Més o menys

Miro al meu voltant i ho veig tot ordenat, m'agrada aquesta sensació...els desarrelats a les nacions, que no implica per res que no sigui arrelat a la terra, necessitem ordre...ara pensava que de fet, qui està arrelat a tota la terra potser és el més arrelat de tots...i bon desarrelador serà, ai no...però potser si que és cert que qui estima una porció petita per sobre de les altres podria ser que fos més desarrelat que jo...ai, mai ho havia mirat així, i tota la vida pensant i fns i tot culpant-me de que no estimo ni Catalunya ni Espanya per sobre dels altres llocs del món...potser és que sóc tan hippye que tan sols estimo el món, ai que m'està canviant la visió del meu arrelament...
Potser per això quant em diuen que el món està fet una merda, intento corregir dient que el món és meravellós, potser la societat està feta una merda, però no ens equivoquem, ja ho estava... que ens toqui a nosaltres,ho comento pels que esteu desarrelats al món, us haig de dir que hi han molts països que fa temps que esta fets una merda, per tant i si mirem desde molt més lluny que del nostre ombligo patriòtic, entendrem que fa temps que la societat ha fracassat...
I jo em pregunto el perquè, suposo que és fàcil: primer de tot hem de pensar que hem creat una societat de consum i de benestar, aquesta era l'intenció, però el primer error, penso, és que la vam crear fotent enlaire el benestar de molts països pel nostre interés, per tant vam començar a desequilibrar la balança perquè uns poquets puguessim viure millor...
Ara això ens passa a nosaltres, i a sobre dins de nosaltres, vull dir que el desequilibri l'estem veient cada dia a prop nostre, i això ja fot més...jo, com que estic arrelat al món ( ara m'ha agradat estar arrelat, ves per on), entenia que si en una petita porció de terra hi ha gent que ho passa malament, és que tot plegat és un fracàs, no em calen milions de persones patint, amb un que pateixi en tinc prou, un home que sigui victima de tot aquest muntatge ja em demostra que no anem bé, així m'ho feien veure a casa de petit, des del nostre benestar i fent-me entendre que les persones no som estadístiques, per més que ens ho vulguin fer creure...
És com si em diuen que l'atur ha baixat i es situa al 5 per cent i tots hem de posar-nos contents,  evidentment que ens hauriem d'alegrar, gràcies aquella piltrafa de frase que tan de moda està ara " tal com estan les coses...", quina por de frase!!...implica contentar-nos amb poc, pensar que encara que estiguem fututs no ens podem queixar, implica perdre drets, implica mil coses, i cap de bona...doncs no, penso que el 5 per cent d'aturats és un fracàs absolut, arribar-hi ens ho pinten com un èxit i per mi és un fracàs, ja no cal ni parlar dels que es moren de gana, o dels països que explotem continuament, però si hem creat una societat on tenir a un 5 per cent de la gent patint és un èxit, doncs no l'hem creat gaire fantàstica que diguem...
Però és el de sempre, és com quant venen gent al nostre país, alguns fins i tot perden la vida en l'intent, i pensem que no han de venir, i és perquè la gent està tan desarrelada al món, que pensa que hi han països i gent que son menys que els altres...i jo em pregunto qui va decidir aquestes tonteries?...ei, i si venen, que no tinguin els mateixos drets eh, i molt menys que en tinguin més clar, perquè jo no sóc racista, però la veritat és que millor que fotin el camp de la nostra terra...a veure, entenc que les coses estan com estan, però ho sento molt, la terra no és nostra, també és d'ells, i estic convençut que molts dels que és queixen farien el mateix si la situació fos de misèria absoluta...algú encara dubte que viure en la misèria no et permet pensar amb molta claretat?...seguim vulguent sentir-nos ciutadans de classe A i per sentir-nos així, necessitem ciutadans de classe B i C i Z si pot ser, és una necessitat d'aquesta societat, com pots saber si estàs bé si no veus als que estan malament?...potser aquí està l'error, comparar-te amb el del costat per saber que estàs bé...
I sempre parlo globalment, quant t'acostes un a un a les persones, te n'adones que la gent no és així, és simplement qüestió d'herencies i vicis adquirits, ves a saber quant i a on, deu fer molts segles que vivim així, tants, que fins i tot em diuen que sóc un traïdor perquè estimo tot el món i no tan sols la sang de la meva sang, però posats a pensar, m'agradaria saber on està l'orígen de la meva sang...
I algú es pot preguntar d'on surt aquest article, en general no tinc resposta a perquè escric alguna cosa, en general son detalls, el dia a dia, però mai se que sortirà, avui ho tenia claríssim, ahir em va sorgir la motivació:
Vaig anar a un noi pakistaní que arregla mòbils, ordenadors, tablets, i a dins em vaig trobar a un racista de nassos que m'ha dit mil vegades que tots son uns mamonassos, que se'n vagin tots i que n'està fins els pebrots dels de fora...això si, el móbil el portava aquest noi, que de Vic no era justament, però clar, la pela és la pela, i pot amb tots els sentiments, no em va sorpendre veure'l allà, de fet he vist uns quants empresaris que es queixen dels de fora i tenen tota la fàbrica plena de gambians o marroquins, per tant ja no em sorpren, el que em sorpren és que no se n'adonin, em sorpren molt veure en primera persona aquestes coses...i realment em fa una gràcia tristota...i és aleshores que penso que ho tenim difícil...i que també ens passa si anem nosaltres a altres països, però també és curiós, que en general quant vas a un país ple de misèria la gent diu que et tracten bé, i en canvi si marxes a un a guanyar-te la vida la cosa canvia, ens deuen pujar els fums suposo, o no ho entenc...però és així, globalment suposo que volem ser més i per ser més, hem de veure els que son menys...

Cap de setmana

Aquest és un escrit dedicat al cap de setmana...a aquest darrer cap de setmana, per algú que fa poques coses que s'escapin de les responsabilitats però entregat a la seva ment somiadora, una mica de somnis despert no em venen gens malament, fins i tot diria que em venen genial.
Veure a la gent que sempre he estimat em fa reforçar el meu estat, alguns mai s'han apartat del meu costat, com jo del seu, ells sempre hi son, i altres no hi son tant en el meu àmbit diari, però segueixen ben incrustats en el meu cor, en el meu cor en present, en els meus records, en la suma de molts instants fantàstics que no tinc cap dubte que son part del que jo sóc actualment...
Aquest cap de setmana m'agradaria dedicar-li un escrit amb noms propis, tot i que finalment no posaré noms perquè és un costum en el blog, però un mai s'ha d'avergonyir del que sent, sobretot quant son coses tan positives el que aquests noms propis representen en el meu ser.
Conèixer els fills de gent que han sigut i son importants per mi, era una necessitat quasi vital desde feia molt de temps, em semblava no trobar explicació a que encara no els conegués, gent que hem passat mil històries junts i que si en aquell moment, ara farà uns anys, m'haguessin dit que no coneixeria als seus fills, mai m'ho hauria cregut...però clar, la vida és així, jo vaig marxar, no a la Xina, però si a la Garrotxa, i encara que no sigui gaire lluny, doncs les circunstàncies o el temps m'ha portat a retardar aquest moment....però ho volia, en tenia moltes ganes...segurament perquè tenia claríssim que retrobar-me amb els meus ex companys de batalles adolescents i fins i tot d'adults, doncs no em provocaria cap dificultat...passa el temps però una bona feina deviem fer perquè quant els retrobo em sento a gust com sempre...
Posar aquests amics entremig dels meus amics que mai han marxat ni tan sols fisicament de la meva vida actual, m'ha fet sentir molt bé, he disfrutat d'ells, de tots ells, dels que més veig i dels que menys veig...és aleshores quant veus l'importància que han tingut en el teu caminar.
El dissabte va ser genial, jo ja venia d'un estat genial, d'un somni que s'estava fent llarg i que ja volia despertar per seguir somiant despert, així doncs arribava amb les sensacions carregades de colors, i amb ganes de seguir rebent emocions...i si, passen els anys, però és curiós que el sentit de l'humor d'ell és el mateix, curiós veure que el posat de l'altre davant de les situacions és el mateix, veure que la vena encara s'imfla com fa molts anys mentres es posa a riure veient alguna cosa que poca gent ha vist aquell dia...bonic veure la cella de l'amic que és mou igual que fa molts anys davant d'alguna animalada escoltada...veure a un home alt que és mou amunt i avall i que com sempre, en el moment de marxar, desapareix i tothom es pregunta "on coi és ara?"....entremig converses interessants, paraules divertides, jo una mica aclaparat amb tantes ganes d'ells, em costa veure més de tres persones a la vegada, de fet sempre m'ha passat, em perdo una mica sobretot quant m'agradaria estar amb tots, un per un, molta estona, però disfrutant del moment, parlant de records molt importants, potser més del que pensavem quant el record era tan sols un instant del present...
I arriba diumenge, i el diumenge es barregen els grans amb els petits, alguns d'ells potser compartiran futures emocions infantils, o creixeran junts com els pares van fer molts anys enrera...fa gràcia veure nens amb un físic que et recorden a moltes cares familiars, perquè tots, uns més que els altres, tenen trets físics dels pares...em va encantar disfrutar de tots aquells instants, potser els infants ens van robar alguna conversa, però pel meu cantó era més important això: conèixer als fills... perquè em feia molta il.lusió, perquè també m'agrada veure com aquells amics adolescents es posen a parlar com tots els adults quant parlen amb nens, sempre m'ha fet gràcia com parlem als nens, sempre preguntem perquè ells reafirmin... els ajudem a trencar l'inicial vergonyeta...son bonics aquests detalls, son molt bonics...
I torno diumenge...vaig baixar amb molt de vent i vaig pujar amb pluja continua, però tan me feia el temps, tan sols marxava impregnat de gent que estimo, alguns ja ho sé que els estimo, perquè la realitat m'ajuda a entendre dia a dia l'importància de la seva presència i del seu amor, però altres entenc que sempre els estimaré, que desitjo el millor per ells, que segueixen estan presents...i que els dec molt, somriures, creixements interns i moltes passes de la meva vida.

Un dia més

Potser a les 4 del matí ja em volia despertar, curiós somni on m'he mogut entre contrasenyes d'internet, mai podré saber quin era el significat, però el cert és que m'he despertat dins d'un embolic de números i claus d'accés...mai las apunto enlloc, potser era un avís de que estaria bé fer-ho...ho he fet.
La llum encara és inexistent, alguns dirien que encara no han posat els carrers, no ho sé, ja que tot és fosc a fora, m'espera un dia entre polígons, aquelles zones plenes de ciment i de gent afortunada que entren a una caixa generalment grisa per passar-hi moltes hores...el premi arriba a final de mes, i avui en dia és un premi monumental...si, entrar en una casa grisa per produir representa avui en dia el més gran dels privilegis.
No entenc perquè no pinten les fàbriques de colors, fins i tot de colors que facin entreveure el que s'està fent a dins, hi han algunes excepcions, però en general falta diversitat de tonalitats en aquests indrets...
Però a dins hi ha gent, gent plena de colors i de sentiments que em recorden que no és el gris extern el que son, si no que dins d'una nau en molts casos freda i trista, hi han persones, cadascuna amb un món i una història molt menys monótona...
I quant estic animat em costa molt dormir, però em costa perquè sembla que perdi el temps, necessito sortir de casa i sentir, i disfrutar, i mirar de trobar dins de la grisor els colors que existeixen...
No poso les notícies, com sempre, no vull començar de mala llet, no en tinc cap dubte que al final del dia ho sabré tot, perquè tinc la sort d'estar informat tot el dia per la quantitat de gent que la feina em permet veure, acabaré el repàs diari al facebook... com sempre, em quedo amb l'opinió de la gent, no a l'informació que m'arribi de la televisió, és una visió massa aerea, i això que m'agrada somiar i fins i tot volar en els pensaments, però per saber la realitat, prefereixo tocar de peus a terra i escoltar les veus del carrer...
L'empresari que pateix, o la jubilada que em comenta que és més car escalfar-se que no pas haver viscut tota una vida per rebre una trista pensió que li permet, com a molt, no passar fred als peus...quin privilegi!!
Però la meteixa dona també m'explicarà el seu passat, les seves vivences, els seus moments, fins i tot, com ahir va ser el cas, m'explicarà el moment de gran misèria que van viure ja fa uns quants anys, però ho farà amb un somriure i és aleshores que me n'adonaré que tot és efímer, i que finalment els anys i l'intel.ligència emocional ens porta on realment volem nosaltres.
Evident que hi han situacions que no poden ni passar pel filtre de l'intel.ligència emocional... com pots pretendre això si tens la mala sort de ser un infant que neix en un lloc on les bombes son les paraules, o quant buscar en un container cada matí, és el teu primer pas per menjar...sóc incapaç de dir-li a algú que passa aquesta situació que foti el favor de mirar els colors del món i de la vida...sona tragicòmic pensar que en el segle XXI passin aquestes coses, deu ni dó que malament que hem muntat les passes perquè segueixin existint injustícies tan tristes...
No miro la tele, perquè no em dona la gana de veure a una Infanta passejant la seva imbecilitat i fent-nos creure que és tonta, no em ve de gust, prefereixo mirar el facebook i llegir a algú que es cagui en ella, per mi la notícia és aquesta, com és caga un amic en la notícia, no la notícia en si.
Així doncs em disposo a viure un altre dia, a mirar a la gent, a observar els racons, i a parar quant faci falta per descobrir nous indrets màgics...
I tot depen de com un s´ho miri...em puc quedar en el gris extern o en els multiples colors que entren i surten de les naus industrials...potser l'error és aquest, haurien de fer naus humanes en comptes d'industrials, encara que naus humanes sona molt malament, sembla quasi una exclamació nazi treta d'un camp de concentració...suposo que s'enten que parlo d'humanitat i prou, és l'home que ha inventat adjectius estupids a aquesta senzilla paraulà: humà.... així potser seria més important l'home que l'indústria, que en el món que vivim no és així, sense indústria no hi ha dignitat i sempre penso que fins que la dignitat no depengui només de cadascú de nosaltres, res no canviarà...utopicament parlant és clar.
He escrit aquest article al matí abans d'anar a treballar i ja he tornat i si, és molt gris un polígon...però a dins de les naus hi han colors, confirmat!!

Marxar quant no toca

Obro el facebook aquest matí, és com mirar les notícies però tot és més proper o vist des d'un prespectiva més individual, més emotiva...
A vegades estàs d'acord amb els comentaris, altres no t'agraden tant, i altres tan sols et quedes en silenci perquè algú ha obert el cor publicament...
No coneixia a la noia que s'ha mort, no coneixia la Tatiana Sisquella, ni tan sols l'havia escoltat per la radio, tot i que l'havia vist per la televisió, no vull parlar d'ella ja que no podria, no sabria que dir...
Però un amic, un dels de debó m'ha dit que havia coincidit amb ella alguna vegada, perquè havien treballat junts, m'ha entregat la paraula alegre per definir-la, simpàtica, vital, riallera...
I he pensat ara una mica... ara que la feina ja no m'impedeix res, i he pensat en tots els que ja no hi son, alguns per accident, altres per malalties, de tan en tan faig un homenatge a la gent que ja no hi és, i penso que les lluites, que les previsions de futur, que intentar controlar les teves passes son coses tan efímeres com la vida mateixa...
I els anys passen i m'arriben records, curiós que son detalls, potser un somriure, potser un dia en concret, parlo de gent que tampoc estaven en el cercle més intim de les meves amistats, però eren coneguts o una mica més que coneguts...
Recordo al Marc, el nen més guapo de Matadepera, o al Jordi que una dia a l'Estartit és va quedar dormit a la platja i quant hi vam anar tenia l'esquena tota vermella, recordo la Natalia, perquè era la millor amiga en aquells moments de la primera noia que em vaig enamorar, també la Maite, que va perdre la vida tornant en cotxe de Platja d'Aro, va ser un dels primers rotllos que vaig tenir, tinc fotos d'ella... penso també en el Quico, amb ell ja havia compartit moltes més coses, haviem fet esport junts, i també haviem sortit de marxa, perquè anavem a la mateixa colla, una persona centrada com ell que un dia una pedra mal posada es va creuar en la seva vida...em venen records d'un dia al Tibidabo, si tanco els ulls puc recordar com reia, i recordo els viatges que coincidiem en els ferrocarrils catalans...
Recordo també a la meva cosina Cristina, que jo de petit la trobava la nena més bonica del món, de gran era una model internacional, ho tenia tot però és va tirar per un balcó, potser perquè pensavem que realment ho tenia tot i en l'intern li devia faltar molt...a l'Enric, a la seva botiga, amb xerrades interessants , un tiu agradable com pocs, es va penjar al menjador de casa seva...
Abans al Dani Rosas, un amic del meu pare que es va suicidar al pont de Vallcarca, recordo el meu pare plorar per no haver-lo pogut ajudar, igual que el Carlos Mensa, un altre amic del meu pare, un geni de la pintura que va marxar dibuixant un final tràgic a una vida d'èxits professionals... gent que es treu la vida, alguns podrien pensar en un acte total de covardia, jo no sé jutjar això, ni en els meus pitjors moments tindria el valor de llençar-me a un buit que em porti a la mort, fa anys que no jutjo a la gent que ho fa, tan sols tinc bon records en vida d'alguns que ho han fet...i un mai sap si era un moment de desesperació o un pensament que va anar creixent amb els anys o simplement una cosa que portava ja el dia que va nèixer, com els gens....no en tinc ni idea...
És cert que quant algú se'n va quant no volia, un suicidi és com alguna cosa que et sobra en els pensaments i et preguntes perquè uns volen marxar i altres que no volen els han d'acompanyar...
La vida no és justa a vegades, algú vital no hauria de marxar, i els que volen marxar haurien de poder cedir la seva vida als altres que la vida els fa una mala jugada , poder arribar a acords impossibles, avui he pensat molt en això...gent que maleeix viure, que tot el dia plora la seva vida, i que segueixen arrastrant la seva pena per la terra, no parlo de gent que no te res, si no a gent que no és feliç i ja està, que cada dia es desperta pensant que després tornarà a dormir, com si tot el que queda al mig d'aquests dos espais no fos res, un parentessís buit, aquests no es suiciden és evident, però viuen morts, jo no sé que és pitjor...
Els que pateixen, ploren... aquests estan vius, lluiten amb llàgrimes si cal perquè la seva vida sigui intensa, a vegades parles amb algú que està futut i tu ho vius, et fa sentir viu i potser ell ni tan sols olora tots els colors que conté , està futut però envia la vitalitat en cada gest de tristesa i penses que un dia traduirà les llàgrimes de vida per somriures de vida, perquè tan sols qui està trist pot ser feliç, almenys en pot ser molt més conscient...
Però avui he obert l'ordinador i he vist que una noia ha marxat, al ser coneguda doncs se n'ha parlat, però és una noia de 35 anys,, això és el més important, tan fa que fos famosa o no, tan fa això, la gent famosa caga, te mal de cap i es mort com els anònims, i és evident que aquesta noia no volia marxar...i em fot ràbia, molta ràbia...

Mi querido, mi viejo...

Com no t'he de tornar a dir coses, potser mai existeix un dia sense un pensament per tú, noto com has impregnat els meus passos, i cada dia que passa ho noto més...
Recordo els últims dies de la iaia, els últims mesos, on vas cuidar-la i mimar-la amb una dolçor que transmeties calma per tota la casa...així és com s'ha de cuidar- pensava jo...
Ara em toca a mi cuidar, mai he tingut dubte de que més o menys me'n pugui sortir, crec que potser ha sigut una de les meves virtuts: cuidar als malalts...però no en tinc cap dubte que com tantes i tantes altres coses tu em vas mostrar el camí...sempre amb aquelles poques ganes de demostrar la teva sabiduria, ni tan sols et podia sortir un cosell, tú erats així i ja està, no volies seguidors perquè una de les coses que et diferenciaven dels altres savis que he conegut és que mai et creies res especial...
Ni em vas adoctrinar, ni em vas practicament aconsellar, tan sols escoltaves el que jo et deia i em reafirmaves cada dia en el meu camí, tan llunyà al teu, tan poc enganxat a tú i en canvi sempre mirant-nos i trobant-nos en molts encreuaments...
Ara he deixat a la mare, aquella dona que tan vas cuidar, fins i tot quant vivieu lluny un de l'altre, l'he deixat amb un somriure, estava serena avui, li he tret la calor eterna que sempre té, estava suant pobreta, tan sols veure'm ha mirat el calaix, allà on té el ventall groc que tantes vegades l'ha salvat de la seva al.lèrgia a la calor, després li he donat el sopar i he marxat cap a casa...
I saps que m'ha passat després? el que em passa moltes vegades, he tingut necessitat d'escoltar la teva cançó, no la que més t'agradava, ni tan sols la que més m'agradava a mi, però des de que vas marxar, en els meus oides, aquesta és la cançó.
No sé que passa en aquest món que no s'enten gaire en la música que t'agradi segons que, no sé si son manies o que un ha de tenir sempre un criteri coherent, o sigui que jo no dec tenir gens de criteri perquè m'agrada moltíssim Red Hot, però també Radiohead, però que coi, també m'agrada Roberto Carlos, i em sento bé poder escoltar una cançó sense pensar en el criteri, si no tan sols en els sentiments que em despren.
Baixava amb el cotxe escoltant la melodia, lliga força amb el sentiment que em despertes cada dia, no sé, em fa sentir-te dins meu i m'agrada, perquè no m'he permés plorar d'emoció, plorar ple de somriures i colors, tots els que tú em vas donar, cada dia te d'agraïr aquest sentiment de privilegiat que tinc perquè m'haguessis escollit també a mi en el teu cercle d'estimats...si , ja sé que jo sóc el teu fill, però mai et vas moure en aquest sentit, o sigui protegies, estimaves per aquest sentiment paretal, però si escollies era perquè ho havies pensat i així em donaves el mèrit de persona i no de fill, igual jo estimat, mai hauria dubtat d'escollir-te com a persona meravellosa que erats i ets...
N'estic convençut que pocs fills i pares han pogut tenir la relació que nosaltres hem tingut, i dic que n'estic convençut perquè curiosament mai em vas fer sentir fill i n'estic segur que jo mai et vaig fer sentir pare, ens estimavem sense la sort del destí , sense ni tan sols poder dir allò de que a la familia no l'esculls, collons si t'escollia, i dic collons perquè és un sentiment clar i contundent...
És que fins i tot em sorpren que mai et pensi com a pare, i em sorpren més que ni tan sols em surt pena quant penso en la teva marxa, tot i que t'he trobat a faltar, però no deixo mai el somriure quant ho faig...m'agrada pensar-te, m'arriba una serenor que no sé ni com expresar-la aquí...
Ja sé que no sóc l'únic que diu això, de fet tinc amics que m'ho diuen de tú, erats i ets algú especial en tot el que vas fer, no es pot explicar...sempre he posat l'exemple d'una amiga, que tan sols et va conèixer un dia, i quant vas marxar ella em va dir: " però d'on ha sortit aquest home, no camina, flota"...encara me'n parla cada vegada que ens veiem, i tan sols et va veure un dia!!...
La vida m'ha permés conèixer gent meravellosa, tinc uns amics impresionants, especial, que m'estimen i els estimo amb passió, amics que mai em deixen de cantó ,que m'arriben els seus pensaments igual que suposo que a ells els arriben els meus, amics conectats pel cor, no per vici, si no perquè també ens hem escollit amb contundència...la vida també em permet conèixer gent especial que potser passa de llarg però que deixa una petjada dins meu, potser moltes passes també son gràcies aquesta gent que poden semblar efímers, però son claus en la meva existència...
No t'haig de parlar de la resta de la familia, tú ja saps qui era especial i qui tan sols , que ja és un tresor, eren bones persones, i callo a l'hora d'anomenar la teva herència, l'Isabel, que segueix omplint els meus dies de consells i paraules no alliçonadores però reconfortants sempre...
Si Eduard, sóc un autèntic privilegiat de mai sentir-me sol per més que moltes vegades fisicament ho estigui, a vegades penso que el teu amor també era així, sense lligams visibles, gens enganxifós, però potent com pocs, em vas ensenyar que estimar és una paraula poderosa si surt de dins, si no hi ha esforç, si no hi ha lluita, estimar és sinónim de fluir, i crec que no hi ha res més que ho defineixi millor, si en l'amor hi han entrebancs, no hi ha amor verdader...ves a saber si per això no tinc parella, perquè espero fluir igual que flueixo amb els que més estimo, sense esforç...
Doncs aquí et deixo la cançó, com faig moltes vegades quant escric un blog, una cançó que em fa recordar moltes coses, però sobretot em fa recordar el gran amic que vas ser i segueixes siguent...
Tinc la mare futuda, i l'altre mare, l'Isabel fent la quimio per superar el càncer, i tot i així, crec que tots plegats encara treiem somriures de cada instant, si no mai entendria que ara mateix sóc feliç i gaudeixo d'aquest gran regal que és diu VIURE:

Mi querido, mi viejo, mi amigo:

Esos tus cabellos blancos bonitos,
ese hablar cansado profundo,
que me lee todo lo escrito
y me enseña tanto del mundo,
esos pasos lentos de ahora
caminando siempre conmigo
ya corrieron tanto en la vida,
mi querido, mi viejo, mi amigo...

Esa vida llena de historias
y de arrugas marcadas por el tiempo,
recuerdos de antiguas victorias,
son lágrimas lloradas al viento,
tu voz dulce y serena, me calma,
y me ofrece refugio y amigo
va calando dentro de mi alma
mi querido, mi viejo, mi amigo

Tu pasado vive presente
en las experiencias sentidas
en tu corazón conciente
de las cosas bellas de la vida
tu sonrisa franca me anima
tu consejo sabio me guia
abro el corazón y te digo:
mi querido, mi viejo, mi amigo

Yo, te he dicho casi todo,
y casi todo es nada
frente a lo que yo siento

mirando tus cabellos tan bonitos,
abro el corazón y digo
mi querido, mi viejo, mi amigo

El preu

Marxar d'allà escoltant un silenci dolorós és complicat, a vegades ja no saps que és el que desitges.
Dijous va ser un dia dur per ella, intentar expresar el dolor i no poder transmetre'l a tota la gent que t'està mirant és molt dur, i més quant n'ets conscient de que per més que t'hi esforcis ningú et podrà escoltar...
I el meu dubte és constant...
Abans d'ahir semblava que em demanés un botonet on poder aturar tot aquesta bogeria inhumana, ahir però, havia recuperat la calma i em mirava fixament mentres jo li explicava la jornada com havia anat...
Potser és en un moment així quant hauria de marxar, però clar, quant la veig serena, em costa pensar que és el que vull...marxo ben lluny de tot allò, dels sentiments, del cor, de la proximitat de sang, i penso que allargar-ho és un pecat gegant, però t'hi apropes, veus que somriu, que t'escolta, que et parla amb els ulls i et perds en el que desitges per ella...
No cal ni dir que tinc claríssim el que vol, i que és lògic que allò que manté, la consciència, ajudi a no voler estar per estar en aquest món, però el dijous ni tan sols vaig ser capaç d'escriure res de res, em resultava impossible marxar d'allà, deixar una persona indefensa, patint, intentant mostrar el que volia... tot i que hem arribat a un punt on fins i tot entenc si vol que li tanqui una llum o li posi música o la tregui...
Però marxes amb el cor trencat, crec que ja ni tan sols és perquè sigui la meva mare, crec que veure a un desconegut en aquest estat també et provoca una trencadissa coronaria evident...
"No és just", s'escolta pel passadís, segur que no és just per ningú, tot i que les sorpreses de la vida no tenen miraments en aquest sentit, viure comporta aquests riscos i també he de pensar que ningú renuncia a una vida sencera tot i que el final de la mateixa és transformi en alguna cosa tan injusta com aquesta...
Vaig marxar de l'habitació sis vegades, cada vegada que sortia el cor em deia que no marxés, que em quedés amb ella, sé que li dono calma, perquè darrera d'aquest posat nerviós que enganya, sempre aconsegueixo donar calma si és necessari, potser perquè quant veus algú que pateix no pots fer-li sumar el teu propi patiment, has d'ntentar ser el mínim d'egoista possible, per mala sort la protagonista és ella, i és ella qui pateix de veritat, la consciència viva és el que marca aquest protagonisme...
Em deia una noia: " encara tens sort que et pots comunicar amb ella, la meva ja ni em reconeix"...jo ja no sé si és una sort o no, però una vegada es perd la consciència, realment els protagonistes si que son els que envolten al malalt...
Quant la mare pateix jo ja no sé que vull, potser l'únic que vull és que no pateixi, res més que això, i no sé si és bo que aquesta consciència segueixi tan i tan viva, a vegades penso que li deu passar pel cap, tenint 24 hores per donar voltes a tot, sense poder moure un trist centimetre la seva posició...
I ahir tornava a estar serena, tan sols entrar ja li veig a la cara, de fet em somriu quant em veu i és el màxim indicador del seu estat, i això em permet agafar-li la mà, acaronar-la, fer-li petons i donar-li dolçor en els seus últims moments de la vida...
I marxo sense saber si demà hi serà, cada dia que la miro quant me'n vaig, em despedeixo d'ella, la miro i ja desde fora l'habitació li envio un petó que deposito a la ma i el bufo perquè li arribi a la seva intacta carona de nena...
Egoistament també penso mil coses, entenc que sóc molt fort, cosa que no en tenia cap dubte, perquè ja fa temps que vaig apendre a no dissimular qui sóc, sóc fort perquè sóc dèbil, perquè el dijous en comptes de negar-me la realitat, la vaig plorar, la vaig acceptar, la vaig sentir, simplement el dia a dia va marcant la meva fortalesa, com sempre la figura del pare i la seva meravellosa manera de morir, plena de serenor i de lleugeresa, m'ajuda moltíssim...en aquests casos és tan sols el cor que mana, si el cor pateix, l'he de deixar patir i si el cor s'agafa aquests moments bonics que també passem aquests dies, doncs flueixo d'ells i per un moment m'aïllo de la realitat més crua.
Aprofito per dir que hem muntat un món on ni la mort s'escapa dels diners. L'altre dia i en un atac de sentit pràctic, vaig demanar festa a la feina per poder arreglar les coses per quant arribi el dia, no vull que el dia que hagi de deixar fluir els sentiments hagi d'estar amunt i avall sense saber on he d'anar, tan sols vull estar pel més important de tot...
Vaig anar al banc de la meva mare, ella té diners, fins i tot en tenia de guardats per poder pagar una mort digne, però la resposta va ser nula, res de res, no es poden tocar perquè estan a plaç fixe, i jo li deia "coi, que s'està morint, si no es poden tocar perquè estan a plaç fixe, com és que vosaltres els tindreu i els tocareu com I auqnt vulgueu??"... tots els estalvis que ha fet no li poden ni entregar un final tranquil?...aquestes coses em fan pensar molt, i entenc que tot plegat ens ho hem muntat força malament, no m'entrava a la meva inconsciència monetaria ja fa uns anys quant ella em va dir que ho posava tot al meu nom i jo li vaig dir que no, mai vaig pensar que uns diners son intocables, fins i tot quant algú se'n va i depenen d'ells el fet de marxar dignament o no... doncs no, tot és intocable, fins i tot en aquests casos, em costa posar humanitat aquest gest per mi estúpid e inhumà...no ho entenc...vaig perdre un dia de la meva vida per solventar un dia que arribarà, un dia que em voldré dedicar a sentir i a "gaudir" si cal dels records i dels moments, un dia que la gent té la necessitat d'estar pel que toca, doncs no vaig solventar res de res, no entenc com vas per l'autopista i pots tenir un teletac que et faci obrir una barrera sense parar i en aquests casos t'hagis de passar hores que vas escoltant les obligacions: fes papers!! fes papers!!...coi, que ja no hi és!!, encara una vegada morts hem de fer papers i papers?...no sé, no m'agrada ser negatiu, però ho trobo patètic que al final per la societat, cada persona és un negoci, i tan sols té un valor econòmic, i el que és més fort, alguns fins i tot segur que tenen més valor morts que vius, potser son uns desgraciats en vida, potser cobren una pensió de merda i quant moren potser l'enterrament costa més diners que la suma del que cobrava els últims 10 anys!!...i en el cas de la meva mare, coi, si té diners, feu una puta excepció i deixeu-la morir en pau, ja que me n'adono que la pau també té un preu...

