Com pots baixar a la terra quant has dormit en una estrella?...com pots entendre que el vaixell no existeix si tu has arribat a portar el timó?...
Estic lluitant perquè el nen no marxi, intento somiar despert com sempre havia fet, sense dubtar ni un moment que aquell era el meu camí, tot i que era el més invisible de tots...
I sóc pare, i pare d'una nena que està en el punt just de començar a deixar enrera l'infantesa... mentres ella lluita per ser gran jo m'encaparro a no perdre el nen...
I t'ataquen per tot arreu...no son persones, ni tan sols ànimes, ni molt menys essències, tan sols son afers invisibles que et fan creure que madurar és tan sols això: firmar un paper, fer una cua, aixecar la ma quant toca per demanar permís perquè t'estàs fent pipí...
I s'encaparren, aquests monstres invisibles, a fer-te entendre que això és el que toca, i que si fas el que toca, doncs ja estàs madurant...així de fàcil, amb la línea que has de seguir continuament esperant que després els mateixos monstres et recompensin amb regals dubtosos...
El blog va nèixer dins d'un Peter Pan sense sindrome de Peter Pan, i dins d'un pirata que no volia res més que descobrir nous tresors...el Peter no es creia Peter, simplement era una forma de rebuscar en el més intern les coses més senzilles, que son les més complicades d'aconseguir...sentir.. viure d'això, del que sents, allà on les recompenses son realment palpables...ulls, boca, nas, mans, que més necessitaria per ser feliç que existir??...
Però hem muntat un món on el menys important és existir...que no escoltem la naturalesa?...que ja no és prou miracle treure el cap en aquest món?...ah no!!...necessitem molt més per existir, l'important és com existim i no que hi siguem...no tothom té el mateix dret a existir que els altres, uns lluiten per existir una miqueta, altres lluiten perquè altres no existeixin, i jo em segueixo preguntant si no és existir i prou la raó de viure...
Perquè existir és tot, és sentir, és viure, és escoltar, és disfrutar i també és plorar...
I no entenc perquè tanta gent no té dret a viure, a escoltar, a disfrutar i a plorar...perquè mentres uns viuen els altres sobreviuen, i aquí poca cosa s'hi pot fer, hem muntat un món tan injust que treure el nas a la terra és com jugar a una cartilla del bingo, depen dels números que t'hagin tocat, o vius o sobrevius...
I a partir d'aquí res depen del teu intern...vull dir que si vius si que depen de tú, però si sobrevius, tan sols pots fer una cosa, demostrar amb les eines alienes al teu ser que ets útil i que pots passar a ser del grup d'èlit...
Hem inventat un món on existeix un primer món i un tercer món, i enmig un buit, un buit que van omplint de mica en mica els que cauen del primer món...
Suposo que li passa a molta gent...a mi em passa aquests dies, m'ho miro tot extranyat, com pensant "que és tot això?" que hi faig jo al mig de tot plegat seguint a vegades amb calma, a vegades amb la llengüa fora totes les instruccions al peu de la lletra?...ara estic inmers en una lluita per una millora salarial, que coi faig jo lluitant per una millora salarial?...i m'ho miro tot amb un somriure murri, com pensant que la lluita és meva, no d'ells, dels monstres que ens controlen tots els moviments...perquè la lluita és meva, això ho tinc claríssim, perquè el vaixell existeix, sempre existeix i tan sols depen de les ganes que un té de mirar-lo, de pujar-hi i d'agafar el timó per marxar uns dies, per fi, al país de "nunca jamás"...
A vegades les instruccions son molt avorrides, quasi sempre ho son, el que és pitjor és que les mateixes instruccions et fan creure que tú ho domines tot, et donen un pasaport per les vacances a un país desconegut, fins i tot del tercer món, i quant hi ets dius: "veus?, ho he aconseguit!!"...i aquest és el premi!!, i vinga, a ser obedients altre vegada per aconseguir més premis...però clar, nosaltres som del primer món, o del segon potser, però i els del tercer?...que fan?...com s'ho fan per ser obedients passant gana o misèria?...com li podria parlar a algú del tercer món del país de "nunca jamás", perquè la gana roba els somnis?...però els montres tambés els borren no?...
Sincerament, o estic madurant fatal o cada dia que em paro a mirar tot plegat no entenc res de res...de fet som tan madurs que si veiessim un "nen" de 40 anys jugant a tocar i parar o a matar diriem " que infantil!!"...aleshores poses les notícies a la tele i te n'adones que els madurs, oh si, els madurs!!, juguen a tocar i parar, "peste alta" i a matar, però ara si de veritat...doncs si, això deu ser madurar en el nostre oh món!...perdó, el món no en té cap culpa, és la societat que menteix, mai el món...
dijous, 27 de març del 2014
dimecres, 26 de març del 2014
Les escoles de la Vall del Bac
Costa imaginar els nens i nenes que l'omplien...
Ara tot és silenci a l'escola de la Vall del Bac,tan sols hi viu un músic que per la matrícula de la seva furgoneta em puc imaginar que va marxar d'una gran ciutat a la recerca de la pau, i donc fe que l'ha trobat.
Aquell indret és simplement pau, fins i tot els ocells sembla que cantin amb prudència, és sens dubte el lloc on el silenci em sorpren més...i allà al mig del no res apareix una ex-escola. Intentes intuir on estan les cases que proporcionaven els alumnes i a molt estirar en veus quatre, dels pocs veíns que em trobo per la zona m'han explicat que n'hi han moltes més, quasi totes abandonades i quasi totes del mateix propietari que s'encaparra a no llogar-les, mentres s'estàn envellint de no fer-les servir...
Les cases son les antipodes de les coses que usem dia rera dia, el pas del temps i l'utilització de les coses fan que finalment s'hagin de tirar, en el cas del lloc on vivim, el sol fet de viure-hi, dona vida a les parets, és senzill, a ningú li agrada que li caigui el sostre al cap...
L'escola queda allà, al costat de l'hostal, de l'ex-hostal, perquè en aquella zona moltes coses son ex-coses. Si ja fa dos anys que hi vaig potser m'he creuat amb 10 cotxes durant tot aquest temps. L'escola està formada de dos edificis, no gaire grans però que tampoc fa molt, o potser fa moltíssim, el temps sempre és relatiu depen de si el mires individualment o globalment, i per arribar-hi has de creuar el riu, en una mena de passarel.la ja molt envellida que et fa arribar a la porta del patí que dona l'entrada definitiva al recinte...
Sempre em quedo allà i tanco els ulls, intentant imaginar com els infants podien tapar amb els seus jocs i els seus crits la fressa del riu...
Aqui dalt hi han moltes escoles que ja no funcionen però que van funcionar molt en el seu temps, un temps on a pagés hi vivia molta gent i en una casa potser hi vivien dues o tres families i era una època on tenir fills no era un pensament mai pràctic, si no que era així i prou.
Però de totes les escoles que he vist aquesta és la que més em sorpren, potser perquè les altres estan ben acompanyades de civilització, potser no molt abundant, potser tan sols veinats disseminats, però en aquest cas costa entendre d'on arribaven els estudiants...
Tot i així l'indret és mig màgic...quant m'endinso a l'epicentre de la Vall del Bac tot és especial, tot és verd, tot és lent, tot és diferent...
Les escoles tenen veins: la Torre, una casa que cuida un noi i a canvi, el propietari li ofereix gratuitament l'habitatge... la Coromina, una fantàstica casa de turisme rural on els masovers son francesos... el molí de la Coromina, just a sota de la residència, on la xemeneia treu fum quasi sempre i mai he vist ningú que sortís de ninguna porta... Can Guiu, una segona residència, o pel que m'han dit tercera o quarta, espectacular... i l'Hostal de la Vall, que intueixo que també és una segona residència poc aprofitada...després ja molt lluny queden les altres cases, i dic molt lluny perquè els nens hi anaven a peu i penso que si ara ho haguessin de fer farien les classes per watsap...o pel facebook.
Les escoles, l'edifici gran
Les escoles, l'edifici petit
El pont per accedir a les escoles
dimarts, 25 de març del 2014
La iaia de Montagut
Un altre regal d'amor:
Cada dos mesos treballo a Montagut, un petit poble just a la falda de l'Alta Garrotxa. Si un el passa de llarg s'enlaira cap a Sadernes...és un poble senzill, com alguns d'aquí dalt, sense molta bellesa en el nucli, sense res especial, potser tan sols els voltants, tot i que haig de dir que per els amants del mar i dels pics alts, com és el meu cas, doncs no m'emociona el seu entorn, tot i tenir el seu encant...
Així doncs m'endinso a la gent, allà on la bellesa està present en molts casos pels seus actes, i quant algú et regala l'amor que sent per una altra persona, quant ho comparteix amb tú, el cor batega amb molta il.lusió.
Ara ja fa dos anys que hi vaig, el vincle que he anat creant amb el poble és com en quasi tots els llocs, molt bonic i sincer, la gent m'obre les portes i m'espera i no paro de saludar als que es creuen pel meu caminar, que tot sigui dit, no son gaires.
Son pobles amb molta gent gran, alguns hippyes nouvinguts, o vestits de forma hippye, que no té res a veure amb el sentiment hippyà que puguin tenir o no, no estic jo per jutjar una indumentaria. Hi han nens i escola però son pobles que tenen aquell punt de poble dormitori...hi ha un forn i una carnisseria, tot i que hi ha dues peluqueries, per tan la gent es talla més el cabell que no pas menja carn o pa.
Ja fa un cert temps que vaig dedicar un escrit al Jaume, un noi absolutament agradable i que hem creat una bimestral amistat , ell també és de Montagut.
I avui el meu escrit va dedicat a la iaia que em va obrir el seu cor ara fa sis mesos...
Quant vaig arribar per primera vegada a la masia em vaig quedar fascinat per les vistes que la gran balconada que te la casa t'ofereix, segurament, tal com els vaig dir als habitants de la mateixa, les millors vistes possibles que una casa pot tenir. Tot i que com he dit abans, els entorns de Montagut no m'apassionen, aquell balcó ofereix una imatge oberta de tot plegat, i les imatges obertes entreguen cels infinits, muntanyes inacabables i un munt d'arbres impossibles de comptar ni que t'hi estiguis tres mesos...em va agradar moltíssim, però no tan com l'encant de l'avi, un home entranyable que em va oferir la seva sabiduria ja el primer dia...per mi la sabiduria no funciona en base del coneixement extern, si no de l'intern i és evident que aquell home era feliç amb ell mateix, i perquè pot servir més ser savi si no és per estar bé amb un mateix...això ja implica estar bé amb els altres...crec que se li diu coherencia individual...
Això va durar un any, els veia als dos, a ell a fora del mas, a la cadira, com esperant que arribés una visita, amb tots els horts que ja no podia manar però que encara rodejaven la bonica casa de pagés. De sobte, una vegada hi vaig anar i ell no hi era, em va sorpendre, però les poques paraules que la iaia em va oferir aquell dia em va fer sospitar que l'home ja no hi era. Tot i que sóc xerraire i obert amb la gent que és xerraire i oberta, el respecte em va fer callar i marxar amb la sensació de que una altra bona persona havia pujat al meu cel imaginari...tot i no ser creient, m'agrada dibuixar en l'imaginació un cel, un cel on aquest bon home potser tindrà l'oportunitat de conversar amb el meu pare, o amb el Mario Benedetti o amb el seu amic de la masia de baix, que potser fa un any també es va enlairar a la categoria de somnis celestials.
Dos mesos més tard ella em va preguntar si valia la pena canviar el nom de l'abonat, ja que el seu home havia mort feia uns tres mesos...en aquell moment em vaig mirar a la dona , una dona dolça, agradable, amb aquell posat que tenen molta gent que ha viscut al camp, que son acollidors però no fan cap esforç per ser-ho, son acollidors perquè en el camp abans la gent ho era molt, perquè a vegades encara mantenen aquell punt de desconnexió de la bogeria que moltes vegades vivim els que estem al mig del merder...
Aquí dalt la gent és molt tancada en els pobles, semblen petites mafies, parlo globalment evidentment, però a pagés la gent és diferent, sempre ho he vist, potser perquè viuen menys en colectivitat saben ser colectius...bé, no em vull desviar del tema...
A ella se li van humitejar els ulls, tenia ganes de parlar de l'amor de la seva vida, un amor que es mantenia tan viu com sempre, mirava la cadira on ell s'asseia i quasi no podia pronunciar les paraules quant intentaba parlar de la bona persona que havia sigut el seu estimat marit...
Em va dir que es trobava sola tot i que els seus fills sempre hi van, se'm va acudir dir-li l'estupida proposta de que anés a viure a fora d'allà,al poble, o amb els fills...ella va deixar d'emocionar-se i em va dir que mai marxaria d'allà. que no volia abandonar al seu home, ho va dir amb tanta fermesa que em vaig emocionar, la fermesa que dona un amor de debó i ferm...
Em va costar molt no abraçar-la, crec que a ella li hauria encantat, però mentres ella em parlava de la seva vida amb ell, jo li acariciava el braç i me la mirava amb amor, perquè el seu amor pel que ja no hi era a la terra però seguia viu en ella, es mostrava com un mirall davant meu i qui transmet amor rep amor, és evident...quant els sentiments son ferms i certs, tot és més fàcil de que flueixi...la bondat s'encomana, igual que l'amor, que la tendresa i per mala sort, igual que la violencia o la mala llet, per això és tan important l'entorn que la vida ens regala quant naixem, o durant els primers anys...
Ara ja han passat uns mesos, ella segueix emocionant-se, tinc dubtes de si vol seguir a la terra o vol marxar en el món dels somnis dels infinits, no li preguntaré pas, perquè és d'aquella gent que un no vol que marxin mai, és senzilla, és bonica, no cal preguntar-li coses que no toquen...
L'última vegada que l'he vist m'esperava per donar-me taronges, jo li hauria dit que no em cal cap més regal, que ja me'l va entregar, perquè realment compartir l'amor amb un semi desconegut és un regal impagable...
Sóc tan feliç de que hi hagi tanta gent tan fantàstica que cada dia em costa més entendre el funcionament global de tots nosaltres...
Jo a ella, una dona que tan sols veig una vegada cada dos mesos, li dec moltíssim...ella em va mostrar el seu cor, que plorava amb aquella tristesa alegre, perquè quant un plora per algú que l'ha fet feliç és un plor net, sense deutes morals i amb una netedat que tan sols pot transmetre's d'aquesta preciosa manera...no sé com és diu, és una altra anònima més en la meva vida, però encara que ja li he dit que gràcies, perquè crec que mai hem de negar les paraules boniques que son dels altres, i que els pertanyen, segur que em quedo curt...
Els amics, la gent que estimo ho son tot per mi, tan que potser em poso el petit escut de l'indepèndencia, per poder saber caminar sol, perquè en el fons depenc molt dels altres, però un ha de treballar les seves limitacions i ara, ja fa temps, sé que sol també puc caminar, potser des del moment que aprens això, encara gaudeixes més dels amics, perquè va desapareixent la necessitat, i tan sols queda l'amor...tot i que quant un necessita també és bo saber demanar l'ajuda...ells i la part de familia que adoro son l'expressió més important de la meva vida, però aquests anònims o no tan anònims que van apareixent com a petits tresors d'instants o de moments on l'energia és preciosa, son uns complements espectaculars a la vida que un porta...
Ahir podia semblar nostàlgic, i sempre ho seré, és el meu caracter, però és que ja estic nostàlgic un dia després de viure un moment bonic, potser perquè estic viu i això realment és un privilegi es-pec-ta-cu-lar!
Cada dos mesos treballo a Montagut, un petit poble just a la falda de l'Alta Garrotxa. Si un el passa de llarg s'enlaira cap a Sadernes...és un poble senzill, com alguns d'aquí dalt, sense molta bellesa en el nucli, sense res especial, potser tan sols els voltants, tot i que haig de dir que per els amants del mar i dels pics alts, com és el meu cas, doncs no m'emociona el seu entorn, tot i tenir el seu encant...
Així doncs m'endinso a la gent, allà on la bellesa està present en molts casos pels seus actes, i quant algú et regala l'amor que sent per una altra persona, quant ho comparteix amb tú, el cor batega amb molta il.lusió.
Ara ja fa dos anys que hi vaig, el vincle que he anat creant amb el poble és com en quasi tots els llocs, molt bonic i sincer, la gent m'obre les portes i m'espera i no paro de saludar als que es creuen pel meu caminar, que tot sigui dit, no son gaires.
Son pobles amb molta gent gran, alguns hippyes nouvinguts, o vestits de forma hippye, que no té res a veure amb el sentiment hippyà que puguin tenir o no, no estic jo per jutjar una indumentaria. Hi han nens i escola però son pobles que tenen aquell punt de poble dormitori...hi ha un forn i una carnisseria, tot i que hi ha dues peluqueries, per tan la gent es talla més el cabell que no pas menja carn o pa.
Ja fa un cert temps que vaig dedicar un escrit al Jaume, un noi absolutament agradable i que hem creat una bimestral amistat , ell també és de Montagut.
I avui el meu escrit va dedicat a la iaia que em va obrir el seu cor ara fa sis mesos...
Quant vaig arribar per primera vegada a la masia em vaig quedar fascinat per les vistes que la gran balconada que te la casa t'ofereix, segurament, tal com els vaig dir als habitants de la mateixa, les millors vistes possibles que una casa pot tenir. Tot i que com he dit abans, els entorns de Montagut no m'apassionen, aquell balcó ofereix una imatge oberta de tot plegat, i les imatges obertes entreguen cels infinits, muntanyes inacabables i un munt d'arbres impossibles de comptar ni que t'hi estiguis tres mesos...em va agradar moltíssim, però no tan com l'encant de l'avi, un home entranyable que em va oferir la seva sabiduria ja el primer dia...per mi la sabiduria no funciona en base del coneixement extern, si no de l'intern i és evident que aquell home era feliç amb ell mateix, i perquè pot servir més ser savi si no és per estar bé amb un mateix...això ja implica estar bé amb els altres...crec que se li diu coherencia individual...
Això va durar un any, els veia als dos, a ell a fora del mas, a la cadira, com esperant que arribés una visita, amb tots els horts que ja no podia manar però que encara rodejaven la bonica casa de pagés. De sobte, una vegada hi vaig anar i ell no hi era, em va sorpendre, però les poques paraules que la iaia em va oferir aquell dia em va fer sospitar que l'home ja no hi era. Tot i que sóc xerraire i obert amb la gent que és xerraire i oberta, el respecte em va fer callar i marxar amb la sensació de que una altra bona persona havia pujat al meu cel imaginari...tot i no ser creient, m'agrada dibuixar en l'imaginació un cel, un cel on aquest bon home potser tindrà l'oportunitat de conversar amb el meu pare, o amb el Mario Benedetti o amb el seu amic de la masia de baix, que potser fa un any també es va enlairar a la categoria de somnis celestials.
Dos mesos més tard ella em va preguntar si valia la pena canviar el nom de l'abonat, ja que el seu home havia mort feia uns tres mesos...en aquell moment em vaig mirar a la dona , una dona dolça, agradable, amb aquell posat que tenen molta gent que ha viscut al camp, que son acollidors però no fan cap esforç per ser-ho, son acollidors perquè en el camp abans la gent ho era molt, perquè a vegades encara mantenen aquell punt de desconnexió de la bogeria que moltes vegades vivim els que estem al mig del merder...
Aquí dalt la gent és molt tancada en els pobles, semblen petites mafies, parlo globalment evidentment, però a pagés la gent és diferent, sempre ho he vist, potser perquè viuen menys en colectivitat saben ser colectius...bé, no em vull desviar del tema...
A ella se li van humitejar els ulls, tenia ganes de parlar de l'amor de la seva vida, un amor que es mantenia tan viu com sempre, mirava la cadira on ell s'asseia i quasi no podia pronunciar les paraules quant intentaba parlar de la bona persona que havia sigut el seu estimat marit...
Em va dir que es trobava sola tot i que els seus fills sempre hi van, se'm va acudir dir-li l'estupida proposta de que anés a viure a fora d'allà,al poble, o amb els fills...ella va deixar d'emocionar-se i em va dir que mai marxaria d'allà. que no volia abandonar al seu home, ho va dir amb tanta fermesa que em vaig emocionar, la fermesa que dona un amor de debó i ferm...
Em va costar molt no abraçar-la, crec que a ella li hauria encantat, però mentres ella em parlava de la seva vida amb ell, jo li acariciava el braç i me la mirava amb amor, perquè el seu amor pel que ja no hi era a la terra però seguia viu en ella, es mostrava com un mirall davant meu i qui transmet amor rep amor, és evident...quant els sentiments son ferms i certs, tot és més fàcil de que flueixi...la bondat s'encomana, igual que l'amor, que la tendresa i per mala sort, igual que la violencia o la mala llet, per això és tan important l'entorn que la vida ens regala quant naixem, o durant els primers anys...
Ara ja han passat uns mesos, ella segueix emocionant-se, tinc dubtes de si vol seguir a la terra o vol marxar en el món dels somnis dels infinits, no li preguntaré pas, perquè és d'aquella gent que un no vol que marxin mai, és senzilla, és bonica, no cal preguntar-li coses que no toquen...
L'última vegada que l'he vist m'esperava per donar-me taronges, jo li hauria dit que no em cal cap més regal, que ja me'l va entregar, perquè realment compartir l'amor amb un semi desconegut és un regal impagable...
Sóc tan feliç de que hi hagi tanta gent tan fantàstica que cada dia em costa més entendre el funcionament global de tots nosaltres...
Jo a ella, una dona que tan sols veig una vegada cada dos mesos, li dec moltíssim...ella em va mostrar el seu cor, que plorava amb aquella tristesa alegre, perquè quant un plora per algú que l'ha fet feliç és un plor net, sense deutes morals i amb una netedat que tan sols pot transmetre's d'aquesta preciosa manera...no sé com és diu, és una altra anònima més en la meva vida, però encara que ja li he dit que gràcies, perquè crec que mai hem de negar les paraules boniques que son dels altres, i que els pertanyen, segur que em quedo curt...
Els amics, la gent que estimo ho son tot per mi, tan que potser em poso el petit escut de l'indepèndencia, per poder saber caminar sol, perquè en el fons depenc molt dels altres, però un ha de treballar les seves limitacions i ara, ja fa temps, sé que sol també puc caminar, potser des del moment que aprens això, encara gaudeixes més dels amics, perquè va desapareixent la necessitat, i tan sols queda l'amor...tot i que quant un necessita també és bo saber demanar l'ajuda...ells i la part de familia que adoro son l'expressió més important de la meva vida, però aquests anònims o no tan anònims que van apareixent com a petits tresors d'instants o de moments on l'energia és preciosa, son uns complements espectaculars a la vida que un porta...
Ahir podia semblar nostàlgic, i sempre ho seré, és el meu caracter, però és que ja estic nostàlgic un dia després de viure un moment bonic, potser perquè estic viu i això realment és un privilegi es-pec-ta-cu-lar!
diumenge, 23 de març del 2014
Els detalls
Porto uns dies amb sensacions molt boniques, recuperant l'infant somiador i recordant el privilegi que m'ha donat la vida oferint-me tants moments bonics.
Ahir em va donar per mirar imatges de l'únic esport que m'ha acompanyat sempre en el recorregut de la meva vida: el ciclisme...
Ja de petit convertia el pis on viviem en un gran tour de france, i feia etapes per tots els espais amb unes fitxes del quinto que teniem i comptant els segons de diferència entre ciclista i ciclista amb un metro que feia servir la meva àvia per medir roba...després ho passava al paper i sumava i restava temps, em passava hores jugant aquest joc tan barat.
I em feia gran i no parava de mirar les etapes de les grans voltes per la televisio, em relaxava moltíssim i sempre m'acabava adormint amb les veus dels comentaristes i la fressa de l'helicòpter de fons que moltes vegades acompanyava les imatges...de pas descobria llocs que em feia il.lusió de poder-hi anar...
La bici m'ha acompanyat també com a esportista que era. Segurament era l'esport que més disfrutava i sens dubte és l'últim que el meu estat físic encara em permet fer i disfrutar...menys del que voldria, això si.
Però com les etapes ciclistes, la nostra vida es podria representar amb un símil a una gran volta per etapes.
Etapes planes, altres de pujades fermes, amb alguna que altra "pájara" que ens feia pujar molt més a poc a poc, fins arribar a dalt i baixar disfrutant de la feina ben feta. Sprints especials per arribar als llocs potser massa ràpid i contra-rellotges per ser més vàlids que els altres, dins d'aquest món de bogeria col.lectiva que a vegades portem amb tanta normalitat...
I aquests dies veure al Fignon, a l'Hinault, al Delgado, o l'Arroyo, o l'equip Reynolds, m'ha fet veure que realment em van acompanyar en els meus moments, segur que no tan com la música, que és el detonant més evident d'un recorregut vital, però és curiós que mirant etapes estiuenques del Tour, podia recordar on era i que em va passar en aquell any en concret...em vaig quedar sorprés.
Anem vivim la vida sentint amb menys o més intensitat, però moltes vegades elements externs es colen en el nostre present i aquest, quant és converteix en futur, ens fa mirar enrera i entendre que hi ha un fet important i després tot de petits detalls que adornen al nostre present.
Aquests detalls els trobo preciosos, alimenten moltíssim i a vegades t'agafen per sorpresa, com em va passar ahir.
És com un dia , que vaig entrar en una casa desconeguda i em van arribar mil records d'infància.. la dona, que em coneix pel tema feina, em va preguntar que em passava, i jo li vaig dir que la seva casa feia olor a la casa on jo vaig viure tots els meus primers anys...de sobte em van venir imatges del meu tiet corregint exàmens, el meu avi llegint al sofà, la veu del meu pare o els petons de la meva dolça àvia...la pell de gàllina i els sentiment aflorant gràcies a entrar en una casa que mai havia entrat i que va despertar mil coses dins del meu olfacte i el meu cor...
O com avui, que al costat de la meva mare, la radio m'ha regalat una cançó dels Housemartins que em va acompanyar en una nit de festa, que tot i no se una nit molt diferent a les altres, en general per mi el sortir de festa sempre ha sigut brutalment divertit i sinònim de ballar i fer el burro, m'ha fet gràcia que la cançó m'hagi obert un record nocturn que mai hi penso... i segurament d'una cançó que no la tindria si em gravés un cd amb els meus 20 hits preferits.
És bonic aquests acompanyaments que tenim al nostre caminar, posen melodia als records sonors i no sonors...com les olors...o els colors... o com el ciclisme en el meu cas...
Ahir m'emocionava mirant per internet etapes de la Vuelta o el Tour de les decàdes dels 80 i 90...
També vaig mirar més actuals, però els records s'inscriuen de debó, els més importants, a partir d'uns 15 anys de que hagin passat, es van filtrant tots i finalment queden els bons i en general, acompanyats d'aquests petits detalls que al moment ni els fem cas, suposo que és el subcoscient que fa la seva feina i que per més que tenim tota la nostra concentració fixada en un punt, el que envolta aquest punt també és molt important...
Ahir em va donar per mirar imatges de l'únic esport que m'ha acompanyat sempre en el recorregut de la meva vida: el ciclisme...
Ja de petit convertia el pis on viviem en un gran tour de france, i feia etapes per tots els espais amb unes fitxes del quinto que teniem i comptant els segons de diferència entre ciclista i ciclista amb un metro que feia servir la meva àvia per medir roba...després ho passava al paper i sumava i restava temps, em passava hores jugant aquest joc tan barat.
I em feia gran i no parava de mirar les etapes de les grans voltes per la televisio, em relaxava moltíssim i sempre m'acabava adormint amb les veus dels comentaristes i la fressa de l'helicòpter de fons que moltes vegades acompanyava les imatges...de pas descobria llocs que em feia il.lusió de poder-hi anar...
La bici m'ha acompanyat també com a esportista que era. Segurament era l'esport que més disfrutava i sens dubte és l'últim que el meu estat físic encara em permet fer i disfrutar...menys del que voldria, això si.
Però com les etapes ciclistes, la nostra vida es podria representar amb un símil a una gran volta per etapes.
Etapes planes, altres de pujades fermes, amb alguna que altra "pájara" que ens feia pujar molt més a poc a poc, fins arribar a dalt i baixar disfrutant de la feina ben feta. Sprints especials per arribar als llocs potser massa ràpid i contra-rellotges per ser més vàlids que els altres, dins d'aquest món de bogeria col.lectiva que a vegades portem amb tanta normalitat...
I aquests dies veure al Fignon, a l'Hinault, al Delgado, o l'Arroyo, o l'equip Reynolds, m'ha fet veure que realment em van acompanyar en els meus moments, segur que no tan com la música, que és el detonant més evident d'un recorregut vital, però és curiós que mirant etapes estiuenques del Tour, podia recordar on era i que em va passar en aquell any en concret...em vaig quedar sorprés.
Anem vivim la vida sentint amb menys o més intensitat, però moltes vegades elements externs es colen en el nostre present i aquest, quant és converteix en futur, ens fa mirar enrera i entendre que hi ha un fet important i després tot de petits detalls que adornen al nostre present.
Aquests detalls els trobo preciosos, alimenten moltíssim i a vegades t'agafen per sorpresa, com em va passar ahir.
És com un dia , que vaig entrar en una casa desconeguda i em van arribar mil records d'infància.. la dona, que em coneix pel tema feina, em va preguntar que em passava, i jo li vaig dir que la seva casa feia olor a la casa on jo vaig viure tots els meus primers anys...de sobte em van venir imatges del meu tiet corregint exàmens, el meu avi llegint al sofà, la veu del meu pare o els petons de la meva dolça àvia...la pell de gàllina i els sentiment aflorant gràcies a entrar en una casa que mai havia entrat i que va despertar mil coses dins del meu olfacte i el meu cor...
O com avui, que al costat de la meva mare, la radio m'ha regalat una cançó dels Housemartins que em va acompanyar en una nit de festa, que tot i no se una nit molt diferent a les altres, en general per mi el sortir de festa sempre ha sigut brutalment divertit i sinònim de ballar i fer el burro, m'ha fet gràcia que la cançó m'hagi obert un record nocturn que mai hi penso... i segurament d'una cançó que no la tindria si em gravés un cd amb els meus 20 hits preferits.
És bonic aquests acompanyaments que tenim al nostre caminar, posen melodia als records sonors i no sonors...com les olors...o els colors... o com el ciclisme en el meu cas...
Ahir m'emocionava mirant per internet etapes de la Vuelta o el Tour de les decàdes dels 80 i 90...
També vaig mirar més actuals, però els records s'inscriuen de debó, els més importants, a partir d'uns 15 anys de que hagin passat, es van filtrant tots i finalment queden els bons i en general, acompanyats d'aquests petits detalls que al moment ni els fem cas, suposo que és el subcoscient que fa la seva feina i que per més que tenim tota la nostra concentració fixada en un punt, el que envolta aquest punt també és molt important...
dissabte, 15 de març del 2014
Internet i els infants ( més reflexions)
No podria assegurar que a tots els pares ens passa.
El fet comença quant cumpleixen 10 o 11 anyets, en aquella edat que els de la meva generació jugavem a jocs d'infants.
En aquell moment comença la presió de saber quant és el moment indicat per obrir aquest gegant món sense filtres que és Internet als nostres fills, és complicat trobar l'equilibri entre el que penses que és el millor per ells, saber que la realitat que existeix és aquesta i el control que has de portar dels seus moviments cibernètics.
Una de les coses que em costa més com a pare és decidir... acostumat a la meva indepèndencia que porto a sobre desde fa ja molts anys, intentant recordar una adolescència on mai vaig posar un mur entre els meus pares i jo, on tot es reduia a la confiança sense renegar de l'espai vital de cadascú.
Les noves tecnologíes son sens dubte el gran "enemic" de la nostra educació, és entregar un món infinit i sense cap mena de control a uns nens que llluiten per deixar enrera l'infantesa...si li sumem que la nostra societat s'encaparra a fer-los crèixer reduint l'edat d'entrada a l'institut, tot es complica una mica més...
Quant passes a l'institut entres en la lluita constant de demostrar que ets gran, i ser gran en aquestes edats és volguer demostrar que vas a la teva, que pots tú solet tirar endavant i que si jugues alguna cosa infantil o mires una pel.lícula de dibuixos no cal fer-ne propaganda...crec recordar que a nosaltres també ens va passar, és lògic que faci il.lusió fer-se gran...
I com adult, intentes compendre la nova situació en la qual s'han establert. Busques un equilibri entre el control i el deixar fer , però desde lluny ho mires tot, i quant entrem en les noves tecnologies, no hi ha res que puguis mirar realment, mentres tú estàs buscant en l'infinit per on para el teu fill, ell potser està just a l'altre cantó, i costa de trobar i acabes perdent el rastre, i tot a dos metres de distancia real entre els dos.
No m'agrada jutjar sense viure les coses, ara que ho estic visquent entenc que internet i tot el que representa hauria de portar la mateixa etiqueta que porta un paquet de tabac, mostrant els efectes nocius que pot provocar... però igual que si fumes és difícil educar des d'un mal exemple, escrivint en aquest blog treu credibilitat al que jo vull mostrar...
Recordo a la reunió de l'institut, a la primera que vaig assistir com a pare altre vegada novell, quant la directora del centre ens va dir que el màxim enemic actual per l'educació, a part del Wert, és les xarxes socials...em va fer pensar molt i molt...
De fet legalment cap nen de 10,11 o 12 anys,( no tinc clar on comença l'edat legal), no podria tenir facebook, però com ja és habitual en la nostra societat, aquest fet ens el passem pel forro... potser els pares ho hauriem de denunciar, no ho sé, tampoc et pots posar de cul i negar-lis el que tots fan, podries jugar al fet de ser diferent i a demostrar que perquè tothom faci una cosa no ho has de fer tú, però això en aquestes edats, que el que més volen es sentir-se integrats, és com absurd i una lluita perduda, la pots allargar, però la perderàs segur...o només en un cas entre mil el nen voldrà ser diferent i estar al marge de les modes.
Jo vaig absolutament perdut en aquest tema, i més sapiguent que encara que ja tinc una edat, em prenc les xarxes socials e internet com una cosa habitual en la meva vida, però sempre des d'un punt de vista positiu, vull dir que controlo les xarxes, no son elles que manen sobre mi. Tinc clar la relativitat de tot plegat, i també tinc clar que si en la realitat moltes coses son efímeres, dins del gran univers cibernètic tot ho és encara més... la frase que escrigui avui en el face demà ningú recordarà el significat, en canvi un cafè amb un gran amic, sens dubte que perdura molt més en la teva vida, i fins i tot moltes coses d'aquell instant mai marxen...
Al facebook la gent escriu la seva positivitat en general, mostra la cara més vital, el marketing d'un mateix, el que fa, com surt els caps de setmana, l'alegria de conviure amb familia o individualment, però això ho llegeixen els nostres infants, que a vegades penso que es poden imaginar que la vida és això...
Si jo miro el facebook i als meus 300 amics (cibernètics), podria assegurar que la crisis no ha arribat a cap dels 300, per sort amb molts tinc contacte i se la realitat, però potser internet ens allunya en molts casos de la realitat, tot i que no nego que també és en molts altres casos, un motiu per conèixer encara millor la realitat, vull dir que res és negatiu ni positiu, simplement és el servei que li donem...
Recordo quant van sortir els telefons mòbils, hi havia molta gent que criticava el nou invent, jo el primer, i han passat els anys i ja és una cosa tan habitual com indiscutible en la nostra vida i jo, que havia renegat de l'invent, també ho tinc assimilat...
L'altre dia estava a casa d'uns amics i vaig fer una foto, amb el mòbil clar, de les nou persones que estaven allà, infants i adults...ja sé que va ser un moment, com si tots ens prenguessim sempre un "kit-kat" perquè tenim necessitat de desconnectar de la companyia que gaudim i poder connectar amb l'univers a través dels nostres aparells, i en aquell moment tots nou estaven desconnectats de la realitat i estaven parlant amb un aparell, ei i jo el primer, ja que captava l'imatge a l'instant...per sort el meu mòbil mai l'he volgut sincronitzar amb les xarxes socials, cadascú sap les seves limitacions i fins on pot arribar i no vull que la feina o la meva vida es distorsioni per aquest fet...
Vaig pensar que si arribo a estar sincronitzat jo hauria sigut el primer a penjar una foto segurament amb un comentari "crític" de com hem arribat a mal comunicar-nos a vegades, i dic això, perquè si ho hagués fet mostraria l'inconsciencia d'algú que critica una cosa que està fent exactament el que provoca la crítica, i coi, soc adult, i tot i així , se m'escapa de les mans tot plegat en molts casos...
Si estem prenent el sol, fem una foto per dir a tothom que estem prenent el sol, que no dic que sigui negatiu, tan sols que així és com funcionem...
Doncs tot això ho tenen en les seves mans els nostres infants, no sé pas si és bó o dolent, però el que si tinc clar és que és un món molt gran, i segurament molt mes confús que pendre un refresc amb un amic o conèixer algú cara a cara.
El fet comença quant cumpleixen 10 o 11 anyets, en aquella edat que els de la meva generació jugavem a jocs d'infants.
En aquell moment comença la presió de saber quant és el moment indicat per obrir aquest gegant món sense filtres que és Internet als nostres fills, és complicat trobar l'equilibri entre el que penses que és el millor per ells, saber que la realitat que existeix és aquesta i el control que has de portar dels seus moviments cibernètics.
Una de les coses que em costa més com a pare és decidir... acostumat a la meva indepèndencia que porto a sobre desde fa ja molts anys, intentant recordar una adolescència on mai vaig posar un mur entre els meus pares i jo, on tot es reduia a la confiança sense renegar de l'espai vital de cadascú.
Les noves tecnologíes son sens dubte el gran "enemic" de la nostra educació, és entregar un món infinit i sense cap mena de control a uns nens que llluiten per deixar enrera l'infantesa...si li sumem que la nostra societat s'encaparra a fer-los crèixer reduint l'edat d'entrada a l'institut, tot es complica una mica més...
Quant passes a l'institut entres en la lluita constant de demostrar que ets gran, i ser gran en aquestes edats és volguer demostrar que vas a la teva, que pots tú solet tirar endavant i que si jugues alguna cosa infantil o mires una pel.lícula de dibuixos no cal fer-ne propaganda...crec recordar que a nosaltres també ens va passar, és lògic que faci il.lusió fer-se gran...
I com adult, intentes compendre la nova situació en la qual s'han establert. Busques un equilibri entre el control i el deixar fer , però desde lluny ho mires tot, i quant entrem en les noves tecnologies, no hi ha res que puguis mirar realment, mentres tú estàs buscant en l'infinit per on para el teu fill, ell potser està just a l'altre cantó, i costa de trobar i acabes perdent el rastre, i tot a dos metres de distancia real entre els dos.
No m'agrada jutjar sense viure les coses, ara que ho estic visquent entenc que internet i tot el que representa hauria de portar la mateixa etiqueta que porta un paquet de tabac, mostrant els efectes nocius que pot provocar... però igual que si fumes és difícil educar des d'un mal exemple, escrivint en aquest blog treu credibilitat al que jo vull mostrar...
Recordo a la reunió de l'institut, a la primera que vaig assistir com a pare altre vegada novell, quant la directora del centre ens va dir que el màxim enemic actual per l'educació, a part del Wert, és les xarxes socials...em va fer pensar molt i molt...
De fet legalment cap nen de 10,11 o 12 anys,( no tinc clar on comença l'edat legal), no podria tenir facebook, però com ja és habitual en la nostra societat, aquest fet ens el passem pel forro... potser els pares ho hauriem de denunciar, no ho sé, tampoc et pots posar de cul i negar-lis el que tots fan, podries jugar al fet de ser diferent i a demostrar que perquè tothom faci una cosa no ho has de fer tú, però això en aquestes edats, que el que més volen es sentir-se integrats, és com absurd i una lluita perduda, la pots allargar, però la perderàs segur...o només en un cas entre mil el nen voldrà ser diferent i estar al marge de les modes.
Jo vaig absolutament perdut en aquest tema, i més sapiguent que encara que ja tinc una edat, em prenc les xarxes socials e internet com una cosa habitual en la meva vida, però sempre des d'un punt de vista positiu, vull dir que controlo les xarxes, no son elles que manen sobre mi. Tinc clar la relativitat de tot plegat, i també tinc clar que si en la realitat moltes coses son efímeres, dins del gran univers cibernètic tot ho és encara més... la frase que escrigui avui en el face demà ningú recordarà el significat, en canvi un cafè amb un gran amic, sens dubte que perdura molt més en la teva vida, i fins i tot moltes coses d'aquell instant mai marxen...
Al facebook la gent escriu la seva positivitat en general, mostra la cara més vital, el marketing d'un mateix, el que fa, com surt els caps de setmana, l'alegria de conviure amb familia o individualment, però això ho llegeixen els nostres infants, que a vegades penso que es poden imaginar que la vida és això...
Si jo miro el facebook i als meus 300 amics (cibernètics), podria assegurar que la crisis no ha arribat a cap dels 300, per sort amb molts tinc contacte i se la realitat, però potser internet ens allunya en molts casos de la realitat, tot i que no nego que també és en molts altres casos, un motiu per conèixer encara millor la realitat, vull dir que res és negatiu ni positiu, simplement és el servei que li donem...
Recordo quant van sortir els telefons mòbils, hi havia molta gent que criticava el nou invent, jo el primer, i han passat els anys i ja és una cosa tan habitual com indiscutible en la nostra vida i jo, que havia renegat de l'invent, també ho tinc assimilat...
L'altre dia estava a casa d'uns amics i vaig fer una foto, amb el mòbil clar, de les nou persones que estaven allà, infants i adults...ja sé que va ser un moment, com si tots ens prenguessim sempre un "kit-kat" perquè tenim necessitat de desconnectar de la companyia que gaudim i poder connectar amb l'univers a través dels nostres aparells, i en aquell moment tots nou estaven desconnectats de la realitat i estaven parlant amb un aparell, ei i jo el primer, ja que captava l'imatge a l'instant...per sort el meu mòbil mai l'he volgut sincronitzar amb les xarxes socials, cadascú sap les seves limitacions i fins on pot arribar i no vull que la feina o la meva vida es distorsioni per aquest fet...
Vaig pensar que si arribo a estar sincronitzat jo hauria sigut el primer a penjar una foto segurament amb un comentari "crític" de com hem arribat a mal comunicar-nos a vegades, i dic això, perquè si ho hagués fet mostraria l'inconsciencia d'algú que critica una cosa que està fent exactament el que provoca la crítica, i coi, soc adult, i tot i així , se m'escapa de les mans tot plegat en molts casos...
Si estem prenent el sol, fem una foto per dir a tothom que estem prenent el sol, que no dic que sigui negatiu, tan sols que així és com funcionem...
Doncs tot això ho tenen en les seves mans els nostres infants, no sé pas si és bó o dolent, però el que si tinc clar és que és un món molt gran, i segurament molt mes confús que pendre un refresc amb un amic o conèixer algú cara a cara.
dimecres, 12 de març del 2014
Aprenentatge
Tothom es treballa les coses com vol o com pot.
Després d'un dia d'atabalament i de mirar-me massa el melíc, que malament que va mirar-lo gaire, he observat enfora...una de les diferencies de les meves baixades actuals a les de fa uns quants anys és que no duren gaire, i crec que la principal raó és que mai em sento màrtir de res, vull dir que moltes vegades esperem l'estàtua de màrtir, com si això ens disculpés de les coses que ens passen ( les dolentes, s'entén) i finalment la majòria de coses son responsabilitat nostra, almenys la manera de pendre'ns el que ens arriba.
Avui he escoltat com sempre a la natura, al seu silenci, això sempre em resulta positiu, curiós que la fressa al mig del bosc sona a silenci, m'agrada aquesta sensació...i després als humans: a la gent que crea, als creatius, els que formen d'ells mateixos una vida pròpia, amb mil influencies, segur que si, però agafant d'aquí i d'allà per formar el propi camí...
El Joan, una persona agradable, que ja fa temps va deixar la feina perquè pateix de Parkinson, tot i així cada dia va a la casa a cuidar-la, perquè la seva vida està al camp i en la guitarra, que la toca com els àngels, encara en dia d'avui la pot tocar...de fet em va regalar un cd preciós...
Hem conversat, és aquell tipus de gent que aprens cada dia que el veus, n'hi ha moltíssima, i segurament aprens d'ells perquè ells viuen en un continu aprenentatge...m'agrada el seu optimisme, la seva bondat i el gran sentit de l'humor.
I és aquí on noto la diferència, i sense ser ni superb ni pecar de res, perquè jo no sé en quin grup estaria, però just en aquest punt noto la diferència.
Hi ha gent que és passa molta part de la seva vida intentant trobar un camí, segurament la gran majòria ho fem, la forma d'aconseguir-ho és molt diferent en molts casos i pot ser igual de vàlida, però quant ets espectador de l'aprenentatge dels altres te n'adones que tú aprens molt més d'uns que dels altres, és evident que adaptem tots l'aprenentatge al que som. lògic...fa gràcia, és com si ens anessim ajudant uns als altres i segurament és així.
Hi ha gent que s'empapa de literatura, de lletres d'auto-ajuda, de best-sellers per aconseguir la serenor interna, son d'aprenentatge acadèmic, son meticulosos i segueixen al peu de la lletra les coses, com una petita religió, o gran religió, però sense cap mena d'imposició envers els altres, tot i que també m'ho he trobat en algún cas...
No puc dir que sigui vàlid o no, perquè no és l'opció que m'interessa, perquè es basa molt en idealitzar teories, en portar a la pràctica tan sols aquelles teories, i a vegades, pel que jo he observat, pot tancar una mica la ment i sobretot, pot provocar posar tot el pes de la teva vida a tan sols una idea o un ideal, i sempre penso que hi ha un perill, perquè dependre de tan sols una cosa sempre és perillós...
A mi m'agraden els que bifurquen les seves necessitats espirituals, aquells que aparentment sembla que tinguin milions d'ideals a dins seu, que han picotejat d'aqui i d'allà per construir un propi caminar, sense gaires normes, sense gaires formes, simplement han anat endavant i enderrera i s'han equivocat moltíssim...dubten molt, fins i tot del que mes creuen, no diuen frases lapidaries i ni tan sols contundents, encara que molts son absolutament rígids amb les injustícies i estafes...jo els escolto embobat, avui n'he trobat tres, en joan, que és un cor que parla, una persona excel.lent per les paraules i pels fets, i el que és millor, totes les coses bones que ha fet mai me las ha dit ell, i això encara l'honra més... després a un que em parlava del seu somni, de fet no me'n parlava tan sols, si no que me'l mostrava, un home que està construint un catamarà al mig de Castellfollit de la Roca, com que té una baixa laboral definitiva per malaltia i no té diners, el va construint ell, dins del patí de casa seva...encara recordo el dia que em va dir que m'ensenyaria el vaixell i jo que em creia que era de miniatura, i era gegant! tan com per anar-hi a viure quant estigui acabat... si la malaltia li permet ho farà, perquè li veig en els ulls, i perquè en el seu cas si que focalitza tota la seva vida a un petit gran somni, però depen d'ell i del temps que li regali el destí...he fet fotos mentres l'escoltava fascinat...ja va viure al mar molt de temps, i vol tornar-hi...
Passades unes quantes passes m'he trobat al "cubano", així l'anomeno jo, perquè està casat amb una cubana i parla un català encubanat, està enamorat de com viuen allà, crec que és més cubà que d'aquí, i és un personatge, d'aquells que t'explica el que viu amb una passió que sembla que siguin coses impresionants totes las que fa, és la forma de dir-ho, em ve de gust seguir-lo...
Son tres persones totalment diferents, les tres m'aporten coses, i bones, m'agrada trobar-los, tot i que tinc debilitat pel Joan, perquè és d'aquella gent que te'l menjaries a abraçades i perquè tenim un gran feeling, ja hem quedat unes quantes vegades i és fantàstic compartir amb ell...
Els aprenentatges son a tots els racons, i n'hi han tants que val la pena obrir les portes, empapar-te, filtrar-ho evidentment dins del teu intern i quedar-te bocinets de tants mestres...no son els més importants de la meva vida, està clar, però son bocinets que impregnen el meu ser d'ells..
Després d'un dia d'atabalament i de mirar-me massa el melíc, que malament que va mirar-lo gaire, he observat enfora...una de les diferencies de les meves baixades actuals a les de fa uns quants anys és que no duren gaire, i crec que la principal raó és que mai em sento màrtir de res, vull dir que moltes vegades esperem l'estàtua de màrtir, com si això ens disculpés de les coses que ens passen ( les dolentes, s'entén) i finalment la majòria de coses son responsabilitat nostra, almenys la manera de pendre'ns el que ens arriba.
Avui he escoltat com sempre a la natura, al seu silenci, això sempre em resulta positiu, curiós que la fressa al mig del bosc sona a silenci, m'agrada aquesta sensació...i després als humans: a la gent que crea, als creatius, els que formen d'ells mateixos una vida pròpia, amb mil influencies, segur que si, però agafant d'aquí i d'allà per formar el propi camí...
El Joan, una persona agradable, que ja fa temps va deixar la feina perquè pateix de Parkinson, tot i així cada dia va a la casa a cuidar-la, perquè la seva vida està al camp i en la guitarra, que la toca com els àngels, encara en dia d'avui la pot tocar...de fet em va regalar un cd preciós...
Hem conversat, és aquell tipus de gent que aprens cada dia que el veus, n'hi ha moltíssima, i segurament aprens d'ells perquè ells viuen en un continu aprenentatge...m'agrada el seu optimisme, la seva bondat i el gran sentit de l'humor.
I és aquí on noto la diferència, i sense ser ni superb ni pecar de res, perquè jo no sé en quin grup estaria, però just en aquest punt noto la diferència.
Hi ha gent que és passa molta part de la seva vida intentant trobar un camí, segurament la gran majòria ho fem, la forma d'aconseguir-ho és molt diferent en molts casos i pot ser igual de vàlida, però quant ets espectador de l'aprenentatge dels altres te n'adones que tú aprens molt més d'uns que dels altres, és evident que adaptem tots l'aprenentatge al que som. lògic...fa gràcia, és com si ens anessim ajudant uns als altres i segurament és així.
Hi ha gent que s'empapa de literatura, de lletres d'auto-ajuda, de best-sellers per aconseguir la serenor interna, son d'aprenentatge acadèmic, son meticulosos i segueixen al peu de la lletra les coses, com una petita religió, o gran religió, però sense cap mena d'imposició envers els altres, tot i que també m'ho he trobat en algún cas...
No puc dir que sigui vàlid o no, perquè no és l'opció que m'interessa, perquè es basa molt en idealitzar teories, en portar a la pràctica tan sols aquelles teories, i a vegades, pel que jo he observat, pot tancar una mica la ment i sobretot, pot provocar posar tot el pes de la teva vida a tan sols una idea o un ideal, i sempre penso que hi ha un perill, perquè dependre de tan sols una cosa sempre és perillós...
A mi m'agraden els que bifurquen les seves necessitats espirituals, aquells que aparentment sembla que tinguin milions d'ideals a dins seu, que han picotejat d'aqui i d'allà per construir un propi caminar, sense gaires normes, sense gaires formes, simplement han anat endavant i enderrera i s'han equivocat moltíssim...dubten molt, fins i tot del que mes creuen, no diuen frases lapidaries i ni tan sols contundents, encara que molts son absolutament rígids amb les injustícies i estafes...jo els escolto embobat, avui n'he trobat tres, en joan, que és un cor que parla, una persona excel.lent per les paraules i pels fets, i el que és millor, totes les coses bones que ha fet mai me las ha dit ell, i això encara l'honra més... després a un que em parlava del seu somni, de fet no me'n parlava tan sols, si no que me'l mostrava, un home que està construint un catamarà al mig de Castellfollit de la Roca, com que té una baixa laboral definitiva per malaltia i no té diners, el va construint ell, dins del patí de casa seva...encara recordo el dia que em va dir que m'ensenyaria el vaixell i jo que em creia que era de miniatura, i era gegant! tan com per anar-hi a viure quant estigui acabat... si la malaltia li permet ho farà, perquè li veig en els ulls, i perquè en el seu cas si que focalitza tota la seva vida a un petit gran somni, però depen d'ell i del temps que li regali el destí...he fet fotos mentres l'escoltava fascinat...ja va viure al mar molt de temps, i vol tornar-hi...
Passades unes quantes passes m'he trobat al "cubano", així l'anomeno jo, perquè està casat amb una cubana i parla un català encubanat, està enamorat de com viuen allà, crec que és més cubà que d'aquí, i és un personatge, d'aquells que t'explica el que viu amb una passió que sembla que siguin coses impresionants totes las que fa, és la forma de dir-ho, em ve de gust seguir-lo...
Son tres persones totalment diferents, les tres m'aporten coses, i bones, m'agrada trobar-los, tot i que tinc debilitat pel Joan, perquè és d'aquella gent que te'l menjaries a abraçades i perquè tenim un gran feeling, ja hem quedat unes quantes vegades i és fantàstic compartir amb ell...
Els aprenentatges son a tots els racons, i n'hi han tants que val la pena obrir les portes, empapar-te, filtrar-ho evidentment dins del teu intern i quedar-te bocinets de tants mestres...no son els més importants de la meva vida, està clar, però son bocinets que impregnen el meu ser d'ells..
dimarts, 11 de març del 2014
Fallar
Hi han dies que son tristos, fins i tot encara que el resultat final m'hauria de complaure, però son dies d'aquells que te n'adones que res depen de tú i no saps si lluitar o deixar-te portar...a veure a on et porta el vent...
Intentes mirar les teves passes del present, sense mirar enrera, no val la pena, ja que no existeix, intentes pensar que moltes coses no depenen de tú, però tampoc et consola això, simplement et converteixes en un espectador actiu del que t'està passant en un sol dia...res depen de tú però et toca actuar.
Finalment em resisteixo a pensar que no depen res de mi, ni que sigui per un dia, no vull acceptar-ho, sé que tinc coses a fer, però quant et venen tres o quatre coses de sobte, costen de digerir al primer instant...
Son emocionals, per tant entenc que finalment dependrant molt de mi, però avui em toca assimilar i pensar que és el millor per mi i sobretot pels altres...i en això si que he reflexionat molt...
Segurament tinc alguna virtut, suposo que si, i fins i tot potser més d'una...ahir un empresari em deia que no estava aprofitat, que jo valia més, i no és cert, perquè professionalment ja he tingut mil oportunitats i finalment he retornat on sóc, que si no fos pels meus dolors articulars, és una feina que em dona moltíssim...suposo que si penso que aquesta és la meva gran virtut és que no dec tenir un gran dia, però he pensat que sempre he tingut la sensació que fallo a la gent, no sé, he rebut moltíssimes bronques pels meus actes, això vol dir que dec haver errat força o decepcionat a força gent, i he escoltat mil vegades allò de que "l'Alex és així", aquella frase que em perdona perquè sóc així, per res més.
Vaig al metge perquè porto anys amb dolors, no puc anar a teràpies alternatives, son cares, i em diu la gran solució és deixar la feina, porto anys escoltant això, però és que potser tan sols serveixo per això, no ho sé, com li vaig dir a l'empresari " a mi si em pagues 2000 euros al mes per no fer res, t'ho faré perfecte", sóc capaç de no fer res, però en canvi tinc una responsabilitat laboral fora del normal, no paro, encara que els genolls cada dia em deixin menys caminar o pujar una escala, jo no paro, mai paro de treballar i fent més hores de les que el contracte firmat indica....
Però el meu problema és que sempre tinc la sensació que fallo a la gent i no sé com treure aquest sentiment de dins, em sento en deute amb tothom, com si tothom hagués fet coses per mi i jo mai per ningú, és un sentiment que marxa però sempre torna, és un sentiment extrany, que els meus millors amics el deuen haver escoltat moltes vegades...
Sens dubte això em fa actuar amb por amb la gent nova que entra en la meva vida, com si posés un límit a tot, com si no vulgués decepcionar, com si esperés que arribi la decepció per part de l'altre i aleshores hagi d'escoltar el meu dolent comportament...
Fins i tot, me n'adono, que quant sóc un espectador actiu d'un fet, vull dir que he d'actuar però jo no sóc el protagonista del fet, sento que el que està passant és responsabilitat meva, i pateixo pels protagonistes autèntics de l'història...
Avui és d'aquells dies que no puc controlar les meves passes, dins de l'aparent disbauxa que pot oferir el meu personatge, que no la persona, sempre intento controlar-ho tot, absolutament tot, i sobretot la meva sensibilitat, que és aquella gran virtut que un ha de controlar, ja sabem que tota virtut, quant s'extrema massa, pot ser un gran defecte i se't pot girar en contra...
Jo no sóc patidor, sóc hiper patidor, tan que fins i tot en una tonteria com que tinc un amic menys al facebook, penso que he fet alguna cosa mal feta, ni tan sols m'entra al cervell la possibilitat de que s'hagi esborrat de la xarxa social...no vol dir que el busqui, a veure qui ha sigut o controli cada dia els amics virtuals que tinc, però hi penso i el més important és que m'afecta...
Quant tinc un dia aixi, extrany, incontrolat, el contrast se'm fa dolorós, quant escolto pel carrer que sóc un bon tiu o m'escriu algú dient que sóc una persona especial, em sento com una petita estafa humana, i és una sensació extranya que a vegades no sé ni com explicar...
Per sort, mica en mica, tots aquests pensament m'arriben molt menys que abans, segur que el meu dolor físic, que comença a ser etern, doncs m'afecta, surto amb un bon somriure però en general , al cap de tres o quatre hores, ja tot és dolor, segueixo amb el somriure davant de la gent, però paro d'amagat en els racons intentant apretar els punts del dolor, un dolor que és molt intens i que tan sols entenc com és d'empipador quant no el tinc, perquè aleshores és gloria tot el dia...
I desde que vaig pendre l'antibiòtic no paro de tenir mal als ossos, i em fot, i em fot molt, i si a sobre la vida em dona algunes coses que no hi comptava, i que he de pensar, doncs m'estanco una mica en el present...
Demà serà un altre dia, ja res em dura com abans, el meu estat d'ànim, en general, és molt bó i ja fa temps que em sento serè i tranquil, però un amic, un gran amic em va dir un dia que explicar les debilitats és un simbol de fortalesa, és com dir que aixì sóc jo també ... tot i que tots intentem vendre un producte i si pot ser un bon producte, està bé també posar les limitacions i els teus moments més dèbils sense por, també son part de nosaltres...
Per sort avui estic trist per motius reals, vull dir que no m'invento res, començant pel dolor físic i acabant per dos fets emocionals que em toquen de ple al cor...
Demà tot serà diferent, per sort tot sempre és diferent cada dia, potser seguirà el dolor, de fet estic tota l'estona suplicant a no se qui que demà em dongui un dia sense dolor, però segur que el color serà diferent...
Com sempre intento treure la part positiva de tot plegat, i aquesta és que feia molt que no tenia un dia així...tot i així , com sempre, hi ha gent que estimo i que no em trec del cap, i que ja no hi son, i avui aquesta perdua la sento més que mai...gent que per cert, els he fallat.
Haig de dir que la sensibilitat tampoc m'ha ajudat, llegir dues notíces m'ha fet mal i dolor, però quant tinc el dia així, fins i tot em sento culpable per sentir-me culpable i queixar-me després de revisar coses molt més greus que les meves...
Intentes mirar les teves passes del present, sense mirar enrera, no val la pena, ja que no existeix, intentes pensar que moltes coses no depenen de tú, però tampoc et consola això, simplement et converteixes en un espectador actiu del que t'està passant en un sol dia...res depen de tú però et toca actuar.
Finalment em resisteixo a pensar que no depen res de mi, ni que sigui per un dia, no vull acceptar-ho, sé que tinc coses a fer, però quant et venen tres o quatre coses de sobte, costen de digerir al primer instant...
Son emocionals, per tant entenc que finalment dependrant molt de mi, però avui em toca assimilar i pensar que és el millor per mi i sobretot pels altres...i en això si que he reflexionat molt...
Segurament tinc alguna virtut, suposo que si, i fins i tot potser més d'una...ahir un empresari em deia que no estava aprofitat, que jo valia més, i no és cert, perquè professionalment ja he tingut mil oportunitats i finalment he retornat on sóc, que si no fos pels meus dolors articulars, és una feina que em dona moltíssim...suposo que si penso que aquesta és la meva gran virtut és que no dec tenir un gran dia, però he pensat que sempre he tingut la sensació que fallo a la gent, no sé, he rebut moltíssimes bronques pels meus actes, això vol dir que dec haver errat força o decepcionat a força gent, i he escoltat mil vegades allò de que "l'Alex és així", aquella frase que em perdona perquè sóc així, per res més.
Vaig al metge perquè porto anys amb dolors, no puc anar a teràpies alternatives, son cares, i em diu la gran solució és deixar la feina, porto anys escoltant això, però és que potser tan sols serveixo per això, no ho sé, com li vaig dir a l'empresari " a mi si em pagues 2000 euros al mes per no fer res, t'ho faré perfecte", sóc capaç de no fer res, però en canvi tinc una responsabilitat laboral fora del normal, no paro, encara que els genolls cada dia em deixin menys caminar o pujar una escala, jo no paro, mai paro de treballar i fent més hores de les que el contracte firmat indica....
Però el meu problema és que sempre tinc la sensació que fallo a la gent i no sé com treure aquest sentiment de dins, em sento en deute amb tothom, com si tothom hagués fet coses per mi i jo mai per ningú, és un sentiment que marxa però sempre torna, és un sentiment extrany, que els meus millors amics el deuen haver escoltat moltes vegades...
Sens dubte això em fa actuar amb por amb la gent nova que entra en la meva vida, com si posés un límit a tot, com si no vulgués decepcionar, com si esperés que arribi la decepció per part de l'altre i aleshores hagi d'escoltar el meu dolent comportament...
Fins i tot, me n'adono, que quant sóc un espectador actiu d'un fet, vull dir que he d'actuar però jo no sóc el protagonista del fet, sento que el que està passant és responsabilitat meva, i pateixo pels protagonistes autèntics de l'història...
Avui és d'aquells dies que no puc controlar les meves passes, dins de l'aparent disbauxa que pot oferir el meu personatge, que no la persona, sempre intento controlar-ho tot, absolutament tot, i sobretot la meva sensibilitat, que és aquella gran virtut que un ha de controlar, ja sabem que tota virtut, quant s'extrema massa, pot ser un gran defecte i se't pot girar en contra...
Jo no sóc patidor, sóc hiper patidor, tan que fins i tot en una tonteria com que tinc un amic menys al facebook, penso que he fet alguna cosa mal feta, ni tan sols m'entra al cervell la possibilitat de que s'hagi esborrat de la xarxa social...no vol dir que el busqui, a veure qui ha sigut o controli cada dia els amics virtuals que tinc, però hi penso i el més important és que m'afecta...
Quant tinc un dia aixi, extrany, incontrolat, el contrast se'm fa dolorós, quant escolto pel carrer que sóc un bon tiu o m'escriu algú dient que sóc una persona especial, em sento com una petita estafa humana, i és una sensació extranya que a vegades no sé ni com explicar...
Per sort, mica en mica, tots aquests pensament m'arriben molt menys que abans, segur que el meu dolor físic, que comença a ser etern, doncs m'afecta, surto amb un bon somriure però en general , al cap de tres o quatre hores, ja tot és dolor, segueixo amb el somriure davant de la gent, però paro d'amagat en els racons intentant apretar els punts del dolor, un dolor que és molt intens i que tan sols entenc com és d'empipador quant no el tinc, perquè aleshores és gloria tot el dia...
I desde que vaig pendre l'antibiòtic no paro de tenir mal als ossos, i em fot, i em fot molt, i si a sobre la vida em dona algunes coses que no hi comptava, i que he de pensar, doncs m'estanco una mica en el present...
Demà serà un altre dia, ja res em dura com abans, el meu estat d'ànim, en general, és molt bó i ja fa temps que em sento serè i tranquil, però un amic, un gran amic em va dir un dia que explicar les debilitats és un simbol de fortalesa, és com dir que aixì sóc jo també ... tot i que tots intentem vendre un producte i si pot ser un bon producte, està bé també posar les limitacions i els teus moments més dèbils sense por, també son part de nosaltres...
Per sort avui estic trist per motius reals, vull dir que no m'invento res, començant pel dolor físic i acabant per dos fets emocionals que em toquen de ple al cor...
Demà tot serà diferent, per sort tot sempre és diferent cada dia, potser seguirà el dolor, de fet estic tota l'estona suplicant a no se qui que demà em dongui un dia sense dolor, però segur que el color serà diferent...
Com sempre intento treure la part positiva de tot plegat, i aquesta és que feia molt que no tenia un dia així...tot i així , com sempre, hi ha gent que estimo i que no em trec del cap, i que ja no hi son, i avui aquesta perdua la sento més que mai...gent que per cert, els he fallat.
Haig de dir que la sensibilitat tampoc m'ha ajudat, llegir dues notíces m'ha fet mal i dolor, però quant tinc el dia així, fins i tot em sento culpable per sentir-me culpable i queixar-me després de revisar coses molt més greus que les meves...
dissabte, 8 de març del 2014
La notícia de Matadepera
M'he despertat i la primea notícia que he llegit ha sigut que un home apunyala a dues dones a Matadepera i després s'ha fet un tall al coll i ha mort desangrat al carrer.
El Nanu, un personatge molt conegut al poble, ha sigut el trist protagonista de tal animalada.
He anat enrera, sense haver d'apretar molt les neurones dels records, i m'ha fet pensar força...
Primer m'han vingut imatges d'ell, una de molt típica, i parlo de fa molts d'anys, quant baixava des del camp de futbol sense que la pilota que portava als peus, toqués al terra. L'altra escena on el recordo perfectament, era la seva famosa salutació que oferia a la gent, un "ueva!" o "hueva!" que el feia ser un personatge molt conegut al poble, d'aquella gent peculiar, diferent a tothom, que saps que no hi toca gaire, però que mai et podries imaginar que acabaria així. Podriem dir que en els pobles, on tot és molt més visible, aquests personatges es mouen entre l'imatge d'entranyable i boig.
Jo no tenia cap relació amb ell, de fet em sembla recordar que un dia vam sortir de festa amb ell i més gent, un d'aquells dies on tan sols si vius en un poble pots arribar a sortir amb tot tipus de gent diferent que no tenen a veure res uns amb els altres, però no n'estic segur...
A mi em saludava pel carrer amb el seu famós "hueva!" i ja està, jo li tenia por, de fet sóc un poruc i la gent extranya sempre m'ha fet por, ja de ben petit em passava, sempre creia que algú que no hi toca del tot, millor no tenir-lo gaire a prop...
El Nanu tenia dos germans, dic tenia perquè un, ja es va suicidar fa molts anys, i amb aquell si que vaig tenir més relació, segurament perquè la seva follia era deguda a una sensibilitat extrema, i perquè no tenia ni un pèl de tonto, o almenys aportava coses interessants, com per exemple la seva escriptura.
Crec que era una bona persona, sens dubte no era violent, tot i que com he dit abans, qui és mou entre la raó i la bogeria sempre pot tenir un brot de violència desmesurada. Estava dotat del do d'escriure i de fet, em va regalar algunes poesies que em van agradar força...
Sempre m'ha quedat una frase extreta d'un poema d'ell : " totes les paraules, fins i tot les mudes, em parlen de tú", em va agradar, m'agrada molt llegir la poesia senzilla, la que diu molt graficament el sentiment sense necessitat pel lector de tenir un diccionari al costat. El Toni, aquest era el seu nom, era un tipus que no aparentava res de malícia, tot i que sempre vaig posar un mur invisible entre ell i jo, perquè tampoc hi tocava en molts casos...i com he dit, sóc un poruc exagerat.
Així doncs, dels tres germans, tan sols en queda un, el petit, que fa molt que no veig i que he perdut la pista totalment. Era el que estava bé de la familia, i resulta que pel que m'han explicat també es va intentar treure la vida, tres de tres!
I aquí em venen molts dubtes, perquè entenc que les bases familiars d'on procedien deurien ser molt fràgils, de fet en tinc constància d'aquest fet, però tres de tres és massa crec, vull dir que alguna cosa genètica deuria acompanyar-los tan sols sortir al món, que cap dels tres se'n surti és molt fort. He conegut molta gent amb antecedents familiars molt greus, que han viscut una infància sense carinyo, o plena de fets desagradables, i és cert, que la gran majòria han quedat tocats, és cert i lògic, però una minoria se n'ha sortit, fins i tot diria que això els ha fet molt forts, però quant veig a tres fills que no tiren endavant, doncs em dona molt que pensar. Potser s'hauria de fer un estudi psicològic als pares abans de tenir fills, perquè sens dubte son complices de les desgràcies dels seus descendents, i no és just portar algú al món i condemnar-lo a la infelicitat o l'inconsciència. Traspassar tot el que ets als teus fils és perillós, ho és fins i tot si estàs sà i amb el cap clar, estàs marcant un camí que potser t'ha servit a tú, però no implica que serveixi als altres. De fet, crec que quasi tots els que hem crescut amb l'indepenència d'haver pogut escollir, hem provat uns quants camins, ens hem equivocat, hem tirat enrera per agafar-ne un altre, tot i que no nego que l'influencia de casa sempre la portes a sobre...
Però és una influencia silenciosa, que no apreta, que està allà perquè ho has viscut, però clar, tot des del seny, si estàs enmig de la follia i la vius com a "normal", tens molts números per tenir una vida força complicada, és allò que dic sempre de la posició de sortida quant arribes al món, alguns ho hem tingut fàcil i altres han hagut de superar tots els seus primers anys a causa d'uns progenitors amb molts de problemes.
Crec que l'orígen de tots els mals és la possessió, i això ens confon força, no hi ha ningú que sigui de ningú, i en canvi sempre parlem coloquialment així: " el meu fill", "el meu home", i és normal que ho fem, però no ens ho hem de creure massa, perquè en el moment que traspassem la perillosa frontera de l'amor i posem els pilars del cor en la possessió, estem caminant en terrenys fangosos, i molt perillosos...
Tan com a parella, com a pare o com a amic, el més important és saber que en l'amor, l'important és deixar triar el propi cami a qui estimes, crec que això és un dels grans problemes de la nostra ment, confonfre amor amb possessió, i és que ja fa molt que penso que el més important no és estimar, si no estimar bé, i això és molt més dificil.
Vull aclarir que la meva teoria és fantàstica, però que no m'escapo de les meves crítiques "constructives", simplement intento apendre cada dia per arribar a estimar millor, perquè ho he vist en molta gent i perquè he vist molts patiments heredats que no permetien als qui ho havien heredat , tenir la seva pròpia vida, si no la continuació d'una altra...i això és molt trist i condemnable...
El Nanu, un personatge molt conegut al poble, ha sigut el trist protagonista de tal animalada.
He anat enrera, sense haver d'apretar molt les neurones dels records, i m'ha fet pensar força...
Primer m'han vingut imatges d'ell, una de molt típica, i parlo de fa molts d'anys, quant baixava des del camp de futbol sense que la pilota que portava als peus, toqués al terra. L'altra escena on el recordo perfectament, era la seva famosa salutació que oferia a la gent, un "ueva!" o "hueva!" que el feia ser un personatge molt conegut al poble, d'aquella gent peculiar, diferent a tothom, que saps que no hi toca gaire, però que mai et podries imaginar que acabaria així. Podriem dir que en els pobles, on tot és molt més visible, aquests personatges es mouen entre l'imatge d'entranyable i boig.
Jo no tenia cap relació amb ell, de fet em sembla recordar que un dia vam sortir de festa amb ell i més gent, un d'aquells dies on tan sols si vius en un poble pots arribar a sortir amb tot tipus de gent diferent que no tenen a veure res uns amb els altres, però no n'estic segur...
A mi em saludava pel carrer amb el seu famós "hueva!" i ja està, jo li tenia por, de fet sóc un poruc i la gent extranya sempre m'ha fet por, ja de ben petit em passava, sempre creia que algú que no hi toca del tot, millor no tenir-lo gaire a prop...
El Nanu tenia dos germans, dic tenia perquè un, ja es va suicidar fa molts anys, i amb aquell si que vaig tenir més relació, segurament perquè la seva follia era deguda a una sensibilitat extrema, i perquè no tenia ni un pèl de tonto, o almenys aportava coses interessants, com per exemple la seva escriptura.
Crec que era una bona persona, sens dubte no era violent, tot i que com he dit abans, qui és mou entre la raó i la bogeria sempre pot tenir un brot de violència desmesurada. Estava dotat del do d'escriure i de fet, em va regalar algunes poesies que em van agradar força...
Sempre m'ha quedat una frase extreta d'un poema d'ell : " totes les paraules, fins i tot les mudes, em parlen de tú", em va agradar, m'agrada molt llegir la poesia senzilla, la que diu molt graficament el sentiment sense necessitat pel lector de tenir un diccionari al costat. El Toni, aquest era el seu nom, era un tipus que no aparentava res de malícia, tot i que sempre vaig posar un mur invisible entre ell i jo, perquè tampoc hi tocava en molts casos...i com he dit, sóc un poruc exagerat.
Així doncs, dels tres germans, tan sols en queda un, el petit, que fa molt que no veig i que he perdut la pista totalment. Era el que estava bé de la familia, i resulta que pel que m'han explicat també es va intentar treure la vida, tres de tres!
I aquí em venen molts dubtes, perquè entenc que les bases familiars d'on procedien deurien ser molt fràgils, de fet en tinc constància d'aquest fet, però tres de tres és massa crec, vull dir que alguna cosa genètica deuria acompanyar-los tan sols sortir al món, que cap dels tres se'n surti és molt fort. He conegut molta gent amb antecedents familiars molt greus, que han viscut una infància sense carinyo, o plena de fets desagradables, i és cert, que la gran majòria han quedat tocats, és cert i lògic, però una minoria se n'ha sortit, fins i tot diria que això els ha fet molt forts, però quant veig a tres fills que no tiren endavant, doncs em dona molt que pensar. Potser s'hauria de fer un estudi psicològic als pares abans de tenir fills, perquè sens dubte son complices de les desgràcies dels seus descendents, i no és just portar algú al món i condemnar-lo a la infelicitat o l'inconsciència. Traspassar tot el que ets als teus fils és perillós, ho és fins i tot si estàs sà i amb el cap clar, estàs marcant un camí que potser t'ha servit a tú, però no implica que serveixi als altres. De fet, crec que quasi tots els que hem crescut amb l'indepenència d'haver pogut escollir, hem provat uns quants camins, ens hem equivocat, hem tirat enrera per agafar-ne un altre, tot i que no nego que l'influencia de casa sempre la portes a sobre...
Però és una influencia silenciosa, que no apreta, que està allà perquè ho has viscut, però clar, tot des del seny, si estàs enmig de la follia i la vius com a "normal", tens molts números per tenir una vida força complicada, és allò que dic sempre de la posició de sortida quant arribes al món, alguns ho hem tingut fàcil i altres han hagut de superar tots els seus primers anys a causa d'uns progenitors amb molts de problemes.
Crec que l'orígen de tots els mals és la possessió, i això ens confon força, no hi ha ningú que sigui de ningú, i en canvi sempre parlem coloquialment així: " el meu fill", "el meu home", i és normal que ho fem, però no ens ho hem de creure massa, perquè en el moment que traspassem la perillosa frontera de l'amor i posem els pilars del cor en la possessió, estem caminant en terrenys fangosos, i molt perillosos...
Tan com a parella, com a pare o com a amic, el més important és saber que en l'amor, l'important és deixar triar el propi cami a qui estimes, crec que això és un dels grans problemes de la nostra ment, confonfre amor amb possessió, i és que ja fa molt que penso que el més important no és estimar, si no estimar bé, i això és molt més dificil.
Vull aclarir que la meva teoria és fantàstica, però que no m'escapo de les meves crítiques "constructives", simplement intento apendre cada dia per arribar a estimar millor, perquè ho he vist en molta gent i perquè he vist molts patiments heredats que no permetien als qui ho havien heredat , tenir la seva pròpia vida, si no la continuació d'una altra...i això és molt trist i condemnable...
divendres, 7 de març del 2014
Les necessitats
Estem al segle XXI, fins ara no erem conscients de que moltes coses es poden acabar, era com si visquessim al primer món i aquest ens protegia de tot : societat de benestar i de consum, on cada dia hi ha menys benestar i consum...
Però la gent resta aturada, és sorprenent, el suposat benestar ens ha inmobilitzat de tal forma que colectivament ens costa sortir a queixar-nos, tot i que en petites o grans excepcions la gent si que forma una pinya, sigui quina sigui la raó de la queixa, és bó saber que podem moure les coses...
Casa rera casa, la gent em va indicant amb "indignació sorprenentment calmada" les injustíces a les quals estem sotmesos, frases com : " i encara hem de salvar-los!!", "son una colla de lladres!!", "fins que no marxin no hi ha res a fer" o "sempre rebem els mateixos!!" inunden el dia a dia de la gent. Si t'allunyes una mica veuràs que tot és segueix movent aparentment com sempre, amb fluidesa, sense saber ben bé si aquell home torna de treballar o de signar a l'oficina del treball, és curiós perquè en molts casos vesteixen igual els que no tenen feina als que si que en tenen, tenen els mateixos mòbils, els mateixos cotxes i fins i tot te'ls trobes el cap de setmana en un restaurant menjant, i és lògic, ens han educat per viure dins d'un benestar i per consumir, no podem pretendre que en dos dies la gent canviï els seus costums.
Fins i tot a les xarxes socials ens hem acostumat a mostrar la cara més positiva, mostrant continuament que no parem de fer coses i que tenim una vida genial i fantàstica.
També és cert que veus a més gent buscar menjar en els contanidors, i observes que els menjadors socials estan més plens o la cua a carites per recollir menjar és més llarga, però t'has d'acostar a la gent per entendre com han canviat les coses, de lluny sembla que tot es mantingui més o menys com estava.
Em pregunto que passarà si les coses segueixen iguals i els pensionistes se'n van a un altre món, moltíssimes families han reagrupat els ingressos i formen una sola entitat, o petita empresa domèstica, que realment és com funcionem a nivell social.
L'evidència és un simbol que ajuda a reunir forces, que les coses siguin clares i no difuses ajuda a mobilitzar a les persones, de mentres ens anem movent entre una mentida piadosa i una realitat sumergida darrera de l'aparent tranquilitat...
I de mentres tot segueix igual des del sector comercial, ens indiquen quina és la nova tecnología que hem d'adquirir, poca gent veus pel carrer amb un mòbil que no sigui tàctil i que no estigui permanentment endollat a totes les vies de comunicació possibles, entenc que hi han moltes possibilitats per aconseguir-los per preus raonables, promocions o simplement un regal, però tot té un manteniment, i segurament el que no entenem, és que una vegada el tens, si s'espatlla en voldràs un altre, i també és comprensible, així ens han educat i així ens comportem...
Només has d'observar els barris i carrers, tinc totalment comprovat que vas a un carreró on un veí ha posat una pèrgola i si passes al cap d'un any ja n'hi hauran uns quants més que la tinguin, aixñi funcionem, mimetisme comercial...
Però seguim igual, per tant entenc que tots tenim clar que tot anirà a millor, ja que als nostres infants els seguim indicant que aquesta serà la manera de funcionar, per tant ens hem de posar les piles si no volem que les generacions que pugen es fotin un mastegot de mil dimonis...
Potser si que estem canviant-lis l'educació, ja que cada dia tenim més clar que molts d'ells hauran d'emigrar a la recerca de possibilitats que aquí costarà trobar, però de totes maneres hauria estat bé que això fos una elecció i no un acte desesperat per trobar sortida professional...
M'intento imaginar anys enrera en una situació de crisis semblant a aquesta, m'imagino una familia que viu al camp i que treballa la terra per sobreviure, puc suposar que el diumenge no anàven a la platja, ni quedaven per fer una coca-cola, o sortien a sopar una nit de dissabte, ja se que son altres temps, però és evident que ens hem muntat una vida tan trista que tots necessitem desconectar continuament de la nostra pròpia vida, i això, si ho mirem fredament és força dur, esperar tot un any de suposades recompenses econòmiques per poder anar a algún indret per oblidar-nos de la merda d'any que hem passat.
Ho dic així perquè soni més fort, ja se que realment no es redueix a això, tots tenim coses precioses en el dia a dia, però si que és una de les frases més repetides " la necessitat de desconectar"...però desconectar de que?...del que ets?, del que ets la majòria de temps?, del que fas dia rera dia?...i compte!, que no tan sols necessita desconectar qui treballa, si no que tothom necessita fer-ho...
Entenc que abans també tenien aquesta necessitat, o no, no sóc capaç de poder-ho afirmar amb seguretat, també entenc que hi han molts països que fa anys que la gent necessita desconectar de les bombes que els cauen mentres estan menjant, o anar a un restaurant per desconectar de la gana que passen, però el que cada dia tinc més clar és que ens han educat desde la simple posició de que més feliç seràs com més puguis gastar, i clar, ara mateix ja no es pot gastar com abans.
