Miki

Ahir va ser un dia curiós, el dolor als genolls s'accentua amb l'humitat i quant em desperto ja se si patiré  o no, i si plourà o no,ja que així va de lligat el meu dolor amb la natura i veient la manca de pluja ,acceptava el mal si almenys plovia, cosa que no va fer.
Per la feina que faig és evident que m'afecta el dolor, ja que tot és físic, no de carregar però si de caminar i ajupir-me, per tant és converteix en un patir, encara que estic acostumat aquest dolor... la veritat, ja fa molts anys que el tinc.
Però per sort hi han coses que m'ajuden a que passi millor, el primer regal va ser una xerrada d'aquelles que la vida m'entrega amb una noia que no coneixia, un encontre fortuït ple de paraules amb pressa, ja que tots dos treballavem, però que et vindria de gust parar-hi una bona estona per apendre i poder desembolicar el regal amb la tranquilitat que es mereix, i això ja em va girar el dia i encara que el dolor durés i la pluja que avisava els meus genolls no arribés, el dia va agafar un altre color. Gràcies.
Quant veus la quantitat de mirades que hi han en el món i com la gent pot observar la bellesa d'una manera semblant però diferent, em dona un aire nou. En un món ple d'incongruencies, lluites estèrils i drames crisiàtics (de crísis) les paraules tornen a guanyar força davant de la pràctica i cada dia me'n adono més que ja no m'enamoro d'una dona, si no de les idees i aquest si que és un amor infinit.
A la tarda, tot i que per ser pare separat no em tocava, vaig passar un dia tan bonic com sempre amb l'Aida. Ella no es que cregui en el dia del pare, jo tampoc, però si serveix d'excusa per veure'ns doncs estimarem aquest dia que s'han inventat, com tants d'altres dies...a veure si en comptes de dies podem fer l'any de l'amor o l'any de la justícia, o l'any de la felicitat... ja que ens fa falta un calendari per tot, millor que el fem servir bé...i el dia és va convertir en preciós.
Avui m'he despertat feliç, com quasi sempre en aquests darrers temps, i de sobte m'han donat la notícia de que el Miki, el gos de l'Isabel s'ha mort.
L'Isabel és la meva segona mare de sang i la primera de qualitat, per tant com que no hi ha dia de la segona mare, no celebro cap dia amb ella però l'estimo cada dia.
Recordo quant el meu pare i ella es van ajuntar i de sobte, el meu pare, que mai havia tingut cap gos des de feia molts anys, va conviure amb el Miki.
Em deia: és que aquest gos és extraordinari, és independent, no crida mai, no és queixa i te un caràcter maquíssim i si, és aixi com era el Miki.
18 anys ha viscut. Fa dues setmanes tenia clar que ja no el veuria més, estava molt vellet, tot i que menjava i no es queixava de res, no hi veia, ni escoltava i cada dia li costava més caminar, però anava fent amb aquella calma del qui sap que ja és vell i ho sap portar...tot i així quant sortia a passejar i es creuava amb una gosseta, semblava que és rejovenís 10 anys, i li anava al darrera com un adolescent en una discoteca.
Vam passejar plegats per última vegada aquell dia, quant unes nenes que van passar pel costat van dir tot mirant-lo:
-Ala, has vist? és molt xulo, sembla una guineu- i jo me'l vaig mirar pensant si havia escoltat alguna cosa perquè és sentís orgullós d'aquelles paraules...però no, de fet ell no estava molt pendent de la gent, no tenia l'ego gaire inflat que diguem.
Recordo la foto que li vam fer que tenim penjada al cuarto de Vilanova, on surt amb una gorra i ulleres de sol, de fet passava de la gent però tampoc es molestava mai si li feies fer el paiasso.
L'Isabel està trista, sobretot perquè va haver de pendre la decisió, tot i ser coherent i correcte fer-ho, és dolorós i ho entenc, perquè jo també ho he hagut de fer i et sents extrany.
Jo sempre he tractat als animals igual que les persones, si em cauen bé me'ls estimo i si son violents o tenen mala llet, no els vull a prop ( parlo dels animals domèstics, és clar, un tigre no tindria temps de saber si em cau bé o no).Tan me fa la raça, si és bonic o no, si és petit o gran, el caràcter és el que miro, em sorpren que hi hagi gent que tan sols miri la raça, deu ser per l'imatge que volen donar suposo, mai ho he entés.
 Però no tan sols els agafes carinyo, diria que el més correcte seria dir que te'ls estimes. Avui he estat pensant amb ell, en com ultimament es movia ja molt més per la rútina, menjar, passeig, que no pas per les seves decisions, recordo que s'animava tot plegat i es posava a còrrer i quant se la fotia contra alguna cosa, tornava a caminar com un vellet i marxava com diguen "ja tinc una edat, millor no fer ximpleries"
No se si el cel està fet pels gossos, de fet, com sempre dic, la religió passa un ou dels animals, és així d'egoista, però com que el meu pare deu estar en algún cel, o almenys estarà en aquella estrella brillant, espero que es trobin i puguin seguir passejant per allà, disfrutant d'aquella relació que tenien de:
- ui! qui és aquest mascle?- va dir el Miki quant va apareixer el meu pare a casa seva- ara m'hauré de discutir pel territori? ui quina mandra, millor l'oloro, li dic bona tarda senyor Font i ens fem amics ràpid.
El meu pare i ell és van fer amics com a gossos i com a persones, ja que el meu pare no tenia cap problema en posar-se al seu costat i olorar-se com fan els gossos i el Miki, com diu també el meu tiet, era més humà que gos.
A la meva manera, com a la Cuca, com la Jerry, com la Daina, com la Nushka, com en Sasha, com la Jasper, com la Mixeta, com el Kiffi, com el Sito, el Miki també tindrà un racó en el meu cor i en la meva vida...encara penso en el Khalifa, el primer periquito  que vaig tenir, que vaig entendre que els estimes no compasivament, no d'amo a animal, si no perquè t'aporten coses, sobretot una conexió bonica i amor, i aleshores recordo les paraules de la noia d'ahir de la natura i em ve un somriure gegant a la cara.