Aprenentatge

Tothom es treballa les coses com vol o com pot.
Després d'un dia d'atabalament i de mirar-me massa el melíc, que malament que va mirar-lo gaire, he observat enfora...una de les diferencies de les meves baixades actuals a les de fa uns quants anys és que no duren gaire, i crec que la principal raó és que mai em sento màrtir de res, vull dir que moltes vegades esperem l'estàtua de màrtir, com si això ens disculpés de les coses que ens passen ( les dolentes, s'entén) i finalment la majòria de coses son responsabilitat nostra, almenys la manera de pendre'ns el que ens arriba.
Avui he escoltat com sempre a la natura, al seu silenci, això sempre em resulta positiu, curiós que la fressa al mig del bosc sona a silenci, m'agrada aquesta sensació...i després als humans: a la gent que crea, als creatius, els que formen d'ells mateixos una vida pròpia, amb mil influencies, segur que si, però agafant d'aquí i d'allà per formar el propi camí...
El Joan, una persona agradable, que ja fa temps va deixar la feina perquè pateix de Parkinson, tot i així cada dia va a la casa a cuidar-la, perquè la seva vida està al camp i en la guitarra, que la toca com els àngels, encara en dia d'avui la pot tocar...de fet em va regalar un cd preciós...
Hem conversat, és aquell tipus de gent que aprens cada dia que el veus, n'hi ha moltíssima, i segurament aprens d'ells perquè ells viuen en un continu aprenentatge...m'agrada el seu optimisme, la seva bondat i el gran sentit de l'humor.
I és aquí on noto la diferència, i sense ser ni superb ni pecar de res, perquè jo no sé en quin grup estaria, però just en aquest punt noto la diferència.
Hi ha gent que és passa molta part de la seva vida intentant trobar un camí, segurament la gran majòria ho fem, la forma d'aconseguir-ho és molt diferent en molts casos i pot ser igual de vàlida, però quant ets espectador de l'aprenentatge dels altres te n'adones que tú aprens molt més d'uns que dels altres, és evident que adaptem tots l'aprenentatge al que som. lògic...fa gràcia, és com si ens anessim ajudant uns als altres i segurament és així.
Hi ha gent que s'empapa de literatura, de lletres d'auto-ajuda, de best-sellers per aconseguir la serenor interna, son d'aprenentatge acadèmic, son meticulosos i segueixen al peu de la lletra les coses, com una petita religió, o gran religió, però sense cap mena d'imposició envers els altres, tot i que també m'ho he trobat en algún cas...
No puc dir que sigui vàlid o no, perquè no és l'opció que m'interessa, perquè es basa molt en idealitzar teories, en portar a la pràctica tan sols aquelles teories, i a vegades, pel que jo he observat, pot tancar una mica la ment i sobretot, pot provocar posar tot el pes de la teva vida a tan sols una idea o un ideal, i sempre penso que hi ha un perill, perquè dependre de tan sols una cosa sempre és perillós...
A mi m'agraden els que bifurquen les seves necessitats espirituals, aquells que aparentment sembla que tinguin milions d'ideals a dins seu, que han picotejat d'aqui i d'allà per construir un propi caminar, sense gaires normes, sense gaires formes, simplement han anat endavant i enderrera i s'han equivocat moltíssim...dubten molt, fins i tot del que mes creuen, no diuen frases lapidaries i ni tan sols contundents, encara que molts son absolutament rígids amb les injustícies i estafes...jo els escolto embobat, avui n'he trobat tres, en joan, que és un cor que parla, una persona excel.lent per les paraules i pels fets, i el que és millor, totes les coses bones que ha fet mai me las ha dit ell, i això encara l'honra més... després a un que em parlava del seu somni, de fet no me'n parlava tan sols, si no que me'l mostrava, un home que està construint un catamarà al mig de Castellfollit de la Roca, com que té una baixa laboral definitiva per malaltia i no té diners, el va construint ell, dins del patí de casa seva...encara recordo el dia que em va dir que m'ensenyaria el vaixell i jo que em creia que era de miniatura, i era gegant! tan com per anar-hi a viure quant estigui acabat... si la malaltia li permet ho farà, perquè li veig en els ulls, i perquè en el seu cas si que focalitza tota la seva vida a un petit gran somni, però depen d'ell i del temps que li regali el destí...he fet fotos mentres l'escoltava fascinat...ja va viure al mar molt de temps, i vol tornar-hi...
Passades unes quantes passes m'he trobat al "cubano", així l'anomeno jo, perquè està casat amb una cubana i parla un català encubanat, està enamorat de com viuen allà, crec que és més cubà que d'aquí, i és un personatge, d'aquells que t'explica el que viu amb una passió que sembla que siguin coses impresionants totes las que fa, és la forma de dir-ho, em ve de gust seguir-lo...
Son tres persones totalment diferents, les tres m'aporten coses, i bones, m'agrada trobar-los, tot i que tinc debilitat pel Joan, perquè és d'aquella gent que te'l menjaries a abraçades i perquè tenim un gran feeling, ja hem quedat unes quantes vegades i és fantàstic compartir amb ell...
Els aprenentatges son a tots els racons, i n'hi han tants que val la pena obrir les portes, empapar-te, filtrar-ho evidentment dins del teu intern i quedar-te bocinets de tants mestres...no son els més importants de la meva vida, està clar, però son bocinets que impregnen el meu ser d'ells..

Fallar

Hi han dies que son tristos, fins i tot encara que el resultat final m'hauria de complaure, però son dies d'aquells que te n'adones que res depen de tú i no saps si lluitar o deixar-te portar...a veure a on et porta el vent...
Intentes mirar les teves passes del present, sense mirar enrera, no val la pena, ja que no existeix, intentes pensar que moltes coses no depenen de tú, però tampoc et consola això, simplement  et converteixes en un espectador actiu del que t'està passant en un sol dia...res depen de tú però et toca actuar.
Finalment em resisteixo a pensar que no depen res de mi, ni que sigui per un dia, no vull acceptar-ho, sé que tinc coses a fer, però quant et venen tres o quatre coses de sobte, costen de digerir al primer instant...
Son emocionals, per tant entenc que finalment dependrant molt de mi, però avui em toca assimilar i pensar que és el millor per mi i sobretot pels altres...i en això si que he reflexionat molt...
Segurament tinc alguna virtut, suposo que si, i fins i tot potser més d'una...ahir un empresari em deia que no estava aprofitat, que jo valia més, i no és cert, perquè professionalment ja he tingut mil oportunitats i finalment he retornat on sóc, que si no fos pels meus dolors articulars, és una feina que em dona moltíssim...suposo que si penso que aquesta és la meva gran virtut és que no dec tenir un gran dia, però he pensat que sempre he tingut la sensació que fallo a la gent, no sé, he rebut moltíssimes bronques pels meus actes, això vol dir que dec haver errat força o decepcionat a força gent, i he escoltat mil vegades allò de que "l'Alex és així", aquella frase que em perdona perquè sóc així, per res més.
Vaig al metge perquè porto anys amb dolors, no puc anar a teràpies alternatives, son cares, i em diu la gran solució és deixar la feina, porto anys escoltant això, però és que potser tan sols serveixo per això, no ho sé, com li vaig dir a l'empresari  " a mi si em pagues 2000 euros al mes per no fer res, t'ho faré perfecte", sóc capaç de no fer res, però en canvi tinc una responsabilitat laboral fora del normal, no paro, encara que els genolls cada dia em deixin menys caminar o pujar una escala, jo no paro, mai paro de treballar i fent més hores de les que el contracte firmat indica....
Però el meu problema és que sempre tinc la sensació que fallo a la gent i no sé com treure aquest sentiment de dins, em sento en deute amb tothom, com si tothom hagués fet coses per mi i jo mai per ningú, és un sentiment que marxa però sempre torna, és un sentiment extrany, que els meus millors amics el deuen haver escoltat moltes vegades...
Sens dubte això em fa actuar amb por amb la gent nova que entra en la meva vida, com si posés un límit a tot, com si no vulgués decepcionar, com si esperés que arribi la decepció per part de l'altre i aleshores hagi d'escoltar el meu dolent comportament...
Fins i tot, me n'adono, que quant sóc un espectador actiu d'un fet, vull dir que he d'actuar però jo no sóc el protagonista del fet, sento que el que està passant és responsabilitat meva, i pateixo pels protagonistes autèntics de l'història...
Avui és d'aquells dies que no puc controlar les meves passes, dins de l'aparent disbauxa que pot oferir el meu personatge, que no la persona, sempre intento controlar-ho tot, absolutament tot, i sobretot la meva sensibilitat, que és aquella gran virtut que un ha de controlar, ja sabem que tota virtut, quant s'extrema massa, pot ser un gran defecte i se't pot girar en contra...
Jo no sóc patidor, sóc hiper patidor, tan que fins i tot en una tonteria com que tinc un amic menys al facebook, penso que he fet alguna cosa mal feta, ni tan sols m'entra al cervell la possibilitat de que s'hagi esborrat de la xarxa social...no vol dir que el busqui, a veure qui ha sigut o controli cada dia els amics virtuals que tinc, però hi penso i el més important és que m'afecta...
Quant tinc un dia aixi, extrany, incontrolat, el contrast se'm fa dolorós, quant escolto pel carrer que sóc un bon tiu o m'escriu algú dient que sóc una persona especial, em sento com una petita estafa humana, i és una sensació extranya que a vegades no sé ni com explicar...
Per sort, mica en mica, tots aquests pensament m'arriben molt menys que abans, segur que el meu dolor físic, que comença a ser etern, doncs m'afecta, surto amb un bon somriure però en general , al cap de tres o quatre hores, ja tot és dolor, segueixo amb el somriure davant de la gent, però paro d'amagat en els racons intentant apretar els punts del dolor, un dolor que és molt intens i que tan sols entenc com és d'empipador quant no el tinc, perquè aleshores és gloria tot el dia...
I desde que vaig pendre l'antibiòtic no paro de tenir mal als ossos, i em fot, i em fot molt, i si a sobre la vida em dona algunes coses que no hi comptava, i que he de pensar, doncs m'estanco una mica en el present...
Demà serà un altre dia, ja res em dura com abans, el meu estat d'ànim, en general, és molt bó i ja fa temps que em sento serè i tranquil, però un amic, un gran amic em va dir un dia que explicar les debilitats és un simbol de fortalesa, és com dir que aixì sóc jo també ... tot i que tots intentem vendre un producte i si pot ser un bon producte, està bé també posar les limitacions i els teus moments més dèbils sense por, també son part de nosaltres...
Per sort avui estic trist per motius reals, vull dir que no m'invento res, començant pel dolor físic i acabant per dos fets emocionals que em toquen de ple al cor...
Demà tot serà diferent, per sort tot sempre és diferent cada dia, potser seguirà el dolor, de fet estic tota l'estona suplicant a no se qui que demà em dongui un dia sense dolor, però segur que el color serà diferent...
Com sempre intento treure la part positiva de tot plegat, i aquesta és que feia molt que no tenia un dia així...tot i així , com sempre, hi ha gent que estimo i que no em trec del cap, i que ja no hi son, i avui aquesta perdua la sento més que mai...gent que per cert, els he fallat.
Haig de dir que la sensibilitat tampoc m'ha ajudat, llegir dues notíces m'ha fet mal i dolor, però quant tinc el dia així, fins i tot em sento culpable per sentir-me culpable i queixar-me després de revisar coses molt més greus que les meves...

