer i ens costa arribar al relax, ens costa molt, per tant el cocktail del que miren els pre-adolescents és una beguda plena de atacs de pressa perquè deixin enrera el nen que son.
Ho noto en les converses que escolto entre els nens, perquè son nens però tenen una mena de lluita a ser més adults, cosa que segurament ha passat sempre, però penso que abans, en l'època que em va tocar a mi viure l'infant, teniem menys arguments que ara per abandonar el bolquer de la felicitat, on tots els plors queden allà, els agafes i els llences, sempre parlo de vides estructurades dins del benestar. No vull parlar d'èpoques anteriors a les meves, perquè encara que tinc referències no les he viscut i tampoc vull parlar d'etapes infantils conflictives , ja que tampoc és el meu cas, per tant no vull dir que tothom erem així i ara tothom és aixà, però és evident que als 14 anys jo mirava Banner y Flappy i alucinava amb aquells dibuixos i ahir l'Aida em va dir que li agrada Bob Esponja, però que al cole no ho diu perqué diuen que és de petits.
Vivim en un món que està dedicat completament a precipitar les coses, no pel seu propi pes, si no que hi anem posant peses perquè caiguin rapidament, un món on teoricament hauriem d'allargar les etapes, ja que suposadament i en condicions normals tenim moltes més possibilitats que els nostres avantpassats a viure molts més anys, i en canvi sembla que tinguem pressa a cremar etapes per arribar a l'adult i el que és adult sap perfectament que no és un camí de flors i violes....de romaní potser si, no ho se.
Pepe Rubianes caminava per una lògica infantil, no madurada, tan sols ens feia fer el ridícul posant lògica sobre totes les coses il.lògiques que fem, evidentment ho feia amb una gràcia descomunal i per això a molts ens agradava, però entenc que la seva crítica era ferotge i brutal a tot això que vivim, encara que molts el venerem i l'admirem, l'única cosa que feia era riure de nosaltres i que ens caigués la cara de vergonya per com hem muntat les coses. Som tant ilusos que generalment davant d'una crítica divertida pensem que no va per nosaltres, pensem com s'enfot del món i no és així, no,no, s'enfotia de nosaltres a la cara, perquè per més que reiem, a l'endemà tots feiem el mateix de sempre, el mateix que ell sempre ridiculitzava, jo el primer. Però no se els altres però en el meu cas cada dia hi penso, en la formula d'abandonar aquesta histèria colectiva, no se si ho aconseguiré però sigui com sigui tots l'abandonarem un dia o altre, per tant, millor no creure'ns gran cosa en aquest circ, perquè no som més que feres domades, per això reclamo l'intern, on l'únic domador és un mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada