El dia de la presentació

Aquests dies estic estrany, no puc definir el meu estat, he demanat hora a la meva terapeuta i feia temps que no hi anava, però crec que estic remogut per dins per dues raons.

Una de meva , o sigui, interna...l'altre d'elles, o sigui externa, però com que no tinc grans capacitats per separar la ment del cor la posaré com a interna també.

Les meves companyes de camí, així les visc, em van fer sentir coses que no puc ni explicar, i no parlo de com gestionem una campanya , o de com podem ajudar, o de com podem aconseguir que això tiri endavant, ni parlo de lleis , encara estic molt lluny d'això, parlo dels motius pels quals s'han creuat en el meu caminar, cada una d'elles amb la seva història m'han tocat el cor i l'ànima i m'han esborronat tots els sentiments. La paraula seria ADMIRACIÓ en majúscules , però també ràbia perquè han passat per tot això, tot i veure en les seves mirades una fortalesa que m'omplia i em feia estar més tranquil després de veure la feina que han hagut de fer i que segueixen fent.

Però em costa sortir del cor, potser no en sé, potser tan sols puc aportar això, el que sento, potser tan sols he fet això durant tota la meva vida ( “ i així t'ha anat “ , segurament deuen dir alguns amics que ja tenen la casa, la parelleta, el gos i la casa adossada )... qüestió d'escollir, jo mai els diria que el que han escollit està malament , si els fa feliç és una bona elecció, però jo aspiro a una cosa diferent que cada dia tinc més clar que segurament mai sabré el que és...potser perquè no te nom ni forma, no ho sé.

Jo les escoltava, com miraven, com parlaven, com expressaven el que havien viscut, donant gràcies a no se qui de que el meu cas fos extern al meu nucli familiar més proper, i donant gràcies a no se qui de que la meva família estigués al meu costat sempre.

Que dur escoltar algunes paraules, com algú pot pensar que tenir una filla té simplement aquest significat? “ tenir una filla “ ... com si fos el meu cotxe, la meva casa, la meva filla, quin mal que fan les possessions en tants àmbits de la nostra vida , però especialment en aquest, on aquesta possessió es converteix en delicte, en allò que en diuen un assassinat de vida....

Aleshores vaig començar a entendre el significat de supervivent...jo havia treballat el meu cas des del cor, tan sols escoltava altres casos i entenia el que em deien, però mai havia entrat dins de cap suposada justícia vital ni real, potser per por al meu desconeixement etern de com funciona aquesta estranya societat o potser perquè simplement necessitava una ajuda coronària... jo no he perdonat al meu agressor, i tampoc no l'he perdonat, ja tan sols em queda l'olfacte per treure'l de tots els meus sentits ...i  si, la meva vida es redueix al sentir, ho reconec, així de infinitament limitada la tinc...no tinc odi cap a ell, no tinc res en contra ni a favor, fins i tot sempre he pensat que ell també havia patit abús a casa seva, n'estic casi convençut , però en el fons tan és, perquè no és família, no l'he de veure i no tinc la lluita eterna de formular-me preguntes tant dures com “ com em podia fer això el meu pare? O el meu avi? O el meu tiet ? ... però aleshores me'n vaig adonar que enmig de la nostra presentació m'odiava físicament, em tornava a fer fàstic, em sentia vell, lleig , quasi rovellat i a sobre, no sabia ni parlar i tremolava de la por que tenia que em miressin...i m'arronsava altre vegada amb les cames creuades, l'esquena ben avall i les mans tapant la meva cara perquè no volia que ningú em veiés...sort de les meves companyes, una mirada, una carícia, o simplement un gest de complicitat em donava força per quedar-me allà i vaig entendre que aquella paraula, supervivent, també anava amb mi.

Aquest dissabte vaig entendre que un abús et dona una herència en vida que mai et deixa d'acompanyar, i que quant penses que has avançat molt, t'arriba un petit o gran sotrac que et recorda moltes coses o et fa sentir petit com mai...aleshores recordo quant m'embolicava el cos amb unes venes perquè ningú notés que estic gras, perquè sempre he dit que les seves mans es van quedar gravades en el cos molt de temps, però les seves paraules, per mi, van ser la gran agressió que vaig patir... quant em deia que tenia molt greix, altrament dit “gordo” va fomentar la meva futura anorèxia ( no reconeguda clar, en aquella època tan sols era una paraula , res més ) ...vaig trigar 15 anys a despullar-me davant d'algú...i n'han passat 37 i encara ningú m'ha vist nu del tot si hi ha alguna llum encesa.

Quant els silencis parlen

Deixo pel proper post el perquè d'aquest retorn al meu antic blog, però de fet la resposta està dins del que escriuré avui aquí.

Ahir va ser un dia especial, no puc incloure aquest escrit en la web del camí comú perquè és una opinió individual, és la meva opinió i toca posar-la en el meu indret de paraules i pensaments.

Un equip, un equip que de sobte ens vam trobar presentant un projecte en comú davant de gent propera, perquè els sentia propers, però nous, perquè a quasi tots no els havia vist mai...potser fins aquí res sona molt estrany, però el que és sens dubte diferent, és que les meves companyes de presentació eren també persones noves a la meva vida... a quasi totes, o sigui, a totes menys una, ni tan sols les havia vist en directe cap vegada, i si volem sumar-hi coses, puc dir que a qui coneixia tan sols l'havia vist una vegada en la meva vida...i allà ens vam trobar per presentar l'inici d'un camí.
Un camí que encara no sabem on arribarà, on anirà, i quantes passes tindrà...vaja, com tots els camins que anem passejant, perquè la vida està viva i això implica que no sabem que ens oferirà...sona quasi màgic.
Surto un moment del grup per explicar dues cosetes, dues anècdotes, una amb el pare de la Carme que em va llençar unes paraules que em van agradar " la mort no té timbre" i l'altre, el meu enamorament cap a una àvia, dolça, bonica, que enmig de la conversa plena de somriures i fluida, no em va escoltar bé, i de sobte em diu :  " que dius, que has vingut del Pakistan ? " encara a dia d'avui em fa somriure i riure...adoro la gent gran, sobretot quant transmeten aquesta bondat i no se, vaig sentir pau amb ella al costat.
Portava dies nerviós, i francament, havien sigut uns dies personals durs, decidint per enèsima vegada el futur de gent que estimo, i posar el cervell enmig del meu cor sempre m'ha costat molt...però aquesta darrera setmana havia fet un canvi d'actitud, havia ja decidit les coses personals i vaig encarar els meus pensaments en aquesta nova etapa que inicio al costat de l'equip, de l'equipàs humà que em vaig trobar ahir, perquè surti el resultat que surti de la suma que vam crear ahir, tinc molt clar que estava rodejat de persones molt potents.
Jo sempre he dit que quant un te mal de cap és plenament conscient que és molt més greu patir un càncer o una hepatitis, però tot i així volem que marxi el nostre mal de cap, perquè ens podem reunir en un col.lectiu però mai deixem de ser individus, així ha de ser perquè les sumes siguin més fermes.
Ho dic perquè ahir escoltava històries tant dures que fins i tot per moments vaig pensar que havia tingut sort de que la meva fos menys contundent, o si més no, amb l'ajuda incondicional de la meva  família, però clar , si surto d'aquest fet, em recordo a mi, i ho vaig viure amb la màxima duresa que podia sentir, per això som individus , perquè vivim la nostra vida i la sentim intensament.
Qui em coneix sap que crec infinitament en l'individu, i que fins i tot, quant torno a casa després de treballar, moltes vegades no entenc com el món no funciona millor... jo crec en la bondat de l'èsser humà i per això sóc un lluitador individual de les paraules ben dites, de no posar a tothom en el mateix sac i de mai convertir una idea en fanatisme...i quant em paro a pensar , crec que quant ens ajuntem a vegades podem fer més mal que bé, perquè, i mai he entès això, sembla que ajuntar-nos és anar " en contra de" en comptes de " a favor de", i acabem convertint l'objectiu en un enemic i aleshores correm el perill de generalitzar " el homes son així " " els espanyols són aixà " o " els negres són de tal manera" i per mi això pot fomentar el fanatisme,el racisme, o el classisme o moltes paraules d'aquestes que acaben en -isme...per això defenso l'individu, per això escoltava al meu pare atentament quant em deia " ser pare mai dissimularà la persona que sóc", perquè abans de pares, o bombers, o metges, hi ha una persona i per mi aquí hi ha la veritat, bona o dolenta de cada persona....mai en cap professió, ni en cap títol familiar, ni en cap raça...un per un ens observaríem millor segur.
Explico això perquè ara si vull estar en un col.lectiu, en un grup de gent que podem fer camí, i he trigat 49 anys a decidir-me, i és perquè hi crec fermament.

Ahir me'n vaig donar compte que em queda molt a fer per sortir del meu rebuig etern a la meva imatge, no m'agrada que em mirin, no m'agrada que em facin fotos, no m'agrada ser el protagonista d'un esdeveniment, ho passo malament...ja ho sabia, però ahir ho vaig tornar a comprovar, tot i així vaig estar molt a gust , perquè per sort els anys viscuts no se si em donen madurés, sempre m'ha fet por aquesta paraula, però si auto-coneixement, per tant no va ser una sorpresa, abans em feia fàstic físicament, ara simplement em suporto...sembla poca la millora però per mi és un llarg camí des de que aquella persona em va fer odiar tot el meu cos...ell va marxar , però a mi em va quedar aquest fàstic a mi mateix...i mentre l'intern es feia potent, l'extern treia la llengua per arribar a mi...
I aquí vull entrar en l'equip de treball d'ahir, sense pensar que passarà, o si ens tornarem a veure, o que farem o deixarem de fer...com que estimo l'individu i tot i que ahir ens va unir una causa en comú, jo vaig veure persones , persones que em van agradar i persones que em van fer sentir bé i que admiro, i per mi admirar és una paraula bonica, mai confondre en idealitzar, això seria una trampa per fer caure a la persona, admirar és escoltar i creure i que t'agradi el que escoltes...
Abans però agraeixo profundament que l'Aida estigués allà , tan sols ella i jo sabem el que hem passat i com hem lluitat i com ens ha costat arribar fins aquí amb aquest amor i amb aquesta harmonia...i m'agrada veure qui és ella com a individu, te molt de mèrit perquè també és una supervivent , i sortir de les coses que ha patit sense ressentiment i amb tanta bondat, tan sols és mèrit d'ella...feliç de compartir amb ella una cosa que hem compartit poc, però que ella sap, com em deia després, que moltes coses ja havia notat en mi, de fet sempre és perillós deixar herències, (en vida o en mort), però jo , per culpa del meu passat, quasi li encomano una anorèxia, sort que ho vam veure a temps ! ...perquè trencar la matemàtica familiar a vegades costa molt.
I començo, des de la meva visió particular evidentment i sense jutjar, si no tan sols mirant amb els sentits, les sensacions, en la qual incloc una que em va encantar i que vaig veure moltes vegades ahir, gestos de complicitat :
La ________  m'ha mostrat el que vol dir exactament la paraula empoderar, paraula que a tothom li sona molt però que és absolutament nova, però li queda molt bé, perquè dins de la fragilitat de tenir el seu dolor en present, hi veig una persona forta, molt forta i que m'ha regalat algunes paraules i escrits  que he rellegit moltes vegades i que em sorprenen perquè són meravellosos...em dona la sensació que aprenc d'ella sempre que m'explica alguna cosa.
La  ________  ( a l'Aida li va encantar )... la    ________  per mi és casa, és cor, és entregar, és un somriure, és propera, és algú que t'agrada que hi sigui, que et fa sentir bé, és una persona càlida, en cap moment vaig tenir la sensació de que no la coneixia...curiòs, però em sentia protegit al costat d'ella, li haig d'agrair molt aquest detall.
La ________  jo sempre he sigut de mirar i d'escriure sobre com es mou la gent dins d'un grup, de fet vaig començar a escriure a la catedral inventant-me la vida dels vianants segons com es movien o es relacionaven, la ________  la vaig trobar especial des del primer instant que va parlar o interactuar amb nosaltres, vaig sentir art, que s'havia fet a ella mateixa, amb una personalitat ferma, i amb una frescor contundent.
La ________   trobo meravellós que algú que ha fet tant de camí solitari i segur que picant pedra i més pedra, ens arribi a nosaltres, em vaig quedar meravellat quant ens mostrava amb aquell to suau coses tant dures, em sorprèn les ganes de continuar i de seguir fent feina, i em va agradar que al final ens posés els peus a terra, crec que això almenys a mi, que tinc tendència a volar, em va anar molt bé.
La ________  ai que puc dir d'ella ? , em va encantar, de fet ja ho sabia que m'encantaria, la_______  és única, és divertida, és super directe i autèntica, d'aquella gent que hi pots confiar des del primer dia, és ella i punt...i no sé, quant coneixes, no a fons es clar, tot el procés que ha passat, crec que la ________ és una lliçó de vida, perquè quant parles amb ella te n'adones que ha fet una feina brutal i que sap mostrar un somriure sincer, i al final els processos si els posem en el lloc més senzill és això, aconseguir estar bé amb un mateix.
Com podria desenganxar l'Elisabet de la Julia i a la inversa dins del grup? a elles si que els poso nom, per mi són germanes amb el cognom obliqües, suposo que com que són el nostre gran suport, segur que el "moltes gràcies" que els donem és poca cosa per la feina generosa i entregada que ens estan fent, no me les puc mirar sense separar-les, ho trobo graciós, jo que parteixo de la creença infinita de l'individu, però com que ens deixaran soletes un dia i no les vull implicar massa, simplement diré que em cauen de conya, perquè és així...per cert no volem que marxin perquè les sentim part del nostre projecte...però la vida és aixi, ens ajuden a fabricar les ales per volar soles...
I deixo la Carme pel final, jo crec que l'estimo d'ànima des del dia que la vaig veure a la televisió, mai m'havia passat amb ningú, li donaria tot el meu jo sabent que mai faria mal al meu jo... és el nostre motor, per mi te un mèrit increïble tot el que ha fet i fa, i com ho fa, ho trobo meravellós...és una persona que te carisma des de la més absoluta senzillesa, perquè ho te ella a dins, em va sorprendre tant quant la vaig veure la primera vegada a la pantalla, desprenia amor, ho vaig trobar meravellós, però clar, després vaig quedar amb ella i tot allò va quedar petit, vaig connectar amb ella tant que puc dir i amb poca gent ho puc dir, que la Carme m'ha canviat moltes coses de la meva vida, per mi i ja parlo fora de tot l'equip , forma part del meu cor.
I una abraçada a la parella de la _________ que bonic és !!

22-09-11 al 08-02.2018, un blog

Després de 586 entrades:

Fa dies que ja no escric al blog, i entenc el perquè, potser justament estic escrivint més que mai i sobretot he tornat a recuperar la lectura, però ja no obria el blog...i avui en la despedida del pirata i el peter pan ho volia explicar.
Abans de seguir voldria comentar que per mi els actes simbòlics són importants, i que tot té un inici i un final, perquè tot, absolutament tot el que fem té vida i la vida comença i s'acaba...i deixo en suspens infinit si segueix o no en una altre vida o en un altre recorregut.

Abans d'aquest blog va existir un altre, s'anomenava "el mirall rialler", el mirall era tan sols el reflexe del que jo sentia en el meu caminar, sempre he estat enamorat del sentit de l'humor i l'intenció era:  "em miro al mirall, ric de mi, per tant, ric de tot"...coses de la vida vaig deixar de poder pendre'm les coses en broma, i una persona va escriure l'últim article d'aquell estimat blog...i aquí va començar una nova etapa de la meva vida i vaig començar un nou blog, que és aquest mateix, el dia 22 de Setembre del 2011, ja han passat uns quants anys...
Crec que si una cosa acompanya aquesta etapa dels meus escrits, és que la meva prioritat ha sigut el ser pare, això ha marcat tot el meu camí d'aquests darrers anys, no tan sols dins dels meus escrits , si no en tots els fets i decisions que he anat prenent, segurament dins d'allò tan complicat de barrejar una decisió vital amb el cor que feia que el caminar fos una mica més feixuc , tot i que, i mai ho negaré, amb unes recompenses en molts moments meravelloses...
I jo sóc Peter Pan?, en absolut, i jo sóc pirata? , tampoc, però aquest era el meu refugi quant el cor no podia decidir amb claretat o quant la realitat se'm feia complicada, marxava als sentits, em posava en un lloc inexistent, però crec que mai perdia la consciència del que m'esperava quant tornava del meu refugi...però quant les decisions impliquen a qui més estimes tot és més complicat a vegades, encara que potser tambè a vegades això fa que resulti més fàcil, tot són moments clar.
Així doncs ja fa mesos que sento que aquesta etapa ha marxat, no he deixat de ser pare clar, però si que sento que altres cantons de qui sóc han anat despertant a poc a poc, crec que fins i tot hi havia un reclam intern a aquest retorn, però no va ser fins que el vaig poder escoltar que vaig obrir aquesta nova etapa, amb fets físics clars, com per exemple viure al lloc que vull viure, i altres d'emocionals, on la fortalesa ha tornat a aparèixer...tot i així, com que ja no em refugio, entenc que tot aquest procés ha provocat moltes coses que allà queden, de bones i dolentes clar, i he deixat un rastre en alguns casos no gaire clar i que mai nego que hagi sigut responsabilitat meva , i que ni tan sols jo he aconseguit sempre disculpar-me pel fet de ser pare i els actes que feia pel fet de ser-ho...però el cor manava i jo era i sóc emocional, per tant no era fàcil decidir coses, però crec que va ser el dia 1 de Març de l'any passat que vaig agafar el timó de la meva vida i ja no l'he deixat anar...
Però he trigat a dir adeu aquest blog perquè estimo els simbols, sobretot els que m'han acompanyat dia rera dia i que en molts casos ajudaven a posar dolçor en moments més àcids i tambè posar color en moments de molta llum...
Igual que en " el mirall rialler" ja tot quedarà aquí escrit... mai he sigut de rellegir el que he escrit, de fet haig de reconèixer que ni sabria com entrar en el meu antic blog, i suposo que en algun núvol deu estar, tampoc m'importa això, ja que justament durant tota aquesta darrera etapa he tingut l'oportunitat de comprovar la meva real qualitat com a "escriptor" i fins i tot he descobert que el que m'agrada de les lletres i escriure-les, és el que em fa sentir i no pas una recompensa externa, almenys així ho sento ara. El blog ha sigut doncs el meu gran acompanyant, fins i tot en moments que no sabia com expressar el que m'estava passant escriure aqui em servia, potser per allò de l'engany que vivim actualment de les xarxes socials que ens fa creure que tenim molts més amics dels que debò existeixen, o que fins i tot l'amor, una paraula tant gegant com amor, apareix massa sovint entre tots nosaltres, suposo que tots en som conscients d'aixó, però a vegades perdem aquesta noció de la realitat i que coi, si va bé, benvingut sigui...
Però si, vaig baixar a la terra i encara que m'agradi volar, deu ser qüestió de caràcter, la veritat és que trobava a faltar caminar dies seguits a la terra...
I que ha passat ? doncs la consciència i segurament ja no tenir por al que decidia... potser perquè la feina més gran i dificil com a pare ja la sentia acabada, tot i que continua clar, però ara ja des de la calma, la meva calma, que això fa que qualsevol terratrèmol que aparegui al meu voltant sigui d'escala més petita, ja sabem que tot parteix d'un mateix...
He d'agraïr comentaris de molta gent, que m'estimen o no, això tan és a vegades, gent que s'ha interessat per mi, gent que m'ha ajudat i gent que amb petits fets m'han anat permetent recuperar el camí de persona altre vegada i que ja els tres apartats, persona, home, pare, vagin agafats de la mà, sense descuidar cap dels tres en cada passa que faig...gràcies doncs...
No es pot tirar enrera evidentment i segur que no ho hauria fet igual, perquè crec que ser pare ha d'anar acompanyat sempre de la persona i de l'home, però clar, jo no he sigut pare més vegades i al final l'amor i la responsabilitat fan molta feina, tampoc m'arrepenteixo però si que no hauria deixat de cantó les altres dues parts de mi, perquè evidentment existeixen sempre.
Hi han persones amb noms i cognoms que no posaré aquí, crec que ja els he agraït fora d'aquest escrit, que han sigut la clau de tot aquest procés, gent que mai ha deixat de creure en mi o que en moments em feien de mirall quant jo oblidava qui era o el que volia, "eps, no t'oblidis de qui ets"...i com no recordar la meva fantàstica educació rebuda per la meva família, ha ajudat sempre, crec que això és un pilar molt important en tots nosaltres...i moments meravellosos que he passat i que intentat posar en aquest blog per compartir-ho i fer treure un somriure quant jo el tenia...en altres moments escrivia pensant que si alguna cosa m'havia servit a mi potser podria fer servei a una altre persona, clar que canvien noms, indrets, i factors, però al final som humans i no som tant diferents uns dels altres...he intentat fer-ho des del cor, sense malícia mai i intentant mostrar no tan sols als altres, si no a mi mateix, que si d'una cosa sempre he estat orgullós, és que mai perdo l'il.lusió i agraeixo a la vida el regal de viure, que ja és molt...
Va ser un Juny del 2016 que un click vaig sentir dins meu, crec que va ser l'avís, sempre he recordat amb molta claredat els moments importants de la meva vida, i en aquest cas alguna cosa va canviar en mi, segurament perquè per primera vegada vaig sentir que marxava de mi una de les coses vitals de la meva existència : el creure...i aquest avis va ser clau per començar a canviar moltes coses, dos mesos després vaig rebre per primera vegada judicis externs durs de qui sóc, fins i tot això em va fer dubtar de la meva bondat, però també em va anar bé, vaig obrir els ulls i ja no vaig poder refugiar-me en les meves emocions i vaig decidir ser valent... i ja no vaig esperar a un tercer avís, vaig decidir doncs agafar el timó i encara que em vaig aferrar encara un temps a ser pare i prou, el Març del 2017 vaig fer el pas definitiu a marxar d'una etapa i començar-ne una altre...suposo que deu semblar que l'etapa que deixo ha sigut "lletja", i no és així, he passat moments meravellosos , ho tinc molt clar, però simplement al no portar el timó, si no deixar-me portar per les corrents doncs el que m'arribava era , en molts casos, les coses que la vida em portava, algunes meravelloses i altres més complicades, i ara també és així clar, no ho podem controlar tot, i la vida sempre ens envia coses per sort, però si que es pot esquivar coses si cal i portar el vaixell a un port segur quant el mar comença a cridar tempesta...
I per fer això doncs ja fa temps que no tinc necessitat de marxar al "país de nunca jamás", sense renegar d'ell, sense perdre les ganes innates de somiar, sense evitar anar-hi, però hi vaig quant vull, ja no ho faig per fugir de res...
Així doncs tanco un blog i una etapa, com vaig fer la última vegada. No se si li passa a l'altre gent, però jo veig molt clar quant una etapa s'acaba i quant una comença, de fet diria amb tota seguretat, que començo la quarta etapa de la meva vida, almenys això m'indica la meva consciència...
Haig de reconèixer que una de les coses més boniques que m'ha passat a la vida ha sigut recuperar el timó, tot i que això no és sinònim de que tot anirà bé, només faltaria, per mi ha sigut un detall simbòlic preciós, del qual gaudeixo absolutament cada dia, sense por de plorar quant cal i de somriure si s'escau...tot és més benvingut perquè no em fa por rebre coses dins d'un ordre, quant les coses les tens ordenades i t'arriba un desordre doncs només tens una feina, ordenar...quant t'arriba un desordre i ho tens desordenat només et queda una cosa, esperar i esperant mai les coses s'ordenen soles , a no sé que com la Mary Poppins tinguis un poder, o en el meu cas, doncs marxar a un país inexistent on tot està ordenat, perquè allà no cal l'ordre, perquè en l'imaginació segur que un mai perd el timó, però clar, no és real...potser si necessari a vegades, però no real.
Algú m'havia de baixar a la terra, i evidentment jo tenir-ne ganes clar, i entenc que quant la vida em va portar aquest algú ho vaig veure clar molt aviat, era el moment, i així ho he anat fent, a poc a poc primer, i després ja amb l'empenta que provoca el fet de saber fa temps el que vols, al final sembla molt dificil fer coses fins que les fem i ens adonem que no n'hi havia per tant, però és lògic perquè sempre ens donem la màxima importància al que vivim , com ha de ser clar, i aleshores això fa que moltes decisions les prenem des de la grandesa...com he dit no fa gaire a algú que estimo molt, el meu món cada dia s'ha anat fent més petit, i aquesta etapa m'ha ajudat molt a que així sigui... i com sempre he cregut, tan sols des del fet de ser petit i ser conscient de  qui ets en un lloc tant infinit com l'univers, pots començar a veure la teva vida gegant i gaudir-la dia rera dia i ens tots els estats d'ànims possibles...
Aquest mes anterior he tingut un ensurt físic, la salut ha trontollat durant dies seguits, mai m'havia passat, això tenia clar que passaria i ho deia feia anys... quant arribi la pau, el cos podrà plorar per fi, així d'intel.ligent és la nostra existència, a vegades el cos ha d'estar per la ment i fins que no veu que la ment no el necessita no es permet deixar-se anar, i francament, trobo meravellosa aquesta connexió , i aquest ensurt també m'ha servit de moltes coses, perquè al final allò de " tot passa per alguna cosa" cada dia tinc més clar que es així.
Acabo amb un gràcies sincer, de cor, perquè mai renego del que he viscut i per tant el Peter Pan i el pirata mai marxaran del tot , perquè amb mi continuaran caminant, per tant no renego mai del que he sigut tampoc, simplement en cada instant o etapa que vius, les coses serveixen per una cosa o una altre... ara tan sols els gaudeixo i clar que seguiré buscant tresors, i clar que seguiré volant si cal i somiant, però ja no creuré que és el meu habitat , si no tan sols uns moments...
Gràcies a tots els que m'heu llegit, gràcies a algunes reaccions precioses que heu tingut quant heu sentit que estava malament, gràcies per posar més llum en alguns escrits que mostraven llum i gràcies tambè si ens hem trobat algún dia per allà dalt.
No recordo que escrivia en l'anterior blog, però si recordo que qui va escriure l'últim article acabava dient que " l'Alex no és d'aquest món " i suposo que aquesta frase  era obrir la porta al "país de nunca jamás", i amb el temps vaig descobrir que no era cert, que clar que era d'aquest món, simplement no sabia o no podia caminar amb serenor per ell, així doncs tanco aquesta etapa i segueixo caminant com estic fent ja fa uns quants mesos, suposo que ara em tocarà obrir un altre blog, ho faré quant senti que ho vull fer, que se que serà així, i suposo que acompanyarà al meu caminar altre vegada, perquè encara que després no ho torni a mirar, és bonic tenir un acompanyant  en la meva vida...
Mai se sap si en una futura nova etapa voldré saber com estava el dia 8 de Febrer del 2018, oi?

Gràcies, ha sigut un plaer.

Nens

Aquest escrit serà curt, és d'agraïment a vosaltres i el que m'heu donat sempre, i el que m'heu donat aquests darrers dies, a tú Amelie per fer-me un dels petons més dolços que mai he rebut, ple de farinetes, a l'Abril per compartir tota una tarda jugant per Terrassa, a la Jimena que sempre que em veu em regala un somriure, a la Laia per les vergonyetes que em fas sempre , a la Mar perquè t'estimo com si fossis una filla meva, a la Queralt perquè t'he vist crèixer i sempre tan dolça , a la Queraleta que tinc una debilitat per tú i ho saps, a la Judit que sempre hem tingut una connexió especial, a la Maria perquè em pica el cul cada vegada que em veu, al David perquè m'explica sempre contes d'un petit dibuix, a la Jana , perquè només ens hem vist un dia però semblava que ens coneixiem de tota la vida , a l'altre Jana perquè em veu i jo no faig res i ja riu, a la U perquè sempre em fot bronca perquè em porto malament...a tants i tants nens que em fan feliç encara que estigui trist, a aquelles petites personetes que tenen fronteres ilimitades,fronteres que comencen al pati del cole i acaben al final de l'Univers, perquè ells no somien, nosaltres els adults som els que hem de somiar, ells creuen de debó en les coses... gràcies per mostrar-me tantes veritats i mostrar-me tantes vegades que els adults anem molt més perduts del que pensem, caca, pipi, gana, dormir...ser simple,una gran veritat... gràcies de tot cor per ajudar-me a creure en tot, a enamorar-me de la vida.
M'encantaria ser sempre pare de nens petits, sense nens no hi haurien reis mags, no hi hauria Nadal, perquè els nens poden més que les religions , gràcies de tot cor per ser nens i aixi com no fa gaire vaig maleir a qui no cuida la natura, avui em cagaré amb qui no permet que els nens siguin infants, no hi ha dret! és l'únic instant lliure que tenim, i tan sols les tonteries dels adults, que ens creiem les idees com si ens anés la vida, poden destrossar alguna cosa tan bonica com la innocència d'infant...
Avui va per vosaltres, tambè per tú Aida que em vas fer madurar millor quant erats petita, gràcies de tot cor per fer-me riure i permetre una cosa que amb poca gent adulta puc fer, ser pallasso, sou agraits i sobretot viviu el present de veritat...GRÀCIES PER RECORDAR-ME QUE ÉS VIURE!! ... molt més simple del que ens sembla ...
Gràcies ....

Els peons

Crec que ahir el senyor Puigdemont es va oblidar de demanar perdó d'ànima a la gent, no ho vaig escoltar, peró vaja, una vegada dit aixó intento entendre el meu paper de peó en tot aixó...entenia que encara faltava un últim moviment polític, i això no m'extranya, el que em fot és que parlin tot el sant dia de la força del poble i com sempre, després, fotin el que els dongui la gana, ara surten veus parlant del seny català altre vegada per defensar una cosa que per mi és indefensable ara mateix, ho era temps enrera, igual que els que parlen de diàleg avui i han estat tot el procés sense dir res de xerrar entre tots, cony, si els polítics no tenen visió de futur o de present estem perduts...

1-0: Jo mateix vaig passar un dia realment dolent i dolgut, potser perquè sóc tant apàtrid com el que em demostren ara mateix alguns polítics, vaig patir mirant les porres i les hòsties i a la gent patir i fins i tot a la gent orgullosa d'haver fet les coses bé en els seus ideals, perquè algú els va dir que tot allò era vàlid i vinculant, es van atrinxerar davant de les escoles i van fer tot el que teoricament els tocava fer perquè tot allò fos real...fins i tot vaig pensar que amb l'actuació de l'estat espanyol ja feia que tot aquell dia fos més legal que mai...val, fins aquí és fàcil d'entendre...acabem el dia i tothom diu que és guanyador, allò de que segons l'organització eren 2 milions, segons la guardia urbana eren 550.000 i segons el meu veí del tercer eren 7 perquè estava mirant modern family a la tele...

Fa dos dies vaig tornar a escoltar en un debat espanyol que si un dia hi ha un referèndum a Catalunya hauria de votar tot Espanya, eing? ... ho he escoltat moltes vegades, em quedo flipat clar, però aleshores penso que el món està tan globalitzat que el rallye Paris Dakkar es disputa a Amèrica del Sud, eing?...semblava una bestiesa, però després de veure el que ha passat ahir entenc que el referèndum no s'ha de celebrar a Catalunya, ni a Espanya, si no a Europa, de fet espero que el proper 11-S el fem o el feu a Roma, cony, haver començat per aquí !!! ... ara diuen que tranquils, que anem bé, que tot està controlat, que si, que si, que potser si, però repeteixo, falta demanar perdó a la gent per tot el que vaig veure ahir...ho trobo molt greu i posa al poble en el lloc on sempre ens han volgut, de peons...no ho sabien tot això?...o sigui no sabien totes les possiblitats?...no m'ho puc creure, parlen de pressions, és que no les sabien?...va home va...per això agraeixo profundament les paraules de l'Anna Gabriel, i no estic parlant per mi si no per molta gent que entenc que ahir deuria sentir-se dolguda, i repeteixo no parlo d'estratègia, parlo de persones, i ella va ser la única que va continuar amb la coherència que ens van fer creure el dia 1-0...perquè si que van recordar les victimes si, però que recordin perquè van estar allà i perquè la gent va fer el que va fer...i evidentment que sóc del bandol del diàleg, però vaig dir fa pocs dies que ens falta la decepció dels polítics, i espereu , que això no s'acaba aqui, recordeu les retallades de l'Estatut?...doncs per mi ahir es va retallar alguna cosa ja...i no va ser l'estat espanyol que ho va fer...que posin les coses a lloc cony i que diguin sincerament qui és el poble avui en dia i que som realment, no som res més que peons, la única manera de no ser-ho seria doncs anant tots a tallar el cap a la gent que calgui, però estem al segle XXI i això no és possible i evidentment jo no tinc aquesta visió per arreglar les coses...

Jo no dic que la decisió d'ahir fos la correcte o no, no en tinc ni idea, de fet em crec poques coses que no veig amb els meus ulls, però osti, em sap super greu per molta gent, perquè van tard tots, els d'aquí tambè, el dia del referèndum vaig pensar que injust que és tot al final, qui vola pels aires o rep els cops de porra sempre és el poble, fins i tot els que peguen, no són els que decideixen quant peguen, potser si com peguen, però els de dalt, són els que menys reben sempre, és normal, ells els toca un altre paper i nosaltres som els pringats, però coi, s'han passat per mi , perquè si ells diuen que és vàlid no cal invalidar el mateix dia que el donen com a vàlid, i no em serveix que diguin que s'ha de fer així, perquè recordo que aquella data ha quedat com una cosa que molta gent no oblidarà mai, jo el primer i que aquesta molta gent, i aqui jo no m'incloc perquè no m'ho creia del tot, creia que era per una cosa en concret, no per esperar més temps encara, no, no, era per una cosa en concret que de moment han tirat enrera...a mi em van dir això, o sigui que em van enganyar

M'encanta l'Anna Gabriel, m'encanta la Cup, allà estan solets mantenint la seva paraula, osti que bé que aniria que els polítics tinguèssin paraula i fossin clars...almenys sabriem d'on venen les hòsties coi...o les carícies clar

Sincerament jo no ho entenc gens, però vaja, veig a gent del bàndol independentista que diu que està bé el que s'ha decidit ... jo no dic que el referèndum no serveixi per res eh, entenc que si, i suposo que forma part de l'estratègia, no ho sé, però tan me fot qui sigui que m'enganya i com m'enganya quant em sento enganyat...

Ara a veure que passa, el diàleg, segueixo confiant amb el PP, aquests tampoc enganyen mai, i dic segueixo confiant perquè no es mouen ni un centímetre mai, i això fa que dongui força a molta part del poble català...

Però realment fa anys vaig dir que em feia més por Europa que Espanya, a veure que passa ara, i segueixo perplexe que tothom hagi xerrat ara quant fa temps i temps que tot això ja estava engegat...

No se perquè i espero equivocar-me , encara ens falten sorpreses per veure, desitjo que tot això acabi amb un referèndum pactat, ara més que mai penso que és la única solució, perquè si la declaració d'independència s'ha aplaçat per posar-se d'acord, serà per trobar un acord, i ara com ara no en veig cap altre, però repeteixo ahir em va faltar el demanar perdó en el discurs , crec que és un deure perquè sigui per estratègia o no, han enganyat a molta gent...

En quant a la meva opinió personal, doncs torno a la meva lluita eterna, els temes socials, i que el poble tingui alguna cosa a veure un dia amb les decisions realment, perquè al final qui mana ja sabem qui és, i n'estic convençut: els diners, per tant aquesta és la meva lluita, a Catalunya , a Espanya o d'on coi em diguin que sóc...

Fantàstic que hi hagi mediació, fantàstic que hi hagi diàleg, però no entenc doncs que hem fet aquests darrers temps...o sigui era un referèndum pel diàleg no?... suposo que era una cosa que s'havia de fer per arribar al diàleg però mireu, em sap greu com es va fer i com van portar fins allà al poble per fer-ho, que ho diguin coi !! sou peons, sou eines, i així almenys sabrem que som realment en aquest món...

Visca Melbourne !!  

El Troll

Jo tinc un troll, és tan bonic!!, i el tinc al menjador, faci el que faci em mira, i em diu coses i em fa descobrir qui sóc sempre , com una veueta de la consciència que em va mostrant cada instant els meus actes...ara, des de fa uns dies dorm amb mi, i li dic bona nit cada dia i li demano perdó si alguna vegada l'he fet enfadar...
Jo tinc un Troll que és diu Sempre, així el vaig batejar el dia que va arribar a casa, i li vaig posar aquest nom perquè sempre serà el troll més bonic del meu univers...és un troll que m'ajuda perquè sap qui sóc com ningú, en les meves virtuts i les meves misèries, és un Troll tan bonic que m'ha fet sentir coses increibles, tot i que a vegades, molt poques, s'enfada però això si, si el feu enfadar molt voldrà dir que segur segur que us heu passat de rosca, allò de la línia vermella que tan es parla aquests darrers dies al nostre país, perquè el meu Troll és molt bo i li costa molt enfadar-se...
El Troll és tan màgic que si no sé que m'ha d'entrar per les orelles, ell m'ho diu tot, ho diu perquè sap parlar com ningú i sap ser conscient de les coses que fa , a mi em va bé perquè jo moltes vegades perdo consciència i com que tinc aquella part de nen malcarat que no aprenc mai a frenar, ell com a  ninot d'infant em pot ajudar més que la realitat...
L'altre dia em va castigar, perquè a l'hora del pati vaig fer allò que faig a vegades de ser torracollons, i vinga dir bestieses a una nena molt maca que conec, després jo volia fer les paus, com si no hagués dir res i clar, la nena encara no em parla, i és normal perquè les nenes maduren abans que els nens...
Jo tinc un Troll que te un filtre preciós de la vida, que em permet encara que estigui trist que res negatiu m'atrapi en els pensaments, i aleshores m'envia imatges i més imatges del meu passat que m'ajuden a quedar-me dolç encara que l'avui sigui amarg...
A vegades li demano que no m'enviï tantes imatges boniques, que prefereixo acceptar la realitat però aquest Troll és màgic i em mira des de l'anima però des del meu etern nen, el malcarat també clar, però també el somiador i el que camina cada dia dins meu...
A les nits és tan el que m'estima que m'envia somnis, i jo em desperto sobresaltat amb una mena d'encongiment de cor, perquè són somnis que queden lluny ara, però que he viscut i tastat com a adult, el Troll doncs m'ajuda a ser conscient però em perdona si ara em refugio en la meva part d'infant...
De tant en tant em fa un petó, un petó tan preciós que em deixa enamorat de la vida, i aleshores m'adono que la vida és un regal, encara que hi han dies que com a nen mimat que l'havia tractat molt bé, m'enfado amb ella i aleshores surt aquesta part irascible que sé que guardo dins meu...aixx ho sento Troll- li dic, i aleshores em diu que no vol dormir amb mi aquella nit, però el que no sap el Troll o si, però no m'ho pot dir perquè està enfadat, és que és molt més que un Troll, és molt més que qui em mira i dorm amb mi , el Troll és un tot per mi, ell sap qui sóc i sap perfectament tot el que sento, perquè sempre em mira, a vegades fins i tot sap el que penso i a vegades, encara més màgic, sap que faré abans de saber-ho jo mateix .. i si, aquesta monada de Troll surt de la meva ànima,  perquè realment és moooolt màgic, és meravellosament màgic...
I aquests dies està enfadat i molt, de fet mai l'havia vist tant enfadat i no sé ben bé que fer, ja sé que me l'estimo infinit i ho sap però no se que te aquest estimat Troll que toca justament una part de mi vital, per això deia abans allò de l'ànima...el trobo a faltar una mica tot i que mai deixa d'estar a aquí...
I avui he pensat que puc fer més perquè estigui content? i l'he tret a passejar, perquè així vaig escoltant-lo per saber que he de fer, perquè estic perdut a vegades,  quant he arribat a dalt d'una petita muntanya m'he estirat a la gespa i l'he posat al meu costat i li he preguntat la única cosa que vull saber d'ell, que és la meva consciència, la meva llibertat de culpabilitat, i li he dit ben fluix ,perquè hi havia gent que caminava i no tothom entén a un adult de 47 anys que parli amb un Troll...
- Estimat- li he dit dolçament- només vull saber una cosa, encara que em porto molt malament a vegades, oi que mai deixaràs d'estimar-me?? oi que igual que tu m'envies tants de records bonics de la meva vida, els guardes tots el que hem viscut tantes vegades junts?...porfa porfa porfa porfa, digues que si, si no jo estaré molt trist, oi que encara que et faci enfadar recordes que moltes vegades t'he fet riure??...oi que si, si us plau?
El Troll em mira amb aquella cara d'enfadat i em diu:
- Estic molt enfadat però per mi sempre seràs infinit, per això sempre he estat al teu costat, ja molt abans de que entrés per la porta de casa teva...però deixa que el meu enuig treballi...
- Val, però jo sempre et diré cada dia que t'agraeixo que hi siguis i em recordis qui sóc, gràcies Sempre, per això tens aquest nom, perquè sempre seràs aquí amb mi...
I així serà estimada vida, ets el millor Troll que mai he conegut, i repeteixo, ets taaaaan bonic , fins i tot quant t'enfades...
-Segur oi ?
-Si
. Així doncs deixo de lluitar...sempre t'estimaré

Ales

Feia dies que el trucava però no contestava, el coneixia, sabia que l'entrada a la cova no era alguna cosa que el sorprengués d'ell, tot i així li tenia un amor infinit i sempre dubtava de si el silenci era buscat o era simplement allò que el seu amic deia tantes vegades de " no vull molestar-te", sabia que si era així, només obrir-li la porta de sortida el podria molestar durant forces hores...a vegades rebutjava sentir necessitat, però com tots, també en tenia...però no en volia ser conscient.
Així doncs va fer un acte de valentia, i es va plantar davant del seu pis i amb el dit ple d'un amor que impedís la por de la imprudència de picar el timbre sense haver avisat abans, va fer sonar el ding-dong típic d'un pis que mai ha canviat de ding-dong...
I va aparèixer ell amb pijama, amb bona cara i sense cap mena de gest de sorpresa per l'arribada del seu amic d'ànima...
Es van saludar com sempre, una abraçada i un petó i una serenor d'amistat atemporal, d'aquelles que no cal recuperar res, però si posar-se al dia de tant en tant...
El va fer entrar amb calidesa, fins i tot amb més delicadesa del que l'amic estava acostumat, generalment "disparava" ràpid, o feia broma, o explicava alguna història en un passadís que no donava per més que una frase feta, però ell començava el pròleg al rebedor, pel lavabo ja tenia el guió fet, al passar per davant de la cuina ja tenia explicada la última jugada, i quant ja arribaven al lloc de la reunió d'amics, ja havia escrit l'epíleg.
Es van asseure un davant de l'altre, de sofà a cadira, i va mirar tot aquell espai on tantes paraules havien compartit, era un indret que es respirava justament això, paraules, algunes convertides en accions, altres guardades en pensaments, i moltes d'aprenentatge...
Va mirar el buit del televisor...i la tele?- li va preguntar...
Ja no tinc tele Jordi, la vaig regalar a un veí...
Allà on no hi havia la tele i va veure una cartolina blanca amb lletres pintades amb retolador negre que s'hi podia llegir :
"Potser no, però abans que jo no hi havia hagut ningú com jo, ves a saber doncs si jo seré el primer..."

El Jordi va reconèixer aquelles paraules d'un llibre però es va preguntar perquè estaven allà en el racó de pensar del seu amic, perquè si alguna cosa tenia clara, és que si havia triat posar-ho allà no era perquè si, el Pol mai feia res sense una gran dosis de simbolisme...estaven justament situades davant de la visió principal de l'escriptori de l'amic...segur que ho llegia moltes vegades en un dia...
Li feia gràcia mirar aquell escrit i com l'havia preparat, perquè definia molt bé al seu amic, estava segur que no deuria haver perdut ni cinc minuts a escriure'l i convertir-lo en un acompanyant de decoració , però tot i així tenia aquell ordre típic d'ell d' una cosa feta ràpida però amb la gràcia de fer-ho acuradament, a vegades, va pensar, no cal anar a poc a poc per fer un resultat més o menys brillant, de fet sabia que l'important eren les paraules com sempre, el contingut, però també sabia que el Pol segur que havia mirat de fer-ho el màxim de ràpid i bé possible...no volia perdre massa temps en penjar-ho allà però no podia trencar la visió que segur que ell trobava bella d'aquelles paraules...
Els regals del Pol eren així, regals de nen fets per un adult, regals d'una persona que no te gens de gràcia amb les mans per treure d'un paper una flor bonica però tot i així li quedava bé el resultat final, sempre li havia sorprès, per tant aquella cartolina blanca amb aquelles lletres de retolador negre no desentonaven amb res de l'aire que es respirava en aquella sala...
I perquè ?- li va preguntar encuriosit
-Estic aquí ara Jordi, aturat en aquest indret, intentant entendre que el fet de pensar que ningú abans que jo va ser jo em pot permetre fer coses que mai abans jo havia fet...suposo que en totes les coses fetes algú ho devia fer per primera vegada no? ... ja saps preguntes de nens, és el meu fort...
- no havies dit sempre que eres una reencarnació d'una papallona?- va dir-li en un to burlesc...
- parlem de consciència no ?....
Va assentir amb el cap...va fer un cop d'ull a l'habitació,li era fàcil saber en quin punt es trobava sempre el seu amic, si hi ha havia desordre és que deuria estar ordenant coses internes. si hi havia brutícia, és que deuria estar desinfectant les últimes ferides, i si hi havia neteja és que deuria estar treballant la pau d'ànima, però aquell dia hi havia una cosa nova, un ordre desordenat, o un desordre ordenat, tan era com dir-ho, era així.
Hi havien quatre llibres començats que reposaven en indrets casuals, i sabia que eren començats perquè en cadascú dels exemplars sortia la llengüeta que amagava el punt on es trobava de lectura.
Hi havia cafè fet en una cafetera que era evident que la volia tenir allà visible, hi havia un paquet de tabac no amagat, cosa que deia molt del seu amic ja que sempre guardava el tabac en llocs invisibles de la casa, suposo que per controlar a qui li volia o no ensenyar la seva debilitat davant de la nicotina...
Portava un pijama de la Mafalda, no li va sorprendre gens, ja per l'amor que el Pol tenia per aquell personatge animat i enfurismat irònicament amb el món, i perquè si el seu amic d'ànima tenia una cosa miraculosa, és que portés el que portés semblava que anés vestit elegantment...per tant això el va deixar igual...però alguna cosa tenia aquell home que el desconcertava, estava diferent i no sabia si era pitjor o millor, però no era el d'abans...
Aquelles paraules en el llibre d'on sortien eren d'un protagonista que responia a unes altres paraules...exactament deia així " no pots viure sense els altres i ho saps"...i la resposta del llibre era la que en Pol havia triat per substituir el televisor de pantalla plana gegant que tenia abans...
- Així doncs amic, perquè?
- Estimat, no podria pensar que jo seria el primer en fer alguna cosa que mai ningú ha fet, el meu argument "d'únic" no em permet tal gosadia, però si que m'ajuda si ho interpreto en mi mateix a saber que puc fer moltes coses que són noves per mi i que mai havia fet, com per exemple levitar...
Mirant la cara de sorpresa del seu company es va posar a riure...- era una broma, li va dir...
- No puc levitar més que posar-me a sobre d'una cadira i agafar la imaginació de que la cadira no existeix, no ens passem!! , no parlava de fer coses que, tot i que mai se sap, ara com ara només ho puc tenir dins la ment i segurament tampoc és el que busco en aquests moments...
- Així doncs que busques? que busques en els llibres? que busques en aquestes paraules? que busques en la teva cova tant desordenadament ordenada?
- Estic bombardejant la ment amb paraules, idees, sentits, em quedo tocant la farina dues hores, m'aturo mirant paraules una hora, tanco llums, tanco sons , tanco ulls i em quedo en silenci sis hores, permetent que tot entri sense filtres, miro el sostre una hora, em saturo d'informació nova, no la de la tele o d'internet, si no d'informació que jo abans ja rebia però poques vegades prenia atenció, ara la capto tota, com el que decideix deixar de fumar intoxicant-se dins d'una habitació fumant dos paquets en dues hores, estic buscant la saturació, l'explosió, potser el foc, el drac, per tant això que veus penjat aquí no te més significat que força de voluntat, que encara que mai ho havia fet, sempre ho volia haver fet, ara ho estic fent per fi...
- que no treballes ja?
- clar, no m'estic suïcidant coi !!, estic tornant a néixer, per tant necessito descans de la saturació, si no que vols que aprengui?, a la feina és quant puc pensar justament el que vaig experimentar el dia anterior...
- i això?, que esperes trobar o on vols arribar?
- un àngel- va contestar convençut- i quant vingui vull estar preparat, no vull que em vegi així, i no parlo del pijama de la Mafalda, que curiosament no m'has dit que és preciós, i ho és i ho saps...
- però quin àngel? - va preguntar el jordi ja començant a pensar que el seu amic o perdia la raó del tot, o li estava prenent el pèl...
- no m'explico bé, l'àngel ja hi és, ja el tinc, simplement jo m'estic preparant perquè quant desplegui les ales i s'enlairi i em vingui a buscar trobi a un ésser que no necessiti res, que no esperi res, que només vulgui volar, només vull aconseguir ser un àngel com ell...
- i no has buscat en una escola d'àngels? crec que a la Diagonal n'hi ha una- li va dir el Jordi amb cara de "va home va!!"
- no hi han escoles d'àngels Jordi, cap ni una però si un ha tingut la sort de conèixer un àngel a la vida, ha d'estar a l'alçada del vol, jo sóc tant privilegiat que n'he conegut més d'un,que fort eh!!, per tant he vist volar ja, no cal escola, només posar al límit tot el teu ser, simplement així sortirà el teu fons, sortirà la teva força i aquesta és la que et donarà les ales per poder volar...
- I l'àngel que hi diu de tot això?
- perdona, no m'he explicat bé altre vegada, que jo sàpiga que és un àngel no vol dir que ell ho sàpiga encara, també deu estar en el seu aprenentatge, però jo en això ni vull ni hi puc fer res, tan sols em preparo jo...
- aleshores Pol, que coi busques?
- que arribi el meu àngel...
- perquè?
- per viure el sublim .

buf!!!! el ferrari !!!

Recordo que cada dia que el temps ho permetia, després d'anar a buscar a l'Aida a la petita escola de Riudaura, anàvem a la Vall d'en Bas, just en un gran parc infantil de color verd i xocolata, he recordat com jugàvem els dos a fet i amagar, i com sempre feia trampa perquè ella em tobés aviat i jo feia trampa per no trobar-la i aconseguir que el joc fos més joc que realitat, d'això es deu tractar suposo... i m'ha vingut al cap que un dia, va haver un moment que no la trobava de veritat i em vaig acollonir molt, aixi era jo com a pare de l'Aida quant era petita, un juganer que no em vaig perdre ni un instant de les seves rialles , un nen atrapat en cos d'adult però amb la por d'un adult massa protector a vegades...a mida de voluntat no vaig fer cap miracle, evidentment, però la vaig deixar sola davant de "grans" perills, com els tobogans, o els gronxadors, i així, combinant la diversió i l'aprenentatge de saber que no podré sempre protegir-la ,vaig arribar a un petit equilibri, no podria ser un gran equilibri perquè ja quant jo era un nen patia pels adults de casa si arribaven tard.
Vaig gaudir molt de l'Aida petita, igual que ara la puc gaudir ja dins de les paraules i encara d'algun joc d'adolescent, podent treure la part pallassa que encara sento viva dins meu...
Sempre m'he perdut en els reconeixements externs, no busco aquesta paraula com a sinònim d'èxit personal, això seria un error, ho busco com a tranquil.litat meva per poder seguir fent el meu camí...ara, aquests dies , justament aquests dies, i després de 10 anys, estic retornant en el meu jo, no l'egoista o l'extern no, el meu jo...
Ell va dir " el que vaig patir va ser molt més que un atac de cor: se'm va trencar la substància del jo"
Això ho deia el protagonista d'un llibre just quant explicava el que és néixer altre vegada dins de la mateixa vida...tan és la seva procedència, ell havia sigut un home d'èxit professional, però dona igual, podria ser un home que ha fracassat externament , això és el menys important...
He rebuscat aquests dies dins meva part social que per alguna cosa trontolla fa temps... error!, mai he tingut problemes per conèixer ments o gent, això és com anar amb bicicleta, si ho practiques ho recuperes ràpid, si ho necessites es clar...
Recordo fa anys que vaig escriure un conte d'un amic que demanava ajuda , havia demanat auxili a tothom, tothom tenia feina, tothom estava ocupat...demà quedarem!! -li deien
A l'endemà tothom va deixar la feina, tothom va fer fora les ocupacions per anar a l'enterrament de l'amic que el dia anterior els cridava des del cor...
I l'amic que es va matar havia comès un error en el camí, igual que el protagonista del llibre tambè va tenir un atac de cor, simplement se'l va fer venir amb pastilles, perquè aixi com a un la vida el va avisar, l'altre ja feia anys que sabia que s'havia equivocat en el caminar, però només plorava...alguns vam pensar que era una cosa del moment, altres, com jo, vaig pensar que feia molt que li rondava pel cap, altres, els més agosarats, van pensar que era un covard, però crec que tots, en aquell trist dia gris a la terra, ens vam sentir culpables...tot i que segur que no ho erem, però era inevitable no sentir aquest sentiment de tristesa dins nostre...
Jo el que més, perquè en realitat quant m'havia cridat ni me l'havia pres seriosament ni realment tenia ganes de quedar...des de llavors, i jo tenia 20 anyets, mai més vaig deixar de socórrer un crit d'auxili d'un amic, fins i tot jugant-me la feina o el que fes falta...No era per sentiment de culpa ja que ho feia, ni molt menys, ho feia perquè una de les coses que més m'agradaven era veure a la gent feliç i estimada...
Recordo un dia que vaig pensar: " finalment tots saben el seu camí terrenal, perquè a mi em costa tant trobar-lo?, perquè res del que m'arriba com a premi m'emociona?, perquè el que realment vull és no pensar que arribi l'estiu per desconnectar de la meva vida ?...que vull? que busco?" i ho vaig lligar amb una carta escrita als 15 anys al meu pare dient-li que tot el que la vida terrenal m'ensenya no ho entenc i no em motiva...anava errat, era molt jove, i mica en mica vaig veure el que volia de la vida, per fer això vaig deixar de cantó les possibles aptituds acadèmiques que posseïa, i em vaig llençar a la vida dels sentits, i allà vaig decidir fer camí...
Com que havia de treballar vaig buscar feines que alimentessin aquest caminar, sota el cel, davant del mar , o en una muntanya tant silenciosa que la naturalesa fes grans melodies infinites...i allà plorava, o sentia, o m'emocionava tant que en una ocasió vaig arribar al sublim, només una . és cert, però hi vaig arribar...la feina, així doncs, ja no era un obstacle, si no part del caminar...
I va aparèixer la bombolla, un estat on jo aconseguia sortir de mi mateix i ser lleuger, no sentir cap pes sobre meu, i vaig viatjar per tot el món des del sofà del meu menjador i evidentment desprenia tant el plor com la rialla externament d'una manera real, mai fictícia, com diu la poesia " plorar tot" o " riure tot" tan fa...
I vaig entendre que hi han nivells entre nosaltres, cap de millor ni pitjor, però tothom busca el seu i moure's dins d'aquesta comoditat, que mai és una àrea de confort, però et fa sentir confortable... com diu un llibre, has de sortir de la teva àrea de confort, si no mai avançaries...
I curiosament quant he redescobert el plaer de la literatura m'he adonat que no necessito sortir enfora, justament és a l'inrevés , necessito per fi tornar a endins...si home!! diran alguns, si ja era difícil veure't ara serà un miracle ( no ho dic amb la pedanteria de pensar que veure'm és un plaer eh, que quedi clar)
No vull dir això, crec que porto anys fora de mi, entrant i sortint per circumstàncies del meu camí, no passa res, és una aprenentatge, però no tots els camins estan escrits, no cal només ser espiritual, o segurament costaria molt només ser una cosa, s'han de fer papers avorrits molt sovint i s'han de fer, és evident...
Però he pensat que quina sort que he tingut de tenir sempre una feina que no em fotia enlaire els somnis, que em permet treballar amb un somriure i no amb el cap posat en el rellotge de quant sonarà la sirena de la meva felicitat, o pitjor encara, de la meva vida, així doncs molta gent m'ha dit que estic desaprofitat, fins i tot algun cap m'ha dit per favor, et necessito per això, ambiciona això si us plau!, i jo no vaig voler i no vaig voler perquè ja ho vaig tenir i va ser la única vegada que em donava la sensació que em robaven el temps, arribava a casa després d'un dia estresant al màxim i endollava l'ordinador mentre endollava al mateix moment a la meva filla davant del televisor...
A la feina doncs sóc complidor, sóc eficient, i sóc molt metòdic...val, ara toca doncs tornar-ho a ser en tot, com abans..si ho puc fer allà on dissimulo , perquè no poder-ho fer allà on visc, tot i que repeteixo que per sort no són camins paral.lels
Perquè els que no sou pares segur que teniu altres mecanismes per saber on sou, però els que ho som els nostres fills són clars indicadors de la vida que portem, suposant clar, que no vulgis tenir un fill només per allò de " sang de la meva sang" o simplement per allargar un cognom, parlo dels que som pares perquè ho hem volgut ser i hem pogut ser-ho...
Com en el cine , que ha sigut la meva gran passió durant anys, m'he adonat altre vegada que la literatura té també aquesta part tant màgica que a tots ens meravella el que pot dir, però després si ho fem a la vida real potser en dirien que estem tocats del bolet...perquè? ...pel maleït reconeixement extern...
Sempre he posat com exemple al Rubianes, podria haver sigut un mort de gana, perquè si realment pensava el que deia i no arriba a saber fer gràcia al explicar-ho, la seva "filosofia" de vida hauria sigut considerada una "xorrada"...que passava doncs? que la gent, com que rèiem, pagàvem per veure'l, i una vegada ja havia assolit l'èxit, se li permetia dir totes les bestieses del món, tantes com fins i tot riure de la gent que li pagava diners a ell...si no mireu el gag del treball, com s'enfot de tots nosaltres i de la vida que portem...jo no sé quina vida portava ell, potser era un desgraciat, de fet era actor professional, no parlo d'aixó, no parlo d'ell, parlo justament de que sense èxit extern les paraules són només paraules que passen per allà...
I aleshores, modèstia a part, m'he posat al meu nivell, que com he dit abans, no és millor ni pitjor que cap altre, però és el meu , el que he treballat i el que he intentat entregar a vegades en el blog, que la única missió externa que té es poder treure un somriure en un moment donat a qui sigui o acompanyar en una tristesa si algú se sent sol, perquè al final el que passo jo ho pot passar molta gent, crec que regla bàsica és que som tant únics que ens passen coses iguals, potser això ajuda a treure importància a vegades a les coses que ens passen tot i que mai hem d'oblidar que una mal de cap és un mal de cap i per més petit que sigui millor si podem , doncs el curem...treballar, se li diu.
Portava temps mirant documentals per internet, era la meva afició, de tota mena, sobretot històrics però, sempre m'ha agradat saber d'on venim, però fa temps que miro poc la tele, i aquests dies que físicament no en tenia m'ha anat de conya, però reconec que els documentals no acabaven d'encendre el que jo volia encendre, segurament perquè sóc una mica "raret" a l'hora de triar-los...i ho he canviat per la literatura, com tot el que faig hi poso una passió gran, fins i tot en el silenci i en una de les poques coses que he aconseguit dominar de la meva ment, el meu son, faig i desfaig el que vull amb ell, encara em falta dormir amb els ulls oberts, però no ho descarto ( és broma ).
Per tant avui quant he arribat a casa m'he tancat en unes altres lletres, el quart llibre en una setmana, no m'ho prenc com una obligació, només faltaria, però estic apassionat, i aquesta passió que se'm perd a vegades per la boca o pel cor en la vida real, i ara la porto cap allà...perquè el meu cor, i no és millor que els altres cors evidentment , sent tant que l'haig de cuidar i perquè la meva boca xerra tant en nom de la por de no aconseguir somnis, que he d'aprendre a fer callar, o sigui, control, dels quatre llibres dos parlaven d'això, l'altre era pura ficció, i aquest ja veurem que és...tot va bé si em va bé...
Perquè un dia vaig escoltar que deien " perquè s'ha de caminar si podem volar", però no deu ser així ben bé, sense caminar no hi ha vol i en el meu cas, altre vegada parlo de nivells, sense vol no hi ha camí, així doncs ho comparteixo aquí , com deia abans, no per necessitat de il.lusiò literària, crec que ja he escrit un llibre i vaig mostrar que estimava més el plaer d'escriure que el d'escriure un llibre, que és molt diferent, ho comparteixo doncs perquè des de la meva solitud evident, busco la valentia, quant veig por tinc por, quant veig murs no sé com saltar-los, quant veig que el temps s'atura, recordo l'últim llibre que he llegit que em diu que el temps mai el recuperem i el que pot arribar avui millor que demà...allò de viu la vida com si aquest fos l'últim dia, no cal extremar aquesta dita, però si recordar que potser realment ho és i el que anem deixant per més endavant potser no arribarà, i no perquè no pugui ser, si no perquè el "més endavant" mai sabem si existirà o no...segurament, per sort, poques vegades recordem que som mortals...
I de tot el que he llegit he apuntat coses transcendentals però avui en vull deixar una de molt important, simple, fàcil i real : " riures és el dissolvent universal de les preocupacions"
Per cert acabo de riure perquè la "moraleja" seria que per escriure la paraula preocupacions m'he fet mal, i m'ha arribat a preocupar perquè és una de les paraules que em costa més de "ditar" en l'ordinador.
Vull que quedi clar que no estic fent res més que alliçonar-me dolçament a mi, a ningú més i ho volia compartir per si un detallet serveix a algú...no em crec res més que el que puc ser, no tinc més ambició que aquesta...

Vida

Me'n vaig, ara si...
M'he quedat sol després de despedir-me de l'Isabel i del Nanu, de la convivència amb ells, no d'ells clar, i m'he quedat sol...les pors d'aquests darrers dies van marxant, segueixo les fases, amb fermesa, torna l'il.lusió però m'havia de despedir sol del lloc on ha sigut clau passar algunes de les fases ja escrites per mi abans de començar-les, potser en un dels pocs llocs que saben qui sóc o el que he passat aquests darrers anys, coses precioses clar,  i coses complicades de gestionar emocionalment però que crec, i sobretot espero, em faran ser millor persona, si no que hi fem aquí a la terra?...
I mai he marxat d'un lloc sense agraïr, ja vaig dir com agraeïxo la companyia d'amor i d'amistat que m'han ofert en aquest petit però vital interval del meu trajecte...
Però sempre he pensat quant dormo entre quatre parets, que sigui quina sigui la meva situació, és un privilegi tenir un lloc càlid per dormir...m'he quedat mirant l'habitació i li he donat les gràcies, perquè ha sigut un lloc de pensaments i de per fi, preparació d'actes vitals treballats i estudiats abans de portar-los endavant, mai oblido les meves necessitats vitals, per tant he agraït tenir un lavabo i un water per poder-me dutxar i cagar, tambè li he donat les gràcies...a totes les parets, que tot i ser conscient de que sense persones no són més que parets he agraït tot aquest temps, i he començat un llarg o curt, tan és això, viatge al meu retorn...tot i que no és un camí de tornada entenc que vull dir amb això...
El meu sentiment de "pertànyer a", m'ha fet trontollar ultimament... equivocadament, això ho he vist clar, puc fer entendre pel que escric que no tinc cap sentiment que em lligui a cap indret comú de molta gent.... demà o demà passat, perquè sento que tinc aquesta necessitat, explicaré una a una les meves lluites socials, de les quals n'he fet poca propaganda, però aquests dies crec que em convè explicar el meu lligam que tinc a la terra, és un lligam social, un lligam que per mi té un significat mundial i que comença al costat de casa meva, però avui vull donar les gràcies...
" per nèixer, primer cal morir"...diu el llibre
Evidentment el significat visual d'aquestes paraules podrien abocar a algú al pessimisme, però entenc el que vol dir, i és justament un crit al postivisme i les ganes de començar de debó i no a mitges, doncs això , a vegades toca morir en vida per tornar a viure la vida, i per morir has de buscar i rebuscar dins teu, perquè al final les decisions de la teva vida et pertanyen i encara que aquestes a vegades toquin als altres, ningú podrà entendre com un mateix el que decideix...
I gràcies a gent que estimo he entès el que vol dir això, tant perquè jo he tingut de donar moltes explicacions com perquè en molts casos les he demanat...aquesta no és la lluita interna, o la vida que resideix en cadascú de nosaltres...potser allò de que som els "amos" del nostre destí és massa agosarat, creure això potser és creure que tot està controlat, i no és així, però sigui el que sigui que t'envia la vida és per fer un treball i si no el fas ara segurament algún dia et tocarà fer-lo de debó, per això val la pena morir per nèixer, i tenim la sort els humans que el do de la consciència ens permet nèixer tantes vegades que calgui en una sola vida, així doncs podem "morir" les vegades necessàries.
Així amb una força que m'ha sorprés segueixo aquest llarg camí, que segons vaig veient, depenent de l'importància que dongui a les pors que van sorgint, s'escurça o s'allarga una mica més, però com sempre penso no passa res quant fas un passet enrera si el resultat és fer-ne dos o tres endavant...
Estimo Vilanova, estimo tots els seus racons que he anat coneixent amb els pedals com a eina de coneixença, que ningú s'equivoqui mai, estimo Olot, l'estimo perquè sense Olot jo no estaria aquí, ha sigut un altre trampolí que la vida t'entrega per fer-lo servir i saltar on calgui, però per sobre de tot, estimo a qui fa possible que estimi els llocs que trepitjo, sense ells per mi res tindria un significat clar del que és estimar...
Me'n vaig fisicament d'un indret clau en tot aquest acte de valentia que per fi i després d'estudiar-lo amb el cor durant segurament cinc o sis anys mínim, he posat seny i l'he tirat endavant, només ho podia fer quant el cor, quant segurament la única persona que encara pot dominar les meves emocions, estigués ferma i forta...se que no s'ha de dependre de ningú i si molt d'un mateix però que voleu que us digui, hi han coses que són massa coronàries per passar-les per alt, per això he d'entendre explicacions d'altres que segurament jugarien en contra dels meus somnis, perquè a mi tambè em passa moltes vegades que hi han coses que les poso per sobre de tot...deixo unes últimes paraules d'un llibre que m'ha deixat una petita dosi de color dins del recorregut, m'agrada el que significa i m'agrada llegir-la... em dona explicacions d'alguns dels meus actes i em permet millorar, i al final això és l'important...ser millor persona, amb un mateix i amb els altres:
" la majoria dels obstacles que trobem els creem nosaltres, perquè tenim por d'acomplir els nostres somnis"
I jo mateix, que per sort o mala sort tinc la mateixa facilitat de crear molt de molt poc i de destruir d'on no cal destruir res, entenc que he buscat aquesta por en molts casos perquè desconec el resultat d'un camí , seguirem doncs intentant millorar...

EduIsa ( Isabel )...a l'altre cantó de la por hi ha la llibertat

En la meva agenda telefònica he guardat sempre el teu nom com a EduIsa, sé que t'agrada, per mi no és més que un gest simbòlic, ho canviariem ràpid perquè ell fos aquí, però tú saps que hi és , que no tan sols la seva empremta ja el va deixar aqui entre nosaltres per sempre,si no que quant en parles d'ell i t escolto o quant els dos en xerrem encara fem més suma a la seva presència en present...
Aquests mesos a vegades pensava que sigui on sigui segur que ens mira, i segur que està content i no només perquè tots dos sabem els que ens estimava i ens estima, si no perquè una de les seves herències ha sigut la nostra relació, a vegades de mare-fill adoptats, a vegades d'amistat i sempre d'amor i carinyo.
Tinc dubtes de qui sóc i de com em moc pel món, ho saps, tinc dubtes d'home, perquè encara no m'han escollit mai amb claretat, dubtes de pare, perquè és dificil ser pare, dubtes d'amic, perquè jo mateix aquests anys m'he tret valor, i dubtes socials, perquè actualment no entenc res de res, potser aquests darrers són més comuns en molta gent, però si una cosa mai he tingut dubtes de mi, és que , entre cometes, vaig ser i sóc un bon fill, un bon net i un bon nebot tambè, i parlo des del cor, i segurament molt es degut a que la iaia, l'avi, el meu tiet i el meu pare m'ho van deixar molt fàcil, però vaja, si d'alguna cosa no en tinc dubtes no em treuré mèrits almenys.
Crec, i saps, que tenia una relació amb l'Eduard excepcional, la base era l'amor clar, un amor que no incluia massa exigència, potser ell no feia de pare "normal", bé, potser no, segur, i segur que això m'ha complicat el fet de fer de pare "normal", però ens va sortir molt bé, saps com els seus consells de vida els he anat rebent i m'han anat ajudant en tot el que faig, de fet no eren paraules per aconsellar, simplement l'escoltava i el mirava i ja està...
Tambè saps el paper de la meva mare en tota la meva vida, i com no, tots dos sabem que no podiem exigir a algú que et dongui coses que no et pot donar...
La sort de tot això Isabel, i espero que sigui recíproc, és que no et miro com a mare, simplement et triaria entre molta gent, perquè m'agrada com ets, i perquè m'agrada la teva claretat en el sentir i el dir les coses...com a l'Eduard, tambè t'admiro...
Però avui volia parlar d'aquests mesos, aquella protecció que crec que feia més de 20 anys que no tenia o que no sentia, l'he tingut ara, amb una persona que m'ha cuidat i que sobretot, en moments de feblesa, m'ha recordat qui sóc i ho has fet amb tanta franquesa que en molts casos no m'ha quedat més remei que creure't...
Necessitava un lloc pel meu parentessís, un moment on poder respirar , mirar on sóc i fer un recorregut per aquests darrers 10 anys, 10 anys que m'han marcat per sempre sobretot en la relació amb les altres persones...
I el millor lloc era casa teva, un lloc on es respira olor d'Eduard i d'Isabel, d'EduIsa, saps i t'he dit mil vegades que encara que mai haguessim seguit la nostra relació després de la seva mort en la terra, jo sempre t'hauria agraït els últims anys que va tenir, poca gent sap com jo el que va patir i treballar el meu estimat pare, i moltes vegades pensava que em costaria creure en la justícia vital si els que es treballen emocionalment amb valentia i fermesa no tenen recompensa, la teva aparició, el vostre amor, li va donar el gran premi de vida que es mereixia, i que tú et mereixies... ho sé, si em poso més pràctic us l'haurieu merescut més temps, però almenys el vau tenir...
Avui justament que parlava amb algú de projectes, de que tots pensem com volem que ens vagin les coses i després sembla que vagin com vulguin, pensar en vosaltres m'ha fet recordar que a vegades val la pena esperar, ni que siguin 30 anys, per trobar l'autenticitat, ja sense necessitats ni circunstàncies que confonguin...cap dels dos ja us ho esperaveu i aleshores va arribar...
La convivència amb tú, deixant de banda els mitjons i sense pensar que fots uns macarrons únics, ha sigut boníssima, i amb el Nanu tambè clar, ja el trobo a faltar !!, has fet de iaia i l'Aida s'ha sentit amb una iaia potent, cosa que ella agraeïx després de tot el que ha passat familiarment, i amb mi Isabel, has fet d'amiga, m'has animat i has anat donant sentit a les meves valenties i quant l'altre dia em deies que ho estava fent bé, que m'havia marcat unes fases i totes les anava superant em vas fer retornar on sóc realment...
Ahir em van dir que el que compta en aquesta vida són realment els últims 15 dies, si t'han anat bé, estaràs bé i si t'han anat malament, doncs estaràs malament, no és del tot cert, perquè hi ha un gran recorregut i és bó recordar-lo quant els últims 15 dies has trontollat una mica, però aquests darrers 15 dies per mi han sigut una mica complicats, segurament tambè perquè per fi viure protegit m'ha anat tant bé, que emancipar-me ara , ejem, als 46 anys, em fa una mica de por, suposo que per tot el que he passat i els danys colaterals que s'han creat...
Hem tingut xerrades llargues, xerrades que m'han ajudat moltíssim, m'has fet entendre fins i tot a vegades que el problema de posar el cor per davant del seny te les seves conseqüencies, però ho has fet des de la serenor de saber que tampoc ho he de canviar tot, a mi em dona igual trepitjar sobre terra insestable si el meu cor m'ho demana, però he de saber que significa això, perquè si que he vist que la gran majoria es protegeix i posar molt de seny a les seves decisions, potser això em deixa en inferioritat en molts casos, o molt desprotegit, però estar al teu costat m'ha donat valor i tranquilitat en tot això, i sobretot en els moments de por m'has donat aire i paraules vàlides per solventar-los...
Sempre t'he vist com algú ferm, algú que ha aprés a posar límits i a dir, per aqui no cal passar-hi, algú que s'ha treballat amb la mateixa fermesa que va fer el nostre estimat Eduard, algú que vagi on vagi de Vilanova la gent en parla bé, les teves despedides que sempre són ràpides i gens adornades diuen molt de tú, ets aixi, directe, amb un punt llatí controlat i amb un punt norueg controlat...
Com ell, tampoc aconselles, simplement expresses només quant et demanen opinió, l'altre dia quant em deies que tots tenim un projecte de vida però que moltes vegades no surt així em va fer entendre moltes coses, jo segueixo depenent molt de tercers, ja ho saps, poques coses estan en les meves mans en les coses més importants de la meva vida, però hi ha una cosa que si, que sóc jo i els meus moviments i els meus límits i sobretot les meves decisions, estar a Vilanova aquests temps m'ha permès per fi decidir amb calma i no decidir cada dia amb la sensació que era la última decisió important que havia de fer i tú has sigut figura clau en tot això, perquè has estat sempre al meu costat però mai sense el permís de qui demana ajuda, i això no és tan fàcil, perquè com ell, saps estar i té molt de valor saber-ne.
Gràcies per la paciència, n'has hagut de tenir perquè s'ha envaït el teu espai vital, gràcies per ser-hi i actuar amb la naturalitat que el moment necessitava, per fer-me sentir com a casa cada dia, i per estimar-me bé, gràcies per ajudar-me amb paraules i fets, i com no gràcies pels macarrons i tots els plats que m'has fet, ja ni recordava quants anys feia que ningú em cuinava un plat... val, és veritat, sempre tindrem un però, els mitjons, però mentres siguin els mitjons vol dir que anem bé.
Us estimem ( Aida i jo a Nanu i tu )
Ha sigut bonic viure amb vosaltres.

