Suma de moments

Sempre m'he preguntat perquè cada dia és tan diferent a l'anterior, aquests dies alguna persona m'ha donat la resposta, a vegades ni jo mateix sabria definir-me i necessito escoltar als altres per saber més de mi... però segurament la clau és el despertar cada matí, que seria nèixer, i anar a dormir, que seria morir...i si, és així, cada dia neixo i moro, cada dia de la meva vida és tan nou que ni tan sols el lligo amb l'anterior.
Quant em desperto ho espero tot d'aquell dia, el meu llistó és tan alt, que no puc negar que molts dies m'adormo pensant que no he fet res, i potser he fet molt, o potser la gent ha vist que he fet molt, però per mi fer mai seria moure'm, per tant no te res a veure en els moviments, si no en les sensacions.
Jo crec que la vida és tan sols un gran puzzle desordenat... cert és que les dates, les hores, el recorregut ens ordena els fets, però jo no ho entenc així, potser per això entenc la vida com una suma de moments, potser per això hi ha gent que ha estat molts pocs moments amb mi i en canvi jo les considero molt importants, perquè l'intensitat no te ordre ni temps, segurament potser per això moltes vegades la gent no m'enten, aquesta volatilitat no impedeix estimar i tenir amics, que per mi són la clau de quasi totes les meves passes, i no nego que hi ha gent que ja no està dins d'aquesta raó, suposo que han sumat tants moments meravellosos que ja estàn en cada instant de la meva vida...
Aquests dies nadalencs he tornat a entendre que no en se gaire de felicitar o de recordar que toca felicitar o desitjar coses boniques, segurament tambè és degut al que deia abans...clar que desitjo un preciós any a tothom, però continuo mirant un any com una gran suma de moments, per tant potser hauria desitjar el màxim de moments bonics a la gent...i és curiòs, perquè el 2015 segur que no ha sigut per mi un any amb més moments positius que negatius, però justament perquè aquests últims dies han sigut senzills, potser no molt intensos, però si simples,( m'encanta la simplicitat),  em fa oblidar d'altres molt més complicats...i si, aquest darrer any ha sigut una lluita per aconseguir ser simple, i tan fàcil que deu sonar si algú ho llegeix, però no tinc cap dubte de que és molt més complicat del que sembla ser simple.
Jo espero molt de cada dia i no deixo ni un dia de la meva vida sense analitzar, cada nit me'l miro, el remiro, recordo aquell raconet que m'ha fet treure un somriure, recordo aquell amic que m'ha dit una cosa que ja portaré en el meu caminar, o aquella sorpresa d'aquell desconegut que me la prenc en forma de regal...
Podria ser que viure de moments em nega moltes coses, potser tenir una parella, potser ser més constant, potser ser menys impulsiu, no ho sé...de fet viure dels moments te'ls fa entendre sense passat ni futur i això en un atac d'impulsivitat pot ser perillòs...
Vull dir que tot i pensar, com molts jo tambè penso, tot plegat  la meva vida pot fer un gir inesperat per una decisió d'un instant...i tot perquè he posat aquell moment en un lloc gegant...i no, passen els anys, i encara no he controlat mai això...
I clar, aleshores em diu el meu millor amic: " com pot ser que siguent el teu millor amic, a vegades facis més cas a un que no et coneix de res que a mi?"...i com quasi sempre te raó...per sort no sempre és així, a vegades tambè és bo escoltar a gent més llunyana, perquè l'amor pot arribar a amagar tant els defectes en la mirada d'un amic, que podria fins i tot no ajudar, tot i que reconec que tinc amics que saben mirar amb amor, però amb imparcialitat...
Jo demano doncs per aquest any nou el màxim de moments intensos, no vull res més que això, sobretot m'agradaria recuperar la part més somiadora altre vegada, segurament ha sigut un dels anys més pràctics de la meva vida, on he tingut de pensar una vegada rera altre cada moviment que feia, per intentar no fer mal a tercers, però m'he adonat que finalment el fer mal o no depen poc de la quantitat de pensaments que aboquis a la situació, i ha de ser així, perquè encara que de dins meu no surti el mal, els meus actes tantes vegades incoherents poden arribar en forma de dolor a qui aprecio...
I segurament en un terreny totalment pràctic funciono millor, però osti, m'avorreix profundament, en això el Peter Pan no em deu ajudar gaire, per sort per mi les aventures no són complicades de trobar, ja que no en cal molt per aconseguir-ne una, no em cal enfilar-me enlloc, ni fer coses extraordinaries, però entenc que necessito l'aventura en el meu dia a dia...ser tan pràctic m'adorm, i estar adormit m'ensopeix, potser per això he entès que no m'agrada la calma, que no vol dir que m'agradi patir, però m'agrada superar coses, m'agrada sentir-me viu, m'agrada entendre on he pujat i on he baixat...així doncs, i mirant el 2016 com una suma de moments, només desitjo això, molts moments intensos, i pocs de pràctics...ah, i no per anar a treballar o fer coses "normals" vol dir que siguin pràctics, recordo l'estiu de fa dos anys que cada dia trobava motius per enamorar-me, motius per sentir , motius per quedar-me meravellat mirant el cel o el mar...només vull això...i sobretot, ser simple per favor, que tot torni a la simplicitat, i nomès aleshores podré recuperar l'intensitat