Primer va ser la iaia, després l'avi, no fa tant el meu estimat Eduard i ara ha marxat la mare. Com sempre deia ella, " la mare que em va parir!"...
Cada vegada que marxa algú sempre em vénen al cap aquelles paraules del meu avi en un dia de discussió a casa: " no discutiu tant, si d'aquí a cent anys tot això serà silenci"...crec que és una de les frases que dec haver escrit més vegades pels raconets del blog, potser perquè se'm van quedar incrustades en aquell moment que tot just era un infant a un pas de l'adolescència, o segurament m'han quedat perquè eren certes...
Ho va dir en el pis de la Gran Via, ja fa temps que allà ja no hi som, però quant marxa algú se'm remouen tots els records i pensaments, mai deixaré d'agrair la força que em dona sempre saber que la meva infància la vaig viure entremig de gent tant real com màgica, agraeixo que em deixessin somiar sempre i que m'entreguessin tant d'amor...
La meva mare no hi era sempre, apareixia de tant en tant, com un terratrèmol arribava i explicava en cinc minuts, o en dues hores, totes les seves aventures...
Ahir em van dir que ella si que era una Peter Pan, i és cert, era una nena, segurament ho era sense tenir la consciència que el Peter té per negar-se a fer-se gran, ella mai es va fer gran, però així com el protagonista del "país de Nunca Jamás" mai ha conegut els cabells blancs que et regalen la vellesa, a la meva mare li ha tocat viure la vellesa final de la manera menys justa possible...
La mare no podia protegir-me , cosa que a vegades esperem de les mares o dels pares, ella mai va ser capaç ni de protegir-se a ella mateixa...per sort a casa sempre em van explicar allò que tantes vegades també he repetit per aquí, que ser pare o mare no pot amagar qui és i com és la persona que porta el "títol" de parentesc...
I em va costar a vegades d'entendre que no pogués protegir-me darrera de la seva figura, però al final sempre tornava a la coherència i no esperava més que l'Anna, perquè la meva mare abans que mare era Anna, i l'Anna era filla, no mare, per cert, una filla que mai va poder gaudir d'una infància com la meva, però es va passar mitja vida buscant la figura paterna que tant emboirada tenia dins seu...
La meva mare era soroll i moviment, la vida li ha entregat els darrers temps de silenci i quietud, ho trobo estrany...tot i que la vida li va robar moltes coses aquests mesos finals, no li va retirar la consciència, només l'Anna sabrà tots els pensaments que dia rere dia, mes rere mes, minut rere minut va tenir, jo desitjo pensar que va trobar la seva pau, ella que sempre s'escapava de tot, es va trobar atrapada en un llit i sense possibilitat d'esquivar els pensaments...
La mare mai va ser mare, però mai va interferir en les meves ales, ella creia en mi, m'estimava el màxim que podia estimar-me, i en cap moment s'oposava a les meves decisions...
Jo la recordo així, de sobte es posava a ballar davant de tots, recordo el seu riure que t'enganxava, recordo quant explicava acudits i no els podia acabar perquè li agafava un atac de riure, això feia que els expliqués millor que ningú , perquè al final tots acabàvem rient com bojos...
Va tenir un pare que li va donar tot lo material però mai va recordar que tenir una filla no és només el fet de tenir una filla... perquè a vegades els pares oblidem que els fills són persones, a vegades oblidem que no son nostres, que no és una possessió, que com que ens fan anar de cul, pensem que ens ho deuen tot, i a vegades oblidem sobretot, que tot el que fem amb ells, els pot marcar per tota la vida, per les coses més bones i per les més dolentes...i l'herència que li va deixar el seu pare la va marcar per sempre...ella deia que fins i tot es feia pipi de la por que tenia, li feia el gran regal, i després la podia pegar tranquilament...
I clar, de gran i a la seva manera es va rebel·lar...hi han moltes maneres de fer-ho, ella va escollir la més fàcil, fugir!...
L'Anna tenia un do, la pintura, era una artista, això segur que la va ajudar i molt a poder escapar...evidentment va trobar-se en la seva fugida amb el meu pare, o potser ell va ser l'eina inconscient d'ella per poder escapar...a casa dels Font, la meva mare va tenir la seva família, la que més estimava, venia d'un indret ple de crits i egoismes i va anar a parar al lloc on el respecte estava per sobre de tot...el respecte a la diferència, el respecte a cada ésser humà...
Aquests darrers temps hi han dues escenes que s'han clavat dins meu: un va ser el retrobament de néta i àvia, crec que és un dels moments més bonics que podré recordar, i l'altre instant va ser diumenge, quant em despedia d'ella...en aquests instants mai saps si és la il·lusió o és la realitat, però acabes pensant que tot el que dius està siguent escoltat a la perfecció, perquè en els últims moments el que un vol és que la persona que està preparant la maleta per pujar al tren dels records, marxi amb la pau màxima possible...
No crec en res després de la vida, i a vegades m'entristeix perquè creure en alguna cosa més permet posar més poesia a la mort,permet pensar que li podrà donar records als altres estimats que ja no hi són, poder-li dir que faci un petonet a la iaia o una abraçada al meu estimat Pep. Però jo no hi crec, tot i que com sempre penso: al final el reconvertiment celestial no existeix pels que no hi creiem, però si que existeix el coronari, potser per molts van al cel en una altre vida, pels no creients, comença una nova vida dels difunts dins del nostre cor...suposo que a efectes legals tot serveix...
L'Anna ha marxat en silenci, sola, però molt ben acompanyada pels treballadors de la residència, encara ara me'n faig creus del meravellós que es veure que gent tant llunyana aparentment dels sentiments dels residents, puguin convertir-se en la familia més propera, en gent que estimen, i que la frontera entre estimar i cuidar la traspassen continuament...GRÀCIES en majúscules és la única cosa que puc dir...
La meva mare, i ara parlo d'ella com a mare, mai em va fer mal amb mala fe i amb bona fe tampoc, potser alguna vegada però no la recordo, la vida és oblidar si no hi ha malicia en els actes i recordar les coses bones que et van entregant...i que carai, tenir una Peter pan ben a prop segur que m'ha ajudat en molts casos, clar que jo adoro el simbol del Peter però no ho seré mai un de veritat i la meva mare tampoc ho podia ser, però si que si l'hagués de dibuixar li posaria el barret del Peter, li quedaria molt bé...jo li feia de pare i ella era una entremaliada que s'escapava i feia petites bretolades, com per exemple escapar-se d'una residència de Banyoles fent auto-stop...la meva mare era un impuls, era un continu anar amunt i avall i en canvi curiosament , les coses més pràctiques, burocràcia, papers, gestions, era la millor, una dona plena d'incoherències, però que sempre deixarà en mi un record, tan sols un, el més important: l'Anna.
Curiós que els últims temps la cara de nena mai va desaparèixer, va ser una nena fins l'últim dia, i ara miro enlaire o al costat, o segurament dins del meu cor i com si fos una urbanització que és va construint, es va omplint de vida , de vida de gent que ja no hi són però que mai marxaran...
" la vida és curta i cagada com un pal de galliner"...crec que ho va dir milions de vegades, jo només li puc dir que tot i que jo, en definitiva, vaig viure amb el meu estimat Eduard, i la resta de la família Font, tot i que no ens semblàvem en res , tot i que potser mai vam fer el paper que tocava, el de mare i fill, la recordaré amb tot l'amor que ella, això si, mai em va negar.
dimarts, 24 de març del 2015
diumenge, 22 de febrer del 2015
Circunstàncies
Un pot pensar que li ha tocat una vida complicada, i no seria just, també podria pensar que ha tingut una vida fàcil, i tampoc seria just, sempre tot és més senzill, a un li toca viure la seva vida, i és l'única realitat.
Un es pot quedar amb moltes coses d'un sol dia, un dia pot ser molt més intens que no pas una setmana, el temps sempre és relatiu, simplement perquè el cor mana per sobre del temps, i el seu tic-tac indica que vivim, però també ens entrega el nostre rellotge més real...i jo em quedo amb el parell de carícies que em van entregar ahir...
Sempre he pensat que tot ha de ser simple, dic tot el que arriba dels sentiments, de les sensacions, del nostre intern, també he pensat sempre que trobar aquesta simplicitat és el més complicat de tot, he arribat a deduir, com si d'una fórmula matemàtica es tractés, que trobar la simplicitat és el resultat de la suma del nostre equilibri intern i extern...
Per aconseguir trobar pensaments que m'ajudin a entrendre els moments complicats opto per diferents camins... o sigui: el camí coronari, on entrarien les dues carícies que vaig rebre ahir i tota la gent que estimo i adoro, i el camí visual, que seria observar a altres persones, a altres vides, a recordar que el meu melic tan sols és el meu centre, però que hi han molts melics i molts centres en aquesta terra.
El cantó coronari ja el vaig trobar ahir, per gent molt propera i per altres que tot just van entrant calidament en la meva vida.
Avui doncs he optat per les opcions que ens dona aquest gran món virtual que tenim quant obrim els aparells de casa. He escollit un documental on persones de cinquanta anys els tornen a entrevistar després de trenta anys. Curiosament la primera entrevistadora ja no hi és, l'escriptora i periodista Montserrat Roig i amb això ja indica que la vida camina i que el camí mai saps on s'acaba...
He escoltat els joves i he escoltat l'efecte de la madurés sobre aquells ex joves, m'ha agradat...
Segueixo doncs creient en les essències. El caminar ha deixat empremta en cadascun d'ells d'una manera diferent, son detalls fàcils de veure, però que ja et mostren una mica el que deia el principi, que tot és senzill o complicat, que res és veritat en aquest sentit..clar que els fets que et passen et marquen, és evident que és més fàcil tenir la vida fàcil si els factors externs son més simples, i parlo de factors externs que toquen al cor o que simplement toquen el teu dia a dia...
Els pensaments porten filtres, un no pensa igual quant te feina i menjar, que quant no en té, o quant se sent sol o quant està acompanyat, per tant si em fessin una entrevista ara jo no seria tan dur amb el món ni amb mi mateix que quant tenia vint anys. Aleshores creia que un podia viure per sobre de les circunstancies, potser vaig començar a entendre que això no era així quant va morir la meva estimada iaia, perquè hi han coses evidents i el dolor és una de les més contundents.
Intento recordar en aquests moments, com sempre, les paraules sàvies de molta gent, com les d'ahir, quant el meu amic em donava la resposta més simple a les meves preguntes més rebuscades, tot i que tampoc eren preguntes meves, eren simplement preguntes derivades d'actes d'altres persones que em deixen tan extranyat que ni jo mateix sé encaixar el cop...
Després penso que jo també he fet que algú es quedi parat pensant "i ara que coi passa?", per tant ja tinc clar que viure per sobre de les circunstàncies és irreal, una cosa molt diferent és com encaixes les circunstàncies que t'arriben, aqui si que hi han moltes més sortides.
Els reentrevistats mostraven coses que m'encanten, o estaven molt buscats o realment "madurar" té la seva part molt positiva, tot i que crec que coincidien tots que la maduració havia sigut moderada...
No és patrimoni dels joves ser lluitadors, suposo que és una barrera més que ens inculquen per no deixar volar el pensament, igual que no és patrimoni dels grans assentar el cap...en aquest camí tant redibuixat ens marquen el que és lògic i el que no és lògic, però justament aquestes circunstàncies que et vas trobant, et fan entendre, t'han de fer entendre, que no hi ha cap lògica temporal o que pertanyi a una franja d'edat que visquis...
Tot és nou quant comença, per tant diriem que la maduració és continua, jo sóc jove en el que no he viscut i em toca molt sovint tornar a començar a viure , diriem que sóc com un nen en aquell instant, primer hi jugo, després m'hi revelo, després ho lluito i finalment ho accepto i ho intento solucionar. Dic intento perquè tampoco ens podem presionar amb que tot té solució, però sempre em quedo amb aquelles paraules tant senzilles de que " tot té un final", per tant quant la solució no arriba, la vida te la dona, sigui bona o dolenta, però s'acabarà...perquè nosaltres també tenim un final, per tant és impossible que res sigui etern, encara que visquis coses que les sensacions siguin eternes...però son fruit de l'importància que li dones a la vida... jo no puc sentir res etern, perquè simplement jo no sóc etern.
Estic davant d'una situació que s'escapa de la meva lògica coronaria, i curiosament tot i que s'escapi del meu tic-tac, o bum-bum, el cor segueix diguent la seva,..
I sempre m'arriben paraules del meu estimat Eduard, dels seus últims anys, de la nostra estimada Isabel, dels meus amics, del meu tiet, m'arriben dolçors que calmen la meva "no calma" que arriba de factors externs però que no em permeten ser simple...i alshores busques la part rebuscada, intentes entendre als altres, intentes entendre el que passa, sense que afecti massa a la persona que tan estimes...
Sempre he detestat les herències familiars, que de fet no son familiars, son de persones, el que passa és que el destí ens entrega unes o altres i podriem dir que l'entrega que t'arriba et marca molt en la teva manera de fer...és una loteria això...
Jo he tingut sort, més que sort, he sigut un privilegiat, i és en aquests moments que recopilo milions d'herències rebudes per tornar al cantó simple de la vida...
Perquè hi han escenes incomprensibles i per mala sort he tingut de ser espectador d'elles aquests darrers temps...ja sé que ser espectador no és tan complicat, però tan sols és fàcil si ets passiu, si ets actiu deixes de ser un que ho mira...
És com està al cinemà mirant una pel.lícula i en el moment més delicat l'actor t'agafa la ma i et diu : "vinga xato, acaba-ho tú!"...i ben mirat pot semblar emocionant, però clar, si en aquest film que estàs mirant resulta que una de les protagonistes és qui més estimes del món, tot es complica, el cor es barreja amb l'incomprensió del que veus i acabes retornant a les carícies per poder tirar endavant fins que arribi el "the end", ara ja real i gens cinematogràfic.
I et surt el teu caracter evidentment... si sóc Font en alguna cosa és en la lluita de fugir dels conflictes inútils, i d'inútils n'hi han molts, però hi han coses que no pots evitar, vull dir que per això deia que cap vida és simple o complicada, simplement és una vida, no hi ha més, o hi ha moltíssim, depèn de com es miri clar...
I el final s'acosta, perquè cada vegada que el serial entrega un nou capítol més extravagant, la reacció de qui realment m'importa canvia i això vol dir que sigui com sigui estem més lluny del punt de sortida d'aquest camí extrany...
És molt més futut quant les circunstàncies t'afecten però no d'una manera directe, vull dir que al final qui rebrà aquestes circunstàncies no serè jo, jo ja tinc les herències clavades...jo viure el present, el podré patir o disfrutar, canviarà el meu estat d'ànim, però no canviarà l'opinio i la confiança que tinc en aquest món, en la gent que estimo...
Segueixo creient que és injust que algú que no li toca, hagi d'entendre, acceptar, raonar, i decidir coses que ni tan sols hauria de plantejar-se...perquè estimar és fàcil, o això em van dir o mostrar a casa, de fet mai m'ho van dir, però jo ho mirava cada dia...potser la clau per estimar és entendre que tots som diferents, o sigui posar el respecte com a bandera, o fins i tot l'admiració no idealitzada, però quant estimes incondicionalment, quant tot arriba directe al cor, estimar hauria de ser la cosa més simple del món, perquè ni tan sols et preguntes perquè estimes, simplement ho sents.
Un es pot quedar amb moltes coses d'un sol dia, un dia pot ser molt més intens que no pas una setmana, el temps sempre és relatiu, simplement perquè el cor mana per sobre del temps, i el seu tic-tac indica que vivim, però també ens entrega el nostre rellotge més real...i jo em quedo amb el parell de carícies que em van entregar ahir...
Sempre he pensat que tot ha de ser simple, dic tot el que arriba dels sentiments, de les sensacions, del nostre intern, també he pensat sempre que trobar aquesta simplicitat és el més complicat de tot, he arribat a deduir, com si d'una fórmula matemàtica es tractés, que trobar la simplicitat és el resultat de la suma del nostre equilibri intern i extern...
Per aconseguir trobar pensaments que m'ajudin a entrendre els moments complicats opto per diferents camins... o sigui: el camí coronari, on entrarien les dues carícies que vaig rebre ahir i tota la gent que estimo i adoro, i el camí visual, que seria observar a altres persones, a altres vides, a recordar que el meu melic tan sols és el meu centre, però que hi han molts melics i molts centres en aquesta terra.
El cantó coronari ja el vaig trobar ahir, per gent molt propera i per altres que tot just van entrant calidament en la meva vida.
Avui doncs he optat per les opcions que ens dona aquest gran món virtual que tenim quant obrim els aparells de casa. He escollit un documental on persones de cinquanta anys els tornen a entrevistar després de trenta anys. Curiosament la primera entrevistadora ja no hi és, l'escriptora i periodista Montserrat Roig i amb això ja indica que la vida camina i que el camí mai saps on s'acaba...
He escoltat els joves i he escoltat l'efecte de la madurés sobre aquells ex joves, m'ha agradat...
Segueixo doncs creient en les essències. El caminar ha deixat empremta en cadascun d'ells d'una manera diferent, son detalls fàcils de veure, però que ja et mostren una mica el que deia el principi, que tot és senzill o complicat, que res és veritat en aquest sentit..clar que els fets que et passen et marquen, és evident que és més fàcil tenir la vida fàcil si els factors externs son més simples, i parlo de factors externs que toquen al cor o que simplement toquen el teu dia a dia...
Els pensaments porten filtres, un no pensa igual quant te feina i menjar, que quant no en té, o quant se sent sol o quant està acompanyat, per tant si em fessin una entrevista ara jo no seria tan dur amb el món ni amb mi mateix que quant tenia vint anys. Aleshores creia que un podia viure per sobre de les circunstancies, potser vaig començar a entendre que això no era així quant va morir la meva estimada iaia, perquè hi han coses evidents i el dolor és una de les més contundents.
Intento recordar en aquests moments, com sempre, les paraules sàvies de molta gent, com les d'ahir, quant el meu amic em donava la resposta més simple a les meves preguntes més rebuscades, tot i que tampoc eren preguntes meves, eren simplement preguntes derivades d'actes d'altres persones que em deixen tan extranyat que ni jo mateix sé encaixar el cop...
Després penso que jo també he fet que algú es quedi parat pensant "i ara que coi passa?", per tant ja tinc clar que viure per sobre de les circunstàncies és irreal, una cosa molt diferent és com encaixes les circunstàncies que t'arriben, aqui si que hi han moltes més sortides.
Els reentrevistats mostraven coses que m'encanten, o estaven molt buscats o realment "madurar" té la seva part molt positiva, tot i que crec que coincidien tots que la maduració havia sigut moderada...
No és patrimoni dels joves ser lluitadors, suposo que és una barrera més que ens inculquen per no deixar volar el pensament, igual que no és patrimoni dels grans assentar el cap...en aquest camí tant redibuixat ens marquen el que és lògic i el que no és lògic, però justament aquestes circunstàncies que et vas trobant, et fan entendre, t'han de fer entendre, que no hi ha cap lògica temporal o que pertanyi a una franja d'edat que visquis...
Tot és nou quant comença, per tant diriem que la maduració és continua, jo sóc jove en el que no he viscut i em toca molt sovint tornar a començar a viure , diriem que sóc com un nen en aquell instant, primer hi jugo, després m'hi revelo, després ho lluito i finalment ho accepto i ho intento solucionar. Dic intento perquè tampoco ens podem presionar amb que tot té solució, però sempre em quedo amb aquelles paraules tant senzilles de que " tot té un final", per tant quant la solució no arriba, la vida te la dona, sigui bona o dolenta, però s'acabarà...perquè nosaltres també tenim un final, per tant és impossible que res sigui etern, encara que visquis coses que les sensacions siguin eternes...però son fruit de l'importància que li dones a la vida... jo no puc sentir res etern, perquè simplement jo no sóc etern.
Estic davant d'una situació que s'escapa de la meva lògica coronaria, i curiosament tot i que s'escapi del meu tic-tac, o bum-bum, el cor segueix diguent la seva,..
I sempre m'arriben paraules del meu estimat Eduard, dels seus últims anys, de la nostra estimada Isabel, dels meus amics, del meu tiet, m'arriben dolçors que calmen la meva "no calma" que arriba de factors externs però que no em permeten ser simple...i alshores busques la part rebuscada, intentes entendre als altres, intentes entendre el que passa, sense que afecti massa a la persona que tan estimes...
Sempre he detestat les herències familiars, que de fet no son familiars, son de persones, el que passa és que el destí ens entrega unes o altres i podriem dir que l'entrega que t'arriba et marca molt en la teva manera de fer...és una loteria això...
Jo he tingut sort, més que sort, he sigut un privilegiat, i és en aquests moments que recopilo milions d'herències rebudes per tornar al cantó simple de la vida...
Perquè hi han escenes incomprensibles i per mala sort he tingut de ser espectador d'elles aquests darrers temps...ja sé que ser espectador no és tan complicat, però tan sols és fàcil si ets passiu, si ets actiu deixes de ser un que ho mira...
És com està al cinemà mirant una pel.lícula i en el moment més delicat l'actor t'agafa la ma i et diu : "vinga xato, acaba-ho tú!"...i ben mirat pot semblar emocionant, però clar, si en aquest film que estàs mirant resulta que una de les protagonistes és qui més estimes del món, tot es complica, el cor es barreja amb l'incomprensió del que veus i acabes retornant a les carícies per poder tirar endavant fins que arribi el "the end", ara ja real i gens cinematogràfic.
I et surt el teu caracter evidentment... si sóc Font en alguna cosa és en la lluita de fugir dels conflictes inútils, i d'inútils n'hi han molts, però hi han coses que no pots evitar, vull dir que per això deia que cap vida és simple o complicada, simplement és una vida, no hi ha més, o hi ha moltíssim, depèn de com es miri clar...
I el final s'acosta, perquè cada vegada que el serial entrega un nou capítol més extravagant, la reacció de qui realment m'importa canvia i això vol dir que sigui com sigui estem més lluny del punt de sortida d'aquest camí extrany...
És molt més futut quant les circunstàncies t'afecten però no d'una manera directe, vull dir que al final qui rebrà aquestes circunstàncies no serè jo, jo ja tinc les herències clavades...jo viure el present, el podré patir o disfrutar, canviarà el meu estat d'ànim, però no canviarà l'opinio i la confiança que tinc en aquest món, en la gent que estimo...
Segueixo creient que és injust que algú que no li toca, hagi d'entendre, acceptar, raonar, i decidir coses que ni tan sols hauria de plantejar-se...perquè estimar és fàcil, o això em van dir o mostrar a casa, de fet mai m'ho van dir, però jo ho mirava cada dia...potser la clau per estimar és entendre que tots som diferents, o sigui posar el respecte com a bandera, o fins i tot l'admiració no idealitzada, però quant estimes incondicionalment, quant tot arriba directe al cor, estimar hauria de ser la cosa més simple del món, perquè ni tan sols et preguntes perquè estimes, simplement ho sents.
dilluns, 19 de gener del 2015
Especials
És un silenci que no para de parlar, segurament aquests són els millors silencis possibles...t'ho pot regalar la naturalesa, en un indret llunyà on no s'olora la civilització, o quant la neu comença a caure i sembla que emboliqui el terra amb un paper de regal blanc que prohibeixi que el soroll s'expressi...o potser aquell amic que fa bona la dita de que les paraules sobren...
I en aquests silencis la ment sembla que et demani un moment per ella, potser per reflexionar, potser per aturar-te fisicament un instant de tota la bogèria diaria a la qual estem sotmesos...llegia d'un amic que el món no l'entén, o que potser ell no entenia el món, una amiga deia que potser havia decidit marxar de la seva vida, ja que era seva i tenia el dret de decidir que fer-ne, però que ho deixava per demà, llegint-los he entés que cap dels dos misatges els puc trobar negatius, de fet sempre he pensat que el dia que entengui el món, o sigui, com està organitzat tot, ja hauria begut oli...m'agrada cada dia més diferenciar el món de l'ús que nosaltres en fem... nosaltres estem sonats quant funcionem junts, el món crec que està fet de la manera més perfecte possible..per tant entenc que quant algú diu que no entén el món, parla de la societat, de la nostra ambició, de la nostra maleïda capacitat de col.locar els bons i els dolents, els que més tenen i els que han nascut perquè que aquests segueixin poderosos, potser és un pensament massa comunista el meu, tot i ser conscient que el comunisme tampoc pot funcionar en aquest invent, però entenc que la gent no entengui, perquè és complicat entendre el que no és possible d'explicar...
I avui he pensat gràcies a la neu, quasi atrapat a dalt de la Mare de Déu del Mont, els tres centímetres de neu em feien aturar-me, tot i que les rodes del cotxe indicaven que ho marxava o potser elles em portarien a un altre destí de tornada...
Però el silenci de la neu és un dels sorolls més bonics que conec, és com un buit molt ple, és com una bombolla que t'intrudeixes a dins i que no veus ni intueixes de quina grandària és...m'encanta...
I en aquest soroll he pensat en mi, perquè la ment m'ho ha demanat, potser perquè feia dies que no ho feia i ja sabem que el cos, ment inclosa, és força més intel.ligent que els nostres actes, i quant la ment truca a la porta, crec que has d'obrir-la per saber que t'està demanant...es pot acabar tot amb un " però que dius? això no t'ho puc donar!"...o bé: " si, tens raó, ho intentaré"...
Avui tan sols ha volgut reflexionar de detallets, potser d'entendre que si perdo oportunitats emocionals és perquè no vull que em cuidin, crec que ja no sé que vol dir que algú em cuidi, i ja no estic acostumat, sense voler donar mérit a res del que faig, crec que ja m'he habituat a cuidar...per sort, parlo fisicament, ja que moralment tinc molts angelets que no paren de mimar-me...angelets de carn i ossos, no amb ales, clar.
Però avui crec que la neu m'ha despertat la sensibilitat de sobte, potser feia dies que la tenia amagada rera de la cursa (?) a la qual estem tots sotmesos, tenim pressa i encara mai he entés perquè tenim tanta pressa...no sé mai si el temps corre molt o som nosaltres que el fem córrer massa, ja porto anys pensant això...i mai sé si és una cosa o l'altre...
Total, el premi social ja el sabem, això si estem de sort, i el vital acaba per tots igual, perquè qui més corri no tindrà cap premi ni cap final diferent...per sort ( tot i que a vegades la vida o la mort és injusta) ningú sap que passarà demà...ni la tortuga ni la gacela ho poden saber...vull dir que anar més ràpid tampoc és sinònim d'arribar al Divendres que ve abans del que va més lent...encara que tampoc se si hi ha algú que tingui interés a arribar abans al Divendres que els altres...això va al gust del consumidor...però el 24 de Maig del 2015 arribarà igual pels dos estils de caminar...el que més em provoca extranyesa, és que jo ja desde petit vaig decidir ser una formigueta i no paro de còrrer amunt i avall...per tant, tot i no entendre la societat ni fer cap esforç per compendre res de les tonteries que hem muntat, entenc que estic atrapat igual que molts...aquest atrapament és el que sempre he dit que m'ha fet entendre que no sóc especial...per sort ja fa anys que ho penso i el fet de pensar-ho és la clau per veure la vida d'un altre color...molt més serenament...el ser especial o no depèn absolutament dels altres, i això és el més meravellós de tot...així doncs, segurament hi ha molt poca gent a la terra que no sigui especial per algú...així doncs, som especials la gran majoria, però en la societat som ben poca cosa...el meu pare va llençar literalment l'ego, aixi ho explicava ell...jo que sóc d'imatges mentals, me l'imaginava llençant l'ego a Matadepera o a la Gran Via de Barcelona i després girar-se i marxar volant a buscar el seu camí real, lleuger per fi...el reconeixement extern tothom el vol, així ens han educat, per això jo escric aquí i per això en les xarxes socials ens permet posar que una cosa ens agrada...perquè que seria el facebook sense la possibilitat de posar "m'agrada"?...total, el més important hauria de ser el fet de compartir una cosa crec, o sigui, jo penjo la foto perquè la vull mostrar, no cal els "m'agrada" realment, però sempre ens donen aquestes motivacions, tant externes en inici, i tant incrustades finalment dins nostre...com sempre, ni dic que sigui bó ni que sigui dolent, jo sé que hi participo, i ho faig de bon grat, però realment son detalls d'aquest món que hem inventat que ens ajuda a creure'ns tot el que vivim...és curiós, perquè segurament en la societat que tenim, molts pocs "triomfen", per tant el més important és el petit món individual. Allà, si el tens ben cuidat i sobretot si l'estimes amb passió i has escollit bé i t'han escollit bé, pots ser ser la persona més feliç del món, que mai de la societat...la gent busca la seguretat en aquesta societat, però jo sempre he pensat que la seguretat està en un mateix...tot i així no deixo de buscar la seguretat en la bogèria social..."quién da más?"...per tant costa trobar l'equilibri, però la clau és acostar els dos camins el màxim possible...per tant l'important és escoltar a la ment quant truca a la porta per preguntar...i al cor evidentment!!
I en aquests silencis la ment sembla que et demani un moment per ella, potser per reflexionar, potser per aturar-te fisicament un instant de tota la bogèria diaria a la qual estem sotmesos...llegia d'un amic que el món no l'entén, o que potser ell no entenia el món, una amiga deia que potser havia decidit marxar de la seva vida, ja que era seva i tenia el dret de decidir que fer-ne, però que ho deixava per demà, llegint-los he entés que cap dels dos misatges els puc trobar negatius, de fet sempre he pensat que el dia que entengui el món, o sigui, com està organitzat tot, ja hauria begut oli...m'agrada cada dia més diferenciar el món de l'ús que nosaltres en fem... nosaltres estem sonats quant funcionem junts, el món crec que està fet de la manera més perfecte possible..per tant entenc que quant algú diu que no entén el món, parla de la societat, de la nostra ambició, de la nostra maleïda capacitat de col.locar els bons i els dolents, els que més tenen i els que han nascut perquè que aquests segueixin poderosos, potser és un pensament massa comunista el meu, tot i ser conscient que el comunisme tampoc pot funcionar en aquest invent, però entenc que la gent no entengui, perquè és complicat entendre el que no és possible d'explicar...
I avui he pensat gràcies a la neu, quasi atrapat a dalt de la Mare de Déu del Mont, els tres centímetres de neu em feien aturar-me, tot i que les rodes del cotxe indicaven que ho marxava o potser elles em portarien a un altre destí de tornada...
Però el silenci de la neu és un dels sorolls més bonics que conec, és com un buit molt ple, és com una bombolla que t'intrudeixes a dins i que no veus ni intueixes de quina grandària és...m'encanta...
I en aquest soroll he pensat en mi, perquè la ment m'ho ha demanat, potser perquè feia dies que no ho feia i ja sabem que el cos, ment inclosa, és força més intel.ligent que els nostres actes, i quant la ment truca a la porta, crec que has d'obrir-la per saber que t'està demanant...es pot acabar tot amb un " però que dius? això no t'ho puc donar!"...o bé: " si, tens raó, ho intentaré"...
Avui tan sols ha volgut reflexionar de detallets, potser d'entendre que si perdo oportunitats emocionals és perquè no vull que em cuidin, crec que ja no sé que vol dir que algú em cuidi, i ja no estic acostumat, sense voler donar mérit a res del que faig, crec que ja m'he habituat a cuidar...per sort, parlo fisicament, ja que moralment tinc molts angelets que no paren de mimar-me...angelets de carn i ossos, no amb ales, clar.
Però avui crec que la neu m'ha despertat la sensibilitat de sobte, potser feia dies que la tenia amagada rera de la cursa (?) a la qual estem tots sotmesos, tenim pressa i encara mai he entés perquè tenim tanta pressa...no sé mai si el temps corre molt o som nosaltres que el fem córrer massa, ja porto anys pensant això...i mai sé si és una cosa o l'altre...
Total, el premi social ja el sabem, això si estem de sort, i el vital acaba per tots igual, perquè qui més corri no tindrà cap premi ni cap final diferent...per sort ( tot i que a vegades la vida o la mort és injusta) ningú sap que passarà demà...ni la tortuga ni la gacela ho poden saber...vull dir que anar més ràpid tampoc és sinònim d'arribar al Divendres que ve abans del que va més lent...encara que tampoc se si hi ha algú que tingui interés a arribar abans al Divendres que els altres...això va al gust del consumidor...però el 24 de Maig del 2015 arribarà igual pels dos estils de caminar...el que més em provoca extranyesa, és que jo ja desde petit vaig decidir ser una formigueta i no paro de còrrer amunt i avall...per tant, tot i no entendre la societat ni fer cap esforç per compendre res de les tonteries que hem muntat, entenc que estic atrapat igual que molts...aquest atrapament és el que sempre he dit que m'ha fet entendre que no sóc especial...per sort ja fa anys que ho penso i el fet de pensar-ho és la clau per veure la vida d'un altre color...molt més serenament...el ser especial o no depèn absolutament dels altres, i això és el més meravellós de tot...així doncs, segurament hi ha molt poca gent a la terra que no sigui especial per algú...així doncs, som especials la gran majoria, però en la societat som ben poca cosa...el meu pare va llençar literalment l'ego, aixi ho explicava ell...jo que sóc d'imatges mentals, me l'imaginava llençant l'ego a Matadepera o a la Gran Via de Barcelona i després girar-se i marxar volant a buscar el seu camí real, lleuger per fi...el reconeixement extern tothom el vol, així ens han educat, per això jo escric aquí i per això en les xarxes socials ens permet posar que una cosa ens agrada...perquè que seria el facebook sense la possibilitat de posar "m'agrada"?...total, el més important hauria de ser el fet de compartir una cosa crec, o sigui, jo penjo la foto perquè la vull mostrar, no cal els "m'agrada" realment, però sempre ens donen aquestes motivacions, tant externes en inici, i tant incrustades finalment dins nostre...com sempre, ni dic que sigui bó ni que sigui dolent, jo sé que hi participo, i ho faig de bon grat, però realment son detalls d'aquest món que hem inventat que ens ajuda a creure'ns tot el que vivim...és curiós, perquè segurament en la societat que tenim, molts pocs "triomfen", per tant el més important és el petit món individual. Allà, si el tens ben cuidat i sobretot si l'estimes amb passió i has escollit bé i t'han escollit bé, pots ser ser la persona més feliç del món, que mai de la societat...la gent busca la seguretat en aquesta societat, però jo sempre he pensat que la seguretat està en un mateix...tot i així no deixo de buscar la seguretat en la bogèria social..."quién da más?"...per tant costa trobar l'equilibri, però la clau és acostar els dos camins el màxim possible...per tant l'important és escoltar a la ment quant truca a la porta per preguntar...i al cor evidentment!!
dilluns, 5 de gener del 2015
La persiana
El gel no és un bon company d'aventures...no fa res em van defirnir a la perfecció, em van definir tant i tant bé que crec que des d'aquell dia m'he quedat glaçat...
I recordo la persiana baixada, i com em miraves just aquell dir que vas prohibir l'entrada del món al nostre petit univers...recordo quant em vas besar, recordo fins i tot la passió que es va despertar dins meu...
I un dia en un portal fosc em vas impulsar un altre vegada al desig, quasi incontrolat, unes altres ànsies de tenir-te ni que fos per un dia, ni que fos lluny de tot, ni que fos altre vegada en el nostre petit univers, curt en el temps, llarg en l'intensitat...
