Ser pare ( adolescència)

A mida que els nostres fills es fan grans tú vas aprenent, mentres ells s'adapten al món, tú et vas adaptant a les noves formes d'educar o de mirar, o d'observar...
Hi han dies que trobes a faltar l'innocència, o potser aquella abraçada de necessitat que et mostraven l'importància d'estar al seu costat, hi han dies en canvi, que trobes meravellós el gran canvi que està fent, potser a molts metres a distància, potser intentant entendre que per ells, aquest espai que els deixes significa la seva pròpia identitat, el crèixer, el fer-se a un mateix, tot i que és necessari que sàpiguen que hi som, però a certa distància...
I nosaltres anem aprenent, les proves de que les coses les estem fent bé o malament no son tan evidents com les d'abans, intentes mirar a la personeta que tant estimes per entendre si està feliç o no, però de mica en mica entens que en les edats que comprenen l'adolescència tot és relatiu però a l'hora molt important...
La recompensa la trobes en quant veus que estan bé, en general et converteixes en un espectador actiu, que no passiu, del que li passa, més endavant ja arribarà la passivitat, de moment et toca fer coses per un nen/a i mirar com ja es comporta com un noi/a, o almenys intenta transformar els pensaments i els actes...
És el temps de poques recompenses visibles, i esperes que les invisibles, les que no veus, es vagin creant i construint...és un moment on tornes a apendre a abandonar el teu egoisme, egocentrisme o sigui la paraula que sigui que defineixi la condició humana dels èssers humans...
A vegades et perds esperant un "gràcies" o un "t'estimo" i quant més perdut estàs arriba el que esperes, però has d'entendre que el temps el posen ells, que has de deixar que ho diguin quant vulguin... però arriba quant menys saps que arribarà, i aleshores parles amb altres pares o amb els tutors, o amb amics i entens que tots estem davant d'una edat que és complicat saber si estàs fent bé les coses o no, la única cosa que tens clara és que estimes i que esperes que la teva bona fé i les ganes de fer-ho bé substitueixin la teva pròpia inaptitut a saber educar..perquè desenganyem-nos, crec que som uns ineptes amb molt bona fé...
De mentres tú encara  estàs creixen, com si fossis un etern adolescent que ha de crèixer ràpid, però no saps ben bé el perquè has de crèixer o madurar...buf, de sobte ets la veu de la madurés i et sorprens dient aquelles bestieses repetides tantes vegades a la història de la paternitat: " jo quant era jove bla,bla,bla", " nosaltres no teniem tantes coses", i una llarga llista de tòpics que anys enrera esperaves que mai diries...en el meu cas encara ho trobo més extrany, ja que de petit o d'adolescent no vaig ser dels que vaig haver d'escoltar gaires vegades totes aquestes reflexions "fàcils"...
De fet quant ho dius no és res més que un petit gest d'impotència, ja que evidentment ningú pot comparar les èpoques i ni molt menys comparar les persones, els temps han canviat clar i cada persona és un món, per tant ho dius perquè realment no tens gaires arguments vàlids...
Com a pare sempre tinc la sensació que vaig perdut, crec que des del primer dia que va nèixer aquella personeta que estimes per sobre de la raó i molt per sobre de tú mateix, perquè a vegades ni té explicació, son sentiments i prou...estimes i ja està...
Ser pare és un aprenentatge continu, de domini de les teves emocions, d'entendre el teu lloc, és com un món paral.lel al món que vius cada dia. Tot i aixi, entenc i veig en la part més pràctica que quant millor funcionen les coses és quant ho veus o ho vius tot amb la màxima naturalitat possible...la paraula "pare" també és un pes ple de responsabilitat, pels insegurs és un pes gegant, per tant, i no sempre ho aconsegueixo, de tant en tant em relaxo i em comporto com el que sóc sense pensar tant en el que arriba de fora, vull dir allò que diuen de que tú ets un mirall per ell/a o tot el que facis pot marcar la seva vida per sempre més...tot i que no deixa de ser cert...però posats a triar , millor un mirall o un exemple autèntic que un de fals..
N'he conegut moltíssimes d'herències familiars, evidentment moltes de molt boniques, però altres realment provoquen uns anclatges emocionals que poden durar tota la vida si no t'enfrontes a ells, i no és tan fàcil fer-ho, perquè aquí no esculls i al no escollir tot és més complicat...
A vegades, quant mirava als meus pares o als meus avis, pensava " perquè han volgut ser pares?"...vull dir que no entenia molt bé la recompensa al fet de ser pare, la recompensa és estar pendent d'una altra persona?,..potser algú enten com a recompensa allò tan primitiu de aconseguir la permanència en aquest món d'una saga, allò de " sang de la meva sang", però crec que la majoria ho fem perquè tenim parella en un moment donat i creiem que hem de fer el pas, potser és així de senzill suposo...ara sóc pare i jo mai m'he preguntat perquè vaig voler ser pare, deu ser l'inèrcia suposo, de fet és evident que passo coses meravelloses, però entenc que qui no és pare també en passa unes altres de tant meravelloses com les que passem els que ho som...
És curiós tots aquests sentiments, a vegades sents vèrtig, a vegades sents pànic, fins i tot et cagues de por, però finalment l'amor és l'únic argument que trobes a totes les teves preguntes...
Ara em costa molt ser espectador, però a vegades ho sóc i és curiós que encara no he conegut a cap pare que no és queixi del fet de ser pare, que anem de cul, que és esgotador, etc, etc, etc... més que curiós és sorprenent, però és així, és com si ens convertissim en màrtirs, ho diguessim i tothom ho acceptés...
Igual que quant son nadons parlem de les seves merdes, color i consistència, sense cap mena de pudor, quant son grans ens queixem que anem de cul per culpa de ser pares, tot i que sempre diem que ens els estimem molt clar, cosa que és cert, però ens seguim queixant...
A vegades et creues amb molta gent que no tenen fills i encara que entenen les coses et miren una mica extranyats, com si no ho acabessin de veure clar tot plegat...molts també et tenen enveja sana perquè ells no ho han pogut ser, i tú te'ls mires amb enveja perquè els veus escarxofats al sofà i ningú els fa aixecar... com tot o quasi tot, la relativitat és la part més certa de la nostra forma de viure...
A l'adolescència res és clar, per ells i de retruc per nosaltres, que anem perduts esperant un canvi d'humor imprevisible, i és aleshores que te n'adones que de mica en mica es van acostant al que nosaltres som....que coi, jo també tinc canvis d'humor, a vegades per la feina o perquè em fa mal alguna cosa i realment ells també ho han d'aguantar de nosaltres..
Al final del dia, però, quant ens fem el petó de bona nit, entenc que allò que es diu de que " per mi sempre serà la meva nena" deu ser més cert del que pensava...tot i així, la clau és acceptar de que realment ja no és la meva nena, perquè cada vegada és menys nena i evidentment menys "meva", sense cap sentit possessiu a la paraula en qüestió...

Humanitats

Fa anys que em va dir el meu tiet: " la realitat és que si rasques una mica, al final, tot depen de les peles"...em va semblar poc romàntic, i massa pràctic venint d'algú com ell, que és tot cor, però al pas dels anys he entés el que volia dir...
Vivim en una societat lligada pels diners, fins i tot el que fem aquí és conseqüencia del que no fan a altres llocs, igual podriem dir que si en aquest lloc on no poden fer ho comencen a fer potser seriem nosaltres aleshores que ja no podriem fer quasi res...o sigui, que tot està lligat per un desequilibri econòmic, i això implica que el desequilibri sigui total en tots els terrenys...
Ebola és una paraula nova per nosaltres, ara tothom en parla, tot i que sabiem que en algún indret s'està morint gent cada dia per l'efecte de la malaltia que no te cura, però tot queda lluny sempre, ens ho mirem com una pel.lícula, fins i tot tenim imatges, però segueix quedant lluny...
I jo, innocent de mi, em pregunto com pot ser que aquí es posin en marxa tots els procediments per tallar la cadena, quant tots sabem que la cadena ve d'un altre cantó i al final, la cadena no es pot trencar perquè allà falten diners, i diners son mitjans, i mitjans son possibilitats d'erradicar epidèmies, per tant en aquesta societat o tens diners o tens moltes possibilitats de morir...
Així doncs, de tant en tant, els desequilibris que tant ens interessen de mantenir, ens esquitxen i aleshores tenim por, una por lògica perquè és quant entenem que el tercer món segueix pertanyent al mateix món que el nostre... igual passa quant veiem com un serial a tot de gent que s'escapa pel mar a la recerca d'una vida millor, i a on van? doncs al primer món... evident, jo també ho faria, si em moro de gana i estic en el tercer doncs no aniré al quart...ei que em moro de gana, però tonto no sóc...
I les peles provoquen odis, provoquen fanatisme, provoquen irritacions que no son fàcils de curar...l'altre dia mirava un documental on recaptaven "faches"... senzillament portaven menjar a gent que té gana i els deien que aquí ens haviem d'ajudar uns als altres abans que ajudar als de fora...resultat? doncs fanàtics... logicament tenir gana no et permet de gaires treballs interns, qui et dona de menjar serà el teu Déu...no tothom clar cau en això, però és normal que passi...que no fa tants anys en un país com Alemanya també molts cridàven com a fanàtics grans animalades...ara passa en altres llocs, però el món va donant voltes i el que es cregui que té assegurat el seu lloc en l'escala dels desgraciats o dels rics doncs millor que s'ho tregui del cap, perquè realment mai se sap, és el que te seguir depenent de l'economía...és tan perillós com inhumà...

Veritat

El primer cas de l'Ebola ha arribat a Espanya...
Mirava el telenotícies i sempre em quedo amb aquella sensació de que mai sabrem la veritat...entre uns, els periodistes que acostumen a tirar cap al cantó dramàtic i els altres, els polítics que sempre diuen que tot està controlat m'acabo quedant igual que al principi, un autèntic ignorant de qualsevol realitat...
I he posat aquest cas de l'Ebola perquè és el primer que he escoltat, però em passa amb totes les coses que m'arriben dels dos grans poders mediàtics actuals, o sigui els que intenten convencer a la gent de tot...crec que uns ho fan amb bona fé o per inèrcia de l'estupida societat que vivim ( o com deia la Mafalda, zoociedad o suciedad ) i els altres ho fan perquè son professionals de la caça dels vots, i crec que al final això és el que impera, uns volen ser els més vistos i els altres els més votats, i finalment son ells els que tenen la paella pel mànec, o sigui el poder, per manipular totes les ments, perquè no seré jo que descobriré que a força de repetir una cosa mil vegades s'aconsegueixen molts propòsits.
Jo mai tinc la sensació de que estic ben informat, si miro aquests resulta que les notícies passen el filtre d'un partit, si miro els altres resulta que passen un filtre d'un altre i resulta que la mateixa notícia és explicada de diferent manera, suposo que és l'opinió que també deu ser important, però clar, la meva idea inicial és que jo miro les notícies per ser informat imparcialment i no tinc cap dubte de que mai tinc aquesta sensació...
Em recorda un dia a Barcelona quant dos sindicats es dicutien per un fet en concret, i jo que em preguntava : si parlem dels drets dels treballadors hauria de ser més fàcil que dos sidicats es posin d'acord no?....doncs resulta que no!!...perquè?...doncs perquè el treballador està per sota de l'interés de guanyar les properes eleccions sindicals...és trist, però és així, per tant és possible que estiguin d'acord en que hi ha un problema, però cada part ho voldrà arreglar a la seva manera, o sigui fer mèrits, i el pobre treballador que?...vull dir que les prioritats partidistes s'imposen a la lògica més aplastant: el sindicat només s'hauria de dedicar a defensar el que ha de defensar...però no és així...
En l'únic cas que veig que tothom és posa d'acord és en el tema nacionalista, fins i tot em sorprén però almenys veig una coherència, si és teatre o no, ja es descobrirà, però aparentment existeix aquesta unió envers una idea comuna i clara...
Tot és tan teatral que no m'imagino a un gabinet de crísis dient als ciutadans que tot està descontrolat, això significaria perdre molts vots!!, per tant jo ja sé que per més que no tinguin ni punyetera idea de res ni de cap conseqüencia diran que tot està sota control...i sempre és així,
Aleshores a mig telenotícies el paro i deixo de mirar -lo...i retorno a la meva realitat...
Avui a mig treball he parat, de sobte a la Moixina, un indret humit d'Olot, ha aparegut el vent i de cop i volta milers de fulles han començat a caure dels arbres, he baixat del cotxe, i he anat veient el petit gran espectacle que el vent i les fulles m'oferien...fa vent, cauen les fulles, el sol entrava entre els arbres, i jo m'he emocionat i com sempre he agraït a la natura el regal pels sentits...i ara ho penso i em dic que això si que no hi ha cap filtre possible, ha sigut així, les fulles han caigut perquè el vent les ha empès...i potser és de les poques veritats que em puc creure, vull dir que els meus ulls ho han pogut veure, i això si que és una notícia verificada en directe...

La loteria familiar

Mai em vaig arribar a pensar que en tot això estaria sol...ja no parlo del moment de la decisió, evidentment que aleshores no m'ho podia imaginar...tot i que les coses son com son i en molts casos, com deia en l'article anterior "no sé", moltes preguntes no tenen respostes, la veritat és que no ho vaig preveure...
La vida és així, costa d'intuir el futur, segur que és el més meravellós de viure, però també aporta sorpreses inesperades...
Però no sé el perquè exactament però és així, i m'ho agafo com la poca experiència personal en el tema m'ho pot permetre, preparat per apendre i no entendre, simplement seguir endavant sapiguent que finalment almenys no m'estic perdent res de res...
Sóc incapaç de posar-me en les ments dels altres, crec que és una altra cosa que he anat aprenent, les accions, les reaccions estan molt condicionades, per tant ja no sé ni vull jutjar gaire...
Si puc posar-me en la meva, i en el meu cor i en els meus sentiments i tot plegat em sorpren moltíssim, aquí estem tots per apendre i poca gent pot saber el que l'altre desitja si no es diuen les coses clarament...la telepatía és complicada perquè entre pensament que va i ve i arriba i torna passen moltes coses, potser és una fracció de segon, però hi han tants condicionants que costa de llegir la ment d'una altra persona...i en molts casos és això el que esperem, que facin exactament el que nosaltres fariem o simplement, el que nosaltres voldriem que fessin...
I aquí estic aprenent continuament, perdut en molts casos en l'ignorància que et pot provocar les teves propes vivences, i aleshores t'has de repetir mil vegades que no hi han dues persones iguals en la terra...quina màgia no?...no n'hi ha cap de repetit tot i que aparentment sembla que ens movem per grups, qualsevol de nosaltres ja és un sol món...és meravellós, intrigant i permet que l'aprenentatge mai s'acabi...
I tot això a vegades em va gran, perquè el cor és molt exigent i quant estimes la calma és una tormenta suau, potser una bella brisa o potser els núvols venen i apareix el temporal, ja se sap, és el cor i quant ell mana, costa de trobar arguments...
I tot i que moltes coses em van grans, no deixo d'intentar-ho, de fer les coses el millor possible, a vegades posant les emocions per davant de tot i a vegades intentant ser racional en les coses més pràctiques...-silenci!...em dic moltes vegades...un,dos,tres,quatre........deu. I aqui em paro i busco l'Alex, per deixar-me de tonteries i aconseguir no barrejar continuament els papers...qui sóc? el que treballa cada dia? l'amic? el pare? el fill? qui coi sóc?...la resposta me la donava sempre el meu estimat Eduard: - Tú ets l'Alex...i és així i per mes que m'hi encaparro o altres em vulguin col.locar en un altre paper, mai deixo de ser jo i el meu jo s'amotlla, busca la forma ideal cada vegada perquè la peça de puzzle encaixi a la perfecció, però a mida que vaig fent anys entenc, i visc, que la millor forma d'encaixar les coses amb serenor és siguent un mateix...suposo que és la famosa recerca de l'equilibri entre l'intern i l'extern...difícil?, no sé, potser tot és més fàcil del que pensem...
A casa el Josep, el Joan i l'Eduard eren el Josep, l'Eduard i el Joan i crec que mai els podia veure en un altre paper i tan sols aquesta visió em va aportar poder ser jo...sé que és complicat perquè hi han moltes interferències, perquè a vegades ens toca fer papers tant llunyans a qui som que ens pot provocar la perdúa de la realitat, de la pròpia realitat, la del teu món, que potser i això si que no ho sé, és l'únic de real que tenim, el de cadascú...
Vaig perdut en algunes coses, clar que si, però m'hi poso sempre, abans no ho feia, ara m'hi poso en les coses que afecten a gent que estimo descontroladament, o sigui als que més estimo...costa educar, mai m'hauria imaginat que costa tant i tant, és un pes de responsabilitat que quant ets fill no ho pots entendre...jo sóc fill, per tant sé de que parlo, però cada fill és diferent i cada pare també, perquè res treu el que som en realitat...un món de dues persones és complicat sempre, però escollim, rebutgem, escollim altre vegada, ens equivoquem i tornem a rebutjar...no passa res, però la familia no hi han unes opcions tan evidents, comences no escollint, després alguns rebutgen el que els ha tocat, però el rebuig mai és net, perquè queden coses pel camí...allò de la motxil.la plena, i moltes vegades penses que igual que jo no vaig escollir i em va tocar literalment la loteria, ara sóc jo un número que li ha tocat a algú, perquè si, perquè li ha tocat, i això és una gran responsabilitat...

No sé

Fa dies que no escric, no tinc cap motiu, no estic malament, tampoc estic pletòric, potser estic pensant o reflexionant sobre unes passes fetes, no ho sé, de fet moltes vegades contesto no ho sé, perquè realment no ho sé...els actes en general son elaborats amb consciència, però quant l'acte és emocional moltes vegades jo no sé el perquè del fet...
Entenc, perquè alguna cosa de la consciència em volta pel cap, que quant silencio les lletres és que estic passant una època pràctica, o de solucionar coses, o de recol.locar cosetes o coses, o simplement cosasses!...però ara encara no ho sé...
El no ho sé és tant fascinant com extrany, perquè et mires al mirall, sigui l'imaginari o el real, i et quedes pensant : perquè no ho saps?...a vegades la resposta està en uns altres ulls que et fan de mirall, però son èpoques molt privilegiades i n'hi han poques, tot i així, amics estimats, molt estimats, si que em van donant respostes sense tenir ni la necessitat de parlar del tema...
Aquest cap de setmana he estat davant de potser el millor mirall que tinc, no cal ni parlar de res, el fet d'estar al seu costat ja em retorna al meu ser, i per això l'estimo, i per això l'admiro, i per això podem discutir hores sobre les coses que mai trobem una opinió comuna, està tan per sota del nostre amor, que no hi han dubtes essencials entre els dos...
Però he tornat i encara no sé, i la fascinació m'arriba quant penso que encara a la meva plena madurés tinc coses d'adolescent que no sé, que no trobo resposta, sap greu perquè a vegades rep una altra persona...i és aleshores que em miro al mirall i com que no sé el perquè, penso que el millor que puc fer és no buscar res racional...jo no controlo les emocions, cosa que és fastigosament meravellós, és com una aventura continua, tot i que poso fastigosament perquè no m'agrada fer mal...
Potser per això m'auto-proclamo, sense orgull però tampoc pena, "l'home de lluny"...potser perquè desde lluny els meus encants son més encants que no pas d'aprop...quant m'entrego "l'home d'aprop" perd el control, però quant no m'entrego tambe perd el control...i es queda sempre com a resposta final el no sé...
Rodejat d'exclamacions segures i fermes que m'acolloneixen una mica i que encara em posen més dubtes, jo em perdo en una permanent inseguretat...suposo que deu ser que no maduro mai, no ho sé...ja hi torno, no ho sé...però tampoc ho faig expresament, em surt així, vull dir que peter pan no és el titol perque em nego a crèixer, faig tard en això, he de ser extremadament racional i responsable en els meus actes socials o laborals, peter pan era la part dels nens que em retornen a moltes realitats...vull dir, i suposo que a molts els ha passat, que a vegades dones moltes voltes a una cosa, arriba un nen, et diu una cosa i penses " coi, si tot és més senzill"...aquesta és la part de la madurés que vull evitar, la seguretat...no sé estar segur de quasi res, potser laboralment, però aleshores porto una fina disfressa que em permet ser segur...
Aquests dies mentres l'aigua no parava de caure, em venien mil preguntes al cap, potser la única cosa que he aprés o vaig aprenent és a no desesperar-me quant no tinc resposta per una altra persona, perquè si no la tinc per mi no la puc tenir per ningú més...potser sóc de moments, potser no sé durar gaire temps enlloc, potser sóc més nómada del que la quantitat de trasllats que he fet pot indicar, potser sóc així, però potser no sóc així...el que si sé és que ja no em torço com abans, i això se li diu acceptar i al final l'acceptació està per sobre del que els altres acceptin d'un mateix...acceptar que hi han coses de tú que son teves no t'ha de col.locar en un lloc quiet i sense possibilitats de canvis, però potser si que un ha de compendre que hi han trets dels caracters que ja son molts endinsats en l'essència, no sé si son de naixement, o s'han anat formant, o potser tan sols es van enfortint...
Avui per tornar a escriure i just abans de cumplir els meus 44 anys, tan sols podria dir que no sé...i miro els camins i encara en veig cinc cents, potser realment el no sé fa que els camins mai s'acabin...
Com sempre que escric des del cor no obro ni un corrector ni miro si m'he deixat lletres pel camí, tan sols volia dir que no sé, i com que no sé, no trobo els correctors i l'esforç de repassar...encaro un altre any amb un somriure, però com sempre, sense res que tingui clar...i com més seguretat escolto meys segur escolto...osti, no sé...

Borrego

Atura't...

Un camí desferma la meva ira...em faig gran, però encara no se res de res, cada dia entenc menys i fins i tot penso que cada dia hi ha menys a entendre...així doncs aquest és l'engranatge?...si?...potser és massa simple per ser cert...tan fàcil és?...com és que siguent tan fàcil a tanta gent li costa seguir-lo?...tan sols és una balança no?...el pes està però sempre desequilibrat, perquè està desequilibrat?...aquesta pregunta no té resposta vàlida de cap de les maneres, no n'hi ha...per tant l'imbecilitat racional ha pogut amb nosaltres, perquè tot és molt racional, però perquè la raó pot amb les emocions...tot té resposta pels experts, però i el cor?...on queda el cor en el desequilibri?...perquè per cada desequilibri hi ha un cor que no pot pensar, fins i tot en molts casos poden deixar de bategar...així doncs l'engranatge no va pensar en el cor, ni en les emocions, perquè si et toca el cantó dolent, i tinc clar que el factor sort és clau per on estàs col.locat en l'engranatge , les teves emocions estaran encadenades per sempre més a la màquina tan ben engranada...diriem que estaràs més lligat que ningú però seràs qui menys part del pastís rebràs...

Desde la ment ho puc arribar a visualitzar, des del cor em fa molt de mal, tan de mal que no entenc com podem avançar tant i tant per un cantó cientific i oblidar-nos que les emocions tenen unes cures diferents, podem salvar malalties, benvingut sia, però no podem salvar una vida sencera encara que li curem la malaltia...el cor continuarà mut, perquè li treurem el virus que es veu, però li deixarem el de sempre, el que l'encadenarà per sempre a tot plegat, que per ell serà res, patirà per res, i patir per res és molt dur...

Hem anat molt ràpid, tan ràpid hem anat que ara mateix estic escrivint i en res ho publicaré per la gent i molts cors o pocs,i molts cervells o pocs, podran mirar desde la raó o desde l'emoció les meves lletres...i realment ni tan sols jo em plantejo que sóc un privilegiat, penso que estic més ofegat a vegades que els que no poden emocionar-se, que equivocat estic!!, o potser egoista!! o potser incapaç d'abarcar tanta imbecilitat desequilibrada...perquè jo sóc borrego, molt borrego, crec que com tots, però perquè alguns no ho son i en canvi paguen totes les tonteries de les nostres borregades!!

Mai em vull equivocar, un estarnut del nostre país pot influenciar en una faringitis d'un país de l'altre punta del planeta...com coi som tant globals i en canvi no globalitzem el món de veritat?...perdó, no recordava que la globalització és això justament, creure que tots som iguals desde la desigualtat absoluta...

A vegades miro fotos i veig a nens amb bufandes del Barça, o fins i tot amb bolquers blaugranes, és que son del Barça?...diuen que ser del Barça és un sentiment, i perquè jo no ho sóc?...segurament perquè mai em van vestir amb la samarreta blaugrana de petit, i això em va ajudar a no ser-ho...anem seguint un camí, un camí que ja està marcat...a mi m'ha tocat aquest paper, diria que un borrego més, una fitxa que és mou per l'engranatge... però sóc dels que si em moc bé, fins i tot tinc algun premi, no gaires eh, perquè sóc peó, ni alfil, ni torre, ni cavall, sóc peó però no ens equivoquem, ser peó o alfil o Rei no et treu del teu paper de borrego...amb més o menys premis, però no deixes de ser-ho...i perquè vull una tele de plasma?...perquè ho porto a dins naturalment, de fet la meva infància hauria sigut meravellosa si la tele hagués sigut de plasma...és vital...ho és?...no, no ho és...però jo em crec que ho és, perquè els meus veins la tenen i quasi tothom la té, com no haig de voler-la jo??...

Sóc tan borrego que fins i tot sapiguent els motius de les meves borregueries, ara resulta que per educar també sóc borrego...i no sé com lluitar contra la bufanda que li han posat a l'Aida, perquè tan fot que sigui del Barça o de Sony, tot és el mateix, una marca és una marca sempre...i com li puc dir jo que hi ha gent que no té ni per menjar si el més important és l'espuma del seu cabell, perquè segurament si estiro molt el fil, fins i tot potser l'espuma del seu cabell depen d'un país molt llunyà, o d'una nena com ella, però amb una petita diferència,  que treballa per pagar, no per cobrar, per pagar el preu de perdre una infantesa, o sigui la base de tot, o sigui el nostre tresor...som tant globals que no podem veure la globalitat de l'humanitat,..som tan globals que tenim un primer món i un tercer món... i tant lluny que sembla un de l'altre mai els separem, perquè tothom sap que el tercer món ha de quedar com a tercer, si no mai podriem ser del primer...i l'engranatge és tan cruel que no dubtarà de construir un quart món si cal, per tal de salvar al primer i acontentar al tercer..el segon el seguirem deixant en blanc, no sigui que el tercer s'animi a pujar de categoria...i per això de tant en tant pujo a la lluna i allà reposo i m'ho miro tot i potser és l'únic moment que no sóc borrego i toco realment de peus a terra...i miro la terra, el nostre planeta i per més que m'hi fixo i m'hi refixo jo només sé veure un sol món...demà ja baixaré, avui necessito quedar-me a dormir a la realitat...