La notícia de Matadepera

M'he despertat i la primea notícia que he llegit ha sigut que un home apunyala a dues dones a Matadepera i després s'ha fet un tall al coll i ha mort desangrat al carrer.
El Nanu, un personatge molt conegut al poble, ha sigut el trist protagonista de tal animalada.
He anat enrera, sense haver d'apretar molt les neurones dels records, i m'ha fet pensar força...
Primer m'han vingut imatges d'ell, una de molt típica, i parlo de fa molts d'anys, quant baixava des del camp de futbol sense que la pilota que portava als peus, toqués al terra. L'altra escena on el recordo perfectament, era la seva famosa salutació que oferia a la gent, un "ueva!" o "hueva!" que el feia ser un personatge molt conegut al poble, d'aquella gent peculiar, diferent a tothom, que saps que no hi toca gaire, però que mai et podries imaginar que acabaria així. Podriem dir que en els pobles, on tot és molt més visible, aquests personatges es mouen entre l'imatge d'entranyable i boig.
Jo no tenia cap relació amb ell, de fet em sembla recordar que un dia vam sortir de festa amb ell i més gent, un d'aquells dies on tan sols si vius en un poble pots arribar a sortir amb tot tipus de gent diferent que no tenen a veure res uns amb els altres, però no n'estic segur...
A mi em saludava pel carrer amb el seu famós "hueva!" i ja està, jo li tenia por, de fet sóc un poruc i la gent extranya sempre m'ha fet por, ja de ben petit em passava, sempre creia que algú que no hi toca del tot, millor no tenir-lo gaire a prop...
El Nanu tenia dos germans, dic  tenia perquè un, ja es va suicidar fa molts anys, i amb aquell si que vaig tenir més relació, segurament perquè la seva follia era deguda a una sensibilitat extrema, i perquè no tenia ni un pèl de tonto, o almenys aportava coses interessants, com per exemple la seva escriptura.
Crec que era una bona persona, sens dubte no era violent, tot i que com he dit abans, qui és mou entre la raó i la bogeria sempre pot tenir un brot de violència desmesurada. Estava dotat del do d'escriure i de fet, em va regalar algunes poesies que em van agradar força...
Sempre m'ha quedat una frase extreta d'un poema d'ell : " totes les paraules, fins i tot les mudes, em parlen de tú", em va agradar, m'agrada molt llegir la poesia senzilla, la que diu molt graficament el sentiment sense necessitat pel lector de tenir un diccionari al costat. El Toni, aquest era el seu nom, era un tipus que no aparentava res de malícia, tot i que sempre vaig posar un mur invisible entre ell i jo, perquè tampoc hi tocava en molts casos...i com he dit, sóc un poruc exagerat.
Així doncs, dels tres germans, tan sols en queda un, el petit, que fa molt que no veig i que he perdut la pista totalment. Era el que estava bé de la familia, i resulta que pel que m'han explicat també es va intentar treure la vida, tres de tres!
I aquí em venen molts dubtes, perquè entenc que les bases familiars d'on procedien deurien ser molt fràgils, de fet en tinc constància d'aquest fet, però tres de tres és massa crec, vull dir que alguna cosa genètica deuria acompanyar-los tan sols sortir al món, que cap dels tres se'n surti és molt fort. He conegut molta gent amb antecedents familiars molt greus, que han viscut una infància sense carinyo, o plena de fets desagradables, i és cert, que la gran majòria han quedat tocats, és cert i lògic, però una minoria se n'ha sortit, fins i tot diria que això els ha fet molt forts, però quant veig a tres fills que no tiren endavant, doncs em dona molt que pensar. Potser s'hauria de fer un estudi psicològic als pares abans de tenir fills, perquè sens dubte son complices de les desgràcies dels seus descendents, i no és just portar algú al món i condemnar-lo a la infelicitat o l'inconsciència. Traspassar tot el que ets als teus fils és perillós, ho és fins i tot si estàs sà i amb el cap clar, estàs marcant un camí que potser t'ha servit a tú, però no implica que serveixi als altres. De fet, crec que quasi tots els que hem crescut amb l'indepenència d'haver pogut escollir, hem provat uns quants camins, ens hem equivocat, hem tirat enrera per agafar-ne un altre, tot i que no nego que l'influencia de casa sempre la portes a sobre...
Però és una influencia silenciosa, que no apreta, que està allà perquè ho has viscut, però clar, tot des del seny, si estàs enmig de la follia i la vius com a "normal", tens molts números per tenir una vida força complicada, és allò que dic sempre de la posició de sortida quant arribes al món, alguns ho hem tingut fàcil i altres han hagut de superar tots els seus primers anys a causa d'uns progenitors amb molts de problemes.
Crec que l'orígen de tots els mals és la possessió, i això ens confon força, no hi ha ningú que sigui de ningú, i en canvi sempre parlem coloquialment així: " el meu fill", "el meu home", i és normal que ho fem, però no ens ho hem de creure massa, perquè en el moment que traspassem la perillosa frontera de l'amor i posem els pilars del cor en la possessió, estem caminant en terrenys fangosos, i molt perillosos...
Tan com a parella, com a pare o com a amic, el més important és saber que en l'amor, l'important és deixar triar el propi cami a qui estimes, crec que això és un dels grans problemes de la nostra ment, confonfre amor amb possessió, i és que ja fa molt que penso que el més important no és estimar, si no estimar bé, i això és molt més dificil.
Vull aclarir que la meva teoria és fantàstica, però que no m'escapo de les meves crítiques "constructives", simplement intento apendre cada dia per arribar a estimar millor, perquè ho he vist en molta gent i perquè he vist molts patiments heredats que no permetien als qui ho havien heredat , tenir la seva pròpia vida, si no la continuació d'una altra...i això és molt trist i condemnable...

Les necessitats

Estem al segle XXI, fins ara no erem conscients de que moltes coses es poden acabar, era com si visquessim al primer món i aquest ens protegia de tot : societat de benestar i de consum, on cada dia hi ha menys benestar i consum...
Però la gent resta aturada, és sorprenent, el suposat benestar ens ha inmobilitzat de tal forma que colectivament ens costa sortir a queixar-nos, tot i que en petites o grans excepcions la gent si que forma una pinya, sigui quina sigui la raó de la queixa, és bó saber que podem moure les coses...
Casa rera casa, la gent em va indicant amb "indignació sorprenentment calmada" les injustíces a les quals estem sotmesos, frases com : " i encara hem de salvar-los!!", "son una colla de lladres!!", "fins que no marxin no hi ha res a fer" o "sempre rebem els mateixos!!" inunden el dia a dia de la gent. Si t'allunyes una mica veuràs que tot és segueix movent aparentment com sempre, amb fluidesa, sense saber ben bé si aquell home torna de treballar o de signar a l'oficina del treball, és curiós perquè en molts casos vesteixen igual els que no tenen feina als que si que en tenen, tenen els mateixos mòbils, els mateixos cotxes i fins i tot te'ls trobes el cap de setmana en un restaurant menjant, i és lògic, ens han educat per viure dins d'un benestar i per consumir, no podem pretendre que en dos dies la gent canviï els seus costums.
Fins i tot a les xarxes socials ens hem acostumat a mostrar la cara més positiva, mostrant continuament que no parem de fer coses i que tenim una vida genial i fantàstica.
També és cert que veus a més gent buscar menjar en els contanidors, i observes que els menjadors socials estan més plens o la cua a carites per recollir menjar és més llarga, però t'has d'acostar a la gent per entendre com han canviat les coses, de lluny sembla que tot es mantingui més o menys com estava.
Em pregunto que passarà si les coses segueixen iguals i els pensionistes se'n van a un altre món, moltíssimes families han reagrupat els ingressos i formen una sola entitat, o petita empresa domèstica, que realment és com funcionem a nivell social.
L'evidència és un simbol que ajuda a reunir forces, que les coses siguin clares i no difuses ajuda a mobilitzar a les persones, de mentres ens anem movent entre una mentida piadosa i una realitat sumergida darrera de l'aparent tranquilitat...
I de mentres tot segueix igual des del sector comercial, ens indiquen quina és la nova tecnología que hem d'adquirir, poca gent veus pel carrer amb un mòbil que no sigui tàctil i que no estigui permanentment endollat a totes les vies de comunicació possibles, entenc que hi han moltes possibilitats per aconseguir-los per preus raonables, promocions o simplement un regal, però tot té un manteniment, i segurament el que no entenem, és que una vegada el tens, si s'espatlla en voldràs un altre, i també és comprensible, així ens han educat i així ens comportem...
Només has d'observar els barris i carrers, tinc totalment comprovat que vas a un carreró on un veí ha posat una pèrgola i si passes al cap d'un any ja n'hi hauran uns quants més que la tinguin, aixñi funcionem, mimetisme comercial...
Però seguim igual, per tant entenc que tots tenim clar que tot anirà a millor, ja que als nostres infants els seguim indicant que aquesta serà la manera de funcionar, per tant ens hem de posar les piles si no volem que les generacions que pugen es fotin un mastegot de mil dimonis...
Potser si que estem canviant-lis l'educació, ja que cada dia tenim més clar que molts d'ells hauran d'emigrar a la recerca de possibilitats que aquí costarà trobar, però de totes maneres hauria estat bé que això fos una elecció i no un acte desesperat per trobar sortida professional...
M'intento imaginar anys enrera en una situació de crisis semblant a aquesta, m'imagino una familia que viu al camp i que treballa la terra per sobreviure, puc suposar que el diumenge no anàven a la platja, ni quedaven per fer una coca-cola, o sortien a sopar una nit de dissabte, ja se que son altres temps, però és evident que ens hem muntat una vida tan trista que tots necessitem desconectar continuament de la nostra pròpia vida, i això, si ho mirem fredament és força dur, esperar tot un any de suposades recompenses econòmiques per poder anar a algún indret per oblidar-nos de la merda d'any que hem passat.
Ho dic així perquè soni més fort, ja se que realment no es redueix a això, tots tenim coses precioses en el dia a dia, però si que és una de les frases més repetides " la necessitat de desconectar"...però desconectar de que?...del que ets?, del que ets la majòria de temps?, del que fas dia rera dia?...i compte!, que no tan sols necessita desconectar qui treballa, si no que tothom necessita fer-ho...
Entenc que abans també tenien aquesta necessitat, o no, no sóc capaç de poder-ho afirmar amb seguretat, també entenc que hi han molts països que fa anys que la gent necessita desconectar de les bombes que els cauen mentres estan menjant, o anar a un restaurant per desconectar de la gana que passen, però el que cada dia tinc més clar és que ens han educat desde la simple posició de que més feliç seràs com més puguis gastar, i clar, ara mateix ja no es pot gastar com abans.
Sempre he pensat que l'extern és relatiu i efímer en molts casos, que depen poc d'un mateix i que és molt perillós si te'l creus del tot, també he pensat sempre que el món no comença i s'acaba aquí on vivim, i que si hi han tants d'indrets on la gent pateix misèria, aquí ens podia arribar, no estavem protegits infinitament, tot i que hem posat una base de protecció bona i forta en temes de sanitat o ajudes socials, però com podem veure, la tendència és que es vagin debilitant, perquè per mi , el gran pecat que estem cometent, i que no crec que hi hagi molta sortida en això, és que tot, absolutament tot, està per sota dels diners, i posar les nostres vides enmig de tants de bitllets és molt perillòs, perquè ens acaben confonen amb monedes d'intercanvi.

Els homes i les dones

Avui hi he pensat :

Porto molts anys escoltant problemes d'amor, sempre he cregut que son dues persones que arriben a un lloc, que no hi ha culpables, que sigui com sigui, quant hi ha una ruptura és cosa de dos, i que per més que sempre intentem donar les culpes a l'altre, cadascú té la seva responsabilitat en el que ha passat...

S'escolta moltes vegades allò de que "em tenia anulat/ada" i en aquesta típica frase segurament el més culpable de tots és el que es deixa anular...tot i que externament molta gent creu el contrari.

Però si que he estat pensant en un fet que fins ara no m'hi havia fixat massa : parlo de l'eterna, i avorridíssima guerra de sexes entre homes i dones, que sempre ens ho prenem com si fos una cosa de que som molt diferents, de que no ens podem entendre, etc...

El cert és que qualsevol convivència amb llit, parlo doncs de parelles, és complicada, entenc que la majòria de parelles son entre homes i dones, per tant son en el sector que hi han més ruptures, però també seria el tipus de parella on hi han més èxits, és evident que és per la quantitat, perquè n'hi han més, per tant és lògic que sigui on és falla/folla més ...

Conec parelles homosexuals que també fallen, aixi doncs no podriem caure en el tòpic de que les dones i els homes costa molt que s'entenguin, crec que és una qüestió de parella, no del sexe que formen  el duet...

És complicat barrejar la convivència: les coses pràctiques, el cor, el sexe, no és fàcil, sigui com sigui no pot ser fàcil, això fa que quant ho trobes has de considerar que ets un privilegiat, i la sort de que les coses no siguin fàcils és que l'escollit sempre se sent molt més valorat...

Però avui pensava, i he fet un recorregut d'amistats i de xarxes socials...realment és impresionant veure la continua queixa de les fèmines sobre el passotisme de l'home, de la poca sensibilitat, i de mil coses més, i he arribat a la conclusió que finalment, ni en petit comitè, els homes es queixen d'elles, simplement es queixen de la continua crítica que elles els fan...o sigui, més que atacar, es defensen...

