L'energia i el dolor

Hi han moments a la vida que queda poc temps per respirar, per tant son els moments que un ha d'exprimir tot el que ha treballat...
La vida et va enviant proves, suposo que és pura inèrcia, tot i que tenim la tendència a pensar el perquè de que ens passi a nosaltres i no als altres, o sigui la tendència natural és anar construint una estatua de màrtir per superar els nostres entrebancs, però tan sols has de mirar al teu voltant per entendre que tots passem per situacions més meravelloses, i altres de menys meravelloses, i algunes de gens meravelloses, i aquí l'estatua es derrumba i pots començar el treball amb força i de cara.
Posar-se de cul al que t'arriba és tan inútil com absurd, ja que per més que no ho miris, t'arribarà igual, no som com la llum d'un far que ara es veu i ara no es veu, mentres estem a la terra sempre se'ns veu, per tant existim i el fet d'estar vius implica rebre-ho tot, no tan sols els somriures i les alegries.
Per mi la clau està en l'energia. Fent un símil fàcil, és com la benzina d'un cotxe, te la jugues molt si esperes a l'últim moment de la reserva per arribar a una benzinera, podries no arribar i quedar-te parat en un lloc a l'espera d'ajuda. Així doncs és important ser conscient del combustible que et queda.
Quant la vida més o menys et va bé, o no tens sots que trampejar, vas emmagatzemant energia, evidentment no la gastes tota i segurament la única cosa que fas es produir-ne més i més, ja que et van arribant bons moments i encara omples més el dipòsit.
Quant un gasta energia pels bons moments, que també en gasta, l'agulla no baixa... per posar un exemple, si un fa l'amor, el que fa és carregar encara més el dipòsit, se li diu traspàs d'energia i mai en perds en moments així, la perdua arriba quant et toca fer coses que no vols però que igualment has de fer, evidentment hi han perdues petites i altres de molt grans, això depen de cada persona, i altres que també es compensen dia rera dia, com per exemple el qui treballa en un lloc que no li agrada, tan sols el fet d'arribar a casa i rebre un petó o veure un amic o una simple xerrada ja deixa el teu estat compensat, seria més o menys com funcionen les plaques solars, un dia ple de sol en el teu intern et farà carregar del tot i un de gris, doncs perderàs les reserves, així doncs en dies ennuvolats qualsevol escletxa és bona per compensar.
Apendre a saber en quin estat energètic estàs no és tan fàcil, a vegades entreguem massa i no sabem el perquè però ens quedem sense forces, en canvi hi han vegades que fins i tot sembla que vulguis donar més encara, i et sorpren la teva fortalesa, que fantàstic seria que en aquells moments de fortalesa, arribessin els problemes, segur que els encarariem millor, però la vida no és més que una dia a dia amb sorpreses, ja que ningú sap que passarà demà, és l'encant de viure i per això cada dia seria bó revisar el nostre dipòsit.
Una de les tàctiques per no perdre energia o entregar just la que pots entregar és "perdre el temps", porto anys reivindicant el fet de que "perdre el temps" és guanyar-lo, aquells instants que en molts casos la teva parella et pot dir " no fas res de res!" o aquells que tanques els ulls i penses en quin moment estàs, això sempre dona consciència de qui ets i en quin punt es troba el teu estat energètic, també hi ha la possibilitat d'anar de viatge pels més afortunats, allò que diem tan sovint de "carregar piles", però no és el viatge que carrega les piles, és la nostra actitut, si marxes perquè t'estàs escapant de la teva vida no carregues res de res, ja que com el seu propi nom indica, la teva vida és teva i et seguirà i deixis el que deixis pendent en la partida, et retornarà quant tornis, fins i tot podria ser que amb més força, no perquè el problema hagi crescut, simplement perquè rebràs un contrast encara més fort del que tenies abans de la possible "càrrega de piles".
Fa anys, una noia em va mostrar un camí, un camí pràctic, res de teories, de fet no sé si era el que em volia ensenyar però a mi em va ajudar moltíssim, era una teràpia que ella exercia, pero jo, com tothom, me la vaig fer meva. Apretava amb els seus dits amb força punts del meu peu, i quant dic amb força parlo de que jo ho rebia com a dolor. La primera reacció era mirar-la amb cara de nen innocent demanant compassió, mentres ella em responia que no, que no pararia d'apretar. El dolor era cada vegada més intens, i el meu cos es resistia a sentir-lo, i en aquesta resistència la pèrdua d'energia es feia molt evident, eren uns dits que apretaven amb força el meu cos i tot quedava dibuixat d'una forma molt real. De sobte el cos, en molts casos molt més intel.ligent i pràctic que el nostre cervell, va deixar de lluitar contra el dolor extern que li arribava, i en comptes de voler retornar a l'estat anterior, es va deixar anar i va acceptar totalment el dolor, curiós fou que en un instant, el dolor insuportable va desaparèixer totalment, i fins i tot encara que la presió dels dits augmentés el dolor ja havia desaparescut per sempre...
La resposta era clara, vaig acceptar el que em venia de fora en forma de mal, vaig acceptar, vaig fins i tot notar-lo per tot el cos, vaig deixar-lo actuar i finalment el vaig expulsar...
Va ser una experiència que mai oblidaré, i que m'ha servit de molt en la meva vida, potser per entendre que les coses arriben quant arriben, no quant vols que arribin, per tant un ha d'acceptar-les, sentir-les, i depenent de la situació , o te les quedes per sempre si son bones o les expulses perquè mai més tornin, suposo que és allò d'anar amb la motxil.la buida per la vida, tot i que tampoc estic totalment d'acord en això, m'explico:
Sempre dic que tenim la tendència d'apendre dels errors, molts més que dels encerts, quant parlem amb algú del nostre passat sembla que haguem de parlar d'allò que ens va fer mal, a vegades fins i tot, és la nostra carta de presentació..."ei, que jo porto un escut, no me la fotaràs!"...per tant portar la motxil.la buida o plena és relatiu, quant la tens plena de tan sols coses boniques, mai pesa, i potser una de les claus per anar buidant els fets pesants, és assumir els dolors que t'arriben, acceptar-los fins que en un indret del camí, pares i els deixes allà per sempre més.
L'acceptació d'un teu mal moment, és la teva pròpia acceptació, si un enten que l'amor real està per sobre de les circunstàncies, si estimes algú de veritat és evident que l'estimaràs igual si està trist o està content, doncs l'amor per un mateix també comença per aquí...ara toca això, i no val la pena ressistir-se, perquè toca i punt...s'encara, s'assumeix, ho assimiles i una vegada assimilat i sentit, ja pots començar a defecar...
Si a vegades un no és conscient del que viu, que també pot ser, la meva opinió és que val la pena que busquis miralls, i si tens gent que t'estima, els miralls son ells, no sempre un veu el seu estat, però si et rodeja l'amor, busca en els altres ulls qui ets en aquell moment, no dubto que ho trobaràs.

No ser res

És el temps que passa, i la visió del passat va filtrant els mals moments i vas mirant enrera i te n'adones que la teva vida és bonica, reconverteixes els moments amargs en els detalls que et van fer ser més persona, o més serè, o més tolerant.
Mirava el cel aquest matí mentres treballava pels carrers de Montagut, feia un vent empordaní a la Garrotxa, és una sensació extranya ja que el vent és cansat d'atravessar, però per altre cantó el dia era clar i el vent semblava que havia fet escampar els núvols.
I la vida també és així a vegades, com el vent, el que costa més d'assimilar és el que no veus, aquelles veuetes internes que no paren de demanar-te coses, arriben directe de l'essència, segurament amb l'única parada en el cor, en el centre de les nostres emocions, si ets més de cor que de cap és clar, com és en el meu cas.
Alguna cosa rutlla dins meu que les veus no xerren gaire, dec tenir l'essència en calma, però recordava els meus problemes invisibles, aquells que no tenen explicació externa però son vitals per entendre com ets tú mateix. T'hi pots enfrontar, cosa que en el meu cas ja ho vaig deixar per inútil, de fet ni tan sols ho vaig intentar, però vaig optar per entendre el que la meva essència em demanava, o exigia, i potser vaig entendre que tot era més simple.
No tots els cossos son iguals, això és evident, però si escolto el meu me n'adono que em demana molt més fruita que no pas xocolata, això vol dir que em prova más la fruita, que he de fer doncs? donar la fruita que el cos em demana, i en vol tanta que ni tan sols el meló abans d'anar a dormir em fa mal, i això que m'han dit mil vegades que pot indigestar, no en el meu cas, en puc pendre un quart, la meitat o un de sencer i mai em fa mal, igual que les mandarines, que me'n menjo unes 15 cada dia i sempre se'm posen bé.
Perquè m'enrotllo amb la fruita?...perquè és una resposta simple, el cos vol fruita per alguna cosa, i el cos és força intel.ligent en general...suposo que un drogadicte ara estaria content llegint això i ho celebraria prenent una ratlleta de coca, però suposo que em faig entendre...
Així doncs si el cos em demana això, la ment em demana altres coses, i el cor altres, segur que no totes es poden cumplir, però escoltar el que les parts essencials de tú et demanen crec que quasi sempre ha d'anar bé.
Recordo als vint anys, rera una aparença de jove feliç, que ho era i molt, hi havien mil dubtes, mil camins a escollir, no tenia clar res, i no parava de preguntar-me que em passava i perquè mai em donava la sensació de que havia complert un objectiu, i ja en tinc uns quants anys més, i a vegades penso que en això sóc igual, però d'una manera molt més serena i tranquil.la...
Potser és que el meu esforç no era madurar, si no continuar buscant i rebuscant les respostes, jugant fins i tot en aquest infinit joc de les respostes inacabades, podria haver optat pel no i per parar aquest continu sentiment de no saber, però he optat pel si, potser perquè entenc ja com sóc i fins i tot em respecto molt més que abans, i és que en els deliris de grandesa d'adolescent entendre que mai seràs res costa una mica...i si, jo el que vull ser és això : Res, un res feliç de no ser res en concret, parlo evidentment del que es veu externament...dins ja sé el que vull: estimar, i si pot ser i no és molt demanar, que m'estimin, crec que si el mínim extern el tinc garantit, amb aquestes dues coses ja em considero l'home més feliç del món, si més no, el més feliç del meu món, que ja és molt, perquè també n'hi han que son els homes més infeliços del seu món i deu ser dur...
Potser em prenc l'extern com un joc, o mig en broma, i no dic quant les coses em van malament, és impossible fer broma quant no pots menjar, però quant les coses em van bé, no em crec res de res, suposo que la gent ja veu l'importància que té cadascú de nosaltres en aquesta societat, la realitat és que no som res. Jo sempre penso que els abstractes passen de mi, vull dir que si no hi ha una ma on encaixar la meva, o una galta on posar els meus llavis no em crec res.
Si la cosa fos  així, encara ho entendria:
-Societat, et presento l'Alex...
-Encantat Societat, un plaer
O fos:
-Alex, em venia de gust de presentar-te España
-oh, quantes ganes tenia de saber de tú
Però com que no és així, doncs m'ho prenc amb molta menys importància de quant em presenten a una persona, on els seus ulls ja em donen pistes i les paraules faran un inici de camí amb molt de recorregut o un simple boçí del caminar.
Però els que caminen amb tú de fa temps, son els reals protagonistes de la teva vida finalment, i parlo del temps en un sentit relatiu, amb poc temps pots caminar moltíssim acompanyat i a l'inversa, potser fa temps que intueixes que hi és, però realment va per un altre camí, tot i que de tan en tan et puguis creuar amb ell, i fins i tot amb un somriure gegant.
Així doncs  potser per això sóc pragmàtic a vegades, tot i somiar com un beneit, però per mi la simplicitat és la resposta, no sé estimar a res que no em miri, o m'escolti o em toqui... això que vola per l'aire i tots lluitem per salvar-ho, em costa d'assimilar, i per això li dono la importància que té en la meva vida, no gaire o no gens ni mica, depenent del moment...
Com que entenc que ha d'existir doncs tampoc m'hi enfronto gaire, vull dir que no lluito pel meu cantó, i tan sols faig un moviment si veig que les persones pateixen, vull dir que aquesta piiiip de societat ens fa entendre o malentendre les xifres i per mi, una persona mai serà una xifra, per un país no som més que això, un número, d'aquí res potser ho veurem en el nostre quant decidim si separar-nos d'un altre país o no...i ja sé, ja sé, que no poden enumerar a persona per persona, però la realitat és aquesta, per un amic jo sóc l'Alex, per un país, aquell dia tan sols seré o un si o un no...i això és el que som en aquesta societat, i jo el que vull és no ser res...

La vellesa, la bellesa, l'esclavitut o la vida

Estava amb la meva mare escoltant música que ella guarda : el Serrat, la Mari Trini, el Roberto Carlos, música que jo no escolto habitualment, bé, el Roberto Carlos si, m'encanta,  però que m'omplen de records els moments que passo amb ella.
És curiós que no recordi la meva infancia al seu costat, segurament no és tan curiós ja que ella voltava molt i quant els meus pares es van separar jo vaig anar a viure amb el pare, per tant deu ser normal que em costi recordar coses.
L'altre dia a Vilanova, el meu tiet em deia que no tenia cap imatge d'ella donant-me el menjar. La típica imatge que tots els pares recordem, quant donem de menjar als nostres fills i que poques vegades parem atenció a la cara que fem quant donem de mica en mica l'àpat als infants... son cares que son boníssimes, quasi còmiques, en molts casos obrim la boca perquè el nen faci el mateix gest, de fet quant som pares dels nostres fills en època de nadó fem coses increibles, com parlar del color de la caca amb tota tranquilitat o embrutar-nos de merda i ens quedem igual, és curiós que el pudor l'anem agafant amb l'edat, els nens es foten pets i riem tots, és una sensació de naturalitat, res més que això.
Doncs ara em toca donar de menjar a la meva mare. És un moment que m'agrada, perquè interactuem amb facilitat, el nou llenguatge del silenci per moments es trenca i aconseguim fer alguna cosa on els dos estem desenvolupant un paper. Ella menja poc però menja. Aquests darrers dies per primera vegada veia en el seu rostre el dolor i m'afectava molt, però les llagues van millorant i ahir havia tornat a recuperar aquella cara de nena que sempre ha tingut, fins i tot ara. Poso música quant li dono el menjar triturat, ella és conscient del que passa en cada moment, o aquesta és la meva sensació, i la de tots els professionals que l'envolten, ho ha perdut tot menys la consciència, però suposo que és una consciència filtrada, vull dir que no està al cent per cent, o això espero, seria massa injust que tan sols conservés aquest detall.
Quant veig que no pateix, arribem a la serenor, és evident que ella està bé quant hi sóc i jo em sento ja adaptat aquesta sensació, de fet visc en el present, no comparo res, per tant la miro ara i punt.
Tot i així estic notant unes sensacions que costen d'explicar, moments extranys, tots envoltats de silenci on jo vaig traduint el que no diu en paraules que suposadament sé quines son.
Em resulta difícil però no tornar mai al passat, és com si mirés a una altra persona, però m'arriben records molt més generals de la meva infància o adolescència, suposo que és inevitable, en el silenci es pot pensar moltíssim, i per sort, aquests records em donen molta fortalesa...
És curiós pensar que em senti tan ferm per dins, i la sort de sentir-me dèbil externament impedeix que mai deixi de treballar la meva essència o la meva ànima, i crec que la tàctica és pensar que mai acabaràs aquest treball, son moltes coses que hem de controlar i la clau és no dispersar-se molt i en algú amb un orígen de tanta dispersitat m'ha costat trobar l'equilibri intern. Potser les experiències, l'haver fallat a gent que estimo per culpa d'aquesta dispersitat, potser el que he aprés o desaprés, tot plegat m'ha anat fent més sensat a l'hora d'actuar, he fet tard potser en alguns casos, però no en la meva vida, per tant dels errors he aprés coses i tampoc he confós que errar sigui no poder tornar a intentar una cosa, això és la part del desaprenantage que tantes vegades en parlo, intentar no apendre de la part negativa per no quedar-te anclat en un indret...
Em falta molt i segur que mai arribaré allà on m'agradaria estar, segurament en la coherència absoluta, potser no existeix això, potser l'absoluta es purament utopía, però la coherència, la mínima, si que és una fita que es pot aconseguir, però també crec que els somnis més utòpics son la clau, si esperem la perfecció podrem arribar a la correcció , en canvi si esperem tan sols la correció potser quedarem molt curts en els nostres objectius, hem de ser ambiciosos, això si, preparats per no arribar-hi, no passa res si no aconseguim el màxim, però almenys ho intentem...
Noto aquesta evolució quant la vida em posa proves o evidencies on em veig abocat a fer servir les meves eines, les pròpies, però les més importants de totes son les que m'han anat donant la gent que estimo, sense això jo no seria res més que una autodidacta impertinent o fins i tot pedant. En el dubte, en el meu constant dubtar trobo la seguretat, la gent, les seves paraules sàvies,  els seus actes, l'amor incondicional, he rebut tantes carícies que tot em resulta més planer. La vida és així, i quant te n'adones que el cos falla una mica, que et vas fent gran, i tot entremig d'una agressiva promoció externa de l'eterna juventut, on la meitat dels anuncis parlen de la vellesa física com una cosa fastigosa, que has de corregir, doncs és aleshores que la ment i la teva essència ha de fer feina si ets una persona insegura fisicament com jo, per sort l'equilibri el trobo gràcies aquest fet, el treball que es mou molt lluny de la realitat cultural que vivim.
Però ho han aconseguit, no ens deixen ni envellir tranquilament, ens bombardegen i ens fan pensar que l'imatge ho és tot, és aleshores que envejo a una tribu ben perduda on almenys tenen assegurat la dignitat física, curiós que nosaltres que tenim moltes més facilitats per allargar la vida, molts estem esclavitzats pel que som externament...coi, no ens deixen en pau ni tan sols en això, suposo que interessa que vivim sota presió sempre...
A vegades miro els prototips d'homes que estan de moda, i buf!, penso que quina sort que anys enrera això no era el més important, quina esclavitut Déu meu!!...recordo de més jovenet que pensava que les noies tenien de seguir molts més cànons que nosaltres, em sabia molt de greu per elles, però som tan "gilis" que en comptes de canviar això, el que fem és que els homes també arribem aquest punt. Entenc que hem de vigilar el nostre cos i la nostra salut, però l'estar musculat no és salut, si fer esport o cuidar-se, però no cal la tableta per ser més sa, fins i tot diria que en alguns casos potser és dolent.

L'empresari i el treballador

Tanco les notícies, feia dies que no les escoltava, crec que des de l'any passat no les havia escoltat...és tan trist veure que potser canvien els noms però tot segueix exactamant igual... un avorriment autèntic, per tant m'allunyo de la visió global i m'apropo als cors de la gent, perquè realment des de molt amunt tots som xais que seguim una imbecilitat que tampoc ens recompensa, però de prop hi han mil tresors...hem de recordar que a "ells" els interessa que ho mirem tot de ben amunt, allà és on "ells" aconsegueixen els vots, els odis, les ràbies, les fòbies, les tonteries vaja...així doncs millor anar com sempre un per un, tots tenim els mateixos problemes més o menys , a un nivell o a un altre, per tant m'endinso en els tresors individuals...
Sorprès em vaig quedar un dia i em va fer pensar molt en tot plegat...
Ja fa temps vaig escriure un article sobre una persona que em feia vibrar la sensibilitat, un home que ha patit i que em mostrava el seu patiment des de la més pura sinceritat o des del cor i sense filtres, les coses no li anaven bé feia temps i se li notava en tot el seu posat cansat i a vegades trist, tot i que sempre el veia viu en les seves paraules.
Ara li ha arribat feina, no dubto del seu bon cor, però l'arribada de la feina el fa trontollar als meus ulls, de mica en mica aquell home bo el vaig convertint en un simple empresari, i no sóc una persona que ho confongui, ja tinc amics empresaris que son persones excel.lents i que jo sempre me'ls miraré com a tals, per mi ja han triomfat en el meu cor, després si les coses els va bé o no doncs sempre serà secundari per l'estimació que els tinc...per tant sempre algú que aprecies serà persona abans que res, si no fos així no el consideria algú que estimo, simplement seria una persona més de tot aquest muntatge que hem inventat...
Per mi ell és una persona per sobre de tot, però l'última vegada que el vaig veure vaig trobar-lo canviat, estic al cas de que les portes de "l'èxit" estan a prop d'obrir-se altra vegada per ell, i aquell posat proper , agradable i sincer que sempre m'havia mostrat quant em veia es va convertir en una encaixada de mans i un desig de bon any i un "no puc estar per tú que hi ha feina"...
Segurament tampoc faria gaire cas d'això, ja que evidentment pot tenir feina i és normal que no pugui allargar un conversa, de fet jo sempre que hi he anat, i crec que forma part de la meva feina, doncs l'he escoltat i m'hi he parat una estona, però entenc que la meva feina és molt diferent a la seva, jo no depenc de màquines, i ell si, laboralment parlant...
Fins aquí res d'especial , si que em vaig fixar que tenia l'esquena més recta, cosa que em va alegrar ja que mostrava que sortia del cau on deu fer uns cinc anys que va caure-hi, però no em va agradar la tensió que tenien els dos treballadors que té, dos treballadors que porten temps treballant allà gratuitament, evidentment ningú els ha obligat, i és una forma per apendre l'ofici per quant arribi la feina grossa, no cal ni dir que si treballen gratuitament és per dues raons, una personal, o sigui la situació desesperant de buscar feina i no trobar-ne, i l'altra crec que també és per el tipus de persona que és l'empresari del qual parlo, factor també important per treballar a gust en un lloc que no saps si cobraràs o no, és una aposta de futur que amb humanitat es porta millor.
Però allà han estat ells....com ell sempre em deia, el que espera d'un treballador és que sigui "bona persona, que sigui treballador i que tingui bones intencions", és un ofici que es pot apendre, no cal ser tècnic per treballar-hi, per tant les exigències son menys d'estudis i més d'actitut,  no tinc cap dubte que els dos "currantes" son així, per tant ja té el que volia per començar a formar un bon equip de treball. M'imagino i no sóc jo qui ha de jutjar res, que el fet d'estar molt temps a baix de tot quant els teus orígens estan molt amunt, doncs afecta, jo no puc jutjar-ho, però qui em coneixi sap que els meus orígens estan també molt amunt, i sincerament no trobo a faltar això, tan sols trobo a faltar les persones, perquè els estats son acompanyants del que som, no son el que realment som, i si els poses on toca mai et poden pujar molt els fums i tampoc baixar massa...
Curiosament les dues últimes vegades que l'he vist ja no puc dir que aprenc d'ell, evidentment deixo marge perquè tot plegat "torna" a ser nou per ell, espero que sigui tan sols un "posar-se a lloc altra vegada", però clar, jo sé la vida d'ell, la que m'ha explicat clar, però també sé la vida dels dos treballadors, i entenc que ells també pateixen, i que potser no han tingut una caiguda tan pronunciada però també l'han tingut...de viure molt bé o bé, ara sobreviuen com poden...per tant per mi son tres persones, no un empresari i dos treballadors...
No dubto que ell ha de manar, és el responsable, i que m'imagino o em vull imaginar que ell està buscant el seu lloc, ja que tan de temps sense feina clara, pot provocar que tot es confongui i l'amistat guanyi a la responsabilitat, però en aquest cas no és així, ja que els dos fan el que ell els mana i sense cobrar!, no és complicat entendre que quant cobrin també ho faran, vaja, és una lógica meva eh, per tant no cal ara posar la gran barrera entre ell i els altres...de fet vaig pensar que si segueixo veient això quant arribi la feina forta potser tindrà als dos treballadors ja cremats abans de començar.
El considero una bona persona, intel.ligent, i sempre l'he defensat davant de qualsevol que em digués alguna cosa negativa d'ell, i el defensava perquè em parlaven d'ell moltes vegades com l'empresari fracassat, i com li vaig dir un dia, per mi és una persona viva, per més que estigui futut externament...ara he de dubtar d'això, i espero equivocar-me, però si la seva persona bonica, sensible i agradable que em vaig trobar ara ja no existís doncs me'l miraria allà on els cors no tenen cap raó, o sigui com algú que té exit o no de cara als altres...
Tinc l'intuició que tot plegat encara li ve gros, i que s'ha de posar a lloc, així ho espero, i ho desitjo, per ell, pels dos companys que em cauen genial i per la meva visió també, ja que el tinc com algú que m'aporta molt, no dubto que sigui bona persona, tinc clar que ho és, però un ha de saber estar, sempre, i més quant fa quatre dies no erats més que els dos que t'ajuden cada dia.
La feina d'un empresari és complicada, perquè han de saber implicar als que teballen en un projecte però sense que entenguin que ells son els responsables màxims, o sigui que et pots fer l'empresa teva però conscient de que no ho és, crec que aquí està la clau, jo estimo la meva feina, la faig el millor que puc, intento ajudar a l'empresa, però evidentment sé qui sóc i quant he de lluitar pels meus interessos doncs hi lluito, vull dir que perquè tot vagi bé, l'empresari i el treballador han de saber el seu lloc dins de l'empresa...jo entenc que qui més profit en treu d'una empresa és qui la porta, mai dubto d'això, ha de ser així, si no seria un caos, ni se'm passa pel cap poder tenir el mateix cotxe o la mateixa casa que el que em mana, bé de fet tan me foten els cotxes i les cases però era per posar un exemple clar, per tant entenc als que manen, mai m'ho prenc com una batalla, els dos anem en el mateix vaixell "pràctic", i tan sols demano la mateixa comprensió en els seus ulls, vull dir que si no enten que si jo no faig bé la feina ell tampoc anirà bé, doncs malament, és un treball en equip tot i que un mana i l'altre ha de cumplir, crec que és fàcil entendre-ho, m'he trobat empresaris genials com a persones i com a caps, també de dolents, però també he trobat treballadors iguals que el que he dit, un treballador que es pensi que l'empresa és seva és molt perillós, perquè està dins d'una mentida que es creu i te la vol fer creure, cadascú ha de saber el seu lloc, però l'única cosa que demano és un tracte humà i comprensió laboral, per un cantó i per l'altre.

Carta als Reis Mags

Estimats Reis Mags:

Com cada any us escric la carta dels meus desitjos més màgics:
Aquest any us demanaré molt poquet per mi i molt pels altres, ja que segur que us han arribat les retallades i entenc la nova situació. Per mi només us vull demanar que si hi he fet enfadar a algú, a part de portar-me carbó i que el que s'ha enfadat em digui cabró, els podrieu fer arribar un trosset del meu cor que segur que els pertany, aquell trosset que porta l'enyorança com a simbol...bé, que els digueu que els estimo, amb això ja en tinc prou.
M'agradaria també demanar-vos que poseu una mica de seny a tot plegat, que recordeu a la gent que si tots ens hi posem podem aconseguir coses i no tan sols una , penseu que aquest any en el meu país, que ja no sé quin és, tan sols s'ha parlat d'un tema quant ens hem ajuntat tots. Però després, quant parles un per un te n'adones que tothom es queixa del mateix, de les injustícies socials que estem patint.
Ja sé que hi ha moltíssima gent amb un cor gegant que fins i tot recullen joguines pels nens que han patit, us ajuden perquè és evident que no podeu arribar a tot arreu ja que la màgia retallada és menys màgia, però crec que aquest any és el moment de retornar a molts adults aquesta màgia...
A cada casa que aneu, si podeu i teniu temps, estaria bé que deixessiu una mica d'il.lusió als pares, sobretot aquells que han patit més aquests darrers anys, els poseu en una caixeta una mica de dignitat, molts l'han perdut del tot, i sobetot una mica de consciència de que tan sols son un estat circunstancial, ja que al final s'arriben a creure que no son res i això és molt greu, perquè cada any té 365 dies per tothom, i clar, el que viu indignament 365 dies té les mateixes hores que un que per sort conserva la dignitat, la única diferència és que a uns se'ls fa etern tot plegat ja que la seva vida es redueix a esperar una ajuda per poder solventar un instant i una vegada solventat, tornar a esperar un altre miracle, crec que una vida no és una espera i prou, i osti, aquests anys mai més els recuperaran.
Dins d'aquest potet de consciència que us demano, feu recordar a molta gent que un de vosaltres és negre. Ja sé que l'accepten a tot arreu, ja que ser negre i tenir màgia està més ben vist que ser negre i no tenir-ne, però si us plau, almenys en el meu país, feu recordar que un negre sense res té el mateix valor que un blanc sense res, perquè com vosaltres sabeu molt bé, a un negre l'any li dura 365 dies, o sigui la mateixa quantitat d'hores que a un blanc, feu extensiu aquest desig a les altres raçes, crec que és vital perquè el món comenci a caminar millor.
Com no, us demano que mentres aneu volant pels llocs aneu llençant una mica de justícia, anem força mancats del tema, aniria bé que  qui s'ho mereixi pagui amb conseqüencies clares i contundents les seves malifetes, és que si no és així, al final pensarem que el més normal és ser estafador i que fins i tot ser-ho té recompenses molt grans... ja us podeu imaginar el mal que pot provocar a una persona que pateix per petits errors i que no li deixen passar ni una, i que altres que fan grans errors segueixin impunes pel carrer, més quant potser molts pateixen per culpa dels disvarats comesos pels grans delinqüents d'aquesta societat, els estafadors legals, i dic legals perquè si no els condemnen amb claretat deu ser que son legals no?...
M'agradaria també que dins del potet de consciència, fessiu veure que parlar d'un ideal és una cosa però no es pot globalitzar-ho tot i fer entendre que l'ideal construeix les persones, m'explico:
Si Catalunya i Espanya se les tenen, doncs que ningú d'un bandol digui que els espanyols ens estan fent això o els catalans estan fent allò altre...no,no, perquè som molts catalans i espanyols i tots som diferents, em preocupa escoltar a la meva filla i altres nens dir que els espanyols ens estan robant, o que son uns mamons, em fa molt de mal!!....al final ells ho redueixen a això, i és molt greu perquè ja crea odis ancestrals, d'aquells que s'incrusten a dins i que costen de treure mai més, millor parlem d'Estats sempre, que no té res a veure amb els individus, a mi em fa un mal terrible escoltar segons que, perquè no cal ser màgic com vosaltres per entendre que hi ha gent de tota mena a tot arreu, així doncs ,ja que estem en una societat molt individual, en aquest cas que es demostri i que els tòpics que sempre es diuen es personalitzin i s'esborrin quant mirem un a un als èssers humans...
Jo de més petit m'ho imaginava, agafava pel carrer amb la ment a 1000 persones i les coneixia una a una i me n'adonava que tots eren diferents i en canvi si m'allunyava i els mirava desde dalt em semblaven més o menys tots iguals, per tant demano que per fi siguem individuals a l'hora d'assenyalar i de classificar a algú, perquè això ho anem inculcant als infants i ells son el futur, i perquè el futur sigui més lliure hem d'aconseguir que cadascú pugui jutjar amb el màxim de llibertat possible, sense haver passat per mil condicionants heredats. Per tant, demano que això s'extrapoli a totes les idees, una cosa son les idees grans i les altres el caminar de cadascú, no dic que no es tinguin les conviccions, si no que no facin nèixer odi d'uns cap als altres.
 Tot i així demano que justament on la consciència és més individual, o sigui en la vida de cadascú, la més pràctica, la d'arribar a final de mes, doncs que aquí si que entenguem que hem d'anar tots més junts, és un ideal fàcil de compartir, aquí si que individualment dir prou és quedar-te sense res, però col.lectivament dir prou potser seria la gran solució. Penseu que estem en una societat que si un baixa del tren o més ben dit el conviden a baixar fotent-li una patada al cul sense miraments, el tren segueix endavant i en molts casos, el que ha caigut mai més pot pujar en el seu vagó.
I les vies ja estan fetes, i les estacions també, per tant qui hi pugi que no es refiï del que diguin els altaveus de l'estació inicial : propera parada: Dignitat, correspondencia amb Sanitat i Educació gratuïta, o tren en destinació Benestar, para en totes les estacions per recollir més afortunats (?)...no, no és cert, de fet al conductor del tren és el que s'ha de vigilar perquè al final ens porta on li dona la gana, i estimats Reis, hem creat una cosa tan injusta com que una persona té a les seves mans i a les seves vies la vida de moltíssima gent, si us plau, si podeu , feu alguna cosa al respecte.
Com no us demano que porteu molts somriures, sentit de l'humor, salut, moltíssima salut o almenys poc patiment en aquest sentit ,ja sé que això és molt complicat de que ho aconseguiu, ja que depen més de la natura i forma part de la llei de la vida, però posats a demanar també ho faig, almenys que sigui per raons naturals i no perquè algú no té aigua potable o menjar que posar-se a l'organisme.
Però com que sou mags i el que més teniu i porteu a les cases és màgia, us demano sobretot que recordeu que la màgia la tenim tots, habita en el nostre cervell, és vital per tirar endavant ja que abarca il.lusions, futurs molt esperançadors, somnis per realitzar, no cal que després es cumpleixin ( a veure, si així és, fenomenal) però que tothom la conservi a dins com una qualitat més, no que pertanyi als nens tan sols, si no que els adults hi creiem, perquè ens ajudaria segur, perquè si m'ho miro fredament creure que el món és pot arreglar és quasi impossible ( i parlo de tot el món, no només de la petitíssima porció on jo visc ), però si recupero la màgia m'ho puc arribar a creure i la cosa més utòpica la puc veure real, i per arreglar les coses primer has de creure que es pot aconseguir, per tant la màgia és una eina per tots els humans, tot i que és cert, avui son els nens que l'han de disfrutar més...curiós que quant et fas gran has de perdre això, i guanyar en moltes coses que en realitat estan molt lluny del que realment som com a persones...en canvi creure en la màgia, davant dels adults, et fan ser un inmadur, però creure en algunes gilipollades ( ai perdó pel llenguatge, és que no hi ha sinònims possibles) et fa creure que has madurat molt i molt bé...i per mi, estimats Reis, la maduració és interna, ja que per fora tan sols es veuen les arrugues, però per dins flueix alguna cosa molt més autèntica, per fora la maduració pot fer podrir, com els fruits que maduren massa, però en les maduracions internes, si la portes bé, pots arribar a les arrugues amb una felicitat increible, però clar, primer s'han d'acabar les injustícies, perquè amb injustícia hi ha gent que mai pot madurar en el seu interior...si, sota un pont no es pot madurar amb claretat i menys quant estàs allà i veus el teu pis buit amb un cartell que posa en venta...deixem que els ponts siguin per visitar i mai per viure-hi, si us plau...ui, demano massa ja ho sé, perdoneu...