Idiota perdut

Extrany és el que no fa el que fan els altres? o és extrany el que no sent cap mena de necessitat de fer el que fan els altres?...recordo quant havia d'anar a les festes del Tura, tinc encara malsons amb la cançoneta dels gegants, osti, va calar totalment, dia rera dia la mateixa cançó, any rera any la mateixa cançó amb tota la plaça plena de gent...unes ganes absolutes de marxar, però allà aguantava estoicament perquè em tocava dins del meu paper de pare...
No és nou per mi això, m'ha passat sempre, crec que on hi ha molta gent ja començo a patir, no se ben bé el perquè, però de ben petit ja tinc alguns records negatius de tot això...
Però després tinc sempre una lluita interna, o externa, encara no ho sé, potser és que no accepto que mai pugui pertànyer a un grup, o ser part d'una massa que és mou per alguna il.lusió, o un ideal, o fins i tot una tradició...i aleshores em sento extrany...
Ara arriba el dia de la V, jo tampoc em mouré, segur que tan me fot, però igualment no entenc que si tan me fot perquè després em sap greu no mobilitzar-me, tan fa el que la gent busca, el que no entenc és perquè no busco res d'això mai...
Sóc l'únic que se sent idiota?...perquè jo m'hi sento sempre, vull dir que sempre em sento que soc un pringat, això no treu que disfruti de les coses que em fan disfrutar, però em sento idiota totalment, crec que la única mobilització que sento meva és no moure'm mai més dins de la meva idiotés, però és que em sento idiota aquí, allà o més enllà, m'hi sento i punt, no em trasbalsa això, però més que sentir-me idiota, ho sóc...
No tinc cap mena de domini de la meva vida, sóc l'únic que sent això?...perquè jo no tinc domini de la meva vida, per això sóc idiota, puc ser un idiota orgullós, fins i tot em puc enganyar, però sóc idiota clar que si, i no passa res, això no impedeix ser feliç, puc ser un idiota feliç i quedar-me tan ample...
Tan sols puc posar els detalls, res més, totes les altres coses es mouen dins de la meva absoluta idiotés, a Catalunya , a Espanya o a Noruega, estigui on estigui jo seré idiota...
Si no fos idiota no em quedaria tan ample quant per la tele anuncien que han fitxat a un jugador de futbol que cobrarà setmanalment 550.000 euros...i jo continuo sopant...i de sobte diuen que s'ha mort no sé quants desconeguts i jo segueixo sopant, si que tinc un petit sotrac, però al cap d'una hora ni ho recordo, ja he sopat, ja puc anar a dormir, jo sóc idiota, per tant ja no recordo res de res...
Però crec que a vegades em sento més idiota que els altres, perquè segueixo sense sentir-me d'enlloc, i m'extranya, quant veig a tothom que va amunt i avall per algún motiu, i jo no els puc seguir, i no els puc seguir perqué els enganyaria i m'enganyaria a mi mateix, però igualment em sorpren...
Vinc d'una familia d'idiotes, que van lluitar molt i que això , segons ells, els va convertir en idiotes per tota la vida, perquè per arribar on hem arribat ara no tornarien a lluitar pel que van lluitar, per tant ho porto a la sang, sóc idiota pels gens...i la vida no em reconcilia amb les altres coses, escapo de tot, marxo per potes de totes les coses que aporten molta gent...i en canvi crec que només això pot canviar les coses, però clar, potser no son les coses que m'interessen...perquè per mi tot això és un joc i la única cosa que em prenc en serio és a les persones una a una, tot i així, com que sóc idiota, també m'amago d'això i em vaig convertint en un solitari idiota...suposo que és el meu escut inmens a la meva creença individual, però l'individu ja fa molt que no està de moda, com tampoc ho està un arbre o una cabra, tots anem junts, som persones, arbres i cabres...per això no podem arribar a tractar-nos bé del tot, perquè tenim visions tant globals que no entenem que l'arbre que tinc davant de casa no és el mateix arbre que hi ha al carrer de darrera de casa...vull dir que em sento que sóc l'única persona que no sé mirar als grups, no en tinc ni idea, i encara em fa sentir més idiota això...
Recordo un dia que em vaig quedar paralitzat quant un em va dir: " a veure, primer hem d'ajudar als d'aquí i després als de fora"...evidentment a mi em deuria veure d'aqui, però jo no el veia d'aquí ni d'allà, jo nomes veia una persona que tenia un ideal que no comparteixo, tot i així, com que el veig com una persona em continua caient bé, crec que la seva boca parlava globalment, parlava per herència, per tics viciosos...perquè no ho sap, però tampoc és d'aquí d'orígen i si per història ens ajuntem tots per lluitar per una cosa, em pregunto on comença la història...i no ho dic pel que puguin dir els llibres, no, no, això ho fem els humans, però els humans no som el món, per tant per mi tot és relatiu...
Jo hauria contestat que no sé qui és d'aquí o és d'allà, perquè clar, has de ser de Suecia per no ser d'aqui?.. o has de viure a Jupiter?...o a la Lluna com jo?...on és la frontera d'aquí?...no la veig...un arbre és d'aquí?...i una cabra?...
Em sento molt idiota cada dia, i globalment sempre em sentiré així, de fet sóc un més, només això, no sóc res en el món i el meu únic valor és el de la gent que em mira a mi i no a un paio que camina pel carrer com els altres...per tant entenc que la visió individual és vital per tot, per reconèixer a qui estimes, per entendre els lligams més reals...perquè jo quant crido auxili, tan sols crido a cinc persones, no a un país...perquè no sóc res, ho tinc molt clar...tinc clar que no sóc res perquè només sóc important per unes quantes persones, potser cinc, o potser vint, però que és cinc o vint enmig d'una humanitat?
Però encara que sigui important per cinc o vint, sóc idiota i ho tinc molt clar...i així seguiré...idiota perdut...