La linea de sang

A vegades un te dies grisos, algunes vegades és perquè si, altres pel cel que ajuda i altres, com aquest cas, perquè veus algú que estimes i pateix i encara que intentes animar en silenci ja que entens que és el que vol, no saps si encarar o dissimular la seva tristesa, et vas apagant perquè veus que pateix molt més del que diu.
Quant veus que el motiu és clar i contundent acabes pensant que les teves coses no son res comparat amb allò i fins i tot et sents egoista pensant en petits problemes que en molts casos tú mateix els has fet grans, molt més del que potser es mereixien.
Ara penso en la meva època grisa, l'última grisa que he passat i entenc que tot es reduia a un clam tant espaterrant com el crit nazi de: " tot depen de la linea de sang" i jo em vaig encaparrar en buscar respostes certes i contundents per salvar a l'altre protagonista, perquè volia que és salvés (en el meu cas, que no es salvés) , quant ja estava eternament salvat per la seva pròpia voluntat i tot i així, vaig fer el problema gegant, quant no era més que un problema tant petit com el que hi pot cabre en una ment que no sap mirar enlloc més que el seu Déu.
I ara em trobo davant d'un problema real, on no hi han herències ni problemes ancestrals, si no un problema nou, encara que no dubto que pot ser que l'herència tingui altre vegada part de culpa en aquest nou cas, tot i ser un protagonista diferent. Però aixi com sempre he dit que mai m'havia trobat a ningú que em digués que un problema no te solució ( evidentment parlo moralment, no fisicament) en aquest cas la força de la mare em sorpren, buscant solucions, intentant fent canvis totals d'actitut perquè el problema es desenquisti d'una vegada.
Jo ara sóc espectador, diriem que proper, però espectador i un ho pot mirar amb més sang freda, però segurament l'amor que tinc a les protagonistes de la situació em fa perdre una mica el meu sentit d'ajuda i em pot més les ganes que els fets i tampoc me'n surto, patir no serveix per res i ja fa temps que he decidit mai convertir la meva vida en un drama, també vaig cumplir amb el dramatisme etern en la meva boja historia.
Quant penso que l'única cosa que volia és sentir-se protegida per la figura masculina, com si el temps no avancés, com si la dona s'hagués quedat anclada a molts anys enrera i que per més moviments externs que faci tot ho focalitza en la búsqueda del mascle, entenc que a vegades, quant un idealitza les coses, no veu tres en un burro i quant s'assabenta de com era tot el que va viure, et sents com un idiota, cosa que em va passar  i que m'ha costat molt superar-ho, ja que noto de tant en tant un petit degoteig de mala ostia i se m'estarrufen els pèls al mirar la presa de pèl que vaig rebre.
Però en definitiva és culpa meva no haver parat atenció en els moviments tant estudiats i evidents que tenen les herències, l'altre ni se'n adona, perquè segurament ni sap realment com és ni sap perquè fa les coses, se les troba i va improvitzant i mai enten res i això, pel de davant és una cosa incomprensible, no es pot entendre...que no és real això? de que cony em parles doncs?...de l'herència, del passat, que és molt més important que el present.
Ara entenc els patiments reals, no els de perquè si, els poca cosa, entenc als lluitadors, entenc que jo no era lluitador si no un obsés que volia solucionar una cosa tot i els cops de cap que em fotia.
De tot alló tant sols m'ha quedat un sentiment d'incomprensió, d'estafa, i la pena ha anat marxant molt menys rapidament del que realment es mereixia l'estafa que vaig viure, però en definitiva ha anat marxant, sento com una barreja de pena per l'altre persona però no la puc deixar en la pena, sempre em quedarà ràbia de que tanta gent jugués amb la meva persona d'aquella manera tant cruel.
Ferit ho estaré per sempre, ja que em costarà acostar-me a algú amb sensació de que em pugui agradar, no deixaré fruïr res i em fot, perquè tant parlar de les maleïdes herències mundials, jo acabaré siguent victima de la meva pròpia herència...
I davant meu tinc un problema alié ( dins de l'amor que pugui sentir pels que pateixen) i me'n ric de mi i de les mentides que vaig haver d'escoltar respecte a paraules tant antigament boniques per mi com irresistible, impossible d'evitar, mai havia sentit això, màgia, estrelles, i un llarg etcetera que després, de mica en mica , em va anar destruint o encara pitjor, posant les nostres paraules en un lloc fàcil i dient-me en silenci que allò que vam viure ja ho havia viscut i que mai tindria cap problema per tornar-ho a viure, perquè s'ho inventa i s¡ho creu i fa que els altres s'ho creguin, que aquesta és la part més dolorosa.
Allò tant dolorós com :

"naixem originals i morim còpies" es va tornar a cumplir, i del qui de l'amor en fa una còpia eterna, perquè el barreja amb el seu gran amor, provoca uns caos increibles a qui s'acosten a ell.