Xavi, actualitat, neutralitat

"Si tú, no puc suportar la propaganda, sobretot si escombra cap a casa meva, fa que t'ho qüestionis tot, no ? la decepció de saber que ningú diu la veritat, ni vol fer-ho, a mi el que em provoca és l'efecte contrari, la necessitat de saber què pensen els "altres", per mirar de construir una veritat el més objectiva possible, una que jo em pugui creure, quina cosa tan difícil..."
Xavi Roca, 2017

Doncs fa dies que penso com em sento enmig de tot això, i avui remirant al facebook, amb una mica de por i preparat ja per dir altre vegada " osti, quina manipulació de l'informació ( o no clar, perquè en realitat no ho sé )", m'he trobat aquest comentari d'un amic, i no és famòs eh... bé, en el seu terreny professional si, però vull dir que no busca ni crea eslògans fàcils, simplement m'ha semblat un comentari neutral...NEUTRAL !!!...paraula que al pas que anem la faran desaparèixer del diccionari...
Jo, quant volia comentar alguna cosa, queia en la trampa... parlava dels meus sentiments, com sempre, de les meves sensacions, de si em sento d'aquí o d'allà i clar, això és carn fresca per aquests temps, ell ha dit només una cosa neutral, no ha dit que és, que pensa, on es posiciona, simplement ha reclamat el dret de dubtar, segurament de molts que han dubtat el món ha evolucionat i no s'ha quedat encallat...o no, potser si només dubtessim el món també quedaria anclat, no ho sé, també dubto d'això.
I jo pensava aquests dies que mai cap atemptat m'havia afectat tant com aquest darrer, i és cert que era a prop, i que el lloc el conec, però als morts no i per mi les vides humanes tenen el mateix valor aquí que a un altre indret, però no negaré que el fet de poder posar imatges de llocs on has caminat doncs ajuda a que afecti més, però la veritat, i és trist dir-ho, és que tot el que ha passat i està passant després m'ha deixat absolutament trist , potser el que més em sorprén és que aquí, d'on tothom diu que sóc, hagin caigut a la trampa i facin el mateix d'allà, d'on jo no sóc, em sorprén que gent que ha criticat per la facilitat que des d'allà manipulàven les notícies, portin totes les notícies al seu terreny i ho manipulin amb la mateixa poca elegància que els d'allà...
Doncs si, ho han aconseguit, el PP s'ha sortit amb la seva, deuria voler crear això que els deu assegurar moltes coses a part de molts vots clar, i de mentres aquí, i crec que allà tampoc, no es parla d'una altre cosa.
Ara he parlat amb una amiga de Madrid que treballa al congrés i em deia que està preparant-se per unes oposicions, a les classes hi han tres catalanes que entre elles, repeteixo, entre elles !, parlen català, això ha generat que alguns companys, no tots, repeteixo, no tots !!, les critiquin perquè diuen que només ho fan per fer la punyeta als que no entenen el català... això ja m'ho va dir un noi de Toledo quant vam coincidir a l'escola d'hosteleria ara ja deu fer uns 25 anys mínim, ell estava convençut que aquí la gent parlava català només quant venia gent d'Espanya, o sigui per putejar, com que era un tiu neutral, ho va veure ràpid, m'imagino que ara deu ser de les noves falanguetas españolas, no ho sé, perquè evidentment tot ha canviat, però recordo que a mi em va acollonir el poder de la manipulació que tenen sobre nosaltres, perquè ell no s'ho va inventar no!!, va ser algú que segurament tampoc s'ho havia inventat i que potser si tiressim enrera veuriem qui va dir la mentida ...
Però ara noooo, ara ja no pots dir que dubtes de res, ara tot és evident, els que es queixen de la " caverna" no se n'adonen que tambè hi són, perquè perdoneu, només jo puc mirar segons quines publicacions del facebook?, perquè en veig moltes de cavernícoles, de tothom no, repeteixo , de tothom no !! però en veig per tots cantons, a mi em toca més mirar els d'aquest cantó, perquè tinc més amics d'aquest bàndol, però realment el que ha generat l'atemptat, el brutal atemptat que va passar fa res, és escandalós si ets neutral, és que començo a pensar que els yihadistas deuen flipar, tot i que sempre he pensat que una de les poques solucions que hi ha contra els sonats és fer-los poc cas, però potser aquí ens estem passant una mica...
Doncs a mi tot això m'ha insultat com a persona, m'ha fet pena, i moltes vegades llegeixo una cosa i penso " au va a veure qui la diu més grossa !!" però és que s'utilitzen paraules buscades i rebuscades, es fan filigranes per arribar fins al conflicte, es posen coses que s'han dit fa més de 100 anys en benefici del present , però no del present neutral no, del present que interessa...
Jo les úniques paraules que podia retornar al present són les del Quino en la Mafalda, canvies els protagonistes i res ha canviat... tots manipulem la nostra vida quant ens sentim atacats, i posem accent als errors aliens per salvar-nos, tots ? no, tots no, però jo ho faig si, ho reconec, i molts tambè, crec que és humà, no em queixo d'això, em queixo que si aquest salvar-nos és comú i ens el creiem molt entrem en un indret molt perillòs que es diu fanatisme, i el fanatisme, ni que sigui per defensar-se d'un atac, és perillòs, perquè és cec, és irreal, és creat, és el gran enemic de la societat, no cal anar gaires setmanes enrera per entendre on pot arribar un èsser fanàtic...vaja, crec jo , que no vol dir que tingui raó, però com que tothom diu la seva i el blog és meu , jo dic la meva...i francament , tot això em fa por, molta por...i ara encara em sentiria dir que sóc populista, però és que hi ha algú que no ho sigui ja? hi ha algú? tots ho som?...noooo, tots no ho som...

Banyeres

Ahir mirant cria cuervos va sonar aquesta cançó, com que no l'esperava de sobte em van arribar records d'infant...
Just aquests dies en que una de les feinades ha sigut mantenir l'ànima de nen, aquella que et permet fer les paus després d'una baralla al pati del cole, just aquests dies on he llegit coses que si que m'han fet por, ara que justament molta gent va sortir ahir al carrer cridant que no tenen por, jo aquests dies n'he tingut molta...
De sobte sona aquesta cançó i em transporta a un estiu ja força llunyà a Banyeres, al Penedés, l' únic any que no vam estiuejar a Matadepera, va ser l'any que el meu avi va tenir un atac de cor i a última hora vam decidir llogar una torre en aquella zona, quant penso que llogavem torres i tot em fa gràcia ara mateix...
Era una urbanització que justament ara deu fer uns set anys vaig anar a buscar-la amb la Marta, ho vam fer com feiem sempre, sense organitzar res, agafavem el cotxe i a veure on ens portaven les ganes, vam anar a buscar els seus orígens que tambè estaven per allà i després vam anar a parar a aquesta urbanització...
Era un lloc amb torres de parceles grans, i enmig hi havia un bar amb piscina que el portaven uns belgues, el fill dels quals em vaig fer molt amic, es deia Cristobal, i ho recordo perquè em sorprenia que un belga es diguès Cristobal...
Aquell any, i tampoc era tant petit, vaig apendre a nedar i crec que per sempre més vaig estimar l'aigua i sentir-me dins d'ella...vaig apendre allà justament perquè ningú em coneixia i jo fins aleshores havia sigut incapaç de despullar-me davant de ningú, ja ple de complexes i bastant grassonet va ser la meva creu d'aquells anys...
Allà tot eren francesos i belgues, sobretot belgues, no sé que feien allà tants belgues però hi eren, i recordo que les torres tenien uns finestrals molt grans, i aquelles gegants finestres van ser el prioritari motiu d'imaginació del meu avi, que havia de reposar bastant aquell any després de l'ensurt coronari...
Si una cosa li he d'agraïr al meu avi va ser la permanent il.lusió que posava a tot el que feia i veia, crec que mai va perdre la mirada d'infant, i encara que el veiessis aturat en una cadira o silló, la seva ment privilegiada no parava de treballar...
Allà, davant d'aquell punt estratègic on les dimensions de les finestres ho permetia, va crear un món, mil contes i unes històries increibles, de fet no m'extranya, ell era sens dubte un gran orador, i recordo que de petit em fascinava escoltar-lo...
El meu avi era senzill, era com un nen amb una madurés extraordinària, a vegades penso que sigui on sigui em mira amb una mica de tristesa però amb molta complicitat, perquè potser com ell la meva lluita es tornar a la senzillesa, encara que ell poques vegades va sortir d'aquesta meravellosa paraula, tambè se, perquè tonto no era, que potser deu pensar que hauria fet les coses d'una altre manera per haver-me estalviat algunes coses que he passat, que no són culpa seva clar, però connectàvem molt bé i no tinc dubte que per ell jo era com una continuació en vida a la terra, no des d'un punt de vista espiritual , en això em sentia més lligat al meu pare, si no terrenal, ell sempre em deia que jo feia els mateixos moviments que ell en la vida, jo l'escoltava sempre i em fascinava com reconvertia les coses dolentes en bones en un moment...li agraeixo tantíssim !
Doncs allà va fer una d'aquelles coses que tant bé feia, treure un tot d'un no res, i ho compartia amb mi, perquè sempre va fer que la meva infantesa fos realment d'infant, crec que per ell era important això, es va inventar personatges de les torres del costat...a davant hi havia un ex nazi que guardava armament en el seu garatge, no se quin nom li va posar però li va posar nom a tothom, recordo que li quedava de conya el personatge perquè era un home que anava coix i molt rigid, tot i que després quant parlavem amb ell evidentment canviava molt, però el meu avi em deia que ho feia per dissimular, perquè tenia una missió molt delicada que cumplir , a la torre de la dreta hi havia un espia que havia enviat el president de França d'aquell moment, un tal Giscard d'Estaing, que justament la seva missió era controlar a l'ex nazi i així va anar creant un món que encara que semblès que el feia per mi, tambè ho feia per ell, perquè era molt innocent i molt infant en moltes coses, tot i ser un honorable doctor amb grans coneixements, mai descuidava aquesta part innata d'ell.
Ara penso i relacionant aquell any amb el present, que la seva imaginació com la de tots els nens o els adults que encara mantenen la mirada d'infant, és molt semblant a la vida real, però clar, els adults ens ho prenem tot molt més en serio i passa el que passa, allò del " fem les paus?" no és tan fàcil en la maduresa, ja està tot massa complicat per tornar a la senzillesa...
Ara, justament avui, on he d'afrontar un altre pas d'adult, d'aquells estupidament adult, m'ha encantat recordar aquell estiu, perquè les herencies són importants, i justament crec que he passat l'estiu més realista des de fa molts anys, ara tocava això, i ho he fet bé, però de tant en tant volar una miqueta està divertit i potser et fa sentir que ets algú amb identitat pròpia, ara que tothom busca identitats comunes, i que els perduts com jo no sabem ben bé per on caminar...
I just quant ens pensem que hem trobat el nostre lloc ,un agost qualsevol ens posa a lloc, però com sempre dic tot passa per alguna cosa, bé, no ho dic jo, són paraules que es diuen molt, però que a mi em serveixen sempre, i la feina és saber perquè passen les coses...però sempre hi ha resposta en tot el que fem...d'això n'estic segur...seguiré terrenal uns dies més, que em toca...i almenys per fi terrenalment entenc que si que he trobat el meu empadronament, que ja és moltíssim!!!
Gràcies Doctor Font per ser molt més persona que Doctor Font ...