Així doncs, potser, per finalitzar, us demano que els diners no siguin el cor de la societat, ja sé , ja sé, és complicat, però coi, deixeu-me creure en la màgia no?...i substituim aquest motor fals pel cor que batega de veritat, el de les persones, molt d'amor, comprensió i respecte pel del costat doncs, i també per un mateix, sense respectar-se a un mateix impossible respectar a ningú més...
Gràcies per llegir-me, ja sé que finalment som nosaltres qui haurem de canviar-ho tot, teniu una feina molt més important, i és cert que prinicpalment ha de ser pels nens, però tinc molt clar que quant he anat a la vostra cavalcada he mirat a molts adults amb cara de nen, amb ulls de nen, s'ho creuen!!...per tant suposo que ja feu molt bé la vostra feina...un petó molt gran estimats Reis Mags, gràcies per fer viure il.lusions, i més en aquest moment tan extrany que vivim...vosaltres si que sou reals!!!

El so del silenci

És curiós com ens acostumem a les coses, en tot hi ha un procés que al final aconseguim posar-nos al lloc que ens correspon.
L'impacte visual de veure a una persona que ha perdut la seva energia, la seva mobilitat i fins i tot la seva parla, et deixa en un estat contundent de xoc, però de mica en mica vas entenent el nou llenguatge que es crea entre els dos...
I passen els dies i sembla que ho entenguis tot. A vegades contesta la mirada, a vegades un petit detall del lent moviment del cap, a vegades l'intent que ella fa per poder parlar...
De molt lluny escolto a vegades la seva veu, perquè m'està parlant, i mica en mica el xoc inicial fins i tot es tradueix en un somriure...
He de reconèixer que molts dies, quant més lluny està, em costa una mica i m'emociono recordant moltes coses. El meu tiet sempre em diu que la sensació de que se'n van els pares és de desprotecció per dalt, com si el següent hagués de ser ell, i son sensacions extranyes ja que et retornen records i records continuament de mil coses. En el cas de la meva mare son més d'ella que dels dos, la meva mare era i és una persona que se l'ha de recordar així, per ella mateixa, amb els seus balls i les seves explosives arribades a casa on en cinc minuts t'explicava el que havia fet durant una setmana.
Realment si miro enrera crec que vaig tenir tres pares i una mare, i els papers de l'obra real i sincera eren per el meu avi, el meu tiet, el meu pare i la meva àvia...
Algú podria dir que vaig trobar a faltar la figura materna, crec que no, ja que l'amor que vaig rebre a casa era tan potent i recordo tot amb tanta felicitat que dubto que això deixés algún racó per netejar a dins meu.
El fet de que la meva mare vingués tantes vegades a casa suposo que me la feia veure com una visitant diferent, però mai la veia com una mare amb tot el que això representa segons els raonaments més convencionals...
Un ha de mirar en el passat de cadascú per entendre i compendre els seus actes, no es pot culpar a ningú perquè si, sense entendre que hi ha gent que un "titol" no pot fer-li canviar el que ha viscut. Sempre vaig tenir la sort de les paraules i les explicacions a casa meva, el diàleg,  per tant mai vaig esperar d'algú una cosa que no em podia donar, si volia una mare "normal", si és que això realment existeix, o la comprava en alguna botiga o era impossible que ella aconseguís convertir-se en el que no era. Així doncs mai vaig voler més d'ella, tot i que mai dubtava de com m'ha estimat sempre, i com tothom, ella també estima com pot i com sap.
Ara em toca donar-li la pau, la tranquilitat de saber que el seu fill hi és, que els últims intansts reals a la terra encara li retornen amor. Ho faig per ella principalment, i ella ho agraeïx amb somriures e intents de fer-se entendre. M'encanta quant la paraula "papanates", paraula eterna en el diccionari de tota la meva familia, li fa canviar la cara i lentament senyala una foto meva que té darrera el capçal del llit i jo li dic: "si, jo sóc el papanates més gran"... i em regala un somriure.
Sense adonar-te comences a parlar com si parlessis amb un nen petit, no hi pots fer res, en el cas de la meva mare encara és fa més evident, ja que mai va deixar de ser una nena, i la mirada així ho indica, potser per això la vam cuidar sempre, o protegir, perquè realment sempre ha sigut una persona d'una innocència infinita, que no vol dir que no tingués caràcter o no sigués independent aparentment, simplement que darrera d'aquella indepèndencia s'amagava algú molt feble.
Mirar les seves mans em recorda el seu dò: la pintura, allò que la diferenciava professionalment dels altres, pintura en els quadres, en els vestits...aquell dò que el seu pare sempre li va negar, poder desenvolupar el privilegi de fer una cosa d'una manera innata. Amb tots els diners que tenia el seu pare,mai li va regalar  la seva il.lusió, anar a estudiar a Paris, pintar, el pare volia que seguís el negoci familiar, però ella hauria volgut viure en aquella ciutat francesa que adorava, per això un dia es va escapar, quant va conèixer el meu pare que li va obrir les portes de bat a bat d'una nova familia i d'una manera d'estimar molt més sincera, o sigui estimar mirant a l'altre i no el que representa per un mateix l'altre persona.
Sempre idealitzava les coses i les persones, cosa molt dolenta de fer, ja que les caigudes eren molt fortes. Entre els seus escollits que col.locava a un pedestal, hi havia el meu avi per part de pare, el meu pare i jo mateix, però tampoc sabia ben bé el perquè de tot això, vull dir que la meva mare podria parlar de mi moltíssim, però en el fons no sabia com sóc, però igual creia que era el millor del món.
Ara em toca traduir, entendre-la, mirar-la al llit sota la seva foto de fa molt poquet on encara li penjaven les ulleres de les seves lectures eternes, on encara estava molt a dins del món.
L'infermera em deia que la recorda quant es posava guapa i anava a ballar, la meva mare sempre havia de fer el que volia i si l'estimaves no li podies treure això, i la sort que vaig tenir amb ella és que mai vaig lluitar per canviar-la, crec que els de casa van fer una gran feina en això, ja que com a infant podria haver no entés res però tot ho entenia.
Sempre he dit que he vist sortir d'un coma tan al meu pare i a la meva mare, la diferència va ser abismal. El meu pare va obrir els ulls i va mirar com estava intubat per tot arreu, en comptes de ressistir-se, el que va fer va ser mirar-me i va moure els llavis, es volia comunicar amb mi, en un segon ja s'havia adaptat a aquella realitat i tot i que jo li vaig preguntar que volia, la resposta va ser clara, ell tan sols volia un petó meu...