Sempre he pensat que l'extern és relatiu i efímer en molts casos, que depen poc d'un mateix i que és molt perillós si te'l creus del tot, també he pensat sempre que el món no comença i s'acaba aquí on vivim, i que si hi han tants d'indrets on la gent pateix misèria, aquí ens podia arribar, no estavem protegits infinitament, tot i que hem posat una base de protecció bona i forta en temes de sanitat o ajudes socials, però com podem veure, la tendència és que es vagin debilitant, perquè per mi , el gran pecat que estem cometent, i que no crec que hi hagi molta sortida en això, és que tot, absolutament tot, està per sota dels diners, i posar les nostres vides enmig de tants de bitllets és molt perillòs, perquè ens acaben confonen amb monedes d'intercanvi.
Però la gent resta aturada, és sorprenent, el suposat benestar ens ha inmobilitzat de tal forma que colectivament ens costa sortir a queixar-nos, tot i que en petites o grans excepcions la gent si que forma una pinya, sigui quina sigui la raó de la queixa, és bó saber que podem moure les coses...
Casa rera casa, la gent em va indicant amb "indignació sorprenentment calmada" les injustíces a les quals estem sotmesos, frases com : " i encara hem de salvar-los!!", "son una colla de lladres!!", "fins que no marxin no hi ha res a fer" o "sempre rebem els mateixos!!" inunden el dia a dia de la gent. Si t'allunyes una mica veuràs que tot és segueix movent aparentment com sempre, amb fluidesa, sense saber ben bé si aquell home torna de treballar o de signar a l'oficina del treball, és curiós perquè en molts casos vesteixen igual els que no tenen feina als que si que en tenen, tenen els mateixos mòbils, els mateixos cotxes i fins i tot te'ls trobes el cap de setmana en un restaurant menjant, i és lògic, ens han educat per viure dins d'un benestar i per consumir, no podem pretendre que en dos dies la gent canviï els seus costums.
Fins i tot a les xarxes socials ens hem acostumat a mostrar la cara més positiva, mostrant continuament que no parem de fer coses i que tenim una vida genial i fantàstica.
També és cert que veus a més gent buscar menjar en els contanidors, i observes que els menjadors socials estan més plens o la cua a carites per recollir menjar és més llarga, però t'has d'acostar a la gent per entendre com han canviat les coses, de lluny sembla que tot es mantingui més o menys com estava.
Em pregunto que passarà si les coses segueixen iguals i els pensionistes se'n van a un altre món, moltíssimes families han reagrupat els ingressos i formen una sola entitat, o petita empresa domèstica, que realment és com funcionem a nivell social.
L'evidència és un simbol que ajuda a reunir forces, que les coses siguin clares i no difuses ajuda a mobilitzar a les persones, de mentres ens anem movent entre una mentida piadosa i una realitat sumergida darrera de l'aparent tranquilitat...
I de mentres tot segueix igual des del sector comercial, ens indiquen quina és la nova tecnología que hem d'adquirir, poca gent veus pel carrer amb un mòbil que no sigui tàctil i que no estigui permanentment endollat a totes les vies de comunicació possibles, entenc que hi han moltes possibilitats per aconseguir-los per preus raonables, promocions o simplement un regal, però tot té un manteniment, i segurament el que no entenem, és que una vegada el tens, si s'espatlla en voldràs un altre, i també és comprensible, així ens han educat i així ens comportem...
Només has d'observar els barris i carrers, tinc totalment comprovat que vas a un carreró on un veí ha posat una pèrgola i si passes al cap d'un any ja n'hi hauran uns quants més que la tinguin, aixñi funcionem, mimetisme comercial...
Però seguim igual, per tant entenc que tots tenim clar que tot anirà a millor, ja que als nostres infants els seguim indicant que aquesta serà la manera de funcionar, per tant ens hem de posar les piles si no volem que les generacions que pugen es fotin un mastegot de mil dimonis...
Potser si que estem canviant-lis l'educació, ja que cada dia tenim més clar que molts d'ells hauran d'emigrar a la recerca de possibilitats que aquí costarà trobar, però de totes maneres hauria estat bé que això fos una elecció i no un acte desesperat per trobar sortida professional...
M'intento imaginar anys enrera en una situació de crisis semblant a aquesta, m'imagino una familia que viu al camp i que treballa la terra per sobreviure, puc suposar que el diumenge no anàven a la platja, ni quedaven per fer una coca-cola, o sortien a sopar una nit de dissabte, ja se que son altres temps, però és evident que ens hem muntat una vida tan trista que tots necessitem desconectar continuament de la nostra pròpia vida, i això, si ho mirem fredament és força dur, esperar tot un any de suposades recompenses econòmiques per poder anar a algún indret per oblidar-nos de la merda d'any que hem passat.
Ho dic així perquè soni més fort, ja se que realment no es redueix a això, tots tenim coses precioses en el dia a dia, però si que és una de les frases més repetides " la necessitat de desconectar"...però desconectar de que?...del que ets?, del que ets la majòria de temps?, del que fas dia rera dia?...i compte!, que no tan sols necessita desconectar qui treballa, si no que tothom necessita fer-ho...
Entenc que abans també tenien aquesta necessitat, o no, no sóc capaç de poder-ho afirmar amb seguretat, també entenc que hi han molts països que fa anys que la gent necessita desconectar de les bombes que els cauen mentres estan menjant, o anar a un restaurant per desconectar de la gana que passen, però el que cada dia tinc més clar és que ens han educat desde la simple posició de que més feliç seràs com més puguis gastar, i clar, ara mateix ja no es pot gastar com abans.
Sempre he pensat que l'extern és relatiu i efímer en molts casos, que depen poc d'un mateix i que és molt perillós si te'l creus del tot, també he pensat sempre que el món no comença i s'acaba aquí on vivim, i que si hi han tants d'indrets on la gent pateix misèria, aquí ens podia arribar, no estavem protegits infinitament, tot i que hem posat una base de protecció bona i forta en temes de sanitat o ajudes socials, però com podem veure, la tendència és que es vagin debilitant, perquè per mi , el gran pecat que estem cometent, i que no crec que hi hagi molta sortida en això, és que tot, absolutament tot, està per sota dels diners, i posar les nostres vides enmig de tants de bitllets és molt perillòs, perquè ens acaben confonen amb monedes d'intercanvi.
dilluns, 3 de març del 2014
Els homes i les dones
Avui hi he pensat :
Porto molts anys escoltant problemes d'amor, sempre he cregut que son dues persones que arriben a un lloc, que no hi ha culpables, que sigui com sigui, quant hi ha una ruptura és cosa de dos, i que per més que sempre intentem donar les culpes a l'altre, cadascú té la seva responsabilitat en el que ha passat...
S'escolta moltes vegades allò de que "em tenia anulat/ada" i en aquesta típica frase segurament el més culpable de tots és el que es deixa anular...tot i que externament molta gent creu el contrari.
Però si que he estat pensant en un fet que fins ara no m'hi havia fixat massa : parlo de l'eterna, i avorridíssima guerra de sexes entre homes i dones, que sempre ens ho prenem com si fos una cosa de que som molt diferents, de que no ens podem entendre, etc...
El cert és que qualsevol convivència amb llit, parlo doncs de parelles, és complicada, entenc que la majòria de parelles son entre homes i dones, per tant son en el sector que hi han més ruptures, però també seria el tipus de parella on hi han més èxits, és evident que és per la quantitat, perquè n'hi han més, per tant és lògic que sigui on és falla/folla més ...
Conec parelles homosexuals que també fallen, aixi doncs no podriem caure en el tòpic de que les dones i els homes costa molt que s'entenguin, crec que és una qüestió de parella, no del sexe que formen el duet...
És complicat barrejar la convivència: les coses pràctiques, el cor, el sexe, no és fàcil, sigui com sigui no pot ser fàcil, això fa que quant ho trobes has de considerar que ets un privilegiat, i la sort de que les coses no siguin fàcils és que l'escollit sempre se sent molt més valorat...
Però avui pensava, i he fet un recorregut d'amistats i de xarxes socials...realment és impresionant veure la continua queixa de les fèmines sobre el passotisme de l'home, de la poca sensibilitat, i de mil coses més, i he arribat a la conclusió que finalment, ni en petit comitè, els homes es queixen d'elles, simplement es queixen de la continua crítica que elles els fan...o sigui, més que atacar, es defensen...
A veure, i no perquè sigui home ho dic, crec que hi ha de tot en les dues parts, i crec que aquest tòpic, el dia que marxi, serà un gran avanç pel feminisme i l'igualtat, perquè els tòpics acomoden molt i deixen molta apatía a qui els rep...i ja generalitzant, es podria extrapolar a tots els tòpics existents, que si aquests son així, que tal raça és aixà, etc, etc i etc....això inmobilitza a les persones, perquè els ulls que miren ja estan esperant la "cagada" per dir: "veus!!, tenia raó!!"...
Però és que fins i tot en aquelles frases fetes que surten i la gent penja en el facebook, en general son les dones que, o col.loquen a l'home en un nivell d'intel.ligència simplement pollaral ( de polla), o col.loquen a la dona en una superioritat mental i sempre surt allò de " quant una dona diu tal cosa és perquè vol que l'home faci tal cosa"...cony, com si fos un jeroglífic!!...i jo sempre penso que el més fàcil seria dir el que vol no?...vull dir, perquè li diu a la seva amiga " és que el meu home no se n'adona que vull això" i en canvi al seu home calla i no li diu res??... no sé, és un desig de que la cagui?...
Encara que sóc un home i evidentment podria semblar que només tinc una versió, i que no puc ser objectiu, crec que en general és així, les dones es queixen molt dels homes i els homes es passen mitja vida fent cares o disculpant-se...el que no entenc és perquè s'enamoren d'ells encara...es queixen i es queixen i en comptes d'enamorar-se d'un elefant, hi tornen!!...parlo en parelles heterosexuals, clar...
A veure, si jo em mogués per tòpics podria pensar que qualsevol home ric pot tenir la dona que vulgui, cosa que si mires la tele penses que és així, però no em quedo en això ni penso que totes les dones son així, no crec que res sigui tan simple...
Conec molts homes i cap d'igual, i conec moltes dones i cap d'igual...però el que tinc clar és que en totes les parelles que he vist una separació, i dins d'uns paràmetres normals, sense violencies ni històries malaltísses, crec que no hi ha culpables...
Després, per altre cantó, és curiós escoltar a moltes dones dir que s'entenen molt millor amb els homes que amb les dones en les amistats o en la feina, cosa que tampoc ho trobo lògic, perquè també seria un tòpic dir que les dones treballant juntes son terribles, i jo puc assegurar que he treballat entre homes moltes vegades i s'han fet la punyeta totalment...
No crec en els tòpics, no he pogut mai amb ells, crec que son absurds, perquè per sort el món canvia , per tant els tòpics han de canviar no?
A vegades em diuen que sóc un bon pare, com si fos alguna cosa anormal, però coi, jo veig a la meva filla igual de temps que la seva mare, conec forces pares que veuen a la seva filla quatre dies al mes, o sigui quaranta-quatre dies a l'any, és molt poc i això n'estic convençut que en molts casos posen al pare com a simple inseminador, com si la seva funció acabés allà, no ajuda segur, per saber si ets bon pare o no, has d'excercir de tal, si no és impossible...ho pots ser també, però et perds moltes coses...masses, i mai més tornen.
També escolto dir, tan per part dels homes com de les dones, que hi han moltes dones que utilitzen als nens per "fotre" al pare, la meva experiència em diu que tampoc és així, repeteixo, hi ha de tot, per sort hi ha de tot...
Per mi, quant em parlen d'aquesta manera, em resulta igual de verídic que quant em diuen aquella frase mítica de " estava ple de moros i negres" i és que per mi, la realitat és que aquell indret estava ple de persones...
Em cansen els tòpics...molt.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)