A veure, i no perquè sigui home ho dic, crec que hi ha de tot en les dues parts, i crec que aquest tòpic, el dia que marxi, serà un gran avanç pel feminisme i l'igualtat, perquè els tòpics acomoden molt i deixen molta apatía a qui els rep...i ja generalitzant, es podria extrapolar a tots els tòpics existents, que si aquests son així, que tal raça és aixà, etc, etc i etc....això inmobilitza a les persones, perquè els ulls que miren ja estan esperant la "cagada" per dir: "veus!!, tenia raó!!"...

Però és que fins i tot en aquelles frases fetes que surten i la gent penja en el facebook, en general son les dones que, o col.loquen a l'home en un nivell d'intel.ligència simplement pollaral ( de polla), o col.loquen a la dona en una superioritat mental i sempre surt allò de " quant una dona diu tal cosa és perquè vol que l'home faci tal cosa"...cony, com si fos un jeroglífic!!...i jo sempre penso que el més fàcil seria dir el que vol no?...vull dir, perquè li diu a la seva amiga " és que el meu home no se n'adona que vull això" i en canvi al seu home calla i no li diu res??... no sé, és un desig de que la cagui?... 

Encara que sóc un home i evidentment podria semblar que només tinc una versió, i que no puc ser objectiu, crec que en general és així, les dones es queixen molt dels homes i els homes es passen mitja vida fent cares o disculpant-se...el que no entenc és perquè s'enamoren d'ells encara...es queixen i es queixen i en comptes d'enamorar-se d'un elefant, hi tornen!!...parlo en parelles heterosexuals, clar...

A veure, si jo em mogués per tòpics podria pensar que qualsevol home ric pot tenir la dona que vulgui, cosa que si mires la tele penses que és així, però no em quedo en això ni penso que totes les dones son així, no crec que res sigui tan simple...

Conec molts homes i cap d'igual, i conec moltes dones i cap d'igual...però el que tinc clar és que en totes les parelles que he vist una separació, i dins d'uns paràmetres normals, sense violencies ni històries malaltísses, crec que no hi ha culpables...

Després, per altre cantó, és curiós escoltar a moltes dones dir que s'entenen molt millor amb els homes que amb les dones en les amistats o en la feina, cosa que tampoc ho trobo lògic, perquè també seria un tòpic dir que les dones treballant juntes son terribles, i jo puc assegurar que he treballat entre homes moltes vegades i s'han fet la punyeta totalment...

No crec en els tòpics, no he pogut mai amb ells, crec que son absurds, perquè per sort el món canvia , per tant els tòpics han de canviar no?

A vegades em diuen que sóc un bon pare, com si fos alguna cosa anormal, però coi, jo veig a la meva filla igual de temps que la seva mare, conec forces pares que veuen a la seva filla quatre dies al mes, o sigui quaranta-quatre dies a l'any, és molt poc i això n'estic convençut que en molts casos posen al pare com a simple inseminador, com si la seva funció acabés allà, no ajuda segur, per saber si ets bon pare o no, has d'excercir de tal, si no és impossible...ho pots ser també, però et perds moltes coses...masses, i mai més tornen.

També escolto dir, tan per part dels homes com de les dones, que hi han moltes dones que utilitzen als nens per "fotre" al pare, la meva experiència em diu que tampoc és així, repeteixo, hi ha de tot, per sort hi ha de tot...

Per mi, quant em parlen d'aquesta manera, em resulta igual de verídic que quant em diuen aquella frase mítica de " estava ple de moros i negres" i és que per mi, la realitat és que aquell indret estava ple de persones...

Em cansen els tòpics...molt.

La meva professió

Els lectors de comptadors o lecturers son persones que van per les cases o indústries amunt i avall per mirar el consum d'un subministrament, podriem dir vulgarment que som els que avisem de que aviat arribarà una garrotada, es podria definir simplement així, però és molt més que això, m'explico:
Antigament, fins i tot passaven els cobradors de les companyies, deixaven una targeta de bon nadal, alguna cosa com " el cobradors li desitgem un bon nadal", eren persones que sobretot en els pobles eren molt estimats, tot i que seguien fotent garrotades econòmiques, els lecturers hem heredat molt d'aquest vincle abonat-empresa que ara està a punt de desapareixer...
La lectura del comptador implica mil coses, sobretot en zones petites o rurals, on vas pel carrer i quant et coneixen et criden per avisar-te a quina hora els podràs trobar per casa o fins i tot per tan sols saludar-te.
La meva feina m'ha permés conèixer gent molt interessant, gent que m'ha ajudat a apendre moltes coses i a veure mil visions diferents i molts colors de pell que m'obrien les portes...a vegades, fins i tot, em donava la sensació que havia anat de viatge més que no pas haver desenvolupat una feina...
Hi han lecturers de Gas, d'Aigua o de Llum, i així com l'anunci que representa perfectament algunes empreses que subministren necessitats vitals a les persones diu exactament: llum, gas, persones, per aquest real ordre, els lecturers tenim la sensibilitat absolutament invertida aquest eslogan, i intentem ser la gent que portem un somriure a les cases, tot i que seguim avisant de la garrotada que arribarà...
Ara, la tele-gestió, o sigui la mesura a distància des d'un punt de recollida no humana, ens porta a molts a veure el final de la nostra professió més a prop...
Igual que un quant paga en un peatge se n'adona que cada vegada hi han més màquines que persones al teu servei, nosaltres també deixarem "d'empipar" trucant els timbres continuament...
Alguns abonats em diuen: "osti, et fotaran al carrer", cosa que sempre contesto que més aviat m'enviaran a casa, ja que al carrer sempre hi sóc de moment...i que duri...
Jo estimo el que faig, podria dir que ho adoro, m'encanta que la gent m'expliqui la seva vida, o ajudar a una iaia a entendre l'última factura que li ha arribat...
Més egoistament, la meva feina m'ha permés mil coses. La primera conservar la forma, ja que no pares quiet i no pares de caminar, la segona és descobrir milions d'indrets preciosos, llocs que ni sabia que existien i que em permeten experimentar unes converses entre la natura, el silenci i jo brutals...he plorat mirant escenes increibles de la naturalesa, llampecs espectaculars, pluges delirants, vent que m'ha fet tombar enrera i voltors, cèrvols, àligues , guineus, esquirols, i tota mena d'animals, sense oblidar-me de les picades de les vespes i les mossegades d'alguns gossos...
He vist el mar en mil colors i formes diferents, he pujat als cims de la muntanya a veure que ha consumit d'electricitat una ermita que la màxima llum que ha gastat podria ser la divina, perquè de real ben poca...
Però sobretot he aprés molt, a escoltar, a donar un somriure a molta gent que ho passa malament, a entrar en cases de gent de fora que m'havien assegurat que eren part del problema que vivim, entendre que tots tenim families, boques que alimentar, els mateixos problemes, i motius per tirar endavant i viure molt en comptes de sobreviure poc...
I d'aquests 20 anys anant pel carrer amunt i avall per tot Catalunya, em quedo amb allò que tantes vegades dic, que no ho dic perquè si, si no perquè son les persones que m'ho han fet veure, la majòria de gent és molt bona, no entenc com no funcionem millor tots plegats, potser son herències absurdes o tics o vicis adquirits sense cap més mèrit que la repetició continua, o sigui, la menjada d'olla, perquè jo que entro a moltes cases, i més ara, amb la situació actual, la gent és educada, amable, i bona, molt bona en una gran majoria...
Encara queda temps de professió, ja que encara que sembli absurd, nosaltres som el vincle més evident entre abonat i empresa, en molts casos fem de psicòlegs, en altres de companyia, hi ha molta gent que no rep gaires més visites i he escoltat plors, rialles, vivences, alegries, dols, dolors, i vides de totes les formes possibles i de tots els colors del món...
Així doncs un comptador també té una vessant humana, perquè darrera un número de comptador o d'una poliça d'abonat hi ha una persona...el problema, com sempre, és que és més important el número que la persona quant ho mirem globalment...però no és cert, un comptador sense consum no és res i un consum sense persona no existeix, així doncs, que és el més important de tot?...no,no, senyors Endesa, llum, gas, persones no és l'ordre correcte, ja podeu tenir mil comptadors que si no és mouen no serveixen per res...

