El sublim

Fa molts anys d'aquell dia, però el recordo molt sovint, potser perquè no entenia molt bé que estava passant, potser perquè és un dels moments més màgics que mai he viscut, potser perquè mai més el podré tenir...però l'he tingut i això és el més important.
Era un penya-segat, a Formentera, el vertigen m'atrapava com tantes vegades ho ha fet a la vida, suposo que hi han de diferents tipus, el meu és una barreja d'atracció i de por que m'encanta, m'agrada l'alçada però em mareja, si a l'alçada li sumes un paisatge ple d'amplitut arribo a estats molt intensos.
Però aquell dia va ser diferent, jo estava a una distancia prudencial de l'abisme, com sempre, atret pel que veia però respectuós amb la meva por. I aleshores tot es va començar a deformar, i no parlo d' una deformació física, si no que jo crec que en els meus sentits tot va agafar l'òptica més real que un trosset de natura gegant i majestuós et pot donar, i parlo de trosset perquè és molt petita la porció d'ella que em va fer remoure tantes coses dins meu.
Estava acompanyat de la meva parella, i suposo que ella va veure millor que ningú el meu estat, que de mica en mica anava agafant més forma de naturalesa que d'humà.
Recordo perfectament com les ales que jo sempre he tingut, i que tothom té, van desplegar-se com mai m'havia passat, de sobte tot és va fer tant gran que jo també vaig engegantir.
Un estat d'extàsis em va envair, quasi diria que aquella porció de terra em va posseir...de sobte jo era natura, barrejat entre els ocells em llençava al buit amb la tranquilitat que el lloc que m'esperava era casa meva, en aquell instant crec que vaig perdre el sentiment de pàtria que no tinc clar si un dia havia tingut.
Volava!! era part del paisatge, així ho sentia, exteriorment em queien llàgrimes d'emoció però jo no les recordaria si no fos perque la meva acompanyant m'ho va dir quant vaig retornar al punt de sortida...ella va callar, va silenciar la demanda dels seus dubtes perquè entenia que havia de respectar aquell moment, jo no estava en el món extern, però mai, MAI, he estat més a prop del món que aquell dia.
El mar, la muntanya, el cel, no se qui ni com em va portar aquell deliciós estat, però no volia que s'acabés, tenia una plenitut que no se com expresar, i em sentia tant a dins de tots els elements que la meva ment humana no existia, era part de la natura, era part d'aquell paisatge  que em va seduir de tal manera que em va permetre fins i tot entrar-hi a dins i ser durant una estona, part de l'obra d'art que la natura ens donava com a visitants, mai com a participants, jo si!! jo vaig ser un privilegiat!!
Vaig volar com mai ho he fet, recordo com si fos avui les gàvines que sobrevolaven amb mi les roques i el mar, tot amb un bonic far que semblava el testimoni de que aquell fet era verídic...i ho era...però jo encara no ho sabia.
Vaig tornar, no se quant va durar, segurament minuts, jo ho recordo com si fossin hores i hores, vaig tornar estabornit, potser més feliç que mai, una plenitut plena, (n'hi han de buides i de plenes) i vaig notar les meves llàgrimes i em vaig quedar mirant aquell paisatge agraïnt-li aquell regal que em va donar.
Tot això pot semblar fantasia, i no ho és, la bellesa o l'inmensitat es pot mirar de moltes maneres, amb serenor o amb passió, potser no ho escollim nosaltres, potser la mirem com podem en el moment que ho fem, potser necessitem elements que no es poden explicar per transformar la serenor amb passió, però vaig descobrir una cosa que tota la vida portaré dins meu.
La passió d'un, la seva mirada, el valor que li dones a una cosa pot arribar a transformar el que veus en una part més del teu moment, del teu instant, pots arribar a mirar amb tanta força que el que rep la mirada, sigui la natura o una persona, et permeti entrar en allò que t'ha enamorat...suposo que en una persona és més fàcil d'entendre, aqui entra la nostra racionalitat, però quant això et passa en un fet que se't escapa del que és lògic o"normal" tot entra en una dimensió diferent.
Més endavant em van dir que havia viscut "el sublim", quant algú entra en la seva pròpia obra d'art que ha format deixant anar la mirada i mirant tots els racons que l'enamoren descaradament , sense que la ment permeti explicacions, tan sols mirar i prou...em van dir que això era típic de grans pintors o artistes, els vaig envejar, jo tan sols ho he viscut una vegada i no paro de pensar-hi, i se que no puc forçar el retorn aquell estat, de fet mai més he tornat allà, segurament no és el lloc, era el meu estat, el lloc era i és bell, és evident, però hi havien moltes altres coses que se'm escapen de les mans i que no em permeten controlar per arribar-hi altre vegada.
Un dia, anys més tard, a l'Estartit, mirant les estrelles, vaig pensar que hi tornava, però en el moment que ho vaig pensar, tot va parar de cop i el cel va agafar la mesura que els ulls li dona, i no la seva verdadera dimensió, que és molt més del que podem veure.
El sublim em va visitar un dia, i mai oblidaré la sensació