Un mes després de la mort d'ell, la meva mare també va sortir d'un coma i altra vegada jo estava davant d'un despertar que no té paraules possibles de descripció...al veure que estava allà, enganxada a mil tubs, la seva reacció va ser intentar escapar de tot allò, la meva mare sempre volia escapar de tot, fins i tot d'ella mateixa i evidentment mai ho aconseguia...era la gran diferència, ell s'adaptava tot posant la seva ment i el seu cos al present que la vida li entregava, ella lluitava sempre per viure només el que volia viure, ja sabem que un ha d'estar per sobre de les circunstàncies, però moltes vegades algunes son molt potents i les hem d'acceptar, no lluitar, fins i tot viure-les per sortir de tot plegat encara més forts...ella sempre es ressistia.
Ara doncs ja hem aconseguit un llenguatge nou, parlo i no espero un so de resposta, tan sols un gest o una mirada que em mostri les seves paraules i l'entenc, i l'entenc molt més del que em podria imaginar mai.
He tingut el privilegi de poder-me despedir dels meus pares, a poc a poc, intentant convertir un moment dur en una realitat dolça, no cal ni dir que ho hem aconseguit, amb el meu pare va ser fàcil, ell si que em posava a lloc cada dia tan sols amb la seva serena presència fins l´últim instant, com sempre em vaig deixar portar per la seva pau interna...amb la meva mare em toca tornar a la seva infantesa, aquell estat que ella mai ha deixat enrera, i cuidar-la com una nena petita, molt petita, com sempre va ser...ell havia madurat les idees inicials, havia crescut que no vol dir que no tenia l'il.lusió de l'infant en el seu present, ja que un nen també creix mentalment i va entenent perquè passen les coses, pero si a un nen, com és el cas de la meva mare, el martiritzen i no li deixen fer el seu procés, la única cosa que pot apendre és a escapar, i finalment si no aprens bé, et pots passar tota la vida escapant, fins i tot sense saber el perquè d'aquella fugida.
Ara m'agafa la mà, i encara l'agafa amb força si miro l'estat en que està, i quant l'agafa jo he d'entendre que em vol dir. Ahir ella sopava, i jo vaig entrar i per educació em vaig esperar a fora, ella em va veure i va aixecar el braç dret per indicar la meva presència, una infermera se li va acostar tot seguit i em va veure. Tan sols en aquest detall entenc l'il.lusió que li fa que el seu estimat fill estigui allà, podria jutjar-la moltíssim per coses que ha fet, podria fins i tot enfadar-me amb ella però crec que com deia el meu pare, amb la meva mare un s'ha de posar la disfressa d' infermer sempre, perquè tota la vida ha estat malalta...
Potser no li tocava ser mare, de fet és evident que tenir fills per ella també va ser una fugida, i que hauria de fer jo? culpar-la?...mai, primer perquè si hagués sigut més coherent en els seus actes jo no estaria escrivint aquest article, sigui com sigui li dec la vida , i sobretot perquè mai ha impedit res de mi, ni ha lluitat per canviar-me, ella creia infinitament amb mi, es podria pensar que és perquè no feia cas al que jo estava construint, però no és això tampoc, simplement no en sabia més del que mostrava, però com totes les coses que et passen i que no cures, ella va buscar amb mi, o amb el meu pare o amb el meu avi, el pare que mai va tenir...els papers a vegades no son tal com indiquen les condicions de sang, si no que es van construint de mica en mica mentres vas caminant per la vida...i així acabarem en la nostra relació, ella com a filla meva i jo en el paper de pare...
Un ha de mirar molt endins i quant arribes al cor, allà on tot és demostra, un pot entendre que el seu està ple de bondat i d'innocència, té un cor d'infant, i així me'l miro i així me l'he mirat sempre, l'eterna nena que mai ha crescut...i quant parlo de nena parlo de nena de nines, de juguets, de les que encara creuen que els reis son els pares...i si, el dia 1 de Gener ella farà 71 anys i encara no haurà deixat de jugar a nines.

Llums de Nadal

Mentres les llums de Nadal ja fa dies que s'han encés, fins i tot molt abans del que crec que tocaria, suposo que hem de consumir el més aviat possible, mentres la gent es desitja feliç any nou quasi oblidant que el Desembre és un altre mes dels dotze que configuren un any ( potser el mes més oblidat de tots), com si ja toqués fer recompte del que hem fet o no hem fet, a tú, se't va apagant la llum.
Ja em costa el Nadal en si... no per mi, si no per la presió externa que et fa moure el cos per fer el que toca, no nego la seva part bonica, sobretot com a pare, però em cansa molt a vegades, potser perquè comença a finals de Novembre o potser perquè la meva ancestral desafecció al que tothom segueix em provoca una mica de rebuig...
Sempre he pensat que l'any també és particular i jo em miro els anys naturals de forma individualitzada, potser per això m'agrada felicitar els aniversaris amb un "feliç any nou", o que "tinguis un any preciós".
De mica en mica he aconseguit treure'm de sobre la presió d'aquestes festes, tan sols he guardat les formalitats pels infants, ja que jo vaig tenir de petit uns Nadals esplèndits, i no crec que sigués just que borrés aquesta possibilitat a ningú...
Però si, ja he aconseguit passar un 25 de Desembre a casa menjant espaguettis o unes campanades dormint sense haver fet el raïm, i evidentment no passa res, a vegades el passo remarcant cada data assenyalada i celebrant els dies amb familia o gent, i a vegades ho passo sol, son dies tan importants com els altres, un dia més en les nostres vides...
Aquest Nadal l'enfoco diferent, la meva mare s'està apagant de mica en mica. Mai he tingut una relació de connexió amb ella, mai podria parlar d'ella com sempre parlo del meu pare, però si m'ha respectat sempre en les meves passes i potser el paper de mare li venia gran, ja per herencies d'un pare que sens dubte, li va deixar moltes ferides a dins...
Si una cosa la definia era la seva part de nena, mai ha deixat de ser una nena que no ha crescut, i no parlo externament, parlo de dins i de fora, amb una energia brutal ,ella caminava per la vida sense ser conscient del que havia fet realment...
I ara està allà, en la seva cadira permanentment, sense cap moviment, sense parla, sense mostrar res més que una mirada, els ulls son el reflexe de tot, encara que el cos s'apagui, els ulls és l'últim que se'n va.
Em mira mentres jo li parlo de coses, li intento donar les últimes paraules dolces, tan sols m'entrega gestos, a vegades m'intenta agafar la ma, tot i que ja no te força per fer-ho, però de mica en mica vaig entenent el seu llenguatge corporal pels pocs moviments suaus que encara entrega...
Arribes allà, i la veus sentada a la cadira, sola, amb tot un equip que la tracta amb un cariyo viu, on passen els avis pel costat i li diuen coses, mentres ella s'ho mira tot sense que ningú pugui assegurar que entengui el que passa al seu voltant...
És una imatge dura però tendre, aquella dona que tants moviments entregava, potser és el que més bé la definia, s'ha quedat quieta, desprenent justament una cosa que mai havia mostrat, molta pau, serenor en tots els seus petits actes fisics.
Costa marxar del seu costat, costa molt saber quant has de marxar quant no hi han paraules, no hi ha un adéu, no tens res com a referència, tan sols la mires i et despedeixes d'ella pensant que potser els seus petits moviments demà ja no hi seran...