Dos camins a seguir

No sé si sóc de poble o de ciutat, crec que no sóc de res, però almenys a la primera hora del dia és evident que m'agraden més els sons de la calma...
Si pugués escollir hi afegiria el mar a la primera melodia que he escoltat aquest matí, una melodia que no és devorada per cap màquina inventada per l'home...
Quant era petit pensava que els ocells piulaven molt més al matí perquè els puguessim escoltar, una vegada ja l'èsser humà havia posat els carrers perquè els cotxes i tota la maquinària es posés en marxa, els ocells ja callaven i es transformaven en una imatge més de tot el paisatge...
Recordo passar hores observant fascinat el vol de les orenetes, em sorprenia veure l'agilitat que mostraven, dibuixaven línies invisibles en el cel, que jo, com a bon infant amb les facultats imaginatives encara intactes, podia observar en el blau que admirava...
Trobo a faltar el mar, el mar dona un so màgic a tot, ja que cada dia és diferent, és com un baix en un grup de música, pot canviar tot l'aspecte d'una cançó, el mar de fons és un acompanyament fantàstic, inspirador, i no cal ni dir el plaer que és mirar-lo, et mostra realment la grandària de la natura i la petita porció que en realitat som en ella.
Quant penso que hi ha gent que creu que tot això s'ha format gràcies a una ma divina , em fa quasibé riure, qui pot gosar treure mèrit aquest espectacle anomenat natura, en tot cas ella és el Déu, i és ella la creadora de tot plegat...
Potser quant escolto la natura sense que res distorcioni la meva oïda, tot pren una altra dimensió més real, potser per això em torno més infant, o deixo anar molt més l'imaginació, perquè he descobert que quant la maquinària es posa en marxa tots hem de perdre, si o si, molta part del que som en essència...
Clar que madurem, fins i tot alguns maduren tan que és podreixen, però dins nostre l'infant ens reclama moltes vegades, perquè les etapes passen, però al final som una suma de molts moments i tots igual d'importants i aquests moments no marxen, els tenim dins i van sortint segons el present que tenim...
Així doncs, aquest matí, quant el sol m'estava dient bon dia i els ocells m'explicaven que volar també és una cosa pràctica, no tan sols somnis de llunàtics, l'infant em reclamava una estoneta...
Potser estem ple de tòpics equivocats, i de frases que ajuden a simbolitzar coses irreals, i molts dels tòpics estan enfocats perquè puguem portar una vida humana més pràctica..." de tan bo que és sembla tonto"...aquesta frase ja indica fins a quin punt podem anar equivocats, com pot ser que algú ple de bondat, una gran virtut, es pugui transformar en tonto?...això ja ens porta a la primera lliçó: no podem ser molt bones persones, hem de vigilar perque si ho som massa, ens pendran el pèl, i jo em pregunto perquè el que posseix la bondat és el que té de canviar, potser qui hauria de canviar és el que li pren el pèl no?, o és que el que va errat no és ell?, o el que fa l'acció dolenta és el que mostra el camí a seguir?...
Anem preparant la vida per defensar-nos de possible atacs que encara no existeixen..."a mi no m'ho tornaran a fer", podem escoltar moltes vegades aquesta oració, com si donguessim per suposat que aquell mal que ens han fet, ens el tornarem a trobar...i jo em pregunto que potser li donem massa importància a aquell dolor, fins i tot al protagonista negatiu que t'ha provocat el mal...en canvi mai escoltem " a mi m'ho tornaran a fer", quant algun fet bonic ens ha regalat la vida no li donem tanta importància en el nostre parlar...per sort en el caminar segurament que si, però sempre he escoltat que la sugestió en molts casos apareix en repetir-te mil vegades una cosa, finalment te la creus i jo, amb els anys que passen, entenc que vivim molt a la defensiva, com si ser innocent o ple de bondat fos molt perillós...no ho sé, potser si que ho és...
Penso una mica, i m'imagino un món ple de gent bona, innocent...mmmmhh...si, si que és perillós si, quina por!!...
Jo recordo sempre que la vida em va donar l'oportunitat d'entendre l'altra cara, conèixer el cantó més obscur de mi, i ho agraeïxo moltíssim, crec que sortir d'aquell moment em va permetre desapendre moltíssimes coses, encara que sigui un desamor o una decepció, tenim dos camins a seguir sempre:
El primer és conseqüencia del fet viscut, o sigui, canviem tota la nostra vida en present pel nostre passat recent, no donant oportunitats a ningú més, indicant continuament amb fletxetes i prohibicions que " a mi no me la fotaràs maco/a"...o sigui donem mèrit al mal, ni tan sols recordem que el mal que ens han fet ve degut a una història bonica, una història que en general escriuen dues persones, i no parlo d'amor de parella, parlo del nou món que dues persones sempre creant...però tenim tendència a salvar-nos, com diu el meu estimat Benedetti i pensar que el mal ve d'un altre, quant en molts casos tu has permés arribar aquell dolor... en un caminar de dos, la responsabilitat és compartida quasi sempre...
El segon camí és més simple: viure el present que et toca viure...perquè en el parentessis de la por o de la precaució, ens podem perdre moltissimes coses, com per exemple gent bonica que estem posant al nivell del que ens va fer mal sense ni tan sols conèixer encara al nouvingut i així seguim deixant i permetent que qui ens va fer patir segueixi dominant la nostra vida...no és just per qui entra, però sobretot no és just per nosaltres, perquè sempre penso que el temps no és recupera, i si el perds o l'entregues, aquells instants mai els hauràs viscut...
No sé, em dona la sensació de que moltes vegades madurem de les hòsties que ens han donat, fins i tot ho diem orgullosament, sembla que sigui una competició per a veure qui hi ho passat pitjor, i aleshores te'n trobes un de feliç i no estem preparats per creure'l...ens deu enganyar- pensem...no sé, potser pensant així, el que aconseguim és que la vida ens devori...i potser el més bonic de tot es poder devorar nosaltres aquest regal anoment viure...
Que quedi clar que l'autor no està exclós d'aquestes pors, jo també tinc pors, només faltaria, però si que és cert que intento pensar que quant jo he fet mal, en general, ha sigut sense voler, i en canvi, quant he fet bé, ha sigut volguent i amb ganes, i crec que la majoria de gent actua així, per tant, intento no donar tanta importància al que hagi viscut negatiu i quedar-me en el més bonic de tot...jo no he aprés gràcies a les bofetades que he rebut, jo he aprés gràcies a les paraules, a l'amor, als somriures, a les carícies i a mil coses que justament, son més poderoses que la malícia...