raconets

I el temps passa, va corrent com si fos una excusa perfecte per tirar endavant, perquè per més que t'encaparris, el present pot amb tot, encara que molts ens ressistim a deixar les coses enrera, però la realitat és que les coses queden enrera i l'ancla es va desenganxant de mica en mica fins que de sobte, no te'n adones i estàs navegant altre vegada.
A vegades t'encegues, fins i tot vols encegar-te i el present passa per davant teu i no te'n adones, però existeix, sempre existeix, per tant per més ressistencia que hi possis ell sortirà vencedor.
Em sento bé, em sento bé per haver lluitat altre vegada, per haver-ho fet com jo he volgut, potser de la forma més cruel o més dura, però la duresa mai ha sigut una enemiga meva, crec que un ha de ser dur i exigent amb un mateix i potser també amb els altres, potser és la manera més sincera d'escollir a qui vols a la teva vida.
No parlo del món extern, ho dic perquè en general m'he adonat que la gent jutja pel que veu externament, i l'intern queda en un àmbit més relatiu, quant per mi és l'única cosa que mai és relatiu...però m'he acostumat els judicis, cada dia més m'hi acostumo, son normals i els entenc, abans no els entenia, ara si, els entenc perfectament, tan sols he de recordar que jo no els vull fer, mai de l'extern.
L'altre dia dinant amb un amic, em va comentar que jo li agradava i em va dir que mai parlo de dones i això el confonia una mica, jo li vaig dir que no m'agrada res, ni dones , ni homes ni animals, vull dir sexualment, me n'he cansat totalment, els judicis, el que fas malament, el com has de fer les coses, m'avorreix profundament, i de sobte em trobo millor que mai i sol, sense parella, i miro enrera i penso: quins han sigut els millors moments de la meva vida? quant he estat sol...això no vol dir que no hagi estat molt bé amb parella, és evident que si i que he aprés moltes coses i que he tingut moments extraordinaris, no ho nego, però l'estabilitat, la meva, la trobo sol, i he entés que és culpa meva, potser és el meu estat més normal per la meva personalitat.
És curiós, ni tan sols tinc por d'una relació, no és això, no és que vulgui amagar el cap sota l'ala, però la meva última història em va ensenyar una cosa, que puc sentir molt de mal i el que és pitjor: que en puc fer molt, i tan un estat com l'altre no em fan sentir bé...segur que el fet de pensar, per primera vegada en la meva vida, que m'han fet mal a consciència m'afecta molt, no ho dubto, però també he vist la meva reacció i la veritat, no em va agradar gens, tan sols l'últim acte em va ajudar, saber la realitat, però ja la sabia feia molt però  en el fons tot ho volia tapar...
De mica en mica, a poc a poc, vaig recuperant la meva mirada, el disfrutar de tot, i en el disfrutar també hi entra el patiment, o el plorar, però tot pot ser positiu si no perds la teva coherencia, de mica en mica vaig recuperant la forma que tenia uns 4 o 5 anys enrera, potser amb patiments externs, però amb pau interior, encara que no la pugués mostrar jo la sentia i aquesta pau interna és la clau de tot, et permet treure't la vena dels ulls, i mirar els racons, allà on viuen tots els tresors.
Però ens encaparrem a buscar a algú, és com una obsessió, com si fos l'estat natural de l'home, i potser no és així, potser és tan sols un invent de la religió o de l'humanitat per procrear, no ho se, el que si se és que cadascú és diferent, per tant no hi ha res escrit individualment.
Avui una noia m'ha dit que semblo una dona en els pensaments i en la forma de fer les coses i és mentida, tots som diferents, però quant les dones diuen això, ho diuen perquè ens miren com a parella, com a home però a dins d'una parella i és un error, crec.
Em sembla que m'estic tornant a enamorar, dels elements, del sol, de l'aire, de la llum, dels moviments, potser això és l'amor de la meva vida, potser aquí és on jo trobo la forma d'engrndir les ales, potser aquí és on el Peter Pan i el pirata tenen raó de ser.
M'encanta, cada dia més, quant molta gent pensa que sóc un irresponsable o un bala perduda, cada dia em fa sentir millor, perqué els que tinc a prop si que saben qui sóc, i perquè faig les coses, de fet si una cosa tinc és la responsabilitat molt accentuada i això fa que a vegades, externament , sembli tot el contrari, poca gent pot dir que ha lluitat amb un somriure tant gran com el que a vegades porto, és clar que m'ensorro, però m'aixeco amb tanta força que no em fa por ensorrar-me, i és que parteixo d'una base, tan sols acceptant l'ensorrament pots apendre alguna cosa...jo porto anys que no vaig de viatge, que no puc fer coses que m'encantaven, mirant tot el que faig dia a dia, fins i tot no surto a sopar fora, ni a dinar ni tan sols baixo més de 3 vegades a l'any a veure els meus estimats i això, que sembla una queixa, no és més que una realitat que no amaga els meus poders, que com tothom , també tinc, en els meus existeix un que és vital per mi, el poder mirar amb tanta força, això fa que totes les coses que semblen necessaries per desconectar o per divertir-te les tingui cada dia gratis en els meus ulls i això si que és una sort.
Un altre ja estaria cremat de moltes coses i en canvi admiro que l'il.lusió mai m'abandona, i me'n adono perquè la porto a dins des de petit, això va amb la persona...però sol és l'única forma que tinc de no perdre aquesta estabilitat, amb parella em deixo seduir per l'altre persona i la seva vida i fins ara encara ho havia portat bé, però aquesta última vaig entendre que és perillós si l'altre persona té un caos sentimental monumental perquè me'l crec...i no ens hem d'oblidar de qui som mai, és perillós fer-ho, fins i tot quant estàs amb algú que tot ho veu negatiu, acabes tornant-he negatiu i gris i si topes amb algú cobard que no afronta res del que li passi personal, acabes acostumant-he i pensant que això és el més normal....