Jo l'abraço, potser no ha sigut la millor mare del món, però jo tampoc he sigut el millor fill, son titols, ningú deixa de ser el que és i avantposa un titol a la seva personalitat, actuem com a persones, per això hi han metges humans i altres acadèmics, o professors o mossos d'esquadra humans o no humans, tots som persones i el que ens ve instal.lat com a titol s'acaba ensorrant davant del que som realment...
Com explico a vegades, ni tan sols un assassí en serie està negat a ser pare, per tant, per més pare que sigui serà dolent sempre com a persona, o sigui que jo sóc l'Alex abans que res i la meva mare és l'Anna per sobre de tot...i així la miro. No va fer de mare, no en sabia, però va fer d'Anna i dins d'aquest paper autèntic res va fer amb consciència per fer mal a ningú...
No puc pensar que és injust que acabi així, ja que molta gent pateix aquestes malalties, pot ser injust per tots doncs, de totes maneres veus en el seu rostre que no pateix, aquesta inconsciència li permet la serenor, puc intuïr que és conscient de com està, però no ho mostra, ja no sé si sóc jo que veig les coses o les coses son les que em fan veure la realitat...quant estàs al costat d'algú que no hi és però hi és, tot es fa dificil d'entendre, es converteix en un monóleg continu, on tú poses l'inici i tú poses el final, no hi ha ni tan sols guió, a vegades repeteixes una cosa mil vegades perquè la teva normalitat espera un si o un no, però no hi és, aleshores intentes que el més important se li gravi al cor o a l'inconscient perquè marxi del tot d'aquest planeta amb la tranquilitat de que el seu fill li ha semblat tot perfecte.
A fora al carrer s'escolten nadales, gent que es mou amunt i avall fent compres i es pot observar en els ulls dels infants l'il.lusió d'aquests dies i potser en algún adult se li escapa un petit gest de que "passin aquestes festes si us plau!", però aleshores una cagada al Tió o un Reis mags acompanyats per la creença dels nens, ajuda a viure el madal doncs des del punt de vista més bonic: el màgic...ja ni tan sols recordem que aquestes festes son d'orígen religiós, de fet jo no recordo de petit pensar que neixia el nen Jesús, recordo els torrons, les neules i els regals del 6 de Gener.
En aquests records també hi ha la meva mare, potser tan sols la recordo en el dinar de Nadal, sincerament no recordo cap reis amb ella ,de fet jo vivia amb el meu pare, el meu tiet i els avis, aquesta ha sigut la meva familia més real, la que es forma a través de la realitat i el cor...
Els records que tinc de la meva mare son més seus que meus, a mi em tocava amb ella aconsellar-la, fer de pare, cuidar-la, posar-me l'uniforme d' "infermero" i entendre-la...
Porta més 20 anys malalta, de mica en mica s'ha anat apagant, mai entenent que ella s'havia d'adaptar a les noves situacions i esperant eternement que fossin les noves situacions que s'adaptessin a ella, i així li resultava impossible entendre que li passava...
Ella reivindicava el que volia ser però ja no era, i així ho mostrava publicament encara que l'evidència fos una altra, però era una optimista infinita, tot el que feia ho veia com si hagués fet la cosa més important del món, tan li feia si el resultat era un fracàs o un èxit, estava incrustada en una vida que anava borrant els mals moments sense enfrontar-s'hi mai, així doncs tot retorna, i qualsevol pas que facis i no aprenguis sempre acaba apareixent més endavant en forma de pors o complexes o escuts invisibles...
Tot i així, com a espectador invitat de la seva vida, tinc records dels seus balls eterns, ballava molt bé i evidentment sempre ho mostrava, tinc records de les seves pintures, perquè aquest dó si que el tenia, pintava a la perfecció, també recordo un dia a Riudaura, potser el gest que més la definia..
Recordo estar a la cuina fent el dinar, i de sobte aparèixer ella i dir-me que la nena volia veure dibuixos del Pluto i del Donald, i jo anar al menjador per canviar el video i quant ho anava a fer la meva filla plorar i dient que volia veure la peli que ja estava posada, la meva mare era la que volia veure al Pluto!!, així era ella, una nena, sempre una nena...
Recordo també com criticava al meu pare davant d'ell quant ja feia anys que s'havien separat, ho feia amb un somriure, de fet curiosament sempre es van estimar i respectar una vegada separats i encara és més curiós veure que just quant el meu pare va morir, la meva mare es va anar apagant fins a dia d'avui, no sabia estimar però estimava, a vegades em fa por haver heredat això d'ella, perquè jo també sento que estimo molt però em sembla que el que demostro no és això exactament, no ho sé i tan és perquè la vida ja em dirà algún dia si realment ho he fet bé, com deia res marxa i tot es queda incrustat dins d'un, res borra el que has viscut, simplement els actes et posen al lloc que et correspon en el teu caminar...
Quasi la puc abraçar amb un braç, s'ha fet petitona, molt poca cosa, sembla que cada dia es vagi fent més petitona fisicament, tot i així la seva ma agafa la meva, sense força, tan sols s'agafa al que ell sempre mostrava amb tant d'orgull, el seu fill, no tinc cap dubte que jo era el seu referent, juntament amb el meu pare, i a vegades penso que tot aquests darrers anys, on jo visc entre la lluita diaria i les meves emocions, l'he abandonat massa, i sincerament em sap greu per ella, perquè sempre ha fet el que ha pogut...
El seu pare era un despota amb poder, que va destrossar a la seva dona a base de menyspreus i bofetades, igual va fer amb el seu fill incomprés i amb la meva mare...
Ella va descobrir amb l'arribada del meu pare una nova familia, allà és on es va sentir respectada i valorada, era l'antitessís del que havia viscut abans, mai va estar enamorada del meu pare, no sabia estar enamorada, però si que es va arrapar a la nova familia i aquesta li va donar totes les possibilitats per poder excercir els seus somnis individuals...ella va anar repetint amb les seves parelles la relació amb el seu pare, mai va trencar aquest lligam i així li va resultar impossible poder estar amb algú, ja que el veia com un enemic i no com un amor...ja sabem que les herències familiars son les més perilloses, ja que son xantatges emocionals continus, molts inconscients, però que encara fan més mal justament perquè s'instal.len en l'inconsciència, i allà la la lògica perd tota la raó de ser...
Aquest Nadal el passaré a prop d'ella, així ho sento, i no ho faig forçat, ho faig perquè tot i que les meves paraules mai podran ser com les que tinc pel meu pare, sempre he entés el perquè de les seves escapades incompreses...ella s'escapava d'ella mateixa i evidentment això és un fet que mai és pot fer...
Cada dia que la veig m'emociono, perquè és un xoc frontal al que va ser...i busco en la seva mirada que m'entengui i que marxi convençuda que res em va fer mal del que va fer o principalment, del que no va fer com a mare...mai la miro així en present, és l'Anna, aquella nena que mai va crèixer i que ara de mica en mica, sembla que es torni a convertir en un nadó, com si hagués viscut una adolescencia eterna i allà, quant ja li tocava fer-se adulta, comencés a tirar enrera per tornar a ser una nena de dalt a baix...