Un regal de vida

La vida et dona instants que mai podràs oblidar..en tinc uns quants...
La meva mare ho ha perdut tot. Tot menys la consciència... la vida és així de punyetera a vegades : no parla, no és mou, ja no menja, i segueix amb la mirada i les expresions intactes.
Avui era el moment de que l'Aida pugués veure-la, i com a pare protector o patidor doncs costa decidir que has de fer o no fer, son moments que les decisions poden perdurar tota una vida, no saps que és el millor o el pitjor, finalment decideixes que el cor parli i sigui ell que et porti al camí que cregui...
Sense forçar res avui ha decidit veure la iaia Anna...sabia que seria un impacte per ella, sobretot visual, l'imatge d'algú tan vital parat en un llit és dur d'assimilar per un adult i per un infant, algú que justament es definia pels eterns moviments que desprenia...
Sobre el llit la foto de fa un any i mig, tan sols un any i mig!!, on encara les seves inseparables ulleres li penjaven del coll, intuint una nova lectura de la seva admirada Agatha Christie, on aquell somriure fotogènic era visible..i en el llit ella, intentant expressar el que sent, deu ser dur ser conscient de que no pots mostrar aquesta consciència...
L'Aida no ha pogut controlar l'emoció, la meva mare se la mirava, i mentres es miraven les dues es regalaven llàgrimes d'amor, crec que he viscut un instant tan meravellós com emotiu, i ni tan sols el puc definir com a trist, és diferent a tot el que he viscut fins ara...
He viscut de prop la mort de la gent que més he estimat, per sort m'he pogut despedir de molts, menys del meu avi que estava fotent un polvo a Banyoles, per tant ni podria definir-la com a mort dolorosa, el meu pare em va donar dies i dies de despedides plenes de pau i de serenor...tampoc va perdre mai la consciència, tot i que ell la podia expresar en paraules...
La meva mare és tot diferent, començant perquè la relació amb ella ha sigut molt més familiar que intensa. Ella la mare, jo el fill, i una mare que no era com les altres, o com moltes altres , mai em va dir el que havia de fer, més aviat era jo que li "fotia" bronques perquè la seva eterna barreja d'infantesa, innocència, tossuneria i nerviosisme l'havia col.locat en alguna situació compromesa, però mai amb mala fé, es deixava portar i ha sigut una dona que tot i tenir una capacitat de moviment i llibertat increible, sempre ha estat lligada al seu passat, a un cabró de pare que li va fotre la vida enlaire, igual que abans havia fet amb la seva dona i el seu altre fill. La meva mare sempre va lluitar contra això, però curiosament la vida tan sols li ha deixat la consciència en els seus últims moments, una consciència que ella mai va utilitzar per enfrontar d'una vegada aquella imatge paterna que la torturava...
Ahir una infermera em deia: " la teva mare tenia devoció per tú, per l'Aida, pel seu sogre, pel teu pare i per la familia del teu pare"...ells la van ajudar, i la van acollir, l'antitessís del que havia viscut: la pau, la tranquilitat, la convivència serena...la familia del meu pare, o sigui la meva familia...però ella mai va parar per veure que li passava exactament, tots erem conscients del seu motiu de patiment però ella no parava mai, no volia pensar.
Però no fa molt li va dir a l'assistenta: " la vida ha sigut molt dura amb mi"....i ella em preguntava perquè deia això, si la seva aparença era sempre riallera i feliç...
La meva mare no dissimulava amb els altres, de fet si hagués nascut en un altre entorn segur que hauria sigut així, alegre i feliç, ella es dissimulava a ella mateixa, a les pors que tenia del seu pare, que la tractava de princesa i després li fotia un bona bofetada...recordo que un dia em va explicar que se li escapava el pipi de la por que li tenia!!...és fort...no em pot ni entrar en el cap això, i més jo, que vaig conèixer al seu pare quant ja era dèbil...curiós que a sobre li va tocar cuidar-lo fins l'últim dia i el tenia com idealitzat, tot plegat molt complicat per entendre-ho en unes paraules o fins i tot en una vida...
Jo sento que marxa la meva mare, aquella protecció que tens per sobre teu dels pares va marxant, tot i que amb la meva mare no he tingut aquesta sensació, ha sigut diferent, i tinc el privilegi de comptar amb l'altre mare, la gran Isabel, la dona del meu pare i el meu tiet, que és com si fos un altre pare/amic/company...però és evident que aquests dies se'm remou mil coses, sensacions, sentiments, i regals, regals imborrables d'una imatge com la d'avui, de dues generacions, on simplement la mirada las ha comunicat entre elles, no ho borraré mai de mi, i els agraeïxo i no saben com...gràcies, arriba l'hora d'agraïr, i finalment sempre hi han coses ha agraïr, fins i tot en els moments més durs...