Esforç i premis

Després del desfogament, de allunyar-te de les coses recargolades, venen els premis i es que quant un és recargolat per naturalesa ,el que has de fer és evitar més giravolts, no cal ajuda.

La negativitat no és més que l'impotencia de no tenir cap control de la teva vida, no és més que la por a no afrontar el que et passa, crec que tots hem passat per moments negatius, fins que arribem a l'arrel del nostre estat i en sortim més ferms o més fidels al que som, que en definitiva deu ser el més important.

Tenia clar que aquest any seria el meu any de premis, premis que em dono jo mateix, ja que en qüestió de ser premiat, el que te més valor és el teu, el que veus que estàs fent les coses ben fetes, en el que t'adones que les confusions externes no poden endarrerir el teu gran treball.

Has d'anar llençant les coses, de mica en mica, agafant el mirall, les teves pors, els teus pensaments i la teva realitat i comença a ajustar les coses. Em queden moltes davallades, així ho espero, no crec que en cap d'ella em deixi alguna cosa de mi pel camí, tot i que quant hi sóc m'ho penso, però de mica en mica, la claretat interna pot amb tot. Quant em diuen que com m'ho faig per expresar el que sento tant fluidament, no hi ha una raó en una qualitat meva, simplement ja m'ho van ensenyar de petit. Mai, absolutament mai he hagut d'amagar res a casa, altre cosa és que jo ho hagi fet, però sempre agraïré les converses que vaig tenir amb ells i sobretot el poder escollir, que ara ja he entés que molta gent és passa la vida sense poder escollir res i no per la seva condició social o econòmica, simplement perquè no en saben.

No passa res per estar malament, no és res greu. Com deia una amiga meva, estem en una societat que no sabem deixar passar el dolor, no el volem sentir i s'ha de sentir fins a deixar-lo fluir i treure'l del cos, tot acompanyat del treball que cadascú fa.

Segurament a la feina m'he adonat, ara que se'm reconeix altre vegada el meu mèrit laboral, que tot és més volàtil, que res ha de dependre d'ella que no sigui una part pràctica, l'important és el teu estar, com estar, i saber que la coherencia és molt fàcil de perdre i molt complicada de seguir.

De petit em deien que l'esforç és positiu, però que finalment l'esforç que hagis fet no existirà, perquè marxaràs, com tothom, tant el que s'ha esforçat com el que no... no treien mèrit a l'esforç, però si que el relativitzaven, perquè aleshores un pensa que l'esforç te sempre recompensa i a vegades no en te i arriba la fustració, que millor que tenir l'esquena coberta del teu propi esforç, del que el premi no surt de tú mateix, del que pot amb totes les valoracions externes.

Veig somriures de gent que hauria d'estar plorant i plors en gent que hauria d'estar feliç, i sens dubte em fa pensar molt i molt, perquè no crec que ningú es pari a pensar la quantitat d'energia que perd o guanya (o ni perd ni guanya)  per l'esforç al reconeixement. Quantes hores entreguem de la nostra vida a aquest esforç? tan és si tens empresa pròpia, si ets autònom, si ets assalariat... jo he sigut les tres coses, i sempre he pensat les hores i hores que entrego a aquesta història, i no ho faig a disgust, perquè aprofito la feina per apendre altres coses i coneixer una mica més de la gent, del món i perquè no dir-ho, de mi mateix.

Però és a qui més dedico el temps de la meva vida, parlo estrictament d'una forma matemàtica, a la suma d'hores, i encara que ho tinc assimilat , mai deixo de pensar-hi.

A vegades penso que aqui ja comença el fet de que ens creiem l'història que vivim com si fos realment l'unica forma de viure, a vegades penso que això passa factura a molta gent, però és clar, entenc que si no ho fas la factura que hagis de pagar no la podràs pagar i una factura no pagada també passa factura.

Ara que estem en una época que ens toca aixecar el país altre vegada, m'ho plantejo molt tot això, a vegades penso que és un engany tant gran el que vivim que si algú ens mira des de fora és deu partir el cul de nosaltres. Suposo que si és mirés des de fora deu ser bastant patètic, tot de gent amunt i avall lluitant per tirar endavant i de sobte, sense que ningú deixi d'esforçar-s'hi, patapam!, ve una crisis i tot l'esforç a fer punyetes...però no, nosaltres tossuts per tornar a començar, com si anessim junts de la maneta realment. A mi tot plegat em fa gràcia perquè justament mai anem junts de la maneta, està tot perfectament muntat perquè mai hi anem, encara que ens donen estris perquè ens pensem que si.

Miro els diaris o la tele i és evident que qui paga mana, les manifestacions ja no tenen sentit, perquè ja no li donen sentit els medis de comunicació. Antigament es parlava de vaga i el país tremolava, ara res de res, però la gent es pensa que és per culpa dels organitzadors o dels pensaments de la vaga i no, no ( deixant de banda la meva opinió de cada representació externa dels ideals) , tan sols no te importancia perquè ens fan creure que no és important, igual que ens fan creure que altres coses son importants, hi ha tal exageració en la manipulació del que veiem i llegim, que tanta informació ens deixarà buits d'idees.

Com sempre reivindico el pensament únic, mai repetit , únic. Tant que he admirat al meu pare o al meu avi o a la gent que estimo i crec que no m'assemblo a cap, tot i tenir coses en comú, e influencies clares, però les he triat jo, no els he donat mèrit i ja està. tinc el meu filtre individual, no faig servir un altre per escollir.
Buf!! casi paro boig en un món de bojos, em va anar de poc, ara que ho miro des de lluny ho vaig entenent tot i cada dia agraeïxo que no parés boig en aquell món manipulat que fa que un acabi manipulant també les coses. Com pot haver gent que pot perdre tanta innocència? com pot haver gent tant manipuladora en el món?
Son símils amb la realitat que ens rodeja, els medis de comunicació poden amb tot, per sort cadascú ha de tenir uns ulls i orelles propis per entendre i creure el que vol i no tragar-s'ho tot sense més, perquè si, perquè ho diu la Vanguardia, el Periódico o TV3 o Pepito de los palotes.
Jo també em vaig baixar els pantalons en una histèria que vaig viure, m'ho vaig creure, per sort l'últim descobriment ho va desmuntar tot i em va alliberar, quant estàs inclós en un món de vicis psicològics i te'ls creus, tan sols tens una manera de sortir, veure que tot era una gran mentida perquè tenen la necessitat de  poder fer  un altre espectacle d'aquells que tantes vegades repeteixen i que se senten  en el seu ambient, i t'intenten fer creure que el que diuen son coses profundes i comprensibles i tan sols és un medi de comunicació més, més proper, més familiar però un medi igualment que és regeix per un interés subjectiu.
Des d'aquells dies res del que sento o veig en una dimensió externa, ja no m'ho crec com abans.
I les coses tràgiques, quant te'n adones que no ho son, son còmiques i penoses, però sobretot còmiques, quina lluita interminable que molta gent te per ser reconegut i valorat, tant que desvaloralitzen tot el que tenen al costat per el seu etern fracàs extern...per això l'intern és el que val i l'únic premi que un necessita realment.