Demà hi ha vaga. La veritat que vaig una mica perdut, és la primera vegada en la meva vida que no em posiciono, tot i alucinar amb molta gent ( en un to positiu) i creure en l'èsser humà, tots plegats, tots junts, em sembla que ja no hi crec.
Per una cosa moral crec que s'ha de fer però entenc a la gent que està decepcionada amb els sindicats, jo el primer, i entenc que el fet de que siguin ells els que cridin a la gent provoca molt recel, i ho entenc molt.
De totes maneres, anys enrera hauria afirmat que s'ha de fer amb força, ara ho faig amb la boca petita, veient quantes manifestacions han quedat en res i veient que encara que quedin en res, els que les organitzen tampoc fan res de veritat.
Ja se que sembla pesimista, potser és que cada dia m'agrada menys tot plegat, i crec que hi ha un error de fons, no laboral, si no mental...penso que estem en una permanent vaga de ment individual i tan sols es mou dins del colectiu, per tant les ments úniques van desapareixent.
Sincerament, crec que estem tarats, molt tarats i fins i tot arribo a pensar que creure en una vaga, és creure en aquest món tarat, potser és que busco una altre sortida personal i ja no penso que n'hi hagi una de colectiva...demà hi hauran enfrontaments, n'estic fins els nassos dels enfrontaments, m'esgoten profundament, em recorda al pati de col.legi però de mal rotllo. En el patí poques coses son eternes, en canvi en les nostres lluites és com el conte de mai acabar.
Potser no sabrem pensar d'aquí uns anys, quasi tot el que pensem està relacionat amb els diners, si falten ens movem, si no falten , callem. Potser l'única cosa que també mou masses son els nacionalismes, català, espanyol, iraní i uns quants que demanen la pau continuament...i això s'eternitza fins que a mi em provoca una mena de fàstic i opto per anar-me estimant jo mateix, i entenent-me per poder entendre i estimar als altres.
Fa temps que no veig països, ni colors, ni tan sols equips de futbol, ni gent d'esquerres ni de dretes (bé, els faches encara els diferencio), perquè si estem com estem molt ve degut a l'esquerra ( sindicats inclosos) que mai defineix amb claretat la seva posició, almenys la dreta es defineix, segurament degut a la seva rigidés i unió ( i potser la manca de veure més enllà que les seves idees).
La reforma mental ens queda molt lluny, de fet miro a les generacions que venen amb molta incredulitat, no els culpo, de fet no son més que la nostra continuació , igual que nosaltres en som la dels nostres pares, però com a humans hem anat a menys. Venim d'un segle on es va avançar molt humanament, però ho estem perdent dia rera dia per deixar de creure en les coses lògiques i embolicar-nos tots plegats en un cacao que poca gent enten realment, però que tots vivim amb passivitat, ordre i obedencia.
Sort que ens queda el món petit, el nostre, el de cadascú, i cada dia m'aparto més de tanta ideologia eterna, m'agrada escoltar a un per un, com si cadascú de nosaltres fossim el que som realment, un tresor amb un regal anomenat vida.
Suposo que tot plegat petarà algún dia, de fet, com deia abans, depen dels diners, res més, poca cosa queda en el dia a dia a part d'això...potser sóc utòpic o potser el més pràctic de tots, però és que jo cada dia veig més clar que el que tinc és el meu món, i d'aqui faig un brinco i em salto l'imbecilitat que vivim i m'ajunto amb el planeta, amb els sentits i amb la natura...tot el que hi ha al mig m'aburreix profundament.
Externament pot semblar passotisme, però la paraula passotisme tan sols es medeix d'una manera en aquest món, per tant no vull convencer a ningú de res, si creuen que és passotisme, doncs endavant i s'indignen doncs també endavant...ja fa anys que vaig començar a optar per l'humanitat per sobre del que vivim cada dia, per mi això és relatiu, el que no és relatiu és el que som cadascú de nosaltres.
Demà veurem osties, veurem piquets, veurem moltes coses i molta gent queixant-se, sentiré mil vegades aquella imbecilitat de que : "si no fas res no tens dret a queixar-te" i com sempre pensaré que és mentida, no fer res que es vegi no vol dir que no puguis queixar-te, no fer res no et descarta en els deures que tens ni en els drets que també cadascú te, jo potser faig molt però no per aquesta causa...evidentment que trobo injust mil coses, és claríssim, i seria tonto no veure-ho, evidentment que els sindicats tan me fan, hi he estat i se com funcionen, foten pena globalment, tot i que com que miro les persones m'he trobat gent extraordinaria a dins, igual que "jefes" fantastics...estic cansats dels esteorotips, n'estic ben fart i tot i que demà entendré la vaga, amb franquesa m'importa un pito.
Puc semblar negatiu i en canvi jo em veig tant positiu que continuo creient amb tothom, un per un...però cada dia que vaig al carrer i escolto: els negres son uns fills de puta!, els espanyols son uns malparits! els catalans son uns asquerosos! i el meu company de feina no fot res!!...penso i ho trobo tronat, avorrit i etern, molt etern, cansí, agobiant.
Per això m'agrada tant el Pepe Rubianes, perquè se'n enfotia de tot això i tothom el venerava, i en canvi en el fons no parava de fotre patades al cul a tot, vagues incloses, esquerres i dretes, a tot Deu...ell agafava la lògica aplastant ,li posava el seu cundiment i ens ho ensenyava sense ganes de que aprenguessim res, simplement perquè com va dir un dia en una entrevista, li relliscaven totes les lluites. Encara recordo quant a Espanya uns quants el volien desterrar i molts d'aqui l'interpretaven com a catalanista, que no collons, que és pot ser d'aquest món i no està definit en cap idea, tan sols com a èsser humà, que ho és tot.
Apa, demà a canviar el món, a veure que diu la Merkel de tot plegat....juas,juas,juas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada