grrrr, guau,guau

Tot plegat el món se'm fa petit.
Entro a l'oficina, una de nova, o més ben dit, una que feia temps que no trepitjava, no recordava la dona que hi treballa, feia anys que no la veia...em planto davant d'ella, no diu res, ni tan sols contesta el meu bon dia, finalment em mira...i em fot un crit que quasi que marxo corrents:-
Has de parlar amb la Maria, no amb mi!! em diu...més ben dit: HAS DE PARLAR AMB LA MARIA, NO AMB MI!!!
M'espero, entra la Maria, aquesta no la coneixia, educadament em diu bon dia i ens presentem, 4 paraules, les justes, una dosis d'educació i ja puc marxar, tampoc era tant difícil!!
He marxat de mala llet, no molta, diguem que la llet estava a punt de bullir, però no ha bullit, tot i que he estat a punt de dir-li alguna coseta...de fet li he estat a punt de preguntar:
-I tú, perquè vius?- però es clar, m'hi jugo la feina i he preferit actuar amb intel.ligència laboral.
Fa anys que la vaig conèixer i ja era així, sempre de mala lluna, com si estigués enfadada amb tot el que l'envolta i no vull ni pensar com deuen marxar els clients moltes vegades d'aquella oficina, perquè de fet treballa cara al públic, de fet el públic li paga el seu mal geni.
La noia que no coneixia se la veia més maca, tot i que suposo que pobreta, alguna cosa se li deu encomanar tantes hores amb aquell buldoc al costat.
Jo entenc que un amic se'm enfadi, que em mostri el seu mal humor, per això estem, "pa lo bueno y pa lo malo", però per més mal dia que tingui mai li faria pagar a l'altre gent,als que per casualitat la vida ens porta petits encontres laborals, i n'he passat de totes i sóc una persona inestable però res podrà amb la meva educació...de fet, de mica en mica, em vaig sentint orgullós de com tinc el caracter, l'ilusió segurament em pot més que la realitat i tot i haver-les vist de tots colors ( i tenint en compte que vinc de dalt, que sempre és més difícil d'acceptar) deu n'hi do el meu bon humor, crec que la tàctica és la de sempre, tot plegat peto, faig net i torno a començar. Tot i que si una cosa ha canviat en mi és que si algú em tracta mal educadament doncs ja no li dic res de res o bé estallo, ho estic provant ultimament i me'n surto força bé.
La majòria de gent és agradable, però aquests buldocs ( que em perdoni la bonica raça canina) haurien d'estar o lligats, o de cul al públic, mai de cara, perquè de fet sempre estant de cul amb tot.
Després de la sorpresa matinal, de mica en mica he anat recuperant la fe en l'educació, sobretot la dels francesos, que avui em deien coses i més coses amb un somriure colgate ( en català, colgat) i jo no m'assabentava de res, però a ells els és igual, no paren de xerrar...potser m'estant insultant però com la cara que em feien era agradable, doncs res , a somriure que això mai sobra...
He recordat fa uns anys a Tossa, amb el Lluís, un amic de Riudaura...estavem a correus i s'acosta un francés i li pregunta com si estigués a Paris una pregunta al Lluís, que no és Tossenc però si català, i evidentment no és parisí...
El LLuís se'l va quedar mirant ( regardant) i li va deixar anar amb un ampli somriure ( somrige)
-sur le pont d'avignon il y a un chapignon!!...l'imatge d'aquella escena m'ha quedat per sempre grabada i encara ric ara quant hi penso, han passat uns quants anys d'aquell dia, però aquest estiu a la platja altre vegada el mateix...un francés s'acosta i com si estigués a Montpellier li comença a xerrar al Lluís i ell que se'l mira i li fot un rotllo amb francalà ( francés+català) i el pobre gavatxo se'l va mirar, va somriure i va marxar per potes ( il faut le camp pour poteé).
Busco cada dia més a gent que em regali ironia, bromes, que ens prenguem la vida menys en serio, jo sóc el primer a caure en la trampa de la seriositat, però en general l'humor m'ha salvat de mil entrabancs, l'humor en molts casos escabrós, no passa res, tot és humor i l'humor ha de poder amb qualsevol idea, si una persona perd l'humor en alguna cosa ( evidentment no parlo de coses dramàtiques) és que la cosa pot amb aquella persona i l'idea és ja fanàtica, res hauria de ser intocable.
De veritat , accepto que la gent estigui de males, ho entenc, però que s'ho guardin per ells, en la seva vida privada, perquè si jo no conec res d'aquella persona mai la podré entendre...tot i que n'estic convençut que a la buldoc el que li emprenya és viure, posaria la ma al foc...i això que avui ha tornat a fer un dia preciós