Amb la ciutat mirant-nos desde baix, i el cel observant-nos desde dalt vaig haver de ressistir altre vegada al meu impuls, i en definitiva erats això, impuls rera impuls que s'anaven diluint en la teva realitat...
I tot va començar entre dolços... i tot va començar en uns llavis dolços, creia que t'estava esperant, fins i tot vaig pensar que erats tú, i finalment una altra ferida deixarà de cicratitzar en el meu cor, i ja n'hi van unes quantes...mai son masses, perquè les sensacions, els despertars dels sentits només són sinònims de viure, de vida, d'estar viu, i el que més anhelo en aquest món, per sobre fins i tot dels patiments, és sentir-me viu, és la meva única ambició...em faria patir més no tenir cap ferida, mentres em deixin caminar, benvingudes siguin...
I aquesta ambició, em col.loca enmig d'un egoisme, del meu, allà on costa calibrar el mal que puguis fer a les altres persones, perquè sigui com sigui, ni que sigui pel desig innat de viure intensament, l'ambició acostuma a ser dolenta, perquè et fa oblidar a vegades l'ètica, o el respecte, o fins i tot la pròpia moral...tot te un preu, i jo també l'he de pagar, aleshores em va tocar a mi i ja l'estic pagant...
Avui plorava llegint les teves paraules, i no eren molt intenses, de fet eren correctes, però m'ha vingut al cap , o al cor, tot allò que vam viure, allò que ara ja no sé si col.locar, com tantes altres coses, a la realitat, o en la meva ficció...per això ho deixo aquí, en aquest blog on qui llegeix pot confondre les coses, i on tan sols jo sé el que poso i perquè ho poso...potser camino ara mateix per una realitat aplastant, o potser és tan sols un petit camí que m'he inventat, perquè no vull enganyar a ningú, escriure publicament deu formar part de la meva ambició...
I en aquesta dualitat m'he mogut sempre, entre aquell èsser que pot entregar-se per tot i desapareixer per tot, potser és que estic perdut des del dia que vaig nèixer, però si fos així, mai em sentiria bé, per tant la dualitat em persegueix...anhelo sentir més que tenir, potser quant tinc ja no em sento viu...
Però hi han coses que són segures, i les segures allà queden, i entre elles estàs tú i els moments que em vas regalar....com els nens que demà esperen les sorpreses, jo encara ho estic esperant cada dia, no sé si tú ets el motiu dels meus fracassos, perquè de fet seria massa fàcil aquesta conclusió, l'únic motiu d'un fracas propi és un mateix, això ho tinc clar...a mi ningú m'està perseguint amb una pistola perquè tiri per un cami en concret, dins de l'esclavitut social que estem inmersos, em sento força lliure per escollir...però l'escollir és complicat, perquè en general no escollim les emocions des del cervell, ni les emocions ni els sentiments...allò arriba del cor i el cor no és una part racional de nosaltres...bé, te la seva part bàsica en el nostre funcionament, però la poesía ha elevat al cor al centre de tot, allà on neixen les nostres veritats, el que desitgem, el que esperem...
El dia de Reis sempre recordo moltes coses...com que la vida m'ha donat l'oportunitat de viure-ho com a infant, i també com a Rei, doncs ara recordo les últimes sensacions, allà on encara un és més feliç, perquè no hi ha felicitat més gran que veure un nen davant d'aquells màgics regals, davant d'aquells gots buits o el plat amb una galeta mig mossegada...els Reis han passat per casa!!...no s'han oblidat!!...per mi aquells instants mai els oblidaré, perquè recordo fer filigranes per poder aconseguir un matí especial i tot quedava recompensat en la seva il.lusió...
Avui jo he demanat un regal per mi, de fet li he demanat al Rei Mag, al més màgic de tots, perquè tan sols espero tornar a sentir aquell petó i que tornis a tancar la persiana un dia per fer-me sentir aquella electricitat que tant anhelo...
I els Reis poden amb tot, però tot i que la persiana encara hi és, i també el portal i fins i tot deu existir el caminet que ajuntava els dos barris, només faltes tú i tú ja no tornaràs, però també t'haig de dir, que de mi mai has marxat...
Perquè no dic que anhelo sentir, el que més anhelo és anhelar...
I recordo la persiana baixada, i com em miraves just aquell dir que vas prohibir l'entrada del món al nostre petit univers...recordo quant em vas besar, recordo fins i tot la passió que es va despertar dins meu...
I un dia en un portal fosc em vas impulsar un altre vegada al desig, quasi incontrolat, unes altres ànsies de tenir-te ni que fos per un dia, ni que fos lluny de tot, ni que fos altre vegada en el nostre petit univers, curt en el temps, llarg en l'intensitat...
Amb la ciutat mirant-nos desde baix, i el cel observant-nos desde dalt vaig haver de ressistir altre vegada al meu impuls, i en definitiva erats això, impuls rera impuls que s'anaven diluint en la teva realitat...
I tot va començar entre dolços... i tot va començar en uns llavis dolços, creia que t'estava esperant, fins i tot vaig pensar que erats tú, i finalment una altra ferida deixarà de cicratitzar en el meu cor, i ja n'hi van unes quantes...mai son masses, perquè les sensacions, els despertars dels sentits només són sinònims de viure, de vida, d'estar viu, i el que més anhelo en aquest món, per sobre fins i tot dels patiments, és sentir-me viu, és la meva única ambició...em faria patir més no tenir cap ferida, mentres em deixin caminar, benvingudes siguin...
I aquesta ambició, em col.loca enmig d'un egoisme, del meu, allà on costa calibrar el mal que puguis fer a les altres persones, perquè sigui com sigui, ni que sigui pel desig innat de viure intensament, l'ambició acostuma a ser dolenta, perquè et fa oblidar a vegades l'ètica, o el respecte, o fins i tot la pròpia moral...tot te un preu, i jo també l'he de pagar, aleshores em va tocar a mi i ja l'estic pagant...
Avui plorava llegint les teves paraules, i no eren molt intenses, de fet eren correctes, però m'ha vingut al cap , o al cor, tot allò que vam viure, allò que ara ja no sé si col.locar, com tantes altres coses, a la realitat, o en la meva ficció...per això ho deixo aquí, en aquest blog on qui llegeix pot confondre les coses, i on tan sols jo sé el que poso i perquè ho poso...potser camino ara mateix per una realitat aplastant, o potser és tan sols un petit camí que m'he inventat, perquè no vull enganyar a ningú, escriure publicament deu formar part de la meva ambició...
I en aquesta dualitat m'he mogut sempre, entre aquell èsser que pot entregar-se per tot i desapareixer per tot, potser és que estic perdut des del dia que vaig nèixer, però si fos així, mai em sentiria bé, per tant la dualitat em persegueix...anhelo sentir més que tenir, potser quant tinc ja no em sento viu...
Però hi han coses que són segures, i les segures allà queden, i entre elles estàs tú i els moments que em vas regalar....com els nens que demà esperen les sorpreses, jo encara ho estic esperant cada dia, no sé si tú ets el motiu dels meus fracassos, perquè de fet seria massa fàcil aquesta conclusió, l'únic motiu d'un fracas propi és un mateix, això ho tinc clar...a mi ningú m'està perseguint amb una pistola perquè tiri per un cami en concret, dins de l'esclavitut social que estem inmersos, em sento força lliure per escollir...però l'escollir és complicat, perquè en general no escollim les emocions des del cervell, ni les emocions ni els sentiments...allò arriba del cor i el cor no és una part racional de nosaltres...bé, te la seva part bàsica en el nostre funcionament, però la poesía ha elevat al cor al centre de tot, allà on neixen les nostres veritats, el que desitgem, el que esperem...
El dia de Reis sempre recordo moltes coses...com que la vida m'ha donat l'oportunitat de viure-ho com a infant, i també com a Rei, doncs ara recordo les últimes sensacions, allà on encara un és més feliç, perquè no hi ha felicitat més gran que veure un nen davant d'aquells màgics regals, davant d'aquells gots buits o el plat amb una galeta mig mossegada...els Reis han passat per casa!!...no s'han oblidat!!...per mi aquells instants mai els oblidaré, perquè recordo fer filigranes per poder aconseguir un matí especial i tot quedava recompensat en la seva il.lusió...
Avui jo he demanat un regal per mi, de fet li he demanat al Rei Mag, al més màgic de tots, perquè tan sols espero tornar a sentir aquell petó i que tornis a tancar la persiana un dia per fer-me sentir aquella electricitat que tant anhelo...
I els Reis poden amb tot, però tot i que la persiana encara hi és, i també el portal i fins i tot deu existir el caminet que ajuntava els dos barris, només faltes tú i tú ja no tornaràs, però també t'haig de dir, que de mi mai has marxat...
Perquè no dic que anhelo sentir, el que més anhelo és anhelar...
divendres, 19 de desembre del 2014
Hermano Mayor i l'educació
Fins els collons de programes com Hermano Mayor...i algú em podria dir: doncs no el miris!!...i no, no el miro, només el vaig veure una vegada per curiositat, però el problema no és que si jo el miri
o no, o si el mira el meu tiet o no, si no que molts adolescents van de cul per mirar-lo i creuen que allà poden trobar moltes respostes...però vaja, tot sigui per l'audiència, només faltaria!!...
Perquè parlem de casos extrems no? o no és així?...quin cony de mania tenim en aquesta societat a vendre com a gran producte els insults per arribar a l'amor...quant ETA assassinava hi havien diverses opcions, però la més clara, encara que siguès impossible, era que no fessin cas als seus atemptats, vull dir que la propaganda anti-violència acaba siguent, i n'estic convençut, apologia a la violència...
Hermano Mayor és una merda, hi han molts més camins per arribar a l'amor, la majoria de gent arribem a l'amor sense necessitat de passar per l'odi, i molt menys per la violència...parlem de delinqüents en molts casos i clar que hi han casosm i entenc que hi ha milions de realitats...el que s'ha de fer és posar eïnes públiques per solucionar-les i no fer propaganda per la tele...coi, que si un dia la meva filla em diu imbècil quedarà en res, que és dir imbècil enmig de plats que volen o pegar a un pare?...no fotem!!...el respecte és la clau de tot, no cal fer tanta propaganda de la manca de respecte...
Després ens queixem de moltes coses!!...les dones que acaben assassinades pels seus xalats ex marits o marits...doncs també fem un programa al respecte, de com s'empenedeixen després d'haver-les matat...encara aconseguiriem ser líders en audìència!!...però no, la solució passa per alguna cosa més lògica que tot això no?...com pot matar una persona a algú que teoricament no es pot acostar?, potser falla la justícia?...o fem un programa de "un hombre bueno" i anem veient com el fill de puta, després d'haver-se carregat a sis dones, demana perdó i finalment l'estimem...no cal, son coses privades que es poden arreglar d'una altre manera, no en un programa de merda, on entremig foten anuncis de Camprofio i de Coca-cola desitjant un feliç Nadal...
I em diuen els adolescents que miren el programa que molts d'aquests violents no en tenen la culpa, que son victimes...i clar que son victimes, però per això hi han psicòlegs i eines privades per arreglar-ho,..però torno amb el que deia abans, és que potser no tenim gaire ben muntat el tema per arreglar.ho?...tots som victimes del que hem viscut, uns hem tingut més sort i altres menys, però molts dels que no han tingut sort se'n surten, i altres que han tingut la loteria d'un entorn meravellós acaben perdent la raó pel caminar de la vida...no som jutges, i no ho hem de ser...
Per un moment m'he imaginat un programa com hermano Mayor com col.loqui, on parlen les persones, on la bofetada no és la protagonista de l'història...em pregunto mil vegades perquè ens agrada veure la violència, és que no se li posa a tothom els pèls de punta veient tanta agressivitat...
No sé, tornaria al que dic sempre, ens esforcem a amagar als nostres infants les escenes de sexe i després els deixem mirar el telenotícies o violència a tutti pleni, és que fins i tot molts dibuixos animats per nens s'esquitxa sang però mai s'esquitxa sémen...no ho entenc...així doncs, i fent servir la lògica aplastant, ara ja tinc clar que és molt més bó i sa matar que fer l'amor, i no cal dir que follar, que això si que és pecat...que follin coi, amb condó però que follin!!...i que no matin si us plau!!
Som miralls pels nostres fills, i tenim dues opcions per mostrar-lis...o els ensenyem un part, la merda que tenim cada dia o els mostrem la realitat, que és molt més que la merda que tambè hi ha, perquè tambè hi han coses boniques no?...quin coi de món vivim on les coses boniques venen menys que les asqueroses...i no dic que no existeixi, i no dic que no se n'hagi de parlar, però com un reality no cal no?..en tot cas en progama on s'eduqui, o es parli de que vol dir ser racista o maleducat o classista...però no, el que ven és l'hòstia que li foten a la noia en el metro perquè és de fora...el perquè no és imporant, l'hòstia és la clau i el que ven i fa pujar les audiències...doncs molt bé, seguim educant així, després que no ens queixem eh!!
o no, o si el mira el meu tiet o no, si no que molts adolescents van de cul per mirar-lo i creuen que allà poden trobar moltes respostes...però vaja, tot sigui per l'audiència, només faltaria!!...
Perquè parlem de casos extrems no? o no és així?...quin cony de mania tenim en aquesta societat a vendre com a gran producte els insults per arribar a l'amor...quant ETA assassinava hi havien diverses opcions, però la més clara, encara que siguès impossible, era que no fessin cas als seus atemptats, vull dir que la propaganda anti-violència acaba siguent, i n'estic convençut, apologia a la violència...
Hermano Mayor és una merda, hi han molts més camins per arribar a l'amor, la majoria de gent arribem a l'amor sense necessitat de passar per l'odi, i molt menys per la violència...parlem de delinqüents en molts casos i clar que hi han casosm i entenc que hi ha milions de realitats...el que s'ha de fer és posar eïnes públiques per solucionar-les i no fer propaganda per la tele...coi, que si un dia la meva filla em diu imbècil quedarà en res, que és dir imbècil enmig de plats que volen o pegar a un pare?...no fotem!!...el respecte és la clau de tot, no cal fer tanta propaganda de la manca de respecte...
Després ens queixem de moltes coses!!...les dones que acaben assassinades pels seus xalats ex marits o marits...doncs també fem un programa al respecte, de com s'empenedeixen després d'haver-les matat...encara aconseguiriem ser líders en audìència!!...però no, la solució passa per alguna cosa més lògica que tot això no?...com pot matar una persona a algú que teoricament no es pot acostar?, potser falla la justícia?...o fem un programa de "un hombre bueno" i anem veient com el fill de puta, després d'haver-se carregat a sis dones, demana perdó i finalment l'estimem...no cal, son coses privades que es poden arreglar d'una altre manera, no en un programa de merda, on entremig foten anuncis de Camprofio i de Coca-cola desitjant un feliç Nadal...
I em diuen els adolescents que miren el programa que molts d'aquests violents no en tenen la culpa, que son victimes...i clar que son victimes, però per això hi han psicòlegs i eines privades per arreglar-ho,..però torno amb el que deia abans, és que potser no tenim gaire ben muntat el tema per arreglar.ho?...tots som victimes del que hem viscut, uns hem tingut més sort i altres menys, però molts dels que no han tingut sort se'n surten, i altres que han tingut la loteria d'un entorn meravellós acaben perdent la raó pel caminar de la vida...no som jutges, i no ho hem de ser...
Per un moment m'he imaginat un programa com hermano Mayor com col.loqui, on parlen les persones, on la bofetada no és la protagonista de l'història...em pregunto mil vegades perquè ens agrada veure la violència, és que no se li posa a tothom els pèls de punta veient tanta agressivitat...
No sé, tornaria al que dic sempre, ens esforcem a amagar als nostres infants les escenes de sexe i després els deixem mirar el telenotícies o violència a tutti pleni, és que fins i tot molts dibuixos animats per nens s'esquitxa sang però mai s'esquitxa sémen...no ho entenc...així doncs, i fent servir la lògica aplastant, ara ja tinc clar que és molt més bó i sa matar que fer l'amor, i no cal dir que follar, que això si que és pecat...que follin coi, amb condó però que follin!!...i que no matin si us plau!!
Som miralls pels nostres fills, i tenim dues opcions per mostrar-lis...o els ensenyem un part, la merda que tenim cada dia o els mostrem la realitat, que és molt més que la merda que tambè hi ha, perquè tambè hi han coses boniques no?...quin coi de món vivim on les coses boniques venen menys que les asqueroses...i no dic que no existeixi, i no dic que no se n'hagi de parlar, però com un reality no cal no?..en tot cas en progama on s'eduqui, o es parli de que vol dir ser racista o maleducat o classista...però no, el que ven és l'hòstia que li foten a la noia en el metro perquè és de fora...el perquè no és imporant, l'hòstia és la clau i el que ven i fa pujar les audiències...doncs molt bé, seguim educant així, després que no ens queixem eh!!
dimarts, 16 de desembre del 2014
Nadal (1)
I m'assec allà, just al mig del Portal de l'Àngel, mirant a la gent com salta de tenda en tenda buscant el regal adient per cadascú, com si tots tornessin a casa per Nadal...ja fa dies que han posat les llums de sortida pels consumidors, cada any les posen abans, si l'evolució segueix així, no m'estranyaria que entre el canvi climàtic i la pressa que tenim, es posi a nevar en plé Agost...ves a saber...
Jo també torno per Nadal, com molts, però és curiós que sempre penso en els que no tornen a enlloc, perquè segurament no estan a enlloc, tot i així tenen la possibilitat de veure la televisió per recordar que si no tornes a casa per Nadal no tens molts motius per ser feliç...
Sort dels nens- penso.
Però tampoc tots els nens poden mirar l'il.luminació de les estrelles nadalenques amb la mateixa il.lusió, per sort ens agafen atacs de donacions i encara podem fer coses per ells, i ho dic amb tota l'admiració envers als gestos que poden o podem fer, tot i que sempre m'agrada arribar a l'arrel i saber que després de Nadal, les llums marxen, els carrers s'apaguen i els nens que han rebut la solidaritat han de continuar esperant de la mateixa solidaritat per sobreviure...així doncs, i aquí deu existir l'arrel, el problema és molt gran...
Així com els nens tenen aquest motiu, petit en el temps, però gran en il.lusió per aquestes èpoques nadalenques, conec molta gent que ho passa malament durant aquests dies...és curiós com ens preparen per la felicitat, com si no puguessim acceptar no ser feliços, ja no parlo de qui no té per menjar, ja que aquest no cal dir-li res de tot això, perquè simplement té gana i passar gana és molt més greu que penssar...o hauria de ser així suposo...però hi ha gent que no és feliç, en general son gent que tenen una familia desestructurada, i jo em pregunto, és per culpa d'això o és per la maleïda injecció moral que ens col.loquen ja de ben petitons de la familia?...
No té lògica, perquè tothom ha escoltat mil vegades allò de que els amics els escollim i la familia et toca la que et toca, però tot i així no ho poden evitar...ja ens ho inculquen de ben petits i per Nadal, on només veus abraçades i felicitat per la tele, sembla que son moments també per castigar als que no han tingut sort amb la familia que els ha tocat...
A mi m'agrada el Nadal, o si més no, no em desagrada, però clar, jo tan sols guardo bons records de casa, per tant crec que a casa meva feiem uns set o vuit Nadals cada any, el que no tinc tan clar és que si ho vam arribar a fer el Desembre...però crec que si...per tant els records que tinc son bons i al tenir uns bons records seria capaç, com ja vaig fer una vegada, de passar el dinar de Nadal sol menjant espaguettis, o quedar-me a casa el dia de les campanades, i fins i tot oblidar-me del raïm...però clar, en aquest sentit no he de fer net i això m'ajuda...tot i així, reconec que quant l'Eduard va marxar, i no saps ben bé el perquè, els dies de Nadal se'm van fer més complicats...però com que tot passa, això també va passar, seria un mal homenatge per algú que en sa vida va fer cas aquests dies...
Crec que el món anirà bé quant la solidaritat global desaparegui, perquè la pobresa global necessita d'això, d'una gran solidaritat, que en cap cas pot acabar amb les injustícies però almenys deu tapar algún foradet... i sempre ens quedaria la solidaritat individual, molt important també, però segurament molt més justa que la global...però jo sempre em pregunto com hem arribat fins aquí...i no tinc resposta...
L'altre cosa que em sorprén d'aquests dies, dec tenir poca feina, és la quantitat d'anuncis de colònies que surten per la tele, però quantes marques hi han? 2000?...i jo que en el meu cercle d'amistats no parlo mai del tema, i es veu que té molta tirada per Nadal regalar olors...però el meu sentit de marketing no arriba a entendre com poden sobreviure tantes marques diferents de colònies, fins i tot ni que fessin com els bancs, o sigui la gran absorveix a la petita, podria entendre que puguéssin fer el Nadal totes...però vaja, jo no sóc un expert, per tant si s'anuncien deu ser que és rendible, o és que segurament deuen ser productes de grans marques i exploten aquest cantó aquests dies...
Entenc els turrons o el cava, ja que son productes que només surten a la llum els dies festius, però les colònies em sorprenen, som un país de colònia?...no en tenia ni idea, jo no soporto les colònies, tot i que reconec que quant una m'agrada em requetencanta, però sóc molt d'olors, o son molt suaus, o jo estic perdent olfacte...de totes maneres haig de dir que tinc un trauma de ben petitó en aquest tema...recordo els ascensors de Barcelona, com enyoro aquells ascensors, tan bonics, aquí no n'hi ha ni un de bonic, doncs recordo els encantadors ascensors de l'eixample, i recordo quant entrava la típica veina amb una olor de pudor de perfum, i jo que em marejava, tan em marejava que un dia se'm va escapar dir-ho en veu alta, aprofitant la meva llibertat infantil per dir animalades...potser per això no m'agraden les olors sobre de la pell...tot i que els desodorants sempre els he entés, clar, per això en els metros sempre hi ha els vagons de perfumats i els de no perfumats...sense desodorant, el subsol urbà serià molt diferent, no en tinc cap dubte...
Bé, i com sempre, ara ve Nadal, matarem el gall ( els pobres galls i altres animalets deuen flipar amb el coi de Nadal) i a la tia Pepa li darem un tall...
Jo també torno per Nadal, com molts, però és curiós que sempre penso en els que no tornen a enlloc, perquè segurament no estan a enlloc, tot i així tenen la possibilitat de veure la televisió per recordar que si no tornes a casa per Nadal no tens molts motius per ser feliç...
Sort dels nens- penso.
Però tampoc tots els nens poden mirar l'il.luminació de les estrelles nadalenques amb la mateixa il.lusió, per sort ens agafen atacs de donacions i encara podem fer coses per ells, i ho dic amb tota l'admiració envers als gestos que poden o podem fer, tot i que sempre m'agrada arribar a l'arrel i saber que després de Nadal, les llums marxen, els carrers s'apaguen i els nens que han rebut la solidaritat han de continuar esperant de la mateixa solidaritat per sobreviure...així doncs, i aquí deu existir l'arrel, el problema és molt gran...
Així com els nens tenen aquest motiu, petit en el temps, però gran en il.lusió per aquestes èpoques nadalenques, conec molta gent que ho passa malament durant aquests dies...és curiós com ens preparen per la felicitat, com si no puguessim acceptar no ser feliços, ja no parlo de qui no té per menjar, ja que aquest no cal dir-li res de tot això, perquè simplement té gana i passar gana és molt més greu que penssar...o hauria de ser així suposo...però hi ha gent que no és feliç, en general son gent que tenen una familia desestructurada, i jo em pregunto, és per culpa d'això o és per la maleïda injecció moral que ens col.loquen ja de ben petitons de la familia?...
No té lògica, perquè tothom ha escoltat mil vegades allò de que els amics els escollim i la familia et toca la que et toca, però tot i així no ho poden evitar...ja ens ho inculquen de ben petits i per Nadal, on només veus abraçades i felicitat per la tele, sembla que son moments també per castigar als que no han tingut sort amb la familia que els ha tocat...
A mi m'agrada el Nadal, o si més no, no em desagrada, però clar, jo tan sols guardo bons records de casa, per tant crec que a casa meva feiem uns set o vuit Nadals cada any, el que no tinc tan clar és que si ho vam arribar a fer el Desembre...però crec que si...per tant els records que tinc son bons i al tenir uns bons records seria capaç, com ja vaig fer una vegada, de passar el dinar de Nadal sol menjant espaguettis, o quedar-me a casa el dia de les campanades, i fins i tot oblidar-me del raïm...però clar, en aquest sentit no he de fer net i això m'ajuda...tot i així, reconec que quant l'Eduard va marxar, i no saps ben bé el perquè, els dies de Nadal se'm van fer més complicats...però com que tot passa, això també va passar, seria un mal homenatge per algú que en sa vida va fer cas aquests dies...
Crec que el món anirà bé quant la solidaritat global desaparegui, perquè la pobresa global necessita d'això, d'una gran solidaritat, que en cap cas pot acabar amb les injustícies però almenys deu tapar algún foradet... i sempre ens quedaria la solidaritat individual, molt important també, però segurament molt més justa que la global...però jo sempre em pregunto com hem arribat fins aquí...i no tinc resposta...
L'altre cosa que em sorprén d'aquests dies, dec tenir poca feina, és la quantitat d'anuncis de colònies que surten per la tele, però quantes marques hi han? 2000?...i jo que en el meu cercle d'amistats no parlo mai del tema, i es veu que té molta tirada per Nadal regalar olors...però el meu sentit de marketing no arriba a entendre com poden sobreviure tantes marques diferents de colònies, fins i tot ni que fessin com els bancs, o sigui la gran absorveix a la petita, podria entendre que puguéssin fer el Nadal totes...però vaja, jo no sóc un expert, per tant si s'anuncien deu ser que és rendible, o és que segurament deuen ser productes de grans marques i exploten aquest cantó aquests dies...
Entenc els turrons o el cava, ja que son productes que només surten a la llum els dies festius, però les colònies em sorprenen, som un país de colònia?...no en tenia ni idea, jo no soporto les colònies, tot i que reconec que quant una m'agrada em requetencanta, però sóc molt d'olors, o son molt suaus, o jo estic perdent olfacte...de totes maneres haig de dir que tinc un trauma de ben petitó en aquest tema...recordo els ascensors de Barcelona, com enyoro aquells ascensors, tan bonics, aquí no n'hi ha ni un de bonic, doncs recordo els encantadors ascensors de l'eixample, i recordo quant entrava la típica veina amb una olor de pudor de perfum, i jo que em marejava, tan em marejava que un dia se'm va escapar dir-ho en veu alta, aprofitant la meva llibertat infantil per dir animalades...potser per això no m'agraden les olors sobre de la pell...tot i que els desodorants sempre els he entés, clar, per això en els metros sempre hi ha els vagons de perfumats i els de no perfumats...sense desodorant, el subsol urbà serià molt diferent, no en tinc cap dubte...
Bé, i com sempre, ara ve Nadal, matarem el gall ( els pobres galls i altres animalets deuen flipar amb el coi de Nadal) i a la tia Pepa li darem un tall...
dimecres, 10 de desembre del 2014
Filtres
Queda poquet altre vegada, intueixo que queda molt poquet, potser com em deien avui, et serveix per moltes coses, potser no, el que si que tinc clar és que mai sabré el significat del teu silenci...
Potser si, com em deien avui, estàs en plena recessió, i et vas fent petita fins a engollir-te a tú mateixa, com el relat de Charles Bukowski... el que si que tinc clar, potser és l'única cosa que tinc clara, és que et vas consumint cada dia, poquet a poquet, però cada dia hi ets menys...
No sé exactament les passes que s'han de seguir, o que és el que et cal ara mateix, o que és el millor per donar-te abans de marxar...potser el retrobament amb algú que trobes a faltar?, potser vols que et regali una flor?, o potser tan sols vols la companyia que a vegades et nego per la manca de temps o el cansanci del dia a dia...
Ara fa un any semblava que ja estava, i ja fa un any!...cert és que has retrobat la calma física, sembla com si ja estiguessis en un estat d'espera, i moltes vegades em passa pel cap intentar pensar el que t'ha passat per la ment durant aquests darrers anys...sé que és injust tot això, però realment si alguna cosa et definia era la veu i els moviments i ja veus que és el que la vida justament t'ha negat en aquests últims alès a la terra...
Crec que avui has intentat fer-me tres petons, i ara ja no sé si és les ganes que tinc de creure-ho, o encara pots pensar això, no fa res els feies, i els senties, ara jo crec que sents, però no tinc cap prova evident que no sigui res més que la meva il.lusió...
He crescut molt aquests darrers anys Anna, he crescut tant que ja fa temps que he entès tot el que havia d'entendre respecte nosaltres, crec que hem fet net, si és que haviem de fer net d'alguna cosa, però m'agrada que les herències quedin en bon estat, perquè si em toca a mi mirar enrera, que el filtre del cor pugui amb qualsevol tonteria, perquè per sort entre tú i jo tan sols podia quedar alguna tonteria no essencial...ja ho saps, el teu ex home em va mostrar la realitat dels titols no escrits, i això ha deixat en mi un dels pensaments més bonics que li he d'agraïr...
Si, ets l' Anna, perquè això has sigut sempre...ja ho sé que desde fora podria semblar que no vas ser qui havies de ser, fins i tot jo m'ho vaig creure a vegades...on coi està la meva mare?, em preguntava algunes vegades...però la realitat no era aquesta, la realitat és que quant ens manca alguna cosa, quant estem dèbils busquem responsables, tot i així ,potser més que responsables, son eines que trobem per tirar endavant...és quant amagues el cap sota l'ala, però Anna, a vegades l'hem d'amagar per pensar i quedar-nos un instant tranquils...després, una vegada el cap ja té la força suficient per tornar a sortir, ja ens podem tornar a mirar amb serenor...cadascú necessita el seu temps, i quasi mai coincideix en qualsevol món de dos, a mi m'han fet esperar molt, i jo t'he fet esperar molt, però el més important és que quant vaig tornar, tú seguies creient en mi i em vas obrir el teu cor...i t'ho agraeixo...
Em queda poquet per mirar enlaire i no trobar ningú, tot aquell bullici s'ha apagat, i per sort n'hi han altres de nous que s'encenen...ara com cada any, arriba el Nadal, i jo faig una mirada enrera , de les que ja fa temps que faig, on em queda el passar net, i si em queda el passat net sempre hi han dues raons...la primera és la principal, que és que en la realitat no va ser brut, però la més important és el filtre, el gran filtre de la vida, i jo crec o intueixo que tots l'anem creant i construint a la nostra manera, i per arribar-hi hem de passar per diferents fases...tots passem per l'època en la que busquem la nostra part màrtir per poder tirar endavant, però no serveix, i no serveix perquè no és veritat, perquè el que un pensa que només li ha passat a ell, resulta que li ha passat a milions de persones, per tant, mica en mica aconseguim que el filtre afini més...a casa Anna, et van ensenyar a no estimar, a mi em van ensenyar a estimar, tot i així, en molts casos faig enfadar a la gent, per tant estimar no és suficient a vegades, ja saps que costa molt trobar els equilibris...i mira, nosaltres el vam trobar, crec que la clau va ser oblidar-nos de com ens podien veure els altres..." mireu, allà va la mare amb el seu fill",..i la realitat és que mai va ser així...i només en la realitat hem trobat el nostre equilibri...
Potser si, com em deien avui, estàs en plena recessió, i et vas fent petita fins a engollir-te a tú mateixa, com el relat de Charles Bukowski... el que si que tinc clar, potser és l'única cosa que tinc clara, és que et vas consumint cada dia, poquet a poquet, però cada dia hi ets menys...
No sé exactament les passes que s'han de seguir, o que és el que et cal ara mateix, o que és el millor per donar-te abans de marxar...potser el retrobament amb algú que trobes a faltar?, potser vols que et regali una flor?, o potser tan sols vols la companyia que a vegades et nego per la manca de temps o el cansanci del dia a dia...
Ara fa un any semblava que ja estava, i ja fa un any!...cert és que has retrobat la calma física, sembla com si ja estiguessis en un estat d'espera, i moltes vegades em passa pel cap intentar pensar el que t'ha passat per la ment durant aquests darrers anys...sé que és injust tot això, però realment si alguna cosa et definia era la veu i els moviments i ja veus que és el que la vida justament t'ha negat en aquests últims alès a la terra...
Crec que avui has intentat fer-me tres petons, i ara ja no sé si és les ganes que tinc de creure-ho, o encara pots pensar això, no fa res els feies, i els senties, ara jo crec que sents, però no tinc cap prova evident que no sigui res més que la meva il.lusió...
He crescut molt aquests darrers anys Anna, he crescut tant que ja fa temps que he entès tot el que havia d'entendre respecte nosaltres, crec que hem fet net, si és que haviem de fer net d'alguna cosa, però m'agrada que les herències quedin en bon estat, perquè si em toca a mi mirar enrera, que el filtre del cor pugui amb qualsevol tonteria, perquè per sort entre tú i jo tan sols podia quedar alguna tonteria no essencial...ja ho saps, el teu ex home em va mostrar la realitat dels titols no escrits, i això ha deixat en mi un dels pensaments més bonics que li he d'agraïr...
Si, ets l' Anna, perquè això has sigut sempre...ja ho sé que desde fora podria semblar que no vas ser qui havies de ser, fins i tot jo m'ho vaig creure a vegades...on coi està la meva mare?, em preguntava algunes vegades...però la realitat no era aquesta, la realitat és que quant ens manca alguna cosa, quant estem dèbils busquem responsables, tot i així ,potser més que responsables, son eines que trobem per tirar endavant...és quant amagues el cap sota l'ala, però Anna, a vegades l'hem d'amagar per pensar i quedar-nos un instant tranquils...després, una vegada el cap ja té la força suficient per tornar a sortir, ja ens podem tornar a mirar amb serenor...cadascú necessita el seu temps, i quasi mai coincideix en qualsevol món de dos, a mi m'han fet esperar molt, i jo t'he fet esperar molt, però el més important és que quant vaig tornar, tú seguies creient en mi i em vas obrir el teu cor...i t'ho agraeixo...
Em queda poquet per mirar enlaire i no trobar ningú, tot aquell bullici s'ha apagat, i per sort n'hi han altres de nous que s'encenen...ara com cada any, arriba el Nadal, i jo faig una mirada enrera , de les que ja fa temps que faig, on em queda el passar net, i si em queda el passat net sempre hi han dues raons...la primera és la principal, que és que en la realitat no va ser brut, però la més important és el filtre, el gran filtre de la vida, i jo crec o intueixo que tots l'anem creant i construint a la nostra manera, i per arribar-hi hem de passar per diferents fases...tots passem per l'època en la que busquem la nostra part màrtir per poder tirar endavant, però no serveix, i no serveix perquè no és veritat, perquè el que un pensa que només li ha passat a ell, resulta que li ha passat a milions de persones, per tant, mica en mica aconseguim que el filtre afini més...a casa Anna, et van ensenyar a no estimar, a mi em van ensenyar a estimar, tot i així, en molts casos faig enfadar a la gent, per tant estimar no és suficient a vegades, ja saps que costa molt trobar els equilibris...i mira, nosaltres el vam trobar, crec que la clau va ser oblidar-nos de com ens podien veure els altres..." mireu, allà va la mare amb el seu fill",..i la realitat és que mai va ser així...i només en la realitat hem trobat el nostre equilibri...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)