Detall

Un plàtan, un tros de sindria i una poma...sembla ben poca cosa a primer cop d'ull, doncs avui aquest detallet m'ha donat forces i ànims, ha sigut un gest en un dia esgotador i que semblava que no s'acabava mai...
I me l'ha donat una persona que sempre te un somriure, fins i tot en un dia com avui on els seus ulls humitejaven per una desgràcia familiar, m'ha deixat de pedra escoltar-ho, perquè justament ja n'haviem parlat i s'ho temia...
Suposo que és aleshores quant aconsegueixes treure importància a un dia que ha sigut dur, dur per gestions, per feina, per mobilitat, per moltes coses, i perquè a vegades en tot això em sento sol, ja fa temps que m'hi sento, i la meva petita família és meravellosament gegant en les ajudes...sort en tinc.
Papers, gestions, i més gestions i puja i baixa i tornar a pujar i baixar i fes més feina que mai i mira com la gent se'n va i et quedes sol a l'empresa perquè encara et queden hores d'organització...i te n'adones que passen les hores i no has pogut encara menjar res, no és la primera vegada però avui al migdia ja estava esgotat fisicament i mentalment...
I vet aquí el regal d'una persona noble, una persona que ha lluitat com pocs en aquesta vida i que quant l'escolto i m'explica les seves experiències em quedo fascinat que segueixi amb un somriure...
Ell ha vist però que avui no era un gran dia per mi, tot i que després de que m'expliquès la seva vivença actual no he gosat ni obrir la boca dels meus petits problemes pràctics, potser ens hem trobat dos somriures i avui tot i que ens ha costat més, els hem retrobat...
Quant m'ha dit el que li ha passat he hagut de sortir a fora, m'ha omplert d'emoció la seva mirada viva i he hagut de resituar-me en el dia que jo estava passant...
Tot i els seus maldecaps crec que ha captat el meu cansanci, no ho sé, però ha marxat una estona i quant ha tornat m'ha portat el regal, algú podria dir que no és gran cosa, però només qui em coneix bé sap que les peces de fruita són el meu regal culinari preferit...
Intentant agafar forces per acabar un dels estius més extranys però productius de la meva vida, he pensat molt com sempre en els detalls, parlar amb aquesta persona em fa sentir bé perquè al final només es pot compartir comodament amb la gent que ha passat coses semblant a les teves, és complicat entendre coses que no has viscut mai tot i que t'hi esforcis, jo mateix m'he trobat moltes vegades pensant com és que aquella persona actua de tal manera i segur que té les seves raons, però és dificil, ja ho sabem, posar-se a la pell de l'altre...és lògic...avui hem xerrat d'això justament...
Després he pujat a les oficines perquè havia de comentar unes coses, aleshores el cap del departament on treballo m'ha cridat i molt humanament, com sempre, m'ha preguntat com em va la vida, que si escric com sempre he fet i coses personals, i he pensat que realment el tracte de l'empresa sempre ha sigut exemplar, i aquelles tonteries de generalitzar quant es diu que això és una guerra entre treballadors i empresaris és ben bé una generalització, cosa que ultimament veig que està de moda, tots som iguals, tots són iguals...
He tornat a casa però abans he pogut conversar amb una altre persona, m'ha fet pensar molt en el moment actual que estem passant, m'ha parlat del mosso i de les gran paraules que va dir , que diu que se'n va, que bueno "  pues adeu", i he pensat que avui en dia es valora més el que diu la gent que el que fan, ja m'està bé com a escriptor, però mirant per les xarxes socials he vist que hi han molts més comentaris d'ell per les paraules que va dir que no pas pel mèrit professional, quant justament crec que els mossos han actuat molt bé en tots aquests darrers fets que van passar, i no dic que no se'n parli però la veritat és que tot just fa una setmana i estic alucinant amb tot el que he llegit aquests dies, des de que l'atemptat és en realitat provocat per en Rajoy, com tambè que ho han organitzat els de les cups i el que em fa més gràcia és que uns i altres van penjant coses com dient, mira quina bestiesa han posat!!, això és el que em sorprèn més, em recorda quant anava al camp del Barça i la gent només miraven el Barça i no el futbol, potser per això vaig deixar de ser d'un equip...faltaaaa faltaaaa!!!! deien sempre abans de veure que havia passat...suposo que tothom mira el que li interessa, m'agrada doncs almenys en tot això conservar una mirada imparcial, perquè com a espectador és alucinant tot plegat ...
Bé ,avui potser estic atabalat, tot i que em quedo amb una abraçada justament que he vist a les xarxes socials, m'ha fet creure una mica més en la serenor i en l'èsser humà....
Si, un pare de Rubí ha fet un gest que entremig de tantes guerres barrejades m'hagi fet sentir orgullòs de ser persona ... i per sort, paral.lelament el dol s'està portant amb dolçor, entremig de totes les guerres els cors encara bateguen davant del dolor...
Gràcies per la fruita! i sobretot gràcies pel somriure, el teu té mèrit de debó !!

Barcelona

M'ha agafat com sempre desprevingut els fets que han passat a Barcelona, i no dic només el tema de les Rambles, que tot i que tots sabiem que hi havia l'amenaça, doncs no pensava que arribès a passar, però totes les reaccions del després em costen força d'assimilar...potser per això vaig decidir aïllar-me una mica dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials justament aquests dies posteriors a l'atemptat...
Però començo per la part positiva, gent que es mou per ajudar, gent que sigui pel que sigui i aqui si no em cal fer cap analisis, ho fa i punt, perquè entenen el dolor alié o perquè simplement portar menjar a la gent que es queda atrapada a les rondes pels controls, és un gest pràctic que soluciona moments d'espera segurament emocionalment pesats...
Estimo Barcelona, segurament és l'indret, l'únic, que puc dir que sense saber que significa estimar una ciutat, li tinc carinyo perquè fisicament em té el cor robat i perquè evidentment he passat moltes coses per molts racons de la ciutat...com a barceloní que dec ser, he evitat el màxim possible les Rambles i els seus voltants, tot i que sempre que vaig de visita m'agrada passejar-hi una estona...però rapidament m'amago cap al Born o encaro Passeig de Gràcia amunt per anar a la zona on vivia ara ja fa uns quants anys....
M'agrada Barcelona perquè m'agraden els seus colors i sobretot la diversitat de barris que existeixen, antics pobles que tot i ser engollits per la urbe, mantenen un cert aire propi...m'agrada Gràcia, clar, m'agrada Horta, i potser la zona de Barna que més lligam sento, a part d'on vaig viure, és l'Alt Guinardó, des del carrer Torre de Pardals i Mascaró fins a Verge de Montserrat i Font d'en Fargas...
Tot i que m'agrada no crec , com s'ha dit aquests darrers dies, que sigui més ciutat de pau que les altres, en principi crec que totes les ciutats són de pau no ?...tot i que si hi ha una guerra, qualsevol ciutat deixar de ser de pau, jo potser sóc optimista, però crec que la gran majoria d'humans volen viure en pau, però suposo que toca dir això, però a Barcelona, com a tots els indrets del món, hi ha gent bona i de dolenta suposo, gent que vol pau i altres que no, jo no sé ben bé com explicar-ho, però això de generalitzar les coses posant-les tot en el mateix sac, és quelcom que mai he entés...
Potser per això em miro els moros, els xinos, o als del Baix Camp com a persones, i a dia d'avui sóc incapaç de dir que els moros són de tal manera, que els catalans són així o que els negres són aixà, potser és un pensament massa hipyye no ho sé, però a mi m'han dit que sóc de Barcelona moltes vegades i jo sempre m'he quedat amb cara d'estaquirot, com preguntant " i això que significa??"...com sempre he defensat, crec que l'error del món és deixar de banda l'individu per endintrar-nos a la perillosa tasca de posar a tothom en el mateix sac...aleshores la solució és més fàcil, cert, fotem-los tots fora i ja està, la putada és que fins i tot els que ho diuen, segur que dirien tots menys el Moha que em cau de conya i així recuperen la única visió real que hauriem de tenir, mirar a l'altre persona sense més...quant ETA estava activa no vaig escoltar tant com escolto avui, que hauriem de fotre fora a tots els vascos que vivien a Catalunya en aquell moment...
No vull caure en l'error de dir que nosaltres hem fet mil bestieses a països arabs, suposo que tots ho sabem, i que hem fet matances molt diferents a les que vam viure l'altre dia, però les hem fet, en nom de la suposada pau cert, altrament traduit com a interessos econòmics, però carregant-nos a molta gent innocent, però evidentment això no justifica cap animalada com la viscuda l'altre dia, no vaig per aquest cantó, crec que seria tambè massa fàcil, però no anem per l'altre tampoc si us plau...allò que feiem allà s'anomenava danys colaterals, però no, eren morts com els que van morir l'altre dia mentres passejaven pels carrers tranquilament...
Estic en un grup de Watsapp on m'he tingut de mossegar la llengüa moltes vegades, i el que més em sorprenia és que la gent que formem aquell grup, en principi , som civilitzats i bona gent, m'ha costat escoltar o llegir les informacions que ens arribaven suposadament de fonts fidedignes, em va posar com una moto escoltar un audio on es demanava que tots els moros haurien de sortir a manifestar-se pel carrer en contra de l'atemptat, perquè el silenci els delatava, he escoltat com les dues bandes ja començaven a barrejar el tema de l'independència amb tot això, he escoltat fins i tot, si si, en una tele espanyola, que la culpa de l'atemptat era del Jordi Pujol, per haver decidit deixar a entrar molts més arabs que sudaques, paraules textuals, us podeu imaginar quina opinió tinc d'un estafador com en Pujol, però arribar fins aquí ho trobo absolutament rebuscat i alucinant...
Francament "flipo" amb els mitjans de comunicació, i crec que ja em costa no generalitzar en això, tot i que per sort, si miro individualment, trobem bons periodistes, però jo he posat tv3 aquests dies, i tot i que és cert que no aprofitaven les parts morboses de tot això, de sobte van parlar d'audiencies i de xominades que particularment em fan entendre que el món, passi el que passi, mai es pot aturar...em sorprèn...
Per mi només hi ha un culpable, i és el fet, el que ha passat, tan me fa d'on són, si un mira l'història entendrà que de sonats n'hi han hagut sempre, no cal anar a una religió gaire llunyana per entendre la de morts que ha provocat el cristianisme, i es pot entendre ??, no, però clar, ens sorprén ara perquè és al segle XXI i perquè els metodes evidentment són diferents, però això ha passat sempre, no tothom evoluciona igual, no a tots els països interessa que altres evolucionin millor, i no tota la gent que segueix una religió actua igual, perquè parlem de fanàtics, no de creients...penso jo vaja...per mi són sonats, res més, que ni puc ni imaginar ni entendre com poden arribar fins a aquests extrems, tot i que si mirem al segle XX, tampoc fa tant, a Europa , una colla de gent europea van seguir fins al final a un sonat, i perquè, segurament perquè va cridar en el moment adient, quant la pobresa dominava a la població, quant hi havia debilitat , només aleshores aquests èssers poden ser forts...
La solució? jo no crec que n'hi hagi, la feina que es fa ja és bona, parlo de seguretat, però és que aturar a una furgoneta o a un boig que va amb un tornavís pel carrer ho veig quasi impossible, hauriem de viure en un estat d'histerisme que no convé...
Jo aquests dies pensava en els morts, en quina conversa deurien tenir just abans del moment, les il.lusions que potser xerraven, o potser decidien a on podien anar a pendre alguna cosa, i de sobte tot silenci, tot per uns desgraciats que agafen un vehicle i comencen a atropellar a tothom que es posi davant, suecs, marroquis, italians, tan és, algú encara dubte que són racionals? que creuen en les races?...no,no, maten i ja està...i ho fan així, de la forma més complicada de frenar...
Jo només espero que la gent no xerri de tothom igual, que la solidaritat de que tant xerrem i omplim el pap repetint-la es mantingui en tots sentits, jo mateix vaig tenir els meus primers impulsos racistes, em vaig sorpendre a mi mateix, és humà, tinc por, i tinc por de que algú que estimi prengui mal, però després i ho dic de tot cor, vaig pensar en tota la gent de fora ( encara no sé que vol dir ser de fora que quedi clar) que conec, i vaig pensar, que fas pensant això ???...va durar poc el pensament, però reconec que el vaig tenir, per tant entenc que tots busquem solucions i en general, per trobar solucions hem de trobar culpables...i els culpables tenen nom i cognoms, però no són una nació, ni un país, i espero que ningú dubti que no tenen cap problema de matar a gent de la seva raça...em fan por les xarxes socials per això, perquè moltes vegades estàn molt ben utilitzades, no ho nego, però donen molta força a tothom , a qui sigui,i com que no hi ha filtre, en moments com aquests, tot i que no queda bé dir-ho, molta gent pot agafar-se a l'argument fàcil de " tots són